dimarts, novembre 07, 2006

Montilla vs. Lerma


[...] Presidiré un govern que pensi en Catalunya, els catalans i les catalanes. Un govern conscient que no hi ha res més important que l’interès del país i de la seva gent. Un govern cohesionat per dirigir la política del nostre país. Un govern que no estarà sotmès a tutel·les de partit ni a ingerències externes. [...]
El nostre repte col·lectiu és fer de Catalunya una de les nacions més avançades del món. [...]
Declaració de José Montilla al Parlament de Catalunya. Barcelona, 7 de novembre de 2006.

Pel País Valencià alguns comparen a José Montilla amb Joan Lerma, el president de la Generalitat valenciana que va dur al fracàs més absolut als socialistes valencians i que va acabar amb les il·lusions de valencianisme que l'entrada del PSPV en el PSOE havia pogut provocar entre el nacionalisme. Lerma, però, ni abans ni ara ni mai, haguera dit el que hui ha dit Montilla. Caldrà esperar per veure l'acció de govern del tripartit 2.0 però eixa comparació concreta no s'aguanta per enlloc. El PSOE valencià, desgraciadament, no orbita entorn d'un missatge nacionalista, el PSC sí.



Ara, a capacitat d'oratòria crec que guanya Lerma. Monti en acció:


A voltes amb el pacte


L'aliança amb EU no és l'única via per accedir al canvi polític. N'hi ha d'altres estratègies, amb altres riscos, amb altres esforços i amb altres oportunitats. Vies que caldrà explorar i estudiar amb seriositat si EU s'enroca amb una proposta inassumible i humiliant per als més de 100000 votants valencianistes, com porta fent des de fa massa temps. Clarificat el panorama a la seua Assemblea, EU ha de dir, d'una vegada per totes a què vol jugar i què vol fer d'este país.

Pere Fuset, el portaveu nacional del BLOC Jove, recorda en la
seua bitàcora, contràriament al que jo deia al post anterior, que el Bloc Nacionalista Valencià no està irremeiablement abocat al pacte preelectoral amb EUPV. La possibilitat d'anar a soles a les eleccions no és impossible, tot i que de moment es continuarà la negociació per tractar d'anar junts. Així les coses, i vist que la comprovació del rumor sobre el tripartit català que vaig llançar ha donat en el clau, potser és hora de recuperar un altre post d'abans de l'estiu sobre les possibilitats electorals de cada partit en les autonòmiques valencianes. Pel juny de 2006 deia:

Pseudo-futurologia electoral

Pseudo: 1 Forma prefixada del mot grec pseûdos, que significa 'falsedat'.
Futurologia: 2 impr SOCIOL /ECON Prospectiva.
Prospectiva: 2 f Ciència que estudia el futur per comprendre'l i influir-lo.
Electoral: adj 1 Relatiu o pertanyent a les eleccions.
Elecció: 3 pl POLÍT Procediment de designació dels governants, mitjançant votació, a escala local o a escala estatal.

Ni amb coalició ni sense, veig que el PP puga perdre el poder en 2007. Si es manté en els percentatges de vot del 14-M, amb una pujada espectacular del PSOE al País Valèncià, el PP continuaria guanyant les eleccions. Per circumscripcions electorals van ser de: Castelló-46,4%, València-46,4%, Alacant.49,6%. Tant de bo, m'equivoque i l'efecte Zapatero, després d'haver governat 3 anys, faça pujar al PSOE i baixar al PP. Fent els càlcus, considerant que EUPV i Bloc, EVPV i ERPV estaran entorn de l'11 % dels vots (en coalició o sense, i tenint en compte que el Bloc esta vegada molt probablement sí superarà el 5% a soles), només una pujada del PSOE a costa del PP podria fer canviar l'equilibri. Tanmateix, crec que els efectes moniato-Pla i PSOE-valencià-desastrós acabaran contrarrestant el de ZP.

Tot açò és el que em fa dir l'angelet (per allò de l'església i el papa) que tinc sobre el meu muscle dret. Tanmateix, un dimoniet (per allò d'ateus, rojos, separatistes, terroristes) que tinc al muscle esquerre em fa dir:

Amb coalició o sense els partits progressistes (o el que siga el PSOE), valencianistes i d'esquerres faran fora al PP de la Generalitat al 2007. Si el PP baixa 3 punts a la circumscripció de Castelló i 3 a la d'Alacant perdrà la majoria absoluta. L'efecte ZP i la nefasta gestió de Rajoy i Zaplebes a Madrid influirà entre la massa de votants valencians que voten en clau espanyola; a més a més, Fabra a Castelló i la baixada del PP a la ciutat d'Alacant i a les comarques turístiques faran baixar el PP, encara que siguen eixos 3 punts. Fins i tot comptant que el PP puge a la circumscripció de València per l'efecte Copa de l'Amèrica els números ixen. Fent una previsió cautelosa, deixant els partits a l'esquerra del PSOE entorn de l'11%, en coalició o no, podem fer la següent previsió (en cas que els 99 diputats es repartisquen entre 25 a Castelló, 41 a València i 33 a Alacant):

