El següent post és un enllaç i ampliació d’este altre.
La societat feudal, medieval o d'Antic Règim (segles XI-XVIII) tenia unes formes d'organització social i política totalment diferents a les de la societat contemporània o capitalista (finals del segle XVIII-XXI). Aquelles formes van patir una adaptació profunda o la simple aniquilació en el pas al món contemporani al llarg del segle XIX, bo i provocant una cesura, un canvi històric d'enorme transcendència. Este canvi va comportar un nou ordre polític i ideològic articulat al voltant del constitucionalisme liberal i l'estat-nació; només a partir del segle XIX el fonament de qualsevol identitat política en competència serà la nació.
En les societats occidentals medievals i d'Antic Règim existien múltiples identitats col·lectives, però, en cap cas, existia el concepte de nació com a identitat col·lectiva suprema del conjunt de persones d'un territori. En primer lloc, perquè la idea de nació com a conjunt de ciutadans iguals davant la llei i amb uns drets cívics i polítics naix la segona meitat del segle XVIII, amb Rousseau com a màxim representant. El conjunt d'identitats de grup identificable en les societats anteriors al capitalisme es pot agrupar en dos tipus bàsics:
1. Identitats basades en l'organització jeràrquica i estamental de l'estructura social (noblesa, camperolat, artesania, Esglèsia, ciutadania, etc.). És a dir, identitats de tipus horitzontal.
2. Identitats d'ordre territorial derivades de les diferències de desenvolupament històric, de tradició jurídica o d'usos lingüístics, culturals i socials diversos (regnes, principats, minories religioses o lingüístiques, etc.). És a dir, identitats de tipus vertical o transversal.
Cal advertir que tots dos tipus d'identitats es caracteritzaven per la corporativitat, ço és, per l'agrupació en cossos, una concepció totalment contrària a la universalitat de la idea de nació. Per això, ni tan sols en el cas concret de les identitats derivades d'entitats jurídiques territorials, la idea del conjunt dels seus habitants (per exemple, el general del regne de València o la universitas Catalonie) esdevindrà en una idea nacional en sentit contemporani, en una idea de comunitat nacional amb un estat, una llengua o uns símbols propis i comuns. D'ací que el símbol de la Diputació del General, òrgan nascut de les Corts Valencianes (que unien a rei i regne), siga el símbol de cadascun dels estaments o cossos politicosocials que formaven el general del regne, sense donar peu a un únic símbol; era la mateixa imatge tripartita que hui en dia ha adoptat les Corts: Sant Jordi per l'estament nobiliari, la Mare de Déu per l'estament eclesiàstic i l'àngel custodi amb l'escut del rei per l'estament reial.
En arribar el segle XIX -moment en què es construïren els estats-nació que fins llavors no havien existit ni podien haver estat concebuts-, dins de les identitats d'ordre territorial heretades del món feudal o d'Antic Règim, la regió, entesa com una entitat històricament i jurídicament constituïda que forma part d'un complex políticament més ampli, era l'entitat de més rellevància per ser la portadora de nombrosos elements de cohesió: estructures polítiques anteriors, memòria històrica, costums, llengües distintives, etc. En el nostre cas concret -i clarament-, les identitats col·lectives derivades dels nostres territoris històrics anaren vinculades més a les entitats jurídiques (regne i Furs en el cas valencià, principat i Constitucions en el cas català) que no a una llengua comuna, de la qual entre els segles XVI i XIX es perdé quasi tota consciència d'unitat. Tanmateix, la identitat territorial del passat no equivalia, ni de lluny, a la nació contemporània, ja que aquella era un simple element juxtaposat i subordinat a molts altres que donaven sentit a la societat d’aquell moment; en canvi, la cultura nacionalista del segle XIX organitzà -i només ella donà sentit- a les noves construccions polítiques en què encara vivim: els estats-nació, en que la nació és l'expressió suprema de l'existència del grup i el fonament de la legitimitat dels poders.
Sobre aquelles identitats heretades (tant les territorials com les socials) actuaren els projectes nacionalistes dels estats-nació: per una banda, eliminant les identitats socials estamentals amb la nova idea que la nació s'organitza com una comunitat de ciutadans políticament lliures i que l'interés nacional és la clau de tot el sistema perquè representa suposadament a tots, i, per l'altra banda, absorbint les identitats territorials en la nova idea política i cultural de la nació, que es convertí en l'element central de tot l'edifici polític.
Durant el segle XIX les perspectives de la nació i la cultura nacional absorbiren qualssevol altres cultures diferencials, d'arrel social o territorial, que varen passar a dependre de la lògica dels processos de construcció nacional, a ser part d'un tot que aspirava a la universalitat política i cultural i a ser enteses, per tant, com a part d'un passat antic i mort. Tanmateix, en ocasions i per diverses circumstàncies històriques, determinades regions històriques, a partir de la identitat territorial històrica, desenvoluparen el seu propi projecte nacionalista en pugna amb el que fomentava l'estat-nació en què estaven integrades.
