Catalunya va de cul...

Spot per a les eleccions catalanes del Partit Humanista de Catalunya. Després de vore este anunci estic pensant en votar-los... :)

Nou Humanisme
Ideòleg del Nou Humanisme

Firefox 2.0

Ja es pot descarregar el Firefox 2.0 en valencià. El recomane a tots aquells que no "s'atreveixen" fer el pas des de l'Explorer. Paga la pena.

València-Ciutat vista per forasters (II)

Vista de la vila alemanya de Nüremberg (1493), on residia Münzer

Continue amb la sèrie de textos sobre la ciutat de València escrits per historiadors i viatgers. Hui amb un de Hyeronimus Münzer (c. 1460-1508), un metge germànic que edità diverses obres de geografia i el 1493, quatre mesos després que Colón haguera tornat del seu primer viatge, redactà una carta al rei Joan II de Portugal proposant-li navegar cap a Occident per arribar a la Xina. Un any després, el 1494, un brot de pesta l'obligà a abandonar la ciutat on residia, Nüremberg, i durant cinc mesos, acompanyat per tres amics, va recórrer els regnes de la península ibèrica com a ambaixador de l'emperador alemany Maximilià, fet que s'ha relacionat amb les seues intencions de participar en les empreses ultramarines dels Reis Catòlics. Del viatge Münzer va deixar un minuciós relat en l'Itinerarium Hispanicum (1494-1495), amb multitud de detalls sobre la vida quotidiana, l'agricultura, l'artesania, els costums i monuments de les ciutats per les quals va passar. En el passatge “De civitate Valencia” , entre moltes altres coses, hi diu:

La Llotja
Actualment construeixen una casa admirable, que anomenen Llotja, on es reuneixen els mercaders i tracten els seus assumptes. És una casa alta, feta de pedra tallada i excel·lents columnes. [...] I tindrà un magnífic hort amb fruits diversos i una font d'aigua corrent. Té també una torre altíssima, sota la qual hi ha una capella, on a diari es llegiran dues misses. [...] El seu emplaçament està pròxim al Mercat Gran i el Pes. I serà molt més cèlebre i bella que la Llotja de Barcelona.[...]

La seua cortesia
El poble valencià és molt cortés i amable. Hi viuen dos ducs, un dels quals és fill del papa Alexandre VI; molts comtes, com el comte d'Oliva i el d'Aversa, i altres diversos; més de cinc-cents cavallers, i molts altres. També mercaders, artesans i clergues, per sobre dels dos mil. Els hòmens visten amb belles i llargues robes; igualment les dones van vestides amb més exageració del que es deu. Per la part davantera totes van descotades fins als pits, i, per així dir-ho, pots vore'ls els mugrons com a gemmes dels arbres. Totes es maquillen la cara i se l'embruten amb olis i aigües perfumades, el que resulta una desgràcia.

Text original en llatí:
De domo mercatorum
Hodie edificant preclarissimam domum, quam Loyam vocant, ubi conveniunt mercatores et sua negociam tractant. Est domus alta ex secto lapide et columpnis nobilibus fabrefacta. [...] Et habebit pulcerrimum ortum, cum variis fructibus et fonte vivo. Habet etiam altissimam turim, sub quo una capella, ubi omni die legentur due misse. [...] Et situs eius est circa forum magnum et libram. Et erit multo nobilior et pulcrior est quam loya Barcilone. [...]

De civilitate eorum
Populus valentinus valde civilis et humanus est. Sunt inibi duo duces, quorum filius pape Alexandre 6ti unus est; plures comites, ut comes de Oliva, de Aversa, et alii; plus quam quinquaginta milites et multa alia. Item mercatores, mechanici, et clerus ultra duo milia. Et pulcra veste vestiuntur viri et longa; similiter mulieres pre ceteris et ultra debitum vestite incedunt. Tamen in anteriori parte omnes sunt aperte usque ad mamillas et quasi papillas arborum videre possis. Et omnes se fucant in facie et oleis aquisque odoriferis se coinquinant, quod malum est.

