Amb motiu de la celebració del centenari del naixement del fotògraf Francesc Català-Roca, mostrem algunes de les fotografies que va fer a Antoni Tàpies al llarg dels anys, juntament amb un article de Laura Terré, historiadora de la fotografia, que porta a cap el comissariat dels actes de l’Any Català-Roca:
Antoni Tàpies, heroi obrer a les fotografies de Francesc Català-Roca
Igual que alguns dels seus contemporanis fotògrafs, Català-Roca va fer la documentació de la resistència silenciosa que havia optat per quedar-se a Espanya durant la dictadura. Així, com ho van fer Colita, Pilar Aymerich, Ramon Masats o Leopoldo Pomés, va escollir el retrat dels protagonistes de la cultura com a reportatge de la lluita silenciosa que estaven duent a terme contra la repressió i la censura. Una lluita la forma d’expressió de la qual resultava inintel·ligible per al poder, no per això menys feridora. Concretar la personalitat dels herois, va ser la missió dels fotògrafs testimonis del seu temps.
A l’èpica del retrat de l’artista compromès, els creadors no llueixen els seus llorers, satisfets i triomfadors. Els pintors i escultors, gravadors i ceramistes, com a portentosos herois als frisos de l’antiguitat, són captats en plena acció. Exerceixen la força dels seus músculs, fan servir les mans i els peus, com atletes a l’estadi. Aquests reportatges demostren que els artistes visuals són vitals i la seva forma de creació és la lluita cos a cos contra aquesta divinitat que és l’obra, per deixar el rastre estètic d’un traç, d’una forma, d’un solc, d’una empremta. Així, veiem com tants altres fotògrafs del seu temps van crear imatges sorprenents a partir de les gestes d’aquests semidéus en trànsit: David Douglas Duncan fotografiant Pablo Picasso, Cartier-Bresson Giacometti i Henri Matisse, Barbara Morgan Martha Graham, per nomenar només alguns dels més coneguts, i Hans Namuth, famós per les seves fotografies de Jackson Pollock, que també va teni r ocasió de fotografiar Antoni Tàpies al seu estudi de Campins el 1961.
Català-Roca també va tenir el privilegi de documentar el tràngol de la creació als estudis de Joan Miró, a les passejades amb Salvador Dalí, al taller de Josep Llorens Artigas, d’Eduardo Chillida i, en aquest cas, d’Antoni Tàpies. Observant les fotografies que els va fer en acció, ens adonem de la importància que tenen per a la comprensió de l’obra. Mentre que els quadres se’ns presenten en una simultaneïtat instantània, en el que és etern, malgrat estar construïts per fases, amb la seva arrencada i el seu final, la fotografia, en canvi, es presenta com una seqüència en què seguim els moviments interns de la imatge sotmesa al temps causal que ens suggereix, inconscientment, abans i després.
La pintura informalista exerceix sobre nosaltres la fascinació d’una platja deserta plena de petjades. En mirar, descobrim adreces, interpretem els gestos dels fugitius, la força de la gambada, els rastres perduts… Les peces d’Antoni Tàpies són aquestes platges, o murs ratllats pels carros, perforats per la metralla o, simplement, llençols sobre tous matalassos enfonsats pels cossos, en què el seu autor va deixant, de manera física, de vegades amb la brutalitat del cop, de vegades amb la suavitat d’una pinzellada, el rastre del seu camí estètic. Mirar el quadre és veure’l pintar. Endevinar quin ha estat l’inici, la primera decisió amb què va estripar el buit. I també quin va ser el traç de comiat, el moment de l’abandó, l’instant de la satisfacció íntima d’haver assolit aquesta cosa fins al moment inexistent, inexplicable per a l’intel·lecte, que només s’expressa a través de la visió de la “cosa” en si.
Les fotografies que capten el pintor en acció són un complement per a la nostra imaginació, fan aparèixer la seva figura sobrevolant els gestos impresos a l’obra. El fotògraf sempre serà un intrús a l’estudi. Però mai no podrà ser un voyeur robant imatges íntimes com en la fantasia que obsessionava Picasso del pintor espiant la seva musa. La presència del fotògraf a l’estudi del pintor és un company de dansa. Només el fotògraf que es deixa portar pels moviments i no destorba, que té la capacitat de desaparèixer, es pot convertir en testimoni d’aquesta intimitat que anhelem conèixer de l’acte creatiu.
Francesc Català-Roca era un fotògraf d’aquest estil, així volgut pels artistes que van acabar consegüentment sent amics. No els importava la seva presència per gaire propera que fos. Mentre ell fotografiava, ells podien treballar concentrats aparentant aquesta solitud necessària per a la creació. L’efecte resultant és potent, màgic, com el parpelleig d’un flashback sobre la imatge pictòrica que ens ajuda a resseguir l’acció de l’autor sobre el quadre. Veiem el pintor agitar-se i suar, llançar la matèria contra el suport amb força, abstreure’s en la contemplació d’un petit detall de primer pla o, al contrari, empetitir-se en el context de l’estudi envoltat d’obres gegantines.
