Resulta gratificant sentir com molts alcaldes de municipis petits o mitjans, gestors hospitalaris, empresaris o directius de sectors tan diversos com els esports, l’ensenyament o el turisme, lloen la feina feta per la gent d’ERC al Govern de la Generalitat. De vegades el soroll mediàtic ha tapat la bona actuació de moltes persones d’Esquerra que, des de conselleries, secretaries, direccions generals o des de qualsevol altre lloc de l’administració han fet un esforç honest i expert per millorar l’actuació pública. Els afectats concrets, els que n’han seguit el dia a dia, saben prou bé que hi ha hagut una gent compromesa amb el país, decidida i treballadora, i que, en la majoria dels casos, ha actuat amb gran sentit col·lectiu, amb responsabilitat i amb eficàcia. Tot i no haver governat abans. Ara, l’experiència adquirida constitueix un capital polític molt important.

En alguns àmbits s’ha avançat més en els dos anys i mig que Esquerra Republicana ha estat al Govern, que no pas en les dues dècades anteriors. No ho dic jo, m’ho diuen. I no pas militants o simpatitzants del partit. Ara, amb més experiència, encara estarem en condicions de fer-ho millor. Hem après dels encerts, que molts han volgut amagar; i dels errors, que sovint han estat magnificats. Els agents socials directament afectats que la gestió d’ERC al Govern en tenen una opinió molt més favorable que no pas aquells altres agents només condicionats per l’allau de representacions i imatges interessades que els han arribat. És simptomàtic. Encara que la pressió sobre la ciutadania per generar-li fílies i fòbies ha estat molt intensa durant aquests anys, estic convençut que les persones sabran distingir entre allò que cada força política ha fet i allò altra que certs oracles diuen que ha fet. Sabran separar la realitat de la calumnia o el prejudici reiterats que volen substituir-la. La política, del DVD. Tenim vocació de Govern. Esquerra és un partit amb vocació de Govern. Perquè creiem en el país. El volem construir. L’estem construint. I sabem que la nostra actuació serà més profitosa i efectiva si la podem fer comptant amb un ampli suport popular i des del Govern. A l’oposició hi hem estat molts anys. Si cal hi tornarem. Però no tenim vocació d’oposició. A l’oposició sabem que la nostra contribució a la vertebració nacional, al benestar o a la conquesta d’espais de sobirania no podrà ser tan rellevant. A l’oposició ens hi volen els qui no volen que el país canviï. A l’oposició ens hi volen els altres partits. A l’oposició ens hi vol la Cope i la seva circumstància. Però nosaltres no. Anem a les eleccions a obtenir el màxim suport per tal de contribuir el màxim a la realització efectiva del nostre projecte polític. És a dir, si pot ser, des del Govern. Amb tanta influència i capacitat operativa com puguem. Per vocació, per pragmatisme, per convicció. Il·lusionadament.

Ja fa dies que una part de l’atenció dels mitjans es desplaça cap a la qüestió de si hi haurà cara a cara televisiu entre Montilla i Mas, en quin o quins mitjans, en quina o quines llengües. La capacitat de simplificar els termes del debat fins a reduir-lo a molt pocs elements, no necessàriament fonamentals, i de polaritzar posicions, és realment aclaparadora. Si a més es focalitza tot al voltant dels dos candidats dels partits majoritaris, s’aconsegueix un efecte decisiu: desapareix la complexitat, desapareix la singularitat, desapareix el pluralisme.

L’opinió pública lliure necessita nodrir-se d’una informació de qualitat. Això vol dir una informació respectuosa amb la diversitat d’opcions, i capaç de subratllar les seves posicions sobre les qüestions fonamentals. Presentar les eleccions al Parlament com si fossin unes eleccions presidencials -entre dos, no pas entre cinc-, diguem-ne a l’americana, no ajuda a aclarir les coses a la ciutadania, sinó a distreure-la. D’ençà del debat televisat entre Kennedy i Nixon el 1960 ha plogut molt. La política té sens dubte una dimensió d’espectacle que s’ha intensificat en l’era de la televisió. Però correm el risc que ens passi com en el bàsquet. La televisió ha obligat a modificar el reglament del joc d’acord amb els seus interessos. En el cas de la política, el reglament és la democràcia. I el dret a rebre una informació plural és la seva condició imprescindible. La majoria de mitjans de comunicació catalans, públics i privats, i els seus equips professionals, fan una contribució indispensable a la qualitat democràtica dels processos electorals. Tots en depenem.