En el nostre cas, l’existència d’eixa identitat històrica -que recordem que no era la primordial- s'adverteix amb molta claredat al llarg dels segles medievals i d'Antic Règim. Tant catalans com valencians desenvoluparen, diferencialment, una important identitat col·lectiva territorial entorn d'unes fronteres i, especialment, d'una entitat política i un ordenament jurídic. Eixa identitat territorial era impulsada sobretot per part de les elits governants ja que n'eren les més beneficiades, fins i tot a finals del set-cents i principis del vuit-cents; en aquells moments, per sobre de consideracions culturals, la identitat històrica que es detecta entre diferents grups socials es basa en propostes de recuperació dels sistemes constitucionals particulars perduts amb la Nova Planta (els més conservadors) o en la simple memòria d’aquells (els més liberals). És un fet lògic si considerem que el patriotisme detectat durant els segles XVI o XVII també era del mateix estil, basat en les lleis històriques de cada territori.
Durant el segle XIX a esta identitat històrica i a esta voluntat d’afirmació política s’afegiria una recuperació cultural i lingüística que cristal·litzaria en la formació d’un missatge nacionalista i la presa de consciència nacional contemporània. Malgrat tot, este fou un procés que reeixí a Catalunya però no així al País Valencià. En el cas de l'estat-nació espanyol, el catalanisme, basat inicialment en la identitat històrica heretada de l'entitat jurídica i històrica constituïda pel principat de Catalunya, fou el primer projecte nacionalista a entrar en pugna amb l'espanyolisme de manera ben definida durant la darrera dècada del segle XIX. El valencianisme no començà a definir-se fins la segona dècada del segle XX, és a dir, no desenvolupà un projecte nacionalista clar en què la nació valenciana -entesa com a comunitat de ciutadans del territori valencià- organitzara per complet l'horitzó polític i social dels valencians. A més, contràriament al catalanisme, no hegemonitzà ni ha hegemonitzat els grups polítics i no s’ha arribat a estendre una consciència nacional valenciana.
En el cas català, l’existència d’uns drets col·lectius fonamentats al llarg de la història i d’una consciència nacional majoritària en l’actualitat haurien de conduir al seu reconeixement com a entitat històrica nacional en l’Estat espanyol. Si s'entén la nació com un “plébiscite de tous les jours”, en la clàssica definició d’Ernest Renan, la pròpia existència de la consciència nacional catalana assumida de forma majoritària implica que Catalunya és una nació. I si ha arribat a ser-ho és probablement perquè ha sabut unir una reivindicació lingüística i cultural pròpia a la seua identitat territorial històrica.
En el cas valencià, la memòria de la identitat historicopolítica no s’ha perdut fins els nostres dies, però no ha connectat mai correctament amb la recuperació cultural i lingüística en un missatge nacionalista unitari. Crec que eixa, entre moltes altres causes, és una de les raons que explica la feblesa del nacionalisme valencià.
És a dir, el missatge nacionalista valencià que predomina en l’actualitat és hereu de la proposta de Joan Fuster i ell renuncià a tot nacionalisme basat en la identitat historicopolítica per fer-lo emanar de la llengua i la cultura. Així, en consonància amb els coneixements de l’època, establí una forta dualitat entre l’interior “xurro”, castellanoparlant històricament, d’origen aragonès, i el litoral “valencià”, catalanoparlant i d’origen català: la minoria d’arrel aragonesa, actuant com a entitat pròpia, mai no ha influït ni poc ni molt en la vida històrica ni en la consciència col·lectiva del País Valencià. La fisonomia de la regió, el caràcter i l’impuls positiu, els hi han donats sempre i continuen donant-los-hi les comarques del litoral: és a dir, les comarques catalanes. [...] Avui tot el que qualifiquem de “valencià” –llengua i literatura, costums i mentalitat, bandera i prestigi- és, indefectiblement, cosa vinculada en exclusiva a la part catalana. Això són fet, els agraden o no als xurros i als xurròfils.
Així, allò valencià era essencialment allò català; la resta quedava fora del marc nacional, en la indefinició i subordinació més absoluta. Fuster, doncs, rebutjava frontalment el tradicional patriotisme constituït entorn de la identitat política i històrica valenciana –i present sobretot entre les elits conservadores– i considerava que “el País Valencià continua essent un fet català. Així, en 1983, afirmava que després d'una llarga i complicada experiència personal havia arribat a la conclusió que: ací, i entre nosaltres, només és "nacional" allò que abraça tots els Països Catalans i se'ns imposa una opció unitària, de tots els Països Catalans, obligada per la història i provocada per l'esdevenidor.
Esta proposta nacionalista de caire cultural, com era evident, no ha trobat cap tipus de suport en les comarques històricament castellanoparlants, que en l’actualitat suposen aproximadament un 15% de la població. Però, a més a més, tampoc ha triomfat en les comarques valencianoparlants, entre altres coses perquè suposava rebutjar la identitat bàsica dels valencians modelada per la història, la de sentir-se valencians, no catalans. A més a més, el rebuig a la possibilitat de formar una nació política valenciana tallà d’arrel tota tradició de memòria històrica de les llibertats valencianes. Si a això afegim la premissa fusteriana que feia de les elits valencianes un cos històricament subordinat al centralisme, al regionalisme i al castellanisme, concloent que el País Valencià serà d’esquerres o no serà, és fins i tot lògica la feblesa del nacionalisme valencià. A partir de Fuster s’establí una divisió irreconciliable en aquells termes entre el nacionalisme de dretes valencianista i el nacionalisme d’esquerres catalanista.
