A propòsit del discurs de Carod

Fa sis anys, en la presentació d’un llibre sobre el catalanisme, amb l’assistència dels cinc dirigents, els cinc líders de les diferents formacions polítiques catalanes del moment, tots –tots– van acabar reivindicant per a ells mateixos el catalanisme, per a ells personalment i també per al seu partit. Si el catalanisme és el patriotisme dels catalans i les catalanes per Catalunya, és normal que la majoria d’aquest Parlament en sigui, tan normal com la dimensió patriòtica espanyola a les Corts generals o francesa a l’Assemblea Nacional de França. Més aviat cridaria l’atenció que no fos així, ni en aquest Parlament, ni en el Parlament espanyol ni en el Parlament francès. Qualsevol pacte, doncs, en general, hauria estat un pacte entre partits catalanistes que estimen el país. El catalanisme, doncs, no és patrimoni de cap partit. No hi ha, ni hi ha estat mai, ni espero que hi sigui mai, un partit únic del catalanisme. Cadascú sent, vol i estima Catalunya de manera diferent, i defensa projectes estratègics diferents per al mateix país. Hi ha un catalanisme més còmode o no tant amb l’autonomia que tenim, un catalanisme federalista i un catalanisme que vol un estat per a Catalunya com a horitzó final. Però cap catalanisme no té l’exclusiva del país, ni el monopoli dels símbols nacionals, ni és dipositari o titular del poder per dret natural. Parlo, doncs, en nom d’un d’aquests catalanismes, el que vol Estat com horitzó final, que ha establert una entesa amb altres dues formacions polítiques per formar govern. [...]
Volem ser, els partits que conformem la majoria, el govern d’un poble que assumeix serenament la seva condició de nació; amb naturalitat, no com un gest d’hostilitat cap a ningú, sinó com una afirmació tranquil·la d’allò que som i que no volem deixar de ser, sense complexos, ni incomoditats, ni ambigüitats.

Discurs de Josep-Lluís Carod-Rovira com a portaveu del Grup Parlamentari d'ERC en el discurs d'investidura del president de la Generalitat de Catalunya. 24 de novembre de 2006


Eixe és el valencianisme que jo somnie per al País Valencià. Un valencianisme que estiga per damunt dels partits, amb un mínim comú denominador clar i ras: símbols, llengua i cultura inclosos, fonamentals i imprescindibles, però sobretot amb el país com a horitzó polític immediat per tots els projectes polítics (per a uns encaixat dins d'Espanya i per altres amb aspiració de formar un Estat propi). Un valencianisme que servisca com a eina política per cohesionar la societat valenciana i gestionar polítiques que veritablement tracten de beneficiar i arribar a la major part de ciutadans que viuen al País Valencià. Serà algun dia possible?

PS: I no crec que la diferenciació entre nació política i nació cultural que fa servir Joan-Francesc Mira siga útil. Nació només hi ha una i és la politicoidentitària, la identitat que es fa política, i la política que fa identitat, és a dir, el nacionalisme, evidentment cimentat sobre una cultura específica, però la cultura per si soles no forma una nació.

De l'embast al cosit hi ha ben poc

Escriu Francesc Arabí a El Mercantil Valenciano:

Morera no posarà en perill el pacte amb EU pel cap de llista a Castelló.
Dirigents i militants del Bloc de Castelló estan molt molestos amb la direcció del seu partit davant la més que previsible cessió del cap de llista autonòmica per eixa província a Esquerra Unida. L'executiva que dirigeix Enric Morera insisteix a reivindicar públicament el primer lloc de la candidatura, ja que els nacionalistes porten diverses eleccions traient més vots que EU a eixa circumscripció.
Eixa és la posició de l'executiva només de portes enfora. Perquè el Bloc té ja embastat un pacte amb EU, que podria rubricar-se el dilluns, segons el qual cedeix l'un per Castelló i a canvi el partit de Glòria Marcos li ofereix el tercer lloc a Alacant. [...]

I això està insertat en una notícia com a informació secundària?

Marejant la perdiu...

Crec que torne al negre o me'n vaig al blau o ja vorem, potser em quede igual... Ara la versió Beta de Blogger facilita les coses per anar canviant sense massa problemes ni pèrdues de temps. Sent les molèsties...

