Joan B. Culla, l'historiador amb corbata

La vetllada va comptar amb diverses intervencions de reconeixement a la trajectòria de l'historiador Joan B. Culla, des del vessant acadèmic fins al personal, passant per la seva faceta com a analista i opinador en la premsa i als mitjans de comunicació. Hi van participar, entre d'altres, els historiadors Borja de Riquer, Conxita Mir i Joaquim Nadal, així com els periodistes Esther Vera, Mònica Terribas i Vicenç Villatoro. Durant una hora i mitja, l'homenatjat va rebre elogis per les seves aportacions en el camp de la historiografia, però també la dedicació cívica i el compromís amb la cultura. Les entrades exhaurides anunciaven ja que l'auditori seria ple per l'acte, organitzat pels amics de Culla, amb la col·laboració del CCCB i el diari ARA. Entre el nombrós públic, hi havia, també, personalitats del món de la societat civil catalana i de la política. Hi van assistir el president de la Generalitat, Pere Aragonès, el ministre d'Universitats en funcions, Joan Subirats, i la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, així com els expresidents Mas, Montilla i Pujol. L'emotiu homenatge ha arribat després de la jubilació de Culla, que ha estat professor de la UAB durant quaranta anys, i després que deixés, també, les seves col·laboracions als mitjans de comunicació, a causa del seu estat de salut. L'historiador ha estat membre del consell editorial de L'Avenç i ha escrit a la capçalera en nombroses ocasions. 
 
A continuació, reproduïm el text que Josep M. Muñoz va dedicar a Culla durant l'acte. 


El fet que l’acte d’avui se celebri al CCCB m’ha portat el record d’un altre acte, de naturalesa prou diferent, però on també va prendre part en Joan Culla, que es va celebrar fa molts anys (tants com divuit) en aquest mateix indret, tot i que en un altre espai, la Sala Mirador.

Es tractava de la presentació d’un llibre col·lectiu sobre historiografia catalana, editat per Josep M. Fradera i Enric Ucelay da Cal. Un dels presentadors era en Joan Culla, que, cal dir-ho, no era pas la tria més òbvia, almenys des del punt de vista de l’afinitat ideològica amb els col·laboradors del volum que es presentava. Però en canvi era una tria civilitzada, que deia molt tant dels autors i del presentador com del país, que alguns volen presentar com més dividit del que en realitat està.

En Joan no va fer tampoc el que hauria estat més obvi, que seria ressaltar les nombroses virtuts, i esmentar tal vegada algun petit defecte, del llibre, sinó que va començar fent un retrat psicològic de l’Enric Ucelay da Cal, un pas que li semblava previ i indispensable abans de poder parlar del llibre. Tot i que el retrat que va fer de l’historiador català nascut a Nova York no volia ser complaent, però sí exacte i precís, aquest semblava escoltar-se’l tot satisfet, o així almenys m’ho va semblar.

L’anècdota em devia fer un cert impacte, si ara que és tan llunyana encara la recordo, perquè jo havia publicat, feia uns anys, la meva tesi sobre Jaume Vicens Vives, i algun antic company havia dit, amb un to vagament reticent, que la meva visió de Vicens era massa ‘psicologista’... Però com es pot parlar de l’obra d’un historiador sense fer atenció a la seva persona, sobretot si parlem d’algú que el nostre mestre, Pierre Vilar, definia com «un historiador dins de la història»?

Tot plegat em serveix per ressaltar una de les grans virtuts de l’amic a qui homenatgem avui: el seu interès per allò que en Josep Pla en deia «l’estofa humana». Recullo la definició que el DIEC fa d’«estofa»: «Matèria en què està afaiçonada alguna cosa». O, hauríem d’afegir, una persona. A mi em segueix semblant que, per a un historiador, és bàsica la capacitat de comprendre l’estofa humana. I aquesta capacitat per detectar el «factor humà» la té, jo diria que forma destacada, en Joan Culla, historiador empeltat de periodista, ell mateix «historiador dins de la història».