Encara que tots aquests dies de precampanya resulten intensos i interessants, avui/ahir dilluns ho ha estat particularment. Per començar una conversa molt franca i oberta, tot esmorzant, amb un grup d’empresaris i executius de l’associació FEMCAT. A les instal·lacions del Club de Tennis Barcelona, on encara no havia estat mai. Després he anat cap a la Generalitat, on he tingut una llarga i cordial entrevista amb el President (ara la comentaré). Tot seguit cap a Llerona i Les Franqueses per gravar algunes escenes que serviran per l’espot publicitari d’ERC durant la campanya. He constatat l’esforç i el temps que cal per poder realitzar 7 segons de publicitat. Ha resultat amè. Un trencament a mitja jornada. Avançada la tarda he anat al despatx del Parlament a preparar un parell d’articles. He atès periodistes. Actual, Dossier Econòmic. Trucades. Al vespre he estat amb en Joan Barril i Joan Ollé a Catalunya ràdio, al Cafè de la República. I hem empalmat amb una darrera conversa amb Fermín Bocos, a RNE. Si més no, és el que recordo mentre tornem cap a casa.

He trobat Pasqual Maragall molt relaxat i tranquil. Somrient i animat. En un bon to personal. Ha tingut el detall de sortir a buscar-me en un gest que li agraeixo. La darrera conversa llarga que havíem tingut havia resultat ben diferent: era per informar-me de l’expulsió d’Esquerra del Govern. Aquell dia s’acabaven moltes coses per Esquerra i pel propi Maragall. Però la política queda, o hauria de quedar, per damunt de les nostres aventures particulars. Servim causes. I avui l’un i l’altre estàvem il·lusionats. Maragall amb la perspectiva de treballar en el tema europeu. Jo, com tota la gent d’ERC, perquè percebem que la ciutadania s’allunya de discussions d’aparador, buides, i espera propostes. Perquè qui ha decidit votar diu voler fer-ho en clau de futur i de projecte de país més que no pas de passat i en clau, diguem-ne, estatutària, I perquè les enquestes ens van assenyalant una progressiva remuntada amb tendència a incrementar-se. Procurarem estar a l’alçada que mereixen tantes persones que ens proporcionen un suport ferm, constant i discret.

Ha estat una de les preguntes més habituals en les reunions d’aquest dies sobre temes econòmics. Quina és la posició d’Esquerra sobre el Quart Cinturó? Resposta: una posició ferma, oberta, operativa, útil i respectuosa. Vull dir que ERC ha dit no al Quart Cinturó tal i com es proposava. ERC s’ha oposat i s’oposa a una intervenció de gran impacte que faci irrecuperables, per exemple, amples àrees del Vallès, a major glòria de les grans constructores, de l’especulació a les zones adjacents, del transport privat... per comptes d‘avaluar a fons les necessitats de mobilitat, les possibles respostes mitjançant el transport públic i, també, les noves necessitats que el creixement metropolità ha generat i generarà. Al voltant de Barcelona s’ha articulat la concentració de persones i d’activitats econòmiques més gran de la mediterrània occidental. Només el Vallès Occidental ja s’apropa al milió d’habitants i te un producte interior brut més elevat que alguns estats de la UE. Si considerem el Vallès Occidental com una gran ciutat en desenvolupament, i comparem els seus equipaments amb els del municipi de Barcelona, just a l’altra banda de Collserola, o els de València, trobarem que els dèficits són alarmants. S’han de proveir les infrastructures i els recursos que permetin que la gent del Vallès pugui tenir una qualitat de vida equiparable a la de barcelonins o valencians.