Imatge actual de la vila austríaca de Feldkirch, on va nàixer Münzer

Facen joc!

Curiosament, no pots apostar en català

Les travesses han arribat al món de la política catalana. El portal Betfair, després d'experiències semblants realitzades a les eleccions presidencials dels Estats Units d'Amèrica o d'Itàlia, accepta apostes sobre qui serà el proper president de la Generalitat de Catalunya. No sobre qui guanyarà les eleccions, o siga que es podrà apostar fins i tot després de conèixer el resultat electoral.

Diuen que on s'hi juga els diners la gent afina al màxim: les apostes donaven vencedor a Bush i Prodi i guanyaren. Ací, de moment, el favorit és Mas, per qui es paguen 1,81 euros per cada 1 apostat, mentre que Montilla va a 2,24 per 1. Fins i tot també es pot apostar a qui no serà president de la Generalitat: Piquè i Saura donen 1 euro per cada 1.000 apostats...

Actualització: 2 dies després, Montilla s'acosta molt i molt a Mas. El presidenciable de CiU està a 1,96 a 1 i el del PSC a 2,02 a 1.

Una nova pista sobre els Transfemers

Transportes Femer? I mursiano? És Megatron, descarat

Després d'haver desvelat algunes dades sobre la possible creadora dels Transfemers, la doctora alemanya Susanne Femers, ara tenim noves pistes sobre els susdits sanguangos de l'espai, que es van deixar caure un dia per Mãemeua.

Estan molt a prop de nosaltres! El de la foto de dalt és probablement Megatron, el cap dels Decepticons. Com s'explica si no que l'enganxina de davant diga orgullosament "Transportes Femer"? Clicant sobre la imatge ho podreu vore millor. I un altre detall: el camió és mursiano. Amb la mala bava que es gastaven els Decepticons... Tot encaixa! I no ens estranye que Zaplana, Martínez Pujalte i Trillo formen part d'esta colla de malvats que transformen en fem allò que toquen...

El vencedor del debat de TV3

Qui va véncer el debat d'anit a TV3? Sens dubte, encara que actualment estiga en una posició de "perdedor", el màxim triomfador va ser Pasqual Maragall. Montilla, ni de lluny, sembla que puga millorar els resultats de l'actual president al 2003. Montilla és gris, anodí, inofensiu, mediocre... La fuga de vots cap a CiU i ICV sembla ben clara. Així ho diuen les enquestes i Mas està jugant fort -potser passant-se'n ja de la ratlla- per tal d'obtindre la majoria necessària. En 10 dies tindrem la resposta definitiva.

Una injecció d'autoestima

Gràcies Joan Francesc Mira per recordar-nos-ho (publicat a l'Avui):

Fa alguns dies, en aquest mateix diari, hi havia una fotografia meua, amb cara de predicador o de polític en un míting, i amb un peu que deia: "Joan Francesc Mira va dialogar amb Carles Torner a Frankfurt sobre les eines i subvencions per traduir del català". Tal com els lectors poden comprendre, jo no hauria viatjat a Alemanya per dialogar en públic sobre aquesta matèria, de la qual sóc totalment ignorant; ni en aquell acte hi hagué cap diàleg. Carles Torner, en efecte, va explicar què fa i què pot fer l'Institut Ramon Llull en aquest camp, i prèviament jo havia explicat a la concurrència, parlant en international english, la importància de la literatura catalana. Els vaig dir que poca broma amb aquesta llengua i amb aquesta literatura, que som un grapat de milions, més que molts països de la Unió Europea amb Estat i llengua oficial, que som una llengua amb mil anys d'història pel cap baix, i que al llarg de vuit segles hem produït una literatura de primera magnitud. Miren, senyors, que els vaig dir: durant els segles XIII, XIV i XV a tot Europa no hi havia ni mitja dotzena de llengües, a tot estirar, que produïen literatura amb la qualitat i quantitat de la llengua catalana. I miren una altra cosa: si l'espanyol i el francès entren a la gran literatura amb poemes èpics com La chanson de Roland i Mío Cid, el català, com l'italià, hi accedeix pel portal que va obrir un geni de primera magnitud. Dante crea l'italià literari, Ramon Llull el català.