Resultats de 2003
Castelló: PP-49% PSOE-37,1% Entesa-4,5% BLOC-EV-5,9%
València:PP-47% PSOE-35,6% Entesa-7,1% BLOC-EV-5%
Alacant: PP-49,1%PSOE-39% Entesa-6% BLOC-EV-4%

Resultats 2007
Castelló: PP-46% (12) PSOE-39% (11) EUPV-4% (1) BLOC-EVPV-6,5% (1)
València: PP-48% (21) PSOE-36% (16) EUPV-6% (2) BLOC-EVPV-5% (2)
Alacant: PP-46,5% (16) PSOE-39% (14) EUPV-6% (2) BLOC-EVPV-4,5% (1)

Això dóna uns resultats de:
PP= 49 diputats
PSOE (41)-EUPV (5)-BLOC-EVPV (4) = 50 diputats

Són uns resultats molt justos ja que si EUPV baixa del 6% a Alacant el PP guanyaria el diputat que li manca, i, a més a més, podríem estar afectats per un "tamayàs". Evidentment un pacte preelectoral podria garantir que els escons no ballaren, tot i que també podria dificultar la governabilitat posterior, ja que, de moment, sembla que la intenció d'EUPV és mantindre grup parlamentari únic mentre que la del Bloc és dividir els escons obtinguts en dos grups. En tot cas, fins que els Consells Nacionals respectius no es manifesten definitivament no podrem parlar de cap tipus de pacte (malgrat les ganes boges que de moment hi posen Levante-EMV i El País). Estarem a l'aguait.


I 5 mesos després continuem igual, amb menys temps i amb més odis per part de tots. Només puc repetir que "estarem a l'aguait".

diumenge, novembre 05, 2006

És possible un (qua)tripartit valencià?

Morera, Pla, Morera, Marcos. Amb qui serà més difícil tractar?

Esquerra Unida del País Valencià acaba de reelegir Glòria Marcos com a coordinadora general amb un 60% dels vots dels delegats i serà ella qui encapçale les llistes de candidatura a la Presidència de la Generalitat Valenciana. Entre els militants i simpatitzants del Bloc Nacionalista Valencià s'ha esvanit quasi completament la darrera esperança d'aspirar a un millor pacte preelectoral (i més acorde amb la distribució dels vots dels passats comicis autonòmics). Ni candidats de caire més valencianista per la circumscripció de Castelló, ni tercer diputat per la d'Alacant, ni res de res. S'espera que Glòria Marcos mantinga la posició de força que ha mostrat fins el moment, més encara després d'eixir reforçada de l'Assemblea del partit.

Malgrat tot, l'estratègia del BNV està abocada al pacte: per por a tornar a quedar-se fora del Parlament i perquè és l'única possibilitat d'arrabassar el poder al PP. Els dos factors pesen, un partidista i un altre en clau de país. EUPV ho sap i aprofita la situació. Mal comencem si esta ha de ser la llavor d'un futur tripartit valencià, expressió que vaig sentir per primer colp a Santi Rodríguez, diputat del Partit Popular de Catalunya, en una pregunta parlamentària que es mostrava contrària a la compra d'accions d'InfoTV per part de la Generalitat catalana. Darrerament l'expressió ha fet fortuna per denominar un possible govern d'esquerres (el vídeo de Xiquetalemany, el blog de Pere Boix, etc.), però cal tindre en compte que de ser alguna cosa serà un quadripartit ja que també hi serien Els Verds del País Valencià. En tot cas, i tornant al fil argumentatiu, com dic és un mal inici. EUPV, amb la seua actitud profitosa està accentuant i/o creant rancors a les files del BNV. Així no arribaran massa lluny. Si entre dos ja van a la brega, què passarà quan siguen tres i estiguen governant en posició minoritària respecte al PSOE? El desastre del primer tripartit català podria repetir-se i no crec que al País Valencià es donara una segona oportunitat com sembla que definitivament hi haurà a Catalunya. Ens tiraríem 8 o 12 anys més amb el PP al govern autonòmic. És possible i concebible un (qua)tripartit valencià???? Quines són les claus raonades per no fracassar?

Miscel·lània documental (II). Confraria de cavallers del regne de Múrcia

Representació de Sant Jordi (s. XVI), patró dels cavallers als dominis peninsulars de la Corona d'Aragó

Continue amb una sèrie que tenia abandonada sobre textos de cancelleria que vaig trobant casualment. El següent és un document de 1303 en què es detallen les soldades dels cavallers de la confraria de cavallers de Sant Jordi del regne de Múrcia, que havia estat arrabassat al rei castellà per Jaume II en 1296 i seria repartit entre ambdós entre 1304 i 1305 a través de la sentència arbitral de Torrellas i l'acord d'Elx (la part nord formaria després la governació d'Oriola). El rei reglamenta, doncs, els beneficiaris i les quantitats del botí feudal obtingut amb les cavalcades (expedicions armades breus de saqueig) realitzades sobre el territori.