Les cues sistemàtiques i cròniques a la B-30 i a d’altres vies de connexió intracomarcal no són acceptables. Ara, l’autopista d’Europa i el carrer major del Vallès són el mateix. S’hi ha de posar remei. I el remei vol mesura i defugir de posicions cuirassades. No al desenvolupament indiscriminat, mesurat per tones de ciment per càpita, que ignora costos ambientals i consumeix territori de manera irreversible. Però també no al conservacionisme ultrancer dels qui ja estan bé en les seves reserves privilegiades, i creuen que els serveis pels qui han arribat més tard han de quedar subordinats a la preservació d’un món exactament igual al que ells han vist i conegut. Hi ha hagut molta demagògia interessada i productivista, molt esperit depredador, molt faraonisme, en algunes propostes. I també un oblit inacceptable de les necessitats i els interessos col·lectius en d’altres. La trama metropolitana concentra bona part de la capacitat productiva del país i necessita infrastructures; més de les que ara te. Ha de disposar d’un servei de transport públic nou que garanteixi la mobilitat i que aprofiti les plataformes actuals per ampliar-les, millorar-les i fer-les funcionals a les necessitats. Per això l'aposta ha de ser prioritàriament ferroviària. Ja no es poden autoritzar, per exemple, més polígons industrials o zones residencials sense garantir-hi l’accés en transport públic. La inversió en la xarxa ferroviària i de transport públic no estalviarà però, completament, la construcció de noves vies per travessar o per desplaçar-se per l’anella metropolitana. Llavors, aquestes noves vies han d’estar concebudes per minimitzar l’impacte territorial i ambiental. De fet, sense aquestes vies i una bona articulació de la segona corona metropolitana no podrem resoldre bé el lligam entre el conjunt del país i la seva capital: l’objectiu de Prat de la Riba; el seu neguit per fer de Catalunya una “terra estructurada”. Posem, doncs, per davant el benestar de la gent, buscant l’equilibri en la qualitat de vida a qualsevol lloc del territori, però amb la voluntat decidida de protegir aquest territori i el patrimoni natural que acull. Transformant el que cal, amb respecte i responsabilitat. A efectes pràctics, l'autopista d'Europa és per passar-hi de pressa i passar-hi de llarg. El carrer major del Vallès és per passar-hi cada dia i comunicar-nos còmodament entre nosaltres. No són, doncs, el mateix. El que ara ens cal és una via moderna que comuniqui el Baix Llobregat amb els dos vallesos per permetre la mobilitat interior, un cinturó ferroviari que envoltant Barcelona per darrera connecti Vilanova amb Mataró, passant per Vilafranca, Martorell, Terrassa, Sabadell i Granollers, i també facilitant la connexió fluïda amb un eix transversal desdoblat. Per cert, ja us heu apuntat a la Plataforma Sobirania i Progrés? Aplaudeixo la iniciativa i l’esforç del nucli impulsor ,i la sensació d’optimisme raonat i realista que han sabut transmetre. Veig a la pàgina web (sobiraniaiprogres.cat) que les adhesions no paren de créixer (ara quan escric són 2396). Els envio tot el meu suport.

Les converses amb empresàries i empresaris durant aquestes darreres setmanes han estat d’un gran interès i han proporcionat concreció i relleu a les impressions que ja teníem a partir d’economistes i altres persones d’ERC i del seu entorn que treballen especialitzadament els temes econòmics. La majoria d’empreses, per no dir totes, han estat concebudes per guanyar diners. No cal donar-hi més voltes. Però també moltes van més enllà i assumeixen objectius de caràcter social, cívic o cultural. Les empreses, així, modelen la seva identitat. De vegades d’això se’n diu imatge corporativa i respon a una veritable estratègia de comunicació. Les empreses volen vincular-se a elements o a valors que potser no formen part substantiva del seu negoci, però que proporcionen prestigi, reconeixement, bona reputació. El mateix passa amb els productes d’aquestes empreses, la seva imatge de marca, la seva presentació, i la publicitat que vol associar-los amb les idees d’èxit, modernitat, joventut, dinamisme o identificacions similars que els consumidors podem considerar positives o atractives. Les empreses, doncs, tenen identitat. També identitat local, nacional o multinacional. En funció de qui n’ostenta la propietat o el capital, dels mercats principals, de la seva implantació laboral.