Amb Ramon Llull, una llengua vulgar s'eleva per primera vegada a vehicle de la filosofia i del pensament lògic, i això no ho van fer ni l'anglès ni el francès ni l'alemany, per exemple. I si vostès agafen el conjunt de les grans cròniques històriques, i la primera traducció de la Divina Comèdia completa i en vers a qualsevol llengua, i la poesia d'Ausiàs March, i el Tirant lo Blanc, i tota la pila d'autors i de llibres de tot tipus i gènere, el resultat és una gran literatura, una de les poques grans literatures d'aquells segles. Aquesta és la primera afirmació, i per favor no se n'obliden: no som una literatura de segona divisió, ni marginal ni petita ni regional ni pobra. No ens podem comparar, en aquest camp de la producció literària, amb la major part de les llengües d'Europa que ara són llengües d'Estat, sinó amb unes poques només, amb les grans. I això, estimats assistents a aquest acte, és una declaració meua solemne i formal.

Els he de dir també que després, durant més de tres segles, vam patir tota mena d'entrebancs, dificultats, submissions, opressions i persecucions, i tanmateix l'idioma continuava produint llibres i literatura. No de tan gran qualitat com abans, però en produïa malgrat tot. I després vingué això que en diem Renaixença, més o menys pel mateix temps que a tot Europa naixien o renaixien pobles, nacions, llengües i literatures. Som europeus normals, per tant, però amb una peculiaritat: cap altra llengua moderna que no tinga un Estat propi, que no siga llengua d'Estat, no ha produït mai de mai, ni abans ni ara, una literatura com la nostra. Ni de lluny, ni de bon tros. I la major part de les llengües amb Estat, tampoc.

Ara mateix, miren vostés, després del franquisme i de tot això i allò, centenars d'autors produeixen anualment milers de llibres, i traduïm furiosament, i tenim una col·lecció de clàssics grecs i llatins com n'hi ha ben poques al món, i ens permetem el luxe de publicar cada any més de 8.000 volums de tota espècie imaginable. Massa llibres, diria jo, publiquem massa i tot, publiquem més que quasi totes les llengües d'Europa de dimensions comparables. I això és el que els volia explicar, senyores i senyors: que la literatura catalana no és una poqueta cosa d'interès local, que és una gran literatura. I que si ací es tracta de llibres, en català se'n fan fins i tot massa. [...]

Un altre ús de les banderes

Publicat per Eneko

Serà este el destí de totes les nostres banderes? Quadribarrades, tricolors, estrelades o com siguen?

Més senyera

Hui ha anat a parar a les meues mans un dossier sobre "La Transició al País Valencià" publicat a la revista L'Avenç en maig de 1997. Entre altres articles molt interessants contenia el de Josepa Cortés Escrivà, professora del Departament d'Història de l'Antiguitat i de la Cultura Escrita de la Universitat de València, titolat La senyera dels valencians. En ell tracta de nou sobre la "qüestió del blau en la senyera de la ciutat de València".