Confratria regne Murcie
Aquesta és la ordinació de la confadria dels homes a cavayll del regne de Múrcia.
Primerament que sien CC fomes a cavayll, des quals hi aja XL cavaylls armats et C LX alforrats, dels quals XL cavaylls armats hi aja del senyor rey XX e de la terra altres XX. los quals XX cavaylls armats de casa del senyor rey prenguen cascun mil solidos de reals de València cada ayn e ells altres XX cavaylls armats de la terra prenguen cascun dells cada ayn D solidos de reals de València. E els C LX cavaylls alforrats prenguen cascun d’ells cada ayn CCC solidos de reals de València.

E que monta açò entre tot – LXX VIII mill. solidos de reals de València

Aquests són los XX cavaylls armats de casa del senyor rey que cada un deu pendre cada ayn – mil solidos de reals de València et – 1 cavayll armat de D solidos reals en l’ayn:
Primerament en Pere de Montagut, procurador del regne – IIII cavaylls armats et – VI alforrats
Raimon d’Urg – II cavaylls armats et – II alforrats
Pero Xeménez de Lorcha – II cavaylls armats et – II alforrats
Rodrigo Viscarra – II cavaylls armats et – II alforrats
Berenguer de Puigmoltó – II cavaylls armats et – II alforrats
Moltonet, son fill – I cavayll armat et – II alforrats
Pero Lopez, alcayt de la Calaforra d’Elx – I cavayll armat et – I alforrat
Johan Garcés de Janués – I cavayll armat et – I alforrat
Michel Lopez de Biscarre, alcayt de Cayllosa – I cavayll armat
Pero Lopez de Biscarre – I cavayll armat
L’arrays de Oriuellum I cavayll armat – mill solidos et I altre cavayll armat – D solidos reals et – VI cavaylls alforrats
Neymeret de Bellvechi, alcayt de Lorcha – II cavaylls armats et – II alforrats
E que són elets – XX cavaylls armats de casa del senyor rey que cascun pren M solidos de reals en l’ayn et I cavayll armat de – D solidos de reals

ACA, Cancelleria, reg. 235, f. 22r-v

Només, i molt ràpidament, algunes "curiositats":
- La presència de 3 "Biscarra", topollinatge originari de la Provença, on hi ha un "Mont Biscarre".
- Pero Xeménez i Pero López, alcaids castellans de Lorca i Elx respectivament, que havien passat al bàndol aragonés. En el cas de Pero López es diu que és alcaid de la "calaforra" d'Elx. DCVB:
Calaforra o Calahorra. f. ant. Fortalesa; cast. calahorra. En les obres accessories del castell de Crivillen e en la calaforra de la vila de Lig [=d'Elig, d'Elx], Ardits, i, 328 (a. 1435). Per retinencia de la Calahorra de Elch, Col. Bof. xxxix, 114. Etim.: de l'aràbic espanyol qalahurra, mat. sign. (cfr. Dozy Gloss. 245).
- El fill de Berenguer de Puigmoltó és anomenat "Moltonet".
- La inclusió en la confraria de dos caps militars andalusins de la zona: l'alcaid de Lorca i el ra'is d'Oriola. DCVB: Rais.m
. ant. Capità o governador sarraí; cast. arráez. Etim.: de l'àrab rāʿis, mat. sign. (és una paraula encara molt utilitzada en àrab: per exemple, es parlava del ra'is Yasir Arafat).

divendres, novembre 03, 2006

Post sobre "post"

"Posts" (3) que fan una parada
Séquia de Faitanar-Andarella (Horta de València)

"Post
" és un mot que per a referir-se a "l'article o entrada en un blog o fòrum d'internet" potser aparega properament a la Neoloteca del Termcat, com han fet els termes bloc o blocaire. Sembla que el seu origen està en el verb anglès "post", i, en particular, en el seu significat "d'enviar per correu", que, si no vaig errat, deriva de les "post offices". Esta paraula comparteix etimologia amb el mot català "posta" (i les seues derivacions com ara "postal"), que segons el DCVB prové de "pŏsĭta", la forma femenina de "pŏsĭtum", participi passiu del verb llatí "ponĕre", ‘posar’. "Posta" és el lloc on algú es posa, i, per extensió, el lloc on es feia parada per canviar els cavalls en el servei de comunicacions [ergo, correus] fet amb cotxes. Tanmateix, en català no existeix el verb "postar" o "apostar" en el sentit d'enviar correu, que seria l'equivalent al verb anglès "post", del qual deriva el substantiu homònim. Així les coses, serà legítim acceptar "post" en català com a "article o entrada en un blog o fòrum d'internet"? Ni entre ni isc, és qüestió del filòlegs, però, siga com siga, és evident que bona part dels parlants l'utilitzen -l'utilitzem- per les seues virtualitats a l'hora de comunicar-nos.