Català-Roca ha retratat Tàpies de manera especial, va saber trobar el seu caràcter en la seva manera de treballar. En alguna foto ho mostra com un artesà, un fuster amb els seus dits amples acoblant una peça. En un altre retrat sembla un matalasser mentre aireja la llana. En una altra fotografia, la matèria descansa a terra com la farina del forner a punt de ser pastada. Són tan seriosos els gestos, tan precisa la seva descripció, que comprenem que en aquests retrats de taller Català-Roca no només està documentant Tàpies mentre treballa, sinó que està fent un homenatge als oficis ancestrals que l’artista aplica a la seva feina amb el mateix esforç, encara que amb diferents resultats. Un homenatge també a la matèria primera de l’art en mans d’un autor obrer, que posa davant dels quadres amb el seu davantal tacat com el que acaba de greixar una màquina al taller.
Hi ha una fotografia especialment màgica en què es veu Tàpies alçant un tamís pel qual es filtra la sorra. Català-Roca opta per un punt de vista en contrapicat i, sàviament, aconsegueix que la llum impregni la càrrega volàtil. És el retrat d’un Zeus enfurit subjectant el sol i dirigint els seus llamps. En aquesta imatge hi ha tants elements per conèixer el pintor! Català-Roca és conscient de la seva funció de retratista, però no aïlla mai el personatge, no l’aparta d’aquell rerefons de l’acció que li donarà vida, profunditat i realitat. Alhora, el reportatge no s’esborra mai: mai no deixa de ser retrat, mai perdem de vista les faccions del pintor, aquests ulls fixos, invariables, com retallades d’un collage. Ulls sempre severs, mesurant, calculant, pesant formes amb una certa concentració metafísica.
Català-Roca coneixia bé la vivesa d’aquells ulls que mirava durant les xerrades informals com a amic del pintor, però és evident que, en fotografiar-lo, no oblidava l’hipnotisme que exercien aquests ulls als seus autoretrats surrealistes. Podem pensar que esperava que arribés aquell moment d’alienació en què la cara es converteix en màscara. Però, mentre que l’ull pintat en un quadre es carrega de significats, a la fotografia espanta qualsevol temptació simbòlica. El que veiem és el que hi ha. Més enllà, segons li agradava advertir el fotògraf, l’única cosa que ressona és el ressò de les nostres preguntes i pensaments: què estarà, en realitat, calculant? Què estarà construint? On deu ser la seva ment?
A més dels retrats que feia al pintor, Català-Roca també va reproduir les obres un cop acabades. Reproduir un quadre potser és per a alguns una funció “fàcil”. Pensem que totes les decisions que cal prendre són automatismes de la càmera. Tot i això, coneixem la majoria d’obres d’art a través de les sàvies decisions que un fotògraf determinat ha triat per trobar el millor angle, el moment de la llum o l’exposició per aconseguir la profunditat de camp que enfocarà tots els detalls, etc. Si la fotografia es va popularitzar en demostrar la seva capacitat instantània per al retrat de les persones, l’art es va popularitzar amb la fotografia, gràcies a la seva capacitat inusitada fins aleshores per fer de les obres llunyanes i inaccessibles objectes portàtils i a l’abast de totes les butxaques, des del moment que les grans obres dels museus es van vendre com a postals. Tot i això, la reproducció d’un sol quadre evoca només la seva existència, no aconsegueix substituir-la.
Però el fotògraf també pot crear una obra nova, insòlita, arrencada de la fluència creativa del pintor. Mentre Tàpies treballava al seu estudi, Català-Roca retratava les peces en procés que descansaven recolzades a les parets. Són volums que, uns al costat dels altres, componen una peça autònoma quan la veiem congelada per sempre a la fotografia. Des del punt de vista del resultat fotogràfic, podríem considerar aquestes composicions com un retrat de família en què es mostra la constel·lació que enllaça uns personatges amb els altres mitjançant semblants i diferències. Com que molts d’aquests quadres els coneixem tal com es mostren acabats als museus o als llibres d’art, podem veure en quin moment es trobaven respecte al desenllaç final. De la mateixa manera que veiem créixer els infants als retrats de família, a les fotos de Català-Roca podem veure els quadres de Tàpies en procés, amb els dubtes al descobert i els sentiments infraganti. Aquestes fotografies ofereixen molts elements per comprendre el moment precís en l’evolució creativa del seu autor.
Català-Roca va retratar amb ironia la societat del seu temps, però amb veneració pels herois de l’art i la cultura. Els personatges presents a la galeria de retrats el definiran millor que la seva estètica, que els seus enquadraments, que la seva manera d’entendre la llum. Sentia amb ells, vivia amb ells. Captar la personalitat d’aquests herois, els seus trets humans, va ser part de la seva missió com a testimoni del temps. I, igual que els registres de les obres efímeres de l’art contemporani són imprescindibles per conèixer determinats corrents artístics, ja no podrem obviar aquests documents íntims si volem conèixer a fons l’obra dels seus autors.
Laura Terré
Comissària de l’Any Català-Roca
© 2022 Laura Terré per a la Fundació Antoni Tàpies.