Cortés reprodueix i sintetitza la hipòtesi ja exposada per Pere Maria Orts a finals dels '70, bo i defensant que la franja blava amb la corona sobre la bandera va ser un afegitó de mitjan segle XIX. El punt més fort de la seua explicació són les nombroses descripcions que hi ha de la ensenya municipal al llarg dels segles en les quals mai s'esmenta el blau o la corona en la tela. A més a més, opina que el respecte heràldic a un símbol reial hauria impedit fer cap tipus de modificació sobre la senyera sense autorització prèvia. No obstant això, el mateix document que ens informa del canvi en els escuts no és directament un privilegi reial sinó un acord del consell municipal que fa referència a una concessió del rei; per tant, el privilegi del canvi d'armes no ha sigut trobat encara o s'ha perdut, el mateix que podria haver passat amb el suposat privilegi de canvi heràldic de la bandera de València semblant al de Borriana (i que tampoc no s'ha conservat, sinó que el coneixem per una traducció indirecta molt posterior). Finalment, l'autora també considera -contràriament al que vam exposar Andarella i jo- que el valencianisme anterior a la guerra civil trià majoritàriament la quadribarrada com a ensenya; caldria una investigació profunda i clarificadora de la qüestió, però els documents que jo he consultat fins el moment parlen de la tricolor com la bandera més estesa i "oficial".

Amb tot, Cortés obvia novament els documents del segle XVI en què es parla de tela blava d'importants dimensions per confeccionar la bandera i els diversos portolans en què apareix el blau com a fons de la corona, precisament a partir del moment en què es produeix la concessió d'aquella sobre les armes de la ciutat. Andarella i jo ja ho vam tenir en compte la qüestió de la manca de referències textuals al blau o la corona en la tela -els testimonis literaris indiquen que la franja blava no tenia absolutament cap importància simbòlica-; no obstant això, les dues hipòtesis queden encara obertes, ja que ningú ha pogut trobar de moment un document o una sèrie de documents concloents i definitius.

En tot cas, en un debat no tancat com este, només ens queda exposar raonadament, clarament i amb criteri historiogràfic el que sabem fins el moment, a l'espera de noves recerques documentals. Mentre s'esclareix la qüestió, sembla que la tria d'una hipòtesi o altra -ambdós amb els seus punts forts i febles- obeeix de moment al projecte nacional dels que han de triar. La pròpia Josepa Cortés acaba l'article deixant ben clar què significa la bandera quadribarrada: La senyera quadribarrada, com la història i el projecte de futur que representa, va quedant cada vegada més arraconada. Fins i tot en els sectors nacionalistes s’escolten ja veus que postulen la coexistència de totes dues banderes quan no directament l’acceptació de l’oficial “tricolor” Hi ha implícit, també, un altre projecte polític, una altra concepció “nacional”.

Per això, vam acompanyar els articles de la senyera amb un esbòs de proposta nacionalista valenciana ajustada a la identitat cultural però també històrica i territorial dels valencians.

València-Ciutat vista per forasters (I)

Han arribat temps de treball frenètic i em sembla que el blog només podrà reflectir textos "mecànics", enllaços, extractes literaris o historiogràfics i andròmines i rampoines per l'estil. La reflexió intensa l'hauré de dedicar a altres menesters. Espere, no obstant, que hi trobeu alguna cosa interessant. Hui encetaré una sèrie de cites d'autors històrics que descriuen o donen la seua opinió sobre València-Ciutat. Sense cap pretensió de rebatre'ls o explicar el per què de la seua particular visió. Simplement per pura curiositat erudita.

I comence amb el que diu l'historiador castellà Juan de Mariana (1536-1624) en el llibre XII de les seues Historiae de rebus Hispaniae (1592). De nou, amb traducció casera i disculpable:
València està situada en la part de la Hispània Tarraconense, que antigament tingueren els edetans, en lloc pla i agradabilíssim, sense mancar-li cap cosa idònia, excepte que ha d’importar molt de forment, rica en barons armats, de fecundíssim cel i terra, d’hiverns tebis i estius templats amb brises marines, amb mercaderies de tot tipus, i d’elegants edificis, de forma que fa caure en l’oblit les pàtries. Tot gènere d’arbres, hortes excel·lents, amb molts cítrics posats en files paral·leles, on, en hivern i estiu, estan perpètuament verds [...] Semblen uns camps Alisis, l’antiga morada dels sants, de forma que València és un regal del cel en l’orbs i la faç de la terra.