La nostra dependència econòmica es pot mesurar amb paràmetres com la inversió pública, les infrastructures, el desequilibri fiscal, el tracte uniforme per a realitats econòmiques molt diferents (mateixos salaris i pensions per a costos de la vida diversos). Però també per les dificultats que pateixen moltes empreses catalanes a l’hora d’assumir desacomplexadament la seva condició. Les reticències davant l’etiquetatge en català o el poc aprofitament de les oportunitats identificadores que proporciona una llarga tradició industrial i comercial com la catalana en són un exemple. Hi ha fins i tot empreses que, per sentir-se còmodes en el mercat espanyol, procuren dissimular la seva catalanitat. Aquesta “normalitat” crònica d’una situació tan anòmala és un indici de la necessitat de potenciar la imatge de marca de tota l’economia catalana. Les empreses sense identitat no existeixen. Quan falla algun dels factors identificadors d’origen, acaben adoptant-ne d’altres... que no suposin cap problema. No som davant d’una qüestió de resistència, ni ens podem acontentar preservant una mena catalanitat clandestina per a la nostra economia. El pacte per la modernitat, ha d’incloure el compromís entre el teixit empresaria i el Govern per prestigiar el “made in Catalonia”. Una normalitat que obliga a demanar perdó o a amagar-se d’allò que és cadascú, no és acceptable. I si Finlàndia o Irlanda poden ser referències de prestigi, Catalunya i les seves empreses també ho han de poder ser.

El recurs del govern socialista espanyol contra la llei audiovisual catalana aprovada fa 9 mesos, i la seva suspensió cautelar, constitueixen una més de les nefastes conseqüències indirectes de la retallada de l’Estatut. Després del consens del debat parlamentari de 1999 sobre comunicació, hi havia pendent una llei catalana de l’audiovisual que permetés modernitzar el marc jurídic del sector i adaptar-lo a la nova realitat (legal, tecnològica, empresarial...). Va costar sis anys i un gran esforç de tothom enllestir-la. De tothom, perquè el PP la va consensuar fins a darrera hora quan, sota pressió, va optar per donar llum verda a la tramitació però va votar en contra. Es tracta d’una llei complexa i d’una gran transcendència, que va comptar amb una ponència parlamentària compromesa, tot el suport del govern i el coneixement i el treball expert del Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

La Llei de la Comunicació Audiovisual de Catalunya, de 29 de desembre de 2005, donava compliment al previst als Pactes del Tinell i a les expectatives del sector. Es va realitzar atenent a un Estatut que es preveia suficient com a garantia de competències (gestió executiva de l’espectre radioelèctric, per exemple), i a la imminent aprovació d’una llei audiovisual espanyola que s’inspiraria en els mateixos principis (de fet, s’inspirava en la mateixa llei catalana). Ara, els que no han fet els deures bloquegen la prova de la seva incapacitat i la seva incompetència. Pot ser que hi hagi professionals i empreses del sector que no se n’adonin? Vull comentar, ni que sigui de passada, la trobada ahir, per dinar, amb la gent de l’Opinió Catalana. Interessant i intensa. Plena de comentaris lúcids, suggeridors, punyents. També de crítiques i de propostes. I de preguntes que encara no poden tenir una resposta definida. L’Opinió Catalana representa, aproximadament, el que en podríem dir la transversalitat catalanista i aplega representants destacats de la societat civil, del periodisme, la universitat, la cultura. Una bona oportunitat per copsar altres mirades sobre temes de preocupació i de passió compartides. Poc després érem a Blanquerna per parlar de les polítiques de comunicació, i de les altres. I més tard, a Granollers, amb gent d’empresa per parlar de les nostres propostes i, també, per sentir les seves. I els seus neguits i les seves prioritats. Demà més. Però la conclusió global te una base redundant: la nostra dependència ens crea molts problemes i empitjora decisivament tots els altres. D’aquesta dependència resulta que els altres partits en fan horitzó polític... en nom del realisme.

