Vacances en pau

Còmodament repantingat a la gandula i en plena galbana estival connecto la ràdio i escolto una entrevista que atrau la meva atenció. La periodista ha localitzat un cordovès que exerceix d'amfitrió a la campanya de “Vacances en pau” que organitzen des de fa quatre dècades les associacions de solidaritat amb el poble sahrauí. Aquesta campanya consisteix a facilitar el trasllat de nens condemnats per la dramàtica situació del seu poble a viure amb les seves famílies a la duríssima hamada algeriana perquè puguin gaudir del seu període de vacances al nostre país adequadament acollits per famílies espanyoles. El personatge que vaig sentir havia acollit aquest estiu un nen sahrauí, però amb una particularitat: que era fill d'una mare sahrauí que de nena ja havia estat a Espanya ia casa seva, quan ella i ell tenien més o menys la mateixa edat, per la qual cosa quan s'hi referia, ho feia qualificant-la de “la meva germana sahrauí”.

Aquesta onada de generositat espontània, que en casos com el que comentem és reiterada i pertinaç, i que han exercit al llarg de quaranta anys milers de famílies espanyoles, és un exercici d'hospitalitat que adquireix particular rellevància. En primer lloc, perquè permet als menors gaudir, almenys durant uns mesos, d'unes condicions de vida que els rescabalen de tantes penalitats. En segon lloc, perquè algunes comunitats autònomes aprofiten aquesta estada per dotar tots els beneficiaris de l'acolliment de la condició de residents temporals i els sotmeten a una revisió mèdica exhaustiva per tal de comprovar-ne l'estat de salut i detectar possibles patologies. En tercer lloc, perquè aquesta convivència estreta uns llaços de germanor entre espanyols i sahrauís que es van iniciar durant l'època colonial, van estar en perill de trencar-se per la indigna conducta seguida des del 1975 per tots els governs de Madrid, però que la societat espanyola tracta de cauteritzar amb aquesta magnífica acció solidària. I, en fi, per si no n'hi hagués prou, les famílies d'acollida exerceixen d'espontanis i voluntariosos agents de l'Institut Cervantes fent que aquests nens i nenes adquireixin en un brevíssim lapse de temps un coneixement cabal de la llengua espanyola. No perdo l'esperança que qualsevol dia alguna institució o entitat atorgui un reconeixement -potser un premi Princesa d'Astúries?- a aquesta extraordinària i desinteressada tasca col·lectiva exercida per gent que ho fa de cor sense pretendre cap protagonisme.

Mentrestant, el nostre president del Govern estiueja al Marroc que és, precisament, la potència que impedeix que aquests nens no només estiuin, sinó que puguin viure tot l'any a la seva pròpia terra ocupada. Són, segons sembla, les seves “vacances en pau”. Veure per creure.