Però, anem més enllà. El mot "post" ja existia en català/valencià, però amb la particularitat que l'accepció principal (a banda d'altres menors) és femenina i ve a significar el mateix que "taula". Una "post" significa segons el DCVB:
1. Peça de fusta més ampla que gruixuda; cast. tabla. Especialment:
a) La peça de fusta que serveix per a fènyer els pans o per a posar-los-hi en dur-los al forn o en desenfornar-los. S'anomena més particularment post de pastar, post de fènyer, post de fleca.
b) Cadascuna de les peces de fusta damunt les quals es posa el matalàs o la màrfega d'un llit.
c) Cadascuna de les fustes que tapen el cup i damunt les quals es trepitgen els raïms.
d) Peça de fusta o de pedra col·locada horitzontalment ad
ossada a la paret, a la xemeneia o a un armari, per a posar-hi vasos, plats, llibres o altres objectes (Camp de Tarr., Tortosa, País Valencià, Bal.); cast. anaquel, estante.
e) Peça de fusta ampla i poc gruixuda que serveix en diferents oficis manuals per a posar-hi l'objecte que ha de treballar-se.
f) Peça de fusta plana per a aplanar la terra llaurada (Pineda, Ll., Urgell, Tortosa).
g) Peça de fusta que va col·locada verticalment a la part de davant i a la de darrera d'un carro, per evitar que en surti la càrrega.
h) Peça de fusta que servia de coberta a un llibre.
i) Peça de fusta pintada o per a pintar-hi.
2.
Cartell on estan representades les lletres o alfabet per a ensenyament dels minyons (Balaguer).
3. Peça de ferro corbada que en l'arada mossa serveix per a girar la terra (Empordà).
4.
Post del pit o dels pits: l'estèrnum.

De fet, com indica la fotografia de l'encapçalament, la paraula "post" és ben viva, si més no a l'Horta de València, per referir-se a les taules que componen les parades o comportes de les séquies i serveixen per distribuir l'aigua. Per altra banda, veient els diversos significats que donava el DCVB, m'ha semblat que la "taula de planxar" més correctament hauria de dir-se la "post de planxar". I quina casualitat que en cercar al DCVB hi diu: 1. [...] c) Peça de fusta ampla i de poc gruix, que serveix en diversos oficis manuals per a posar-hi l'objecte que s'ha de treballar. Taula de planxar: post de planxar (val.).

"Post de planxar"


Nota "post"-erior: em bombardegen dient que el mot "post" és vivíssim com a "taula" o "tauló" a tota la geografia catalanovalenciana. Perdoneu a este humil analista que vos dóna les gràcies de tot cor per les informacions.

Comprovació

Ara és hora de comprovar si el rumor que vaig llançar al blog tenia fonaments: Hi haurà tripartit, Eliseu Climent dixit.

dijous, novembre 02, 2006

El fenomen C's i l'efecte Montréal

De l'editorial de l'Especial de Vilaweb sobre les eleccions catalanes:

I és aquí on entra en joc l'altre gran canvi d'aquestes eleccions, que és l'entrada de Ciutadans al Parlament -repetint el que fa anys ja va aconseguir el Partit Andalusista. No cal exagerar-lo però tampoc menystenir-lo. En qualsevol procés sobiranista arriba un moment on els unionistes prenen una forma política indiscutiblement anti-nacionalista. No és, doncs, el problema que apareguin i entrin en el parlament aquest tipus de partits. El problema és en tot cas si els sobiranistes, (amb votants repartits políticament a CiU, ERC o ICV), estan fent o no el que cal fer per a avançar i per a portar Catalunya a una quota de llibertat superior a la que tenim ara. En els pactes possibles també hi ha respostes a aquest interrogant.

És el que anomenen l'efecte Montréal:
No hi ha cap país del món on avance un procés sobiranista o simplement nacionalista i els unionistes no s'organitzin i aconsegueixin representació. Especialment a la capital. Això ha passat arreu, a Montréal amb el nacionalisme quebequès, a Bilbao amb el nacionalisme basc, a Belfast amb el nacionalisme irlandès o a Brussel·les amb el nacionalisme flamenc. Excepte en el cas basc als altres llocs els unionistes han creat partits específics, que es defineixen com anti-nacionalistes i que, en realitat, representen la forma extrema del nacionalisme canadenc, espanyol, anglès o francòfon, segons el cas.
[...] Generalment no cerquen un canvi radical del panorama polític sinó només influir de forma decisiva sobre els partits no sobiranistes moderats. És el cas de Brussel·les i el Front Democratique des Bruxellois Francophones, per exemple. [...]

El cas que pot resultar més interessant d'estudiar és el de la capital del Quebec, Montréal. Té moltes semblances amb Barcelona. Com Barcelona representa una part molt important de la població total del país. Com Barcelona acull moltíssima població nascuda fora i es veu a ella mateixa com una "ciutat internacional" amb característiques pròpies i diferenciades sobre la resta del país. I com a Barcelona hi ha una elit intel·lectual ressentida amb el nacionalisme que estructura un discurs presumptament cosmopolita, que de fet cerca erosionar la força del nacionalisme. Aquesta elit fins ara s'aplegava al voltant del PSC, sobretot, i del PP però l'actuació de Maragall, que han considerat massa nacionalista, els ha fet trencar amb els socialistes, a diferència per exemple del que passa al País Basc.

dimecres, novembre 01, 2006

"Amistat per interés..." Adagis 270 anys després (I)


