Basílica i altres llocs de culte

L’església de Montserrat s’inscriu arquitectònicament entre la tradició gòtica i l’assimilació de les noves formes renaixentistes que es començaven a aplicar al s. XVI. Així, en entrar, la nostra vista es dirigeix cap a la capçalera de la nau, on es troba el cor dels monjos i l’altar major; al centre de la part superior hi ha un templet daurat, projectat per Francesc de Paula Villar, on ja es pot veure, ara de lluny, el tron de plata amb la imatge de Santa Maria que presideix tota la nau.

A diferència d’altres esglésies, aquesta té una nau única amb capelles comunicades entre els contraforts i, la part superior, tribunes laterals; en aquest punt, la volta comença amb arcs i nervis molt elaborats al final dels quals es formen unes llunetes amb òculs laterals, i on correspondria el creuer veiem el gran cimbori octogonal.

Com a conseqüència de la Guerra del Francès (1808-1814), la basílica queda destrossada, per la qual cosa va haver de ser reconstruïda posteriorment, a finals del s. XIX. Pel que fa a la decoració “romànica bizantinista” de la nau, pot ser discutida la seva qualitat.

No obstant, els arquitectes, pintors i escultors que varen intervenir, al presbiteri i a les capelles laterals, són considerats mestres del modernisme i del simbolisme de l’època.

A mesura que anem entrant ens adonem que no és una església de grans proporcions; sí que ho és, per això, si pensem en l’època en què va ser construïda, en el lloc escollit i amb els mitjans de què disposaven llavors.

La nau central fa 58 metres de llarg, 15 d’ample i 23 d’alçada de volta. Avui, i gràcies a la restauració esmentada (1991-1996), aquest temple és lluminós per l’entrada de llum natural, però no ha perdut aquell ambient que convidava a la intimitat.

Aquestes llànties, en record de les que hi havia hagut abans de la destrucció de Montserrat (1811-1812), han estat ofrenades per comarques, pobles, agrupacions i diverses entitats de Catalunya, i també per associacions de catalans que hi ha en alguns països del món.

El conjunt simbolitza, per tant, una ofrena i una presència contínua del poble català als peus de Santa Maria de Montserrat, la seva patrona.

A les pilastres centrals de la nau hi ha escultures dels profetes Ezequiel, Jeremies, Isaïes i Daniel, que ens recorden les profecies referents a la Mare de Déu. Van ser tallades en fusta per Josep Llimona (1864-1934) i col·locades en aquest lloc l’any 1896. Ja que estem al centre de la nau, podem visitar les capelles que hi ha a la nostra esquerra.

Baixem de la cambra del tron de la Mare de Déu: a mà dreta hi ha el cambril, espai situat al centre del tres grans absis neoromànics adossats a la façana oriental del temple que visitem.

Aquesta obra arquitectònica s’inicià l’any 1876 i no s’acabà fins al 1885; portà la direcció de les obres l’arquitecte Francesc de Paula Villar i Lozano (1828-1901), ajudat pel jove arquitecte Antoni Gaudí (1852-1926), i més tard pel seu fill Francesc de Paula Villar i Carmona, que continuà l’obra de restauració de l’església.

La decoració interior del que és més pròpiament el cambril o capella de la Mare de Déu no s’acabà, però, fins al 1887.

Podem constatar-hi que s’arriba a una difícil, però no menys bella, harmonia amb diversos elements neoromànics, neogòtics i renaixentistes que el situen en el premodernisme català.

A contrallum del vitrall central, davant per davant de la imatge de la Mare de Déu, hi ha una escultura de sant Jordi, patró de Catalunya, esculpida en fusta i policromada per Agapit Vallmitjana. Els seus trets facials fan pensar que pot ser un retrat de Venanci Vallmitjana, germà de l’autor.

És de gran interès artístic la pintura de la cúpula (1896-1898), de Joan Llimona, de difícil execució per problemes de perspectiva; assenyalem-ne els punts més importants.

El conjunt és d’un colorit de tonalitats clares i lluminoses que donen èmfasi a l’apoteosi en l’infinit del firmament, on apareix la Mare de Déu amb Jesús als braços, rodejats d’àngels i arcàngels; a continuació, una panoràmica de la muntanya de Montserrat vista amb ull de peix marca la intersecció de l’espai celestial amb el terrenal; a la part inferior de la cúpula, a banda i banda, hi ha la corrua de pelegrins: per la dreta avancen els de l’estament eclesiàstic i per l’esquerra els del civil; els personatges aquí representats estan relacionats amb la simbologia i la història de Catalunya.