El nacionalisme d'abans de la guerra de 1936 i actualment el de dreta -escadusser- sí que mantingueren la memòria de la identitat històrica i política lligada a l'antiga entitat jurídica -el regne- i el seu ordenament jurídic -els furs-. No obstant això, la instrumentalització de l’anticatalanisme per part de la dreta espanyolista valenciana a partir de la Transició per tal d’ofegar l’incipient moviment nacionalista valencià va crear un moviment secessionista lingüístic del tronc cultural català entre la dreta, que fins i tot ha tractat de negar l'origen català del valencià.
Tradicionalment, el valencianisme de dretes mai no havia estat anticatalanista, ans al contrari, els nacionalistes burgesos valencians d’abans de la guerra mantenien molt bones relacions amb la Lliga de Cambó. En aquells moments, existí anticatalanisme al País Valencià però estava dirigit sobretot contra el nacionalisme català i no contra el valencià, limitant-se al republicanisme blasquista, d’estil lerrouxià i fortament espanyolista. El nacionalisme valencià primigeni aparegué a principis del segle XX, però molt prompte patí problemes semblants als que ha ocasionat la proposta de Fuster. Els nacionalistes progressistes i més compromesos culturalment també proposaren la integració del País Valencià en la Gran Catalunya de Prat de la Riba, fet que provocà l’escissió del moviment entre valencianistes i pancatalanistes –valencianistes catalanisats en la terminologia de l’època–. Amb tot, en cap cas es qüestionava la unitat cultural amb els països de llengua catalana. Fos com fos, el moviment creixé progressivament i arribà a assolir quotes d’influència important durant la II República. La guerra i el franquisme, però, assolaren tot vestigi de nacionalisme valencianista, que resistí en petits nuclis dels que partí el projecte de Fuster, que, com hem vist, obvià la identitat històrica valenciana i el moviment valencianista anterior a la guerra.
La proposta de fer partir exclusivament d’allò cultural una entitat política ha resultat un fracàs en termes polítics i identitaris, i, en certa manera, posà en safata la creació i arrelament d’un anticatalanisme secessionista en la major part del nacionalisme de dretes valencià, el qual, a més a més, és emprat recurrentment com a arma política per part de l’espanyolisme de dretes dominant, tant per a atacar al catalanisme del Principat com al valencianisme del País. No obstant això, el missatge fusterià és encara el predominant en les principals estructures del nacionalisme valencià. Per això caldria realitzar una nova proposta nacionalista que equilibrara la identitat històrica amb la recuperació cultural de l'àmbit lingüístic català.
En un dels pocs estudis globals realitzats sobre els sentiments identitaris valencians, Andrés Piqueras concloïa que el País Valencià era una col·lectivitat territorial sense una consciència identitària definida. Les úniques consciències definides són la regional espanyola i la cultural catalana, però no existeix una identitat política i mental que unisca tots els valencians entorn d’una història i un projecte de futur.
Els potencials receptors d’un nou missatge nacionalista respectuós amb la identitat històrica, cívica i cultural en són molts. Fins i tot l’actual estructura autonòmica i bona part del regionalisme practicat pels grups polítics majoritaris valencians en són proclius. Sense anar més lluny, el recent Estatut valencià aprovat estableix la recuperació del dret civil foral valencià abolit en 1707 –tot i que s’ha suprimit la referència inicial al Decret de Nova Planta– i evoca la identitat política històrica del País Valencià en el seu article setè: “El desenrotllament legislatiu de les competències de la Generalitat procurarà la recuperació dels continguts corresponents dels Furs de l'Antic Regne de València en plena harmonia amb la Constitució i amb les exigències de la realitat social i econòmica valenciana. Esta reintegració s'aplicarà, en especial, a l'entramat institucional de l'antic Regne de València i la seua pròpia onomàstica en el marc de la Constitució Espanyola i d'este Estatut d'Autonomia”. El recordatori no és sinó un simple cant al sol, donada la ingenuïtat de la redacció i la manifesta voluntat política de no dur més enllà les implicacions que comportaria fer residir la sobirania del País Valencià en els seus drets històrics. Omplir de contingut esta estructura depén de la consciència nacional dels valencians, manifestada en els grups polítics que el representen.
Potser des de l’articulació d’una nova visió identitària dels valencians com a país i a través d’una nova proposta nacionalista ajustada a la història, a eixa nova visió identitària, a la recuperació cultural i a uns projectes de futur comuns, la consciència nacional valenciana puga ser acceptada majoritàriament. I no es tracta simplement d’impulsar el nacionalisme perquè sí, sinó que crec sincerament que les propostes nacionals que acompleixen els requisits acabats d’esmentar contribueixen a millorar la qualitat de les democràcies, el progrés econòmic, la diversitat cultural, i, fins i tot, la realització personal i la cohesió social.