Deutes a l'Ajuntament de València-Ciutat

Fa uns dies tant Pixelades com Testigo accidental es feien ressó de la notícia segons la qual Rita anunciava que no hi hauria diners per als barris per l'endeutament provocat per la Copa Amèrica, "naturalment" agreujat per la manca d'inversió del govern central de Zapatero, eixe malfactor que vol arruïnar la "Comunitat Valenciana" omplint-la d'immigrants africans, tallant el subministrament d'aigua potable, llevant travesses a la via de l'AVE, etc., etc., etc. (això pot passar si es depén tant d'un poder exterior al territori, però això no ho direm, no...)

No sé com ni quan acabarà este ajuntament de València, però la seua gestió econòmica pot dur-lo a la catàstrofe. Potser els amos del València CF els hi donen part del pastís piloteril per sanejar els seus deutes perquè sinó no sé com s'ho faran. I que no ens vinguen amb milongues del govern central, perquè conec departaments municipals que duen diversos anys passant amb pressupostos ridículs, irrisoris, denigrants; en ocasions, sense diners ni per comprar fulls. Qui vulga fer un informe que es porte el paper de casa!

Què gran és el nostre València!

Malgrat els intents reiterats dels pèrfids socialistes i rojos en general que ens volen fotre el nou camp del nostre València Club de Fútbol, SAD, estarem immunitzats per la Santíssima Trinitat. El nostre gran president Soler, el fill de l'amo, ha demanat audiència privada amb Beneït XVI (ai, no, Benet XVI), vicari de Jesucrist, successor del Príncep dels Apòstols, Summe Pontífex de l'Església universal, serf dels serfs de Déu, Patriarca d'Occident, el Sant Pare, el pare de tots els valencians (siguen musulmans, cristians ortodoxos, jueus o animistes, tant se val), aquell que ens va fer tan feliços amb la gràcia divina de visitar-nos i dir una frase en valencià. La intenció de la visita de Soler, el fill de l'amo, és que beneeïsca la primera pedra del nostre nou estadi: que vinguen a jugar eixos turcs del Galatasaray i voran!

A sang i foc

En 1725 Vicente Bacallar y Sanna, marqués de San Felipe, fidel partidari de Felip de Borbó durant la guerra de Successió a la corona espanyola (1702-1712) , escrivia açò:

En el [reino] de Valencia todo se redujo a la obediencia del Rey, menos Alcira, Játiva y Alcoy. Comunicábanse por el puente del Júcar las tropas de Berwick con las del caballero de Asfelt, que sitiaba a Játiva, que estaba presidiada de ingleses. Hacía la empresa difícil el estar sus moradores pertinaces aún, después de alojados los franceses en la brecha del muro y haber tomado los baluartes de los lados. Daba la rabia valor a los de adentro, y, obstinados, se dejaron dar el asalto sin escuchar proposiciones de perdón, porque clamaban absolutamente que sólo querían morir. Enfurecido el soldado, y vencida la brecha, no dio cuartel ni a niños ni a mujeres, aunque a éstas las exceptuó la piedad de Asfelt. No se puede describir más lastimoso teatro; buscaban la muerte los vencidos y rogaban los matasen; ellos y los vencedores aplicaban fuego a las casas; aquéllos por desesperación cruel, y éstos por ira; exhortábanse recíprocamente a morir, creyéndose más felices acabando que sirviendo al Rey que aborrecían.

No se pudo discernir quién con mayor tesón aplicaba fuego, si los propios moradores o los soldados; no se perdonó ni aun a los templos; pocos sacerdotes escaparon; mujeres, pocas, y hombres, ninguno. Nada quedó de Játiva, ni aun el nombre, porque en su reparación el Rey mandó llamarla San Felipe; ochocientos ingleses quedaron prisioneros.

Poco menor estrago padecieron Alcoy y Alcira; tiene horror la pluma en escribir de tanta sangre derramada. Rindióla la fuerza, y no se les daba cuartel a los vencidos, porque Asfelt lisonjeaba con la sangre su genio duro y cruel. Desarmó a Valencia y a todo el reino; prohibiéronsele con tanto rigor las armas, que un solo cuchillo llevó centenares de hombres al suplicio. No puede haber hombre más exacto en hacerse obedecer; aun con haber sido tan grande el delito, ya el rigor de Asfelt padecía excesos, porque había puesto su delicia en derramar humana sangre.