N’he estat convençut sempre. Però com més en parlo amb la gent de l’ensenyament més urgent se’m planteja la posada en marxa d’una veritable renovació educativa. Els educadors més neguitosos i més actius, els i les més militants i entusiastes de la seva professió són qui millor i més peremptòriament transmeten la sensació que el món educatiu no disposa de prou recursos i de prou empenta i marge d’iniciativa per donar adequada resposta a uns canvis socials que són profunds i estructurals. L’educació no pot anar més a poc a poc que l’economia o la cultura quotidiana. No podem enfrontar-nos als grans canvis tenallats per les inèrcies. El sistema educatiu veu progressivament disminuït el seu paper dispensador de coneixements, de valors i de pautes de comportament, en competència, entre d’altres factors, amb les indústries de l’entreteniment.

En l’educació ens hi juguem el futur. El model econòmic, la cohesió social i la convivència, les infrastructures... tots són àmbits determinants de les possibilitats presents i futures del nostre país. Però el país és la gent. Sense la gent el país no té cap sentit. La qualitat d’una societat és resultat de la qualitat de les persones que la composen. L’educació de la joventut és el més potent i més universal instrument que tenim a les mans per avançar cap una societat més formada, més culta, amb més igualtat d’oportunitats. El sistema educatiu és el ressort que pot evitar que, en la societat del coneixement, la desigualtat en educació sigui la principal font de marginació i discriminació. Invertir en educació, en la de tothom, això si que és invertir en la gent i en el futur. I no pas el repartiment de xecs que alguns prometen. Per cert, fa uns quants dies l’Avui va publicar un parell d’articles molt interessants de l’Eduard Voltes sobre les polítiques culturals a Catalunya. Aquest matí m’han passat una mena de continuació d’aquelles reflexions que Raimon Carrasco fa a la web de Tribuna Catalana (tribuna.cat). És un discurs interessant també, i intel·ligent, que mereix ser llegit i tingut en compte.

Els contactes i la feina intensa de la precampanya genera una rutina especial. Me n’adono cada dia, en estar i conversar amb tota mena de persones. Es una mena d’immersió en la realitat que convida a ajustar les pròpies posicions i actituds i, ara mateix i en aquest país, a reflexionar sobre la naturalesa de la política. Albert Ràfols-Casamada escrivia el maig del 2003 que “la poesia, com la pintura, és un llarg, un inexhaurible diàleg amb la realitat". La política també ho és. A la política la perjudica, “la mata”, la tendència a convertir-la en un món autoreferent, tancat en ell mateix, que, literalment, no dialoga amb la realitat. A la política “la mata” l’espectacle de la política, el joc de declaracions i contradeclaracions, la reducció al tacticisme, la substitució del concret per l’anecdòtic i del general per la banalitat. La primera responsabilitat d’això la tenim els polítics. La segona, analistes i mitjans de comunicació que sovint participen en la festa de desplaçar l’atenció de les coses importants i fonamentals a les simples i cridaneres

Ens equivoquem quan deixem els grans debats, o els debats sobre les grans qüestions, només a intel·lectuals o especialistes. En el seu diàleg amb la realitat, la política ha de situar en l’agenda pública aquests grans debats. Tenir o no tenir projecte de país, per exemple. Quin projecte i de quin país. Lligades a les grans qüestions, però, hi ha d’haver les preocupacions concretes més generalment compartides. Les formes de la convivència i la seguretat, el treball i el benestar, la qualitat dels serveis públics i la seva accessibilitat, les expectatives de la gent jove, el respecte a les llibertats. Una política que dialoga amb la realitat és la que la gent que viu en el moll de la política vol compartida per tothom. Una política que escolta. Una política que, havent escoltat, proposa, explica, argumenta i procura suscitar adhesió, complicitat, confiança, il·lusió... i, si pot ser, compromís i entusiasme. Una política d’idees i projectes clars i, necessàriament i en coherència, d’accions i realitzacions competents i transparents. L’European Cities Monitor, després d’haver consultat els executius de les 500 majors empreses europees, considera Barcelona la quarta ciutat preferida per a fer-hi negocis, després de Londres, París i Frankfurt. Oriol Barrachina, director a Barcelona de la consultora autora de l’estudi, ha declarat, llegeixo a La Vanguardia, que “fora ens veuen de manera més positiva que nosaltres mateixos”. És el que pot passar quan es desatén la realitat. Llavors la ignorància ens fa oscil·lar entre el cofoisme exagerat i el derrotisme desmoralitzador. La política demana coneixement; el coneixement demana bona informació; i no hi ha millor dipòsit d’informació sobre la realitat que ella mateixa.

