El jardí de la senyoreta Julia

Miquel Escudero

Miquel escuder

Acabo de veure un enregistrament del mític programa de TVE Estudi 1, efectuada el 1970: Creditors, obra de teatre escrita el 1888 per August Strindberg. Estava interpretada per tres grans actors: José María Rodero i Elvira Quintillá -que eren matrimoni a la vida real- i Fernando Delgado, dirigits per Claudio Guerín Hill (qui era a més l'autor d'aquesta formidable versió emesa per televisió i que va morir en un accident de rodatge ara fa mig segle; era molt jove).

 

 

L'obra és reflex de les tortuoses relacions de parella que va tenir August Strindberg, tres matrimonis i tres divorcis, va tenir fills amb les seves tres esposes i esquinçadores baralles amb totes elles: gelosia, provocacions, acomplexaments, toxicitat amb intensa violència psicològica. 'Tots tenim algun creditor', es diu en aquesta obra, algú decidit que se li satisfaci un deute contret en la seva relació i que actua amb venjança. Quan la va escriure, l'autor suec tenia 39 anys. Aquell 1888 va escriure també la seva obra de teatre més coneguda La senyoreta Julia (una dona que, com Strindberg, era filla d'un noble i d'una criada; una projecció de si mateix). I va redactar també el text El meu jardí i altres històries naturals (Elba).

 

Strindberg es va interessar enormement per la natura, per la pintura i la fotografia (va pintar i fotografiar); ell considerava que la seva època era la de les ciències naturals. Home de gran sensibilitat, podia emocionar-lo veure les malvarroses a casa d'un guarda boscos i sentir malenconia de la seva infantesa: “Darrere de les fosques finestres irisades distingeixes els geranis de la teva infància! Aleshores recuperes l'alegria, encara més commogut, i tornes a la tristesa”. El jardí, escriurà, era tot color i llum i alegria de viure i un era feliç només de contemplar-lo. El que és simple ho catalogava com habitualment lleig. Tenia una estranya aversió pel rossinyol: “un ocell sobrevalorat que devia la seva reputació a les poc creïbles descripcions dels nostres avantpassats romàntics”. Però també pels gossos: covards i miserables. Pel que sembla, patia seriosos trastorns psicològics.

 

Puerilment, presumia del seu domini de l'art de la pesca amb canyes: “Jo he arribat a treure gairebé quatre quilos de perques, cada tarda, mentre que els pescadors que feien setanta xarxes no en capturaven cap”. Si vols atrapar peixos, va anotar, has d'anar a trobar-lo i si no vas a buscar el peix, el peix no anirà a tu. “Si el que vols és matar una llebre, un consell: queda't immòbil al mig del camí, fins i tot a ple sol! Ella vindrà cap a tu, com la muntanya, no sé exactament quina ni quan, va anar a Mahoma!”.

 

Entenia la fertilitat de la terra com a infinita si hom la sap utilitzar bé. “Amb una fertilització regular, tot creix a tot arreu, i els meus coliflors, cultivades en camp obert, eren ja comestibles al juliol”. A partir de la seva experiència va concloure que les plantes fortes desenvolupen millors defenses i milloren amb una fertilització rica i un reg apropiat. Atribuïa a les plantes una mica més d'entesa de què se'ls sol concedir, mentre que restava tota importància als animals.

 

Aquests textos breus del meu jardí… donen alguna idea que complementa les de les seves obres teatrals i les seves novel·les, sobre una manera d'estar instal·lat a la vida.

 

“Confonem sovint l'olfacte amb el gust i creiem –sovint erròniament- que el que fa bona olor tindrà bon sabor”. És una frase que coexisteix amb altres de més enredoses, com la que explica que va conèixer un home, durant la seva estada a Alemanya, a qui se'l considerava dement: “La seva malaltia consistia en una confusió entre la vista i l'oïda, que semblaven substituir-se l'una a l'altra, de manera que l'home, que era músic, s'obstinava a traduir en colors les partitures que tocava”.

 

Més enllà dels talents que es puguin tenir, el desassossec continu pertorba l'existència amb una força insuportable.




Més autors

Opinadors