L'amic Andarella, que no se'n perd una, ha escrit una crònica a rajaploma de les dues primeres jornades de l'Assemblea d'Història de la Ribera acabada de celebrar. Ha tingut a bé que la puga reproduir al blog, que falts anem sobre la vida historiogràfica del País Valencià. Ací va:
Este cap de setmana, del 10 al 12 de novembre, s’ha celebrat a Corbera (Ribera Baixa) la XI Assemblea d’Història de la Ribera, tot un clàssic ja de la historiografia valenciana que quasi sempre excedeix el seu àmbit comarcal per convertir-se en un aparador de la investigació històrica de l’àmbit nacional valencià.
L’Assemblea ha complit enguany 26 anys amb la seua onzena edició, des de que es va celebrar la primera a Sueca allà per 1980, i com a tal s’ha convertit en l’única reunió d’historiadors d’àmbit comarcal a tot el País Valencià que ha tingut continuïtat des de l’empenta historiogràfica dels 70-80. Cal remarcar que este èxit es deu bàsicament a dos pilars mestres. Per una banda, la implicació constant d’Antoni Furió -i amb ell de la Universitat de València- des que fóra secretari local de la I Assemblea i posteriorment membre del secretariat permanent. I, per altra banda, es fonamenta en la “màfia” (en el bon sentit de la paraula) que formen els historiadors i cronistes riberencs, que en són un fum i estan a tot arreu. I per això que en són tants la secció miscel·lània de l’Assemblea s’ha convertit en el lloc adient per presentar els primers treballs i estudis a les noves generacions d’historiadors riberencs, i valencians en general, que no és poca cosa, com també ha permès a la resta d’historiadors mantindre’s actius en l’estudi de la història local i comarcal, que a altres indrets del país no tenen eixida.
Per a cada ocasió s’elegeix també un tema monogràfic que actua de “pal de paller” (en paraules del mateix Furió) sobre el qual gira l’anàlisi al llarg de tots els períodes històrics, com ara per exemple els camins històrics en 2002 a Benifaió, les riuades del Xúquer al 2004 en Antella, o la casa i l’interior domèstic este any a Corbera. I, enguany, l’èxit en la presentació de ponències i comunicacions ha estat tal que ha obligat a fer, per primera vegada, sessions paral·leles entre la secció monogràfica i la miscel·lània.
La lliçó inaugural va córrer a càrrec de l’arquitecte Miguel del Rey, que va analitzar l’estructura espacial de la casa camperola típica valenciana de tres crugies, una d’elles falsa, amb els murs mestres paral·lels a la façana i a dos aigües, sempre acompanyada del pati posterior i l’estable. Esta distribució de la casa comença a detectar-se a finals del segle XV i arriba pràcticament fins a despús-ahir. Amb el pas del temps van canviant els exteriors, van apareixent nous espais, però la concepció de l’espai perdura al llarg dels segles entre els mestres d’obra.
Molt interessant va ser la ponència d’André Bazzana, tot un clàssic de la historiografia sobre l’habitatge andalusí, que sembla que va voler aprofitar el viatge des de França, perquè es va esplaiar més d’una hora, agafant-se unes quantes pròrrogues de 5 en 5 minuts. A banda d’un repàs a l’estil distributiu de la casa islàmica al voltant d’un pati, ben coneguda, que en realitat és la casa típica mediterrània, va confirmar el que ja s’està escoltant per altres llocs: que el famós urbanisme anàrquic i de carrers bigarrats de les madines islàmiques és fals, existeix una planificació urbana inicial amb molta regularitat. És la posterior evolució en el temps la que transforma l’urbanisme de les madines, bàsicament pel "laissez fer" del dret islàmic i l’adaptació continua de la casa a la realitat familiar, que ocupa la via pública o la casa del veí si és necessari ampliar-la. I Bazzana acabà (per fi, encara que a mi se’m va fer curt) fent una crida a que s’excave per interès científic més enllà dels límits de l’arqueologia urbana d’urgència, amb la qual es perd molta informació per la rapidesa i els informes finals resten generalment acumulant pols als serveis arqueològics sense ser analitzats; la prospecció fora de les ciutats, en canvi, ha revelat fins el moment molta i bona informació però ha arribat el moment de posar-se a excavar i això, sense pressió urbanística, només es pot fer a través de projectes culturals ben finançats.
Finalment, Josep Torró va cloure la sessió de divendres, oferint una repassada als seus estudis dels anys 90 sobre la casa andalusina després de la conquesta feudal, especialment a la comarca de la Marina, els quals demostren que, contràriament al que cabria pensar, l’estructura de la casa islàmica es va mantindre fins a l’expulsió de 1609, fet que implica necessàriament, almenys a les reserves indígenes, el manteniment també de les estructures familiars andalusines malgrat la feudalització.