La pràctica totalitat dels informes sobre l’economia catalana destaquen dos factors que no podem deixar de considerar conjuntament. D’una banda, tenim una gran capacitat per generar nova ocupació, fins a 1.000.000 de nous llocs de treball d’ençà de 1995. De l’altra, la productivitat puja ben poc i, fins i tot, en alguns dels darrers exercicis s’ha produït un mínim retrocés. Això s’explica perquè molts dels nous llocs de treball són de baixa qualificació i de poca qualitat (salarial, contractual, etc.).

Els sindicats, i no només ells, ja fa temps que criden l’atenció sobre l’impacte a mig i llarg termini del model de creixement adoptat. Si diem que hem d’adaptar l’economia catalana a la societat del coneixement i trobar-hi escletxes en les quals puguem ser competitius i aspirar a l’excel·lència, potser hauríem de passar a l’acció. No n’hi ha prou amb alguns parcs tecnològics ni amb intervencions sectorials, necessàries però insuficients. Ens cal redefinir el model econòmic en el seu conjunt. Reindustrialització selectiva, major internacionalització, inversions en formació en camps estratègics, facilitar el desenvolupament inicial dels seus projectes a la gent jove més emprenedora. El turisme i la construcció poden tenir un pes rellevant en l’economia catalana, però no podem ignorar els riscos que comporta aquesta tan marcada especialització. Quan parlem de la diversificació característica de la nostra indústria moderna (després del secular predomini del tèxtil) i de la nostra economia en general, ho hauríem de tenir present. Nota final: ara sembla que belluga la qüestió del rescat dels peatges, especialment a la regió metropolitana. De vegades la raó triga molts anys a obrir-se camí. Molta gent d’Esquerra i de les plataformes contra els peatges deuen haver seguit les darreres informacions amb un somrís sorneguer al llavis (fa tot just 10 anys de la campanya “Catalunya lliure de peatges”). També en això hem pagat molts anys, moltes vegades. Encara que Francesc Pujols va escriure que hi hauria un dia que els catalans ho tindríem tot pagat, molts dels seus lectors de la ‘Lliga i successors’ devien interpretar-ho a l’inrevés: que els catalans ho pagaríem tot.

Encara no he pogut veure la pel·lícula "Salvador", però sí que n'he llegides algunes crítiques. Alguns amics meus, així que l'han vista, me n'han parlat molt bé i han tornat del cinema impatctats, commoguts.

Llegeixo també que alguns companys seus de lluita en qüestionen l'enfocament ideològic i el format d'acció reduït a un posicionament estrictament antifranquista. Em recordo a mi mateix vestit de soldat, el febrer de 1974, un divendres a la nit, tornant del campament de Sant Climent Sescebes. Vaig acompanyar Jordi Carbonell a una entrevista amb l'arquebisbe Pont i Gol, a Tarragona, perquè parlés amb el Papa i aquest pogués parar la mort de Puig Antich, parlant amb Franco. En Carbonell va dir que hi anàvem en nom de l'Assemblea de Catalunya, però no estic segur que, en realitat, fos així. Mentre continua plovent sobre Tarragona, escolto la cançó "A Margalida", de Joan Isaac, com a petit gest de revolta contra totes les barbàries.