¿Com explicaríem, sinó, la seva llarga freqüentació amb els dos presidents de la Generalitat, Josep Tarradellas i Jordi Pujol, que van marcar amb la seva personalitat, tant com amb la seva política, la història catalana del darrer quart del segle XX? No gaire gent els ha pogut observar més de prop, però també amb més precisió, del que ho ha fet en Joan Culla.

Quan fa cinc anys vaig entrevistar en Joan per a L’Avenç, vam començar parlant, inevitablement, dels seus orígens familiars, dels seus avis obrers i treballadors del Poblenou, un barri on no va viure mai però que era el seu «paisatge sentimental». «Aquest és el perfil», em va dir. I vam parlar és clar, del pare i de la mare, dues figures que han estat d’una influència decisiva en la mena de persona, i en la mena d’historiador, que és en Joan B. Culla. Alguns dels que som aquí encara recordem, vivament, com en el trist local de Sancho de Ávila en Joan va recrear, amb el pare de cos present i amb un insòlit sentit de l’humor, la figura d’aquell Quimet Culla que havia començat a treballar a la fàbrica als 13 anys.

Jo diria que d’aquest perfil» familiar, al qual s’ha mantingut fidel, en Culla n’ha derivat una ètica, una ètica del treball. Quan va entrar a estudiar a la universitat, una cosa que fins aleshores havia estat excepcional en el seu medi familiar i social, el primer que va fer va ser presentar-se a classe amb corbata. Recordem que en Joan va estudiar entre 1970 i 1975, és a dir, que va començar la carrera amb el procés de Burgos i va acabar-la amb la mort de Franco, en una universitat altament polititzada. Doncs bé, el fet de portar corbata, que havia donat lloc a algun equívoc en una assemblea estudiantil (alguns es pensaven que era un «social», un policia secreta que prenia nota d’aquell acte subversiu), era tota una declaració de principis: ell, l’estudiant de família més modesta, duia corbata, «perquè li sortia dels nassos» (sic).

D’aquella etapa, ho esmento només en passant, perquè està explicat amb tot detall a l’entrevista citada, guarda un record molt especial de la seva contribució —només interrompuda pel servei militar— en el procés de concepció i naixement, l’any 1976, de L’Avenç: és, em consta, un dels seus orgulls més justificats.

Però he parlat de declaració de principis. A en Joan Culla no li sentireu mai pronunciar aquella frase de Groucho Marx: «Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres». En Joan és un home de principis ferms. Sap qui és, i sap on és. No sé si això podem dir-ho, amb aquesta rotunditat, de tothom. Ara bé, sí que li sentireu citar una altra frase sensacional de Groucho Marx: «Jo no seria mai d’un club on admetessin gent com jo». Quan m’ho va dir, va reblar l’explicació amb una frase castissa i intraduïble: «Es que yo soy muy mío».

En Joan és, probablement, «muy suyo», però ha sabut teixir, al llarg d’una fructífera trajectòria a la universitat i als mitjans de comunicació, un mapa de relacions, i de complicitats, extraordinàriament ampli que només s’explica per la seva capacitat de diàleg, que fa compatible amb una defensa aferrissada (i argumentada) dels seus punts de vista. És això, sense cap mena de dubte, el que explica l’aparent paradoxa d’algú que es declara «individualista»—i fins i tot «llop solitari»— i que en canvi és capaç d’omplir aquest vestíbul immens del CCCB de gent que se l’estima. O el fet que, molts de nosaltres, puguem esgrimir amb orgull el privilegi de comptar amb la seva amistat.

He parlat de comprensió per l’estofa humana, de fidelitat als orígens, de la sàvia combinació entre fermesa de principis i capacitat de diàleg —i hi afegiria, si en tingués temps i no hagués estat ja prou destacada, la seva esmolada ironia— com les grans virtuts que adornen en Joan B. Culla, «l’historiador amb corbata». Què més podem gosar demanar-te, Joan, si ens has donat tot això, amb tant d’escreix? Em sembla que avui l’únic que podem fer és donar-te’n les gràcies.