Ahir, Avui, Demà

Dijous vam celebrar el 30è aniversari del Míting de la Llibertat. Va ser una tarda curiosa i emocionant. Gairebé tots els oradors d'aquell 22 de juny de 1976 que encara són entre nosaltres (Dolors Torrent, Juanjo Ferreiro, Elias López, Joan Colomines) ja fa molts anys que van deixar la primera línia i això va fer que la part final de l'acte tingués un to no només emotiu sinó gairebé intimista. Fins i tot la intervenció de l'Anna Balletbó va anar en aquesta direcció, recordant que el seu fill gran havia nascut poques setmanes abans del míting i que ara tot just feia dues setmanes que havia nascut la seva néta, lligant així passat, present i futur.

Un passat que ens és propi i que ningú ens pot prendre -tal i com van recordar Isidre Molas, Raimon Obiols i José Montilla. Uns passat que ens serveix no només per tenir ben present qui som i d'on venim, sino per recordar a la resta de forces polítiques que el primer gran míting de la democràcia a Barcelona i a Catalunya no va ser liderat ni pels nacionalistes de CDC ni pels comunistes del PSUC, sinó pels socialistes catalans, pel PSC que naixia amb aquell gran acte de masses.

Ahir l'acte va tenir una àmplia cobertura a tots els diaris de la ciutat, la majoria il·lustrant amb fotografies de la COLITA, que des de l'any passat formen part de l'arxiu fotogràfic de la Fundació Rafael Campalans. Però m'agradaria destacar la crònica d'en Manuel Cuyàs a El Punt, perquè deixa constància de forma clara "el objetivo y alcance" d'aquest acte de celebració.

La gran notícia, però, d'aquestes darreres setmanes ha sigut l'elecció de Jordi Hereu com a nou alcalde de la ciutat. El seu discurs davant del Consell de la Federació de Barcelona del PSC va ser tota una lliçó de política: de perquè fem política. Va parlar de valors i de sentiments. Com deia en Joan Reventós, el socialisme és un sentiment. I així ho creu també en Jordi Hereu. Un sentiment compartit que permet construir un projecte col·lectiu, com és el nostre. La seva elecció és la culminació d'un procés de renovació a l'ajuntament i a la Federació de Barcelona que ha de permetre obrir una nova etapa de governació a la ciutat, més propera a la vida concreta dels ciutadans.

En Jordi Hereu ens ha recordat aquests dies, com ja ho va fer en el marc de l'Espai de Professionals de la Fundació fa uns mesos, que el projecte de ciutat dels socialistes és un determinat projecte de societat, que respon a uns valors, a uns principis, de vivència i convivència en l'espai públic: fer barri, fer vida al carrer i a la plaça, fer festa major, és la manera de molts ciutadans de fer més seva la ciutat. I ell reivindica aquest model de ciutat. Un model que va més enllà, perquè és anterior, dels grans projectes de ciutat