Amb pocs dies de diferència he assistit, acompanyat pels ex-consellers Carles Solà i Manel Balcells, a reunions amb els rectors de les universitats catalanes i amb una magnífica representació de les persones més destacades del país en l'àmbit de la recerca.

Han estat reunions molt interessants i, penso, d'una certa transcendència en matèria de política científica i universitària. En canvi, tret d'algunes excepcions, no han tingut el ressò informatiu que mereixien. M'informen que el dijous 21, el primer dia que eren més o menys operatius la pàgina web i aquest bloc, hi van haver més de 3000 visites i es van rebre més de 100 correus. Haurem d'afinar el funcionament per poder correspondre. El dilluns i el dimarts vinents sembla que les prestacions de la pàgina ja seran completament instal·lades. Aprofito per agrair les visites, la correspondència, les idees i comentaris i, és clar, els suports. Gràcies, doncs.

Avui divendres he pogut treballar amb l’equip de persones que m’ajuden i és l’únic dia que hem pogut deixar sense actes públics, abans de la conferència del dia 3 d’octubre. És, doncs, l’oportunitat de treballar-hi. De repassar notes personals, esborranys d’intervencions mig improvisades, de tornar a mirar un fragment d’un article que en el moment d’escriure’l em va deixar bon regust. Comentaris apuntats arran de lectures apressades d’obres interessants com ara “La democracia y el orden global” de David Held, la trilogia sobre l’era de la informació de Manuel Castells (especialment el segon volum dedicat a les identitats) o bé “The End of Poverty: Economic possibilities for Our Time” de Jeffrey D. Sachs. Hi ha molts textos de lectura estimulant i plena de suggeriments. Alguns de naturalesa directament política.

La vida dels que ens dediquem a la política és plena d’excitació, però també de servituds i de mals moments. Cal reconèixer, de tota manera, que constitueix un privilegi indiscutible ni que només sigui per aquests tres factors: 1 - exigeix una atenció constant a l’actualitat, als seus aspectes més rellevants, i a preguntar-se per les seves raons, causes i conseqüències; 2 - fa imprescindible el contacte constant amb la gent, amb els que sentim pròxims i propis, i amb els que coincideixen amb els nostres adversaris; 3 - obliga a renovar permanentment el propi bagatge, a estudiar i aprendre coses noves; i a procurar combinar-les amb l’experiència política directa i concreta. En certa mesura, diríem que ens obliga a connectar la teoria i la pràctica. Aquest privilegi se’m fa més evident quan, com avui, tinc unes quantes hores (poques, perquè entre les persones comunes cap privilegi no és gratuït) fins i tot per pensar sobre aquestes coses i escriure-les precipitadament. Torno a preparar la conferència.

Avui “El Periódico” ha publicat una enquesta que ens atribueix un retrocés respecte al resultat de les passades eleccions al Parlament. Ens adjudiquen 19-20 escons. Bé, són enquestes, probablement solvents, inevitablement una mica cuinades, i amb una mostra de 800 persones. No s’han de menystenir les tendències que apunten, tot i que el marge d’error és de +/- 3’5 %. Aquests resultats són millors que els de l’enquesta que el mateix diari publicava la primera setmana d’octubre del 2003. Llavors ens adjudicava 18-19 escons. Hi ha tota mena de projeccions possibles.

A banda de les enquestes fetes amb mostres més o menys significatives i amb rigor metodològic i estadístic, hi ha aquelles altres enquestes fruit de la percepció subjectiva directa, del contacte amb la gent, de la impressió que tenen persones que ens són properes. He de dir que les xifres d’“El Periódico”, tot i que són recents, em sembla que responen més a un estat d’ànim general del mes de juliol. Aquest setembre, observo en la militància d’Esquerra i la gent que tenim a prop una alegria creixent i la convicció que les eleccions ens poden anar molt bé. Ja sé que les vivències personals són molt limitades i no se’n poden extrapolar conclusions generals. Però és molta la gent gran, per exemple, que se m’adreça per dir-me que estan decebuts de la direcció de CiU, que havien votat Pujol i també Mas les passades eleccions, i que no ho tornaran a fer. Que se senten catalanistes, sobiranistes, i que –literalment- “no volem votar per un programa i uns dirigents simplement conservadors”. Una cosa semblant, en un altre to, em passa amb gent de tradició obiolista o maragalliana, dins o a l’entorn del PSC. Ja suposo que també hi ha gent que està decebuda d’ERC i de la meva pròpia actuació i no corren a dir-m’ho. Però la percepció és constant. La sento sincera i esperançada. I, sincerament, als d’Esquerra això ens estimula i ens anima a procurar fer les coses el millor possible. Estic il·lusionat. I sento que molta gent també. Les properes enquestes ho aniran reflectint.