- Amistat per interès, no dura, perquè no ho és

Amb esta dita, que es podria aplicar als pactes que s'han de tantejar a partir d'ara a la política catalana per tal de fer govern,
comence una altra sèrie: una selecció d'adagis (segons el DCVB sentència breu, clara i popular, que inclou un pensament o un consell moral) extreta del Tratat de adages, y refranys valencians, que va publicar el notari valentí Carles Ros ara fa justament 270 anys. Cap pacte serà estable, perquè al cap i a la fi tot serà amistat per interès; la qüestió és saber qui és més amic de qui per tal de triar l'opció de govern amb més durabilitat. Sembla que els més amics són PSC-ERC-ICV perquè tots són més o menys d'esquerres i ja vénen de compartir amistat (amb discussions), però les possibilitats són diverses. Estarem a l'expectativa. Això sí, si el tripartit repeteix i l'amistat torna a ser breu i desastrosa, ho pagaran caríssim.

Tornant a l'obra de Carles Ros, el mateix autor afirma al pròleg que recopilà els Adages, Refranys, ò Proverbis, Valencians, per ser cosa gustosa, que facilment se queda en la memoria, y [per] que tinguen tots escrites en Valencià eixes doctrines sentencioses, Humanes, y Divines, utiloses à la Republica, ò Patria. El principal objectiu era donarlos [als valencians] regles clares, y segures pera que no olviden sa Lengua, y que la sapien lligir, y escriure correntment, amb la qual cosa Carles Ros considerava que s'acreditava de bon Valencià, y amant de la mia Lengua, obligació que cada hu de per si tè, sia de la Nacio que vulla, puix dèu aprear, y defendre les coses de la sua Patria, y tambè el Lenguatje. I a contracorrent amb la cultura del seu temps afirmava que no perque nostra llengua Valenciana està hui en dia arrimada, puix apenes se escriu en ella cosa alguna, han de pensar ques roin; perque entre les entranyes de la terra, sol aver minérs dor amagats, y quant se descobrin, troben alli aquells tesors, que valen lo mateix, y sestimen com si no haguèren estat sepultats aixì nostra Lengua, tostem que la traèm à llum, se coneixen los quilats de son valor.

Així doncs, allà va la primera remesa d'adagis i refranys seleccionats de l'obra d'aquell notari valencià:

- Als criats nols degues masa, per quet trauran de ta casa
- A ta filla mentre creix, dona-li lo que mereix
- A la Esglesia per orar, y à la plaça per tractar
- Ab lo qui bèu masa vi, negocia en ell dematì.
- Al Princep que bè governa, desitjali vida eterna
- Allo quet importa à tu, no ho deixes fer à ningù
- Aygua passada no mol molì
- Allà hon vatjes, com vetjes faces
- Al Estiu tot hom viu
- A bon entenedor, breu parlador
- A falta de bons, mon pare es Alcalde
- Bon senyor parlau cortès, quel bon parlar no costa rès
- Brams de ase no putjen al Cel
- Bon dia es lo que plou, si no apedrega

Reflexions entorn 1909 i 2007


Què ha passat en aquest país perquè, de veure els catalans i els barcelonins com uns iguals, aliats "naturals" en una tasca regionalitzadora de l'estat, venedors i compradors de les mercaderies que circulen per casa nostra, fraternalment units en una història foral i en una llengua compartida s'haja passat a veure'ls -i veure'ns de retruc-, com en una relació que sols es pot establir de senyor a serf, de dominador a dominat? [...]

La societat valenciana, amb relació a Catalunya, es mou entre la reacció visceral hereva d'una batalla lingüística i cultural creada, dirigida i nodrida per interessos aliens als valencians durant els anys setanta del segle passat, en la transició doncs, i la tendència racional a establir contactes, relacions normals i, per què no, privilegiades amb aquells amb qui compartim una història, una llengua, un context geogràfic i econòmic i uns fluxos funcionals evidents. De vegades, la situació em recorda a aquell riu que s'entesta a tornar pel seu llit natural malgrat les obres artificials de canalització que li imposen un nou traçat.

Josep Vicent Boira Maiques, València i Barcelona. Retorn al futur, 2006, p. 11 i 12

dimarts, octubre 31, 2006

Jornada de reflexió

Hui és la jornada de reflexió de les eleccions al Parlament català. Segons diu la definició de la Junta Electoral durant este dia, que assenyala el final de la campanya electoral, està prohibit qualsevol tipus de manifestació que indueixi la direcció del vot. Tanmateix, entre en el blog Entrellum i se'm demana el vot per a CiU a través d'un banner i un post. Supose que en molts altres llocs es demanarà el vot per a altres partits. Continuaran tenint sentit les "jornades de reflexió" amb la irrupció massiva d'internet a les campanyes? Fiscalitzarà la Junta Electoral què es diu als blogs i les pàgines web?