Aquesta cúpula és una autèntica joia artística de Montserrat i de la pintura catalana moderna.

La idea de reformar l’estança del tron de la Mare de Déu, amb les corresponents avantcambres, i de construir una nova escala d’accés al cambril, va néixer l’any 1944, tenint com a fita les festes de l’Entronització del 27 d’abril de 1947. El conjunt no quedà enllestit fins al 1954, quan se celebrà l’any marià. En l’execució del projecte, dissenyat i dirigit per l’arquitecte Francesc Folguera i el pintor Josep Obiols, hom hi féu intervenir arquitectes, dibuixants, escultors i orfebres, per tal d’aconseguir una col·laboració dels artistes catalans i una síntesi de les arts plàstiques catalanes de mitjan segle XX.

Accedim a aquesta estança per una gran portalada d’alabastre on hi ha representades referències bíbliques que la tradició cristiana ha relacionat amb Maria, la Mare de Déu. Fou inaugurada l’any 1954. Havia estat esculpida per Enric Monjo; els dos canelobres que la flanquegen, també d’alabastre, van ser treballades per Rafel Solanic. L’interior de l’escalinata està decorat amb bells mosaics, obra de Santiago Padrós, segons el disseny del P. Benet Martínez.

Al fons de la sala una pintura de Carlo Maratta (1625-1713) representa el naixement de Jesús, que està en braços de Maria, la seva mare.

Les pintures murals que trobem a la saleta d’accés al tron de la Mare de Déu, espai que es repeteix a l’altre costat i que veurem en baixar de venerar la santa imatge, són de Josep Obiols i presenten les dones virtuoses i valentes que esmenta la Bíblia.

Unes portes de plata repujada donen accés a les escaletes que porten a la cambra del tron de la Mare de Déu, i són obra del artistes Josep Obiols, Rafel Solanic i Manuel Capdevila. L’esmentada estança visible des de la nau central està enterament coberta de mosàics venecians dissenyats per Josep Obiols i realitzats per Santiago Padrós. Hi trobem Maria simbolitzada com a Mare de la humanitat, dels apòstols, de l’Església, de Catalunya, dels monjos i dels pelegrins.

Les nou llànties de plata, treballades per Xavier Corberó (1909-1981), que volten l’estança, representen les vuit diòcesis de Catalunya i Montserrat. Els dos canelobres d’alabastre situats als costats del tron, obra de Pere Jou (1891-1964), tenen escultures que evoquen les processons de pelegrins que han venerat aquesta santa imatge.

El tron de la Mare de Déu, concebut a manera de retaule d’argent repujat, va ser una ofrena dels catalans el 1947. Consisteix en dos relleus de plata, treballats per l’orfebre Ramon Sunyer (1889-1963), i unes motllures que els uneixen, realitzades pel també orfebre Alfons Serrahima (1906-1988) segons el projecte de Joaquim Ros i Bofarull, que representen la Nativitat i la Visitació de Maria.

Una petita escala descendent situada a la part dreta del prebisteri, al costat mateix de la del Cambril, mena a la Cripta, sòbria i harmoniosa, inagurada el 1951. L’estança, en volta en canó, fou contruïda com a lloc de sepultura de l’abat Antoni M. Marcet i dels monjos que donaren la seva vida per Crist en la guerra civil 1936-1939.

Els sepulcres són col·locats en dos arcosolis oberts en el mur; cadascun té gravat en una làpida de marbre de Carrara la notícia de les restes que conté. Una làpida a la part del fons fa memòria dels monjos les despulles dels quals no van poder ser recuperades.

El cos de l’abat Marcet reposa en un sarcòfag, al centre de la cambra, darrera l’altar, esculpit per Joan Rebull.
En les parets laterals hi ha també, amb llurs làpides, els sepulcres del cardenal Anselm M. Albareda, dels abats Gregori Sunyol, Cassià M. Just, Aureli M. Escarré, Gabriel M. Brasó i Pere Celestí Gusi, tots ells monjos de Montserrat, del P. Bernardo López, que fou abat del Monestir de Ntra. Sra. de Montserrat de Manila, i del bisbe Antoni Urbss, de Letònia, juntament amb el seu secretari, que morien exiliats al Monestir.