A causa d'un despertador amb les piles esgotades, primer, i a l’excel·lència del transport públic, després, vaig arribar dissabte amb dos hores de retard, si bé encara vaig ser a temps de tastar la meravellosa gastronomia de la Ribera, tot s’ha de dir. Per sort, gràcies a que van fallar els tres primers ponents únicament em vaig perdre la ponència d’Antoni Furió, i vaig poder escoltar a la resta de coneguts. Segons em van explicar Furió es va centrar més en l’estructura de la casa medieval, mentre que després Ferran Garcia-Oliver ens presentà l’interior domèstic d’una casa camperola obscura i plena d’olors, adaptada contínuament als canvis en la família i el treball (com, per exemple, la introducció d’un espai a l’andana per a guardar l’arròs o posar els cucs de seda). Poca novetat en la informació sobre els mobles, les eines i els utensilis domèstics, llevat de l’important presència d’armes i joies, el que pot resultar estrany des del nostre punt de vista, però que s’explica molt fàcilment com a forma més segura d’estalviar, igual que hui dia s’inverteix a la rajola. Furió encara va remarcar com a l’Europa del Nord els historiadors distingeixen entre les cases dels llauradors, els quals tenen aladres i bous, i les cases dels jornalers, que només tenen l’aixada per treballar, però això és una divisió purament teòrica, i pot ser falsa, per la manca de documentació que així ho explicite, mentre que a casa nostra, on tenim inventaris de béns, sabem que els jornalers tenien també aladres i bestiar de treball gràcies a l’existència d’un mercat de segona mà que permetia als més pobres proveir-se d’eines apropiades com els llauradors rics. Sens dubte, una vegada més es demostra la gran importància que tenen els nostres fons de protocols notarials, fins ara poc treballats per l’esforç que suposa fer-ho quan s’investiga un tema concret.
Les comunicacions d’història medieval van continuar amb la d’Ivan Martínez Araque, que es va centrar en les cases i l’interior domèstic d’un grup social més concret, els menestrals (artesans i comerciants), però que segons va dir en poc es diferenciaven de les cases de la resta de grups socials, fins i tot els més benestants. Així i tot presentà la intenció, quan dispose de més documentació, de fer una aproximació al paper que la casa jugava en els patrimonis familiars dels comerciants i les estratègies que seguiren en la gestió d’este patrimoni immobiliàri. Frederic Aparici, a causa de la coincidència de tema i fonts emprades amb els anteriors comunicants es va haver de limitar a descriure amb més detall els utensilis i eines de treball a l’interior domèstic medieval, completant així la visió anteriorment donada.
En el debat posterior a les comunicacions E. Guinot, que presidia la taula, ens va animar una vegada més a combinar documentació escrita i arqueologia medieval com a dos mètodes de treball complementaris. Per contra Garcia-Oliver, poc creient en l’arqueologia, opinava que si ja l’inventari escrit és poc complet, la no conservació de cases medievals hui en dia dificulta arribar a entendre l’interior domèstic amb el mètode arqueològic. Per descomptat Guinot va discrepar i explicà com és perfectament possible datar murs i distribucions superposades; un altre problema distint és la metodologia emprada, ja que hui en dia s’excava únicament en arqueologia urbana i, generalment, l’arqueòleg escriu l’informe corresponent com qui transcriu un pergamí, sense interpretar el jaciment en el conjunt arqueològic urbà, impedint el possible avanç exponencial dels nostres coneixements. És per això que Furió va animar a l’Assemblea a treballar per que s’estenguen els projectes arqueològics a l’àmbit rural, i Bazzana va explicar com a Bordeus a partir de les obres del tramvia s’ha muntat un projecte científic més enllà de la urgència habitual. Tanmateix, i en definitiva, arreu es fa igual de ràpid, el constructor mana i apressa, i Bazzana, amb el seu característic humor, no va saber donar la solució.
A continuació vam pujar (o millor dit, escalar) al castell de Corbera, que malgrat estar en ruïnes, com sol ser habitual al nostre país, es conserva prou bé a l’espera d’una rehabilitació de la Diputació de València. Tampoc està massa reformat, segurament perquè no s’ha utilitzat des de les Germanies. És un magnífic exemple de castell andalusí, una simple muralla que envolta l’albàcar, i al bell mig la construcció feudal molt més reduïda, fet que ens permet veure perfectament la diferència d’usos i funcionalitat d’un castell en diferents societats: refugi de camperols i ramats en moments de perill per als andalusins, i centre de poder senyorial per als feudals occidentals.
Castell de Corbera. Foto de Javier Romero
I ara em permetreu de nou l’anecdotisme, però després d’esta experiència de quasi alpinisme, tan poc habitual entre els acomodats historiadors acostumats a la cadira del despatx, vam anar a reprendre forces a la Sala Rex d’Alzira, on l’organització ens va oferir un copiós dinarot de congrés. Val a dir que tots ens vam quedar esperant que d’un moment a l’altre aparegueren els padrins repartint els havans i es tallara el pastís nupcial.
I per això mateix de la sessió de la vesprada (la casa a l’edat moderna) poc vos puc contar, doncs va ser una sessió soporífera en plena digestió, fins al punt que el berenar es va quedar tot a taula. Si de cas cal remarcar que la continuïtat amb el període medieval és completa, com en tantes altres coses, degut a eixe tall tan artificial que fem els historiadors en els segles XV i XVI.
Per acabar el dia es va presentar el volum miscel·lani de les Actes de la X Assemblea de la Ribera, a Antella, on podreu trobar els primers articles de dos bons companys, el d’Ivan M. Araque sobre el mercat a la vila d’Alzira, i el d’Empar Presència amb una aproximació a la ramaderia valenciana medieval i més concretament als bovalars d’Alzira al segle XIV.
Labels: Cròniques, Historiografia, Història, La Ribera