Nota: Les travesses donen com a favorit per a la presidència a Mas. Tot i un acostament passatger de Montilla, finalment Mas s'ha consolidat com el gran favorit. I diuen que les apostes no fallen.
Mas -------> 1,61 a 1
Montilla --> 2,4 a 1
Carod ----> 20 a 1
Saura -----> 38 a 1
Piqué -----> 75 a 1

dilluns, octubre 30, 2006

Suports

Manifest aparegut a l'Avui el diumenge 29 d'octubre

M'assabente a través del blog eivissenc Indígenes que ahir diumenge va aparèixer a l'Avui el manifest titulat "Els nacionalistes de les Illes Balears, de la Catalunya Nord i del País Valencià davant les eleccions de l'1 de novembre del 2006". El text, a pàgina sencera, és un anunci d'adhesió pública a Convergència i Unió i de suport a la candidatura d'Artur Mas com a President de la Generalitat de Catalunya, signat pel Bloc Català i Unitat Catalana, de la Catalunya del Nord, per Unió Mallorquina i PSM-Entesa, de les Illes Balears i pel Bloc Nacionalista Valencià, del País Valencià.

Els signants consideren que: en aquesta convocatòria es confronten a les urnes catalanes dos models antagònics de relació política amb l'Estat. Un consisteix en la implantació d'una dependència creixent en aspectes essencials del nostre autogovern envers el poder central. L'altre és el caracteritzat per la consolidació d'un model que potenciï l'increment progressiu de les competències de les institucions que han de garantir les màximes quotes d'autogovern del poble de Catalunya i la configuració d'un Estat plurinacional. [...] Convergència i Unió (CiU) és l'única força que reuneix els requisits essencials per a afrontar amb èxit els reptes indicats.

Des de la perspectiva del BNV, que és la que m'interessa, entenc que açò és part del pagament de favors per la col·laboració i el suport donat per CiU els darrers anys: candidatures conjuntes a Europa, veu al Parlament espanyol, no ingerència en la política valenciana com ERC, etc. I també puc entendre que una Generalitat catalana governada únicament per un partit nacionalista puga beneficiar la plurinacionalitat de l'Estat. Ara bé, com a valencianista d'esquerres, em fa mal als ulls vore eixe manifest, amb el qual no combregue de cap de les maneres.

Un estrany regal

Porta amb Espe presentant la versió castellana del Diccionari persa de Catalunya

Hui, en comprar
El País al quiosc de la plaça de Sant Agustí del Raval, on freqüentment compre El Periódico, l'Avui o La Vanguardia, el quiosquer m'ha regalat l'ABC. Ho farà sempre o tindrà res a vore que el principal article d'opinió siga "Olvidar Cataluña" del crític i escriptor Miquel Porta? De totes maneres, la seua lectura només m'ha servit per refermar la meua creença en la necessitat que les diferents ideologies polítiques catalanes mantinguen el consens entorn del catalanisme com a horitzó politicoidentitari.

En l'article Porta proposa l'oblit del catalanisme: se trata de evadirse de la fantasía y el sueño, se trata de abrir, liberar, vulgarizar; olvidar la Cataluña obsesionada por una identidad nacional inexistente que condiciona la vida de los ciudadanos. [...] Archivado el catalanismo, olvidada la obsesión identitaria, [...] conseguido eso, se abriría el paso a la política y a la política de las cosas [...]: lealtad institucional, recuperación de la autoridad y la responsabilidad, transparencia, autocrítica, superación de la demagogia, el populismo [...] Cataluña está hoy condicionada y limitada por la defensa de lo propio, por una llamada reconstrucción nacional que exige la discriminación de lo impropio, así como una importante cantidad de recursos económicos que podrían destinarse a cuestiones más prosaicas.


Si el citat autor pensa que una societat política no "nacionalista perifèrica" -en els seus termes- equival a una millor gestió, convide al citat autor a passar una temporadeta a qualsevol racó del País Valencià. [ironia on] Allí tenim lleialtat institucional, autoritat, responsabilitat, transparència i autocrítica, no hi ha gens de demagògia ni de populisme, i els diners públics els gastem a bastament en educació, sanitat i I+D+I, no malgastant ni despilfarrant de cap de les maneres. I tot, perquè els partits majoritaris es mostren fidels al projecte nacionalista espanyol i es despreocupen d'una suposada identitat nacional valenciana que no serveix per a res. [/ironia off]

O potser Miquel Porta, a l'igual que l'
àcrata Sánchez Dragó, troba que som una comunidad muy viva, efervescente, també en qüestions d'higiene política. Per cert, se m'oblidava dir que Porta considera que Reagan va ser el major intel·lectual crític del segle XX.

Himne a Barcelona

Aprofite el nou servei de pujada de cançons a la xarxa de GoEar per a penjar la que s'ha dit que és l'himne més bonic que s'ha dedicat mai a Barcelona: Rumba dels 60's, de l'argentí-català Gato Pérez. Un altre dia tractaré de parlar de la rumba catalana, un estil musical que mai m'hauria atret si no haguera estat pel programa La Rumba tomba, un projecte de documentals impulsat per RumbaCat, l'Associació d'Amics de la Rumba Catalana, per a la televisió de l'ajuntament de Barcelona BTV. Gràcies a ell he pogut conèixer la gran imbricació entre Barcelona i la rumba catalana i les meravelloses composicions del Gato Pérez. Els mitjans de comunicació públics i les iniciatives audiovisuals fan, i molt, per l'estima a les senyes d'identitat d'una ciutat o un país, encara que siguen, en ocasions, senyes identitàries marginades dels àmbits oficials.