El més curiós és que esta traducció la vaig fer després de trobar la traducció, suposadament literal, que el valencià Antonio Ponz havia realitzat al Viaje de España (1772-1794), vora dos segles després. Les diferències són notables. Crec que la meua s'ajusta més a la realitat, però la qüestió és que Ponz afig coses, que directament no hi són a l'original, o que tracten de fer el text més intel·ligible des de la seua interpretació personal. Com per fiar-se de les fonts indirectes:
“Valencia [...] es rica de armas, y de soldados, abundante de mercaderías de toda suerte, de tan alegre suelo, y cielo, que ni padece frío en invierno, y el estío hace muy templado los embates, y los ayres del mar. Sus edificios magníficos, y grandes, sus ciudadanos honrados; de suerte, que vulgarmente se dice, hace á los Estrangeros poner en olvido sus mismas patrias y naturales. Las huertas, y jardines muchos, y muy frescos, viciosos en demasía: los árboles por su orden concertados, en especial de todo género de agruras, y de cidrales [...] Tal , y tan grande es la hermosura de esta ciudad, dada por beneficio del cielo, que puede competir en esto con las más principales de Europa.”

I ací està el text en llatí:

Diccionari biogràfic de polítics valencians (1810-2005)

La Institució Alfons el Magnànim (organisme cultural de la Diputació Provincial de València) i la Fundación Instituto de Historia Social (depenent del centre associat de la UNED a València) han penjat a la xarxa una útil eina per a historiadors contemporaneïstes i per a qualsevol persona interessada en la política i els polítics valencians: el Diccionario biográfico de Políticos Valencianos (1810-2005). Gaudiu-lo.

Destacaré simplement alguns fragments:

BARBERÁ NOLLA, Rita (Valencia, 1948). [...] Es funcionaria de la Delegación del Gobierno en la Comunidad Valenciana en situación de excedencia por servicios especiales.

CAMPS ORTIZ, Francisco Enrique (Valencia, 1962). [...] Desde su acceso a la Generalitat ha hecho frente a la rivalidad de los partidarios de Eduardo Zaplana, pero ha consolidado una mayoría en la organización.

GONZÁLEZ LIZONDO, Vicente (Valencia, 1942-1996). [...] Impulsó un movimiento de defensa de las particularidades nacionales valencianas de corte populista y conservador. Fundamentó gran parte de su estrategia política en el enfrentamiento constante con todo aquello que pudiera ser sospechoso de catalanismo, lo que le permitió canalizar una parte importante del electorado urbano de la ciudad de Valencia a base de fórmulas populistas.

MAYOR PENADÉS, Pere Miquel (Ontinyent, 1959). [...] Procede de los círculos del PSAN. Líder de UPV desde 1982. Concejal del Ayuntamiento de Ontinyent. En 2000 promueve y lidera el BNV, renunciando a las posiciones nacionalistas radicales y proclamándose nacionalista de centro progresista. Sigue una estrategia de pragmatismo político tras los sucesivos fracasos electorales de las décadas de 1980 y 1990, llegando a formar una candidatura conjunta con Convergència i Unión en las elecciones al parlamento Europeo. En junio de 2003 presenta su renuncia a ser cabeza de lista del BNV para futuras elecciones y abandona la Secretaría general del BNV.

Per l'accés universal a un habitatge digne

Hui l'Assemblea popular per un habitatge digne convoca dos actes que s'havien de celebrar de forma paral·lela a la Cimera europea de ministres sobre Habitatge, però que finalment es realitzaran en solitari davant de l'espantada dels polítics, incòmodes amb que el debat poguera alçar massa polseguera de forma pública.

Malgrat tot, la reivindicació continua en peu:
- 17 hores. Seguda a la plaça Universitat.
- 20 hores. Concentració a la plaça Sant Jaume.

Un interessant enllaç: Com punxar la bombolla immobiliària.