Aquesta setmana s’acompleixen dos mesos des que vam començar la campanya “L’Esquerra que escolta”. Es tracta d’una iniciativa de presència al territori a partir de trobades amb simpatitzants i militants d’Esquerra, als quals els demanem que ens aportin les seves idees, propostes, consideracions polítiques i també, com és natural, les seves crítiques.

L’acte s’organitza a partir de la presència d’en Joan Puigcercós o jo mateix, acompanyats per dirigents d’Esquerra ja siguin diputats, membres de l’Executiva o els principals regidors i càrrecs territorials del partit que pertoquin segons la zona. Es tracta de seure repartits en grups d’entre deu i quinze persones i promoure el debat per tal que s’evoquin idees constantment. Al final, el responsable de la taula en fa una exposició pública resumida i n’extreu les principals conclusions. Per tant, cada dia, tant en Joan com jo en fem dos com a mínim, fet que ha fet possible una permanència al territori continuada en aquestes darreres setmanes. El meu debut en aquestes trobades de proximitat, que hem popularitzat internament com les trobades de tupperware, va ser a Tarragona, coincidint amb la presentació del candidat municipal i diputat, Sergi de los Rios. Jugar a casa sempre té avantatges i la veritat és que va resultar d’allò més interessant. Veure cares conegudes i familiars però demanar-los just el contrari del que passa els mítings, és a dir, que parlin ells enlloc teu, és una experiència molt enriquidora, molt propera, molt quotidiana. La política adquireix un perfil molt més humà, molt més connectat a la realitat del dia a dia, que no s’assembla gens a la que ens precipitarà l’activitat política preelectoral d’aquestes properes setmanes. Des de llavors, d’actes com aquest, n’hem fet una pila cadascú. Ahir mateix era a Lleida, abans d’ahir a Sant Vicenç de Castellet i aquesta nit al Vallès Occidental, a Sabadell i a Santa Perpètua. La programació s’acabarà la setmana vinent i ens n’endurem el record de tots els indrets visitats, pobles i ciutats que sovint no tenim ocasió de visitar, i les prop de 8.000 persones amb qui haurem parlat personalment. Sens dubte, un èxit, una novetat fresca, un allau de bones idees!

Diumenge matí. Trajecte amb cotxe de Tarragona a l’Anoia, destinació la Llacuna. És un poble petit, d’aquells que la majoria de la gent no n’ha sentit parlar abans. No arriba als nou-cents habitants i Esquerra no hi ha presentat mai cap candidatura.

Tot i ser a la comarca de l’Anoia, el paisatge verdeja força, de fet, s’assembla més a les postals de l’Alt Penedès que acabem de deixar enrera. Em sorprèn la bellesa del municipi. Petit i ben ordenat, a punt per fer-ne una foto o treure el cavallet i pintar-lo amb aquarel•les. A la Llacuna inaugurem la secció municipal número 400. Esquerra mai com ara no havia tingut tanta presència arreu del Principat. Si tot va bé, les persones que entomen el repte de tirar endavant aquest projecte, en un municipi tan petit, presentaran llista a les municipals del maig de l’any vinent. La rebuda és afectuosa i amable, el tracte dels veïns exquisit, els nostres militants, persones de fortes conviccions. M’emociona inaugurar la secció 400 en aquest poblet. Esquerra remunta, l’optimisme s’encomana i la satisfacció de treballar per fer el país més lliure s’escampa arreu com una taca d’oli.