Nota: He detectat problemes per carregar la cançó amb l'Explorer. També es pot escoltar ací.



Rumba dels 60's
(Javier Patricio Pérez)

Un matí de primavera del que aviat farà dotze anys
arribava a la ciutat per la porta que té al mar
en un "barco" transatlàntic des d'un continent austral
un xicot viatger que duia una gran curiositat.

Molts amics en la distància havia hagut ell de deixar
tot un món intens de festa que solia freqüentar
la seva ciutat gegant coneixia pam a pam
i aprenia del carrer les qüestions fonamentals.

Un ambient cosmopolita i d'una gran activitat
va sorprendre gratament aquell noi al arribar,
quasi 30 anys captiva no havien pogut canviar
a l'enèrgica ciutat que començava a despertar.

Emigrants i forasters inundaven els carrers
en un cóctel demencial de turistes amb obrers
obert i càlid el cor dels seus habitants
es nodria des de sempre de tradicions ben diferents.

Hi ha gitanos i jueus
valencians i portuguesos
andalusos i argelins
mallorquins i aragonesos
i unes Rambles que van plenes
de fecunda humanitat
un oasi de tolerància
impossible d'amagar

Copa a copa descubria els seus recons més amagats
en extenses caminates a les hores escolars
un itinerari ric de xerrades i de bars
des d'el Tibidabo al mar i del Besós al Llobregat.

dijous, octubre 26, 2006

Andarella diu (II): Història i cinema històric

Ferrer anglès que ensenyava a regar als àrabs i després els matava.
Un avançat de la civilització i alhora un tio bragat


Andarella torna a honorar este blog, parlant d'Història i cinema històric:

Veia no fa molt un debat a la televisió sobre el tractament de la història en el cinema històric, i deia un expert en cinema que els historiadors sempre es queixen i trauen pegues a les pel·lícules històriques, fins al punt que arribà a dir que els considerava un club de renegons. I deia este home que el cinema té les seus pròpies regles, que res tenen a veure amb la ciència, principalment que la gent va al cinema per entretindre’s, que ha d’haver drama, i fins i tot comèdia.

L’altre contertulià era un historiador, del que no recorde el nom, que era especialista en cinema històric, d’eixos que va al cine i treu un bloc i un boli amb llum a la punta. I deia este home que per fer cinema històric cal traduir el passat al present, de manera que s’expliquen fets reals del passat i/o ambientats en ell des d’un punt de vista del present, per a que l’espectador l’entenga. I com a exemple del que no s’ha de fer posava Braveheart, en la que el protagonista, William Wallace, inicia la seua participació a la guerra amb els anglesos per l’assassinat de la seua estimada, amb un concepte d’amor que és propi del romanticisme, i per tant anacrònic al segle XIII. I acaba la pel·lícula amb el protagonista cridant freedom (llibertat política o nacional, s’entén), un concepte polític que tampoc existia al segle XIII.

Conclusió que es desprèn del debat: que el cinema històric no conta històries del passat, sinó històries del present, amb els nostres valors, ambientades en el passat com un mer decorat. Però clar, em sembla a mi que les coses no són tan senzilles, perquè actualment el cinema, com la televisió, és alguna cosa més que pur entreteniment, ja que compleix una funció d’alliçonament social, i com a tal, és l’únic contacte de la major part de la societat amb la història, i alguna responsabilitat ha de tindre el món del cinema.

A qualsevol pel·lícula històrica se li poden retreure molts errors i anacronismes, i quan més especialista s’és en un període, més se li’n trauen, però en la meua opinió n’hi ha de passables i no passables, existeix un límit. En el cas que esmentava de Braveheart des del punt de vista històric té molts errors, i deixant de banda que esta història no té res a veure amb el vertader Wallace, el principal error és considerar aquells fets com una independència nacional contemporània, però des del punt de vista de la divulgació històrica que pot fer el cinema és prou acceptable. Per exemple, es pot veure molt bé l’actitud dels nobles com a grup social, sempre actuant en favor del seu interès propi i amb l’única finalitat d’aconseguir nous senyorius, per sobre de qualsevol sentiment nacional.

Per contra, una pel·lícula no tan acceptable (sempre des del punt de vista històric) és Kingdom of heaven (El Reino de los cielos en versió espanyola) que té un argument completament anacrònic i increïble. Ni més ni menys que tracta d’un ferrer que viu en una aldea anglesa, que després de matar a un capellà és nomenat senyor feudal a Terra Santa, on ensenya a regar als seus vassalls àrabs (en aquell moment els màxims coneixedors de la hidràulica, mentre que a Anglaterra mai s’ha vist una séquia), es lliga una princesa, i defensa Jerusalem de les tropes musulmanes de Saladí, per acabar de nou de ferrer al seu poblet natal, amb princesa inclosa. Certament els guionistes estaven inspirats. Per cert, el missatge d’aliança de civilitzacions inspirat en les croades que desprenia la pel·lícula, amb la guerra d’Iraq encara recent, va ser impagable.