Así era feo escarnio de la suerte el reino fértil y hermoso de Valencia, que no guardaban los vencedores para el Rey; sí sólo le destinaron para mísero despojo de su codicia, porque igualmente franceses y españoles cometieron tantas tiranías, robos, extorsiones e injusticias, que pudiéramos formar un libro entero de las vejaciones que Valencia padeció, sin tener noticia alguna de ellas el Rey, porque a los vencidos no se les permitía ni el alivio de la queja. De compasión callamos los nombres de los que injustamente defraudaron sus riquezas a aquel reino, y no nos atrevemos a decir la suma de dinero que se sacó de él, por no aventurar nuestro crédito. Nada sirvió para el Rey; mancharon sus manos los que las habían gloriosamente ilustrado con la espada.

Encara sort que qui escrivia la història era un dels vencedors

"Los añosos olivos del bosque sagrado..."

La vida en Uad-Lau tiene pocas distracciones, y sólo en los paseos hacia la playa, la presencia, alrededor de los pozos, de las moras de los poblados, pone una nota alegre en la calma de la tarde. Los legionarios toman estos lugares como paseo favorito, y al caer el día son muchos los que se encaminan hacia la costa donde la vista se recrea con la presencia de moritas jóvenes que, ante la aparición de algún moro, aparentan huir como pajarillos asustados por la presencia del cristiano; algunos decididos las cortejan y los añosos olivos del bosque sagrado han sido muchas veces mudos testigos de la galantería legionaria.

Qui és l'autor d'estes bucòliques paraules? Efectivament, el general Francisco Franco, que en 1922 -llavors era comandant- va escriure Diario de una bandera, un llibre que relata les primeres peripècies al Marroc de la Legión española, una força militar creada en 1920 a imitació de la Légion Étrangère francesa i organitzada pel tinent coronel Millán Astray per tal de "pacificar" (bonica paraula) el Riff sota domini colonial espanyol. Ja us aniré informant de tan "apassionant" llibre.

La Generalitat només hi és per destruir-nos

Entrevista publicada a L'Accent de Joan Sebastià Colomer al poeta català nascut a Palma de Mallorca Carles Rebassa (el poeta que va provocar les ires del PP valencià en guanyar el premi Ausiàs March de l'Ajuntament de Gandia i dir en l'acte de lliurament que era un premi nacional en llengua catalana, amb el nom d'un poeta nacional català, que es dóna en una ciutat catalana):

P.: Com descriuries la situació de la literatura i la llengua catalanes i el rol de l'Estat i els poders autonòmics amb relació a la llengua?
R.:De fraccionament i de voluntat provinciana. La llengua catalana encara no ha aconseguit ser la llengua de referència, ni tan sols en les mateixes organitzacions de l´esquerra independentista. L´Estat intenta, subtilment, destruir la diversitat de què presumeix, amb tot el tarannà del món. Les autonomies són un invent pactat i funcional perquè la feina de l´Estat no sigui tan feixuga. La Generalitat és espanyola. Els debats culturals d´ERC o de qualsevol altre partit espanyolista són falsos. La Generalitat només hi és per destruir-nos.

Creu que abans vivíem millor? Quin abans, el de fa sis segles? Creu que la societat actual viu enganyada o que és incapaç de reaccionar? Té raó o és pur nihilisme autodestructiu, com el del seu admirat Bauçà?

Baralles de galls a València-Ciutat

Circ de galls

Vicent Boix, Manual del viajero y guía de los forasteros en Valencia, 1849:

En el Llano de la Zaidía, estramuros, entre la puerta de Serranos y la de S. José, existe un magnífico, elegante y vistoso circo para peleas de gallos; local que representa en miniatura el circo de París. Hay salón de confererencias, salas para juego de recreo, y una hermosa galería; de modo que es uno de los objetos más dignos de visitarse en clase de establecimientos de placer. Hay pelea todos los días festivos, y la mayor parte de la temporada los jueves, dando principio a las tres de la tarde: el viagero encontrará una hermosa galería rodeada de sillas, y otros asientos por el rededor del circo, y verá cuatro hileras de lunetas lujosamente trabajadas, abonadas todas para la temporada, y una reunión numerosa y agradable. La entrada general es a cinco cuartos.

A l'estat espanyol les baralles de galls estan prohibides, amb l'excepció de Canàries, on s'ha mantingut la tradició. D'este món de fa dos dies -com aquell qui diu- a València-Ciutat només queda -que jo sàpiga- La Gallera, un antic circ de galls al carrer Aluders que ha estat restaurat per convertir-se en sala d'exposicions d'art (recomane visita), i els galls de lluita (il·legals evidentment) que es poden veure a les cases d'algunes famílies gitanes del Cabanyal i Natzaret.