Una altra esgarrifa, i que ens toca de prop als valencians, va ser aquell Ausiàs March que va estrenar Canal 9 al 2004 amb forta polèmica per la de barbaritats que es cometien, a més de fer parlar l’Ausiàs en castellà, clar, però això és un altre tema. Encara recorde que fins i tot la vaig enregistrar per veure-la amb detall posteriorment, però finalment no vaig tindre estómac per tornar-la a "patir".

Per contra este mateix Canal 9 va ser qui, al seus inicis (eren altres temps, no massa millors però), ens va passar Tramuntana en 1991, una magnífica pel·lícula que tractava del viatge d’uns colons catalans des dels Pirineus fins a Borriana, al segle XIII, però que per desgràcia no va tindre massa èxit.

Resumint, que ha d’existir el terme mitjà. Una pel·lícula històrica no és un llibre d’història, ni és la seua finalitat ensenyar, sinó entretindre. Però això no vol dir donar carta blanca als guionistes. Una mica de responsabilitat senyors.

dimecres, octubre 25, 2006

Catalunya va de cul...

Spot per a les eleccions catalanes del Partit Humanista de Catalunya. Després de vore este anunci estic pensant en votar-los... :)



Nou Humanisme
Ideòleg del Nou Humanisme

Firefox 2.0

Ja es pot descarregar el Firefox 2.0 en valencià. El recomane a tots aquells que no "s'atreveixen" fer el pas des de l'Explorer. Paga la pena.

dimarts, octubre 24, 2006

València-Ciutat vista per forasters (II)

Vista de la vila alemanya de Nüremberg (1493), on residia Münzer

Continue amb la sèrie de textos sobre la ciutat de València escrits per historiadors i viatgers. Hui amb un de Hyeronimus Münzer (c. 1460-1508), un metge germànic que edità diverses obres de geografia i el 1493, quatre mesos després que Colón haguera tornat del seu primer viatge, redactà una carta al rei Joan II de Portugal proposant-li navegar cap a Occident per arribar a la Xina. Un any després, el 1494, un brot de pesta l'obligà a abandonar la ciutat on residia, Nüremberg, i durant cinc mesos, acompanyat per tres amics, va recórrer els regnes de la península ibèrica com a ambaixador de l'emperador alemany Maximilià, fet que s'ha relacionat amb les seues intencions de participar en les empreses ultramarines dels Reis Catòlics. Del viatge Münzer va deixar un minuciós relat en l'Itinerarium Hispanicum (1494-1495), amb multitud de detalls sobre la vida quotidiana, l'agricultura, l'artesania, els costums i monuments de les ciutats per les quals va passar. En el passatge “De civitate Valencia” , entre moltes altres coses, hi diu:

La Llotja
Actualment construeixen una casa admirable, que anomenen Llotja, on es reuneixen els mercaders i tracten els seus assumptes. És una casa alta, feta de pedra tallada i excel·lents columnes. [...] I tindrà un magnífic hort amb fruits diversos i una font d'aigua corrent. Té també una torre altíssima, sota la qual hi ha una capella, on a diari es llegiran dues misses. [...] El seu emplaçament està pròxim al Mercat Gran i el Pes. I serà molt més cèlebre i bella que la Llotja de Barcelona.[...]

La seua cortesia
El poble valencià és molt cortés i amable. Hi viuen dos ducs, un dels quals és fill del papa Alexandre VI; molts comtes, com el comte d'Oliva i el d'Aversa, i altres diversos; més de cinc-cents cavallers, i molts altres. També mercaders, artesans i clergues, per sobre dels dos mil. Els hòmens visten amb belles i llargues robes; igualment les dones van vestides amb més exageració del que es deu. Per la part davantera totes van descotades fins als pits, i, per així dir-ho, pots veure-les els mugrons com a gemmes dels arbres. Totes es maquillen la cara i se l'embruten amb olis i aigües perfumades, el que resulta una desgràcia.



Text original en llatí:

De domo mercatorum
Hodie edificant preclarissimam domum, quam Loyam vocant, ubi conveniunt mercatores et sua negociam tractant. Est domus alta ex secto lapide et columpnis nobilibus fabrefacta. [...] Et habebit pulcerrimum ortum, cum variis fructibus et fonte vivo. Habet etiam altissimam turim, sub quo una capella, ubi omni die legentur due misse. [...] Et situs eius est circa forum magnum et libram. Et erit multo nobilior et pulcrior est quam loya Barcilone. [...]

De civilitate eorum
Populus valentinus valde civilis et humanus est. Sunt inibi duo duces, quorum filius pape Alexandre 6ti unus est; plures comites, ut comes de Oliva, de Aversa, et alii; plus quam quinquaginta milites et multa alia. Item mercatores, mechanici, et clerus ultra duo milia. Et pulcra veste vestiuntur viri et longa; similiter mulieres pre ceteris et ultra debitum vestite incedunt. Tamen in anteriori parte omnes sunt aperte usque ad mamillas et quasi papillas arborum videre possis. Et omnes se fucant in facie et oleis aquisque odoriferis se coinquinant, quod malum est.

Imatge actual de la vila austríaca de Feldkirch, on va nàixer Münzer

SaforWeb Intercanvi de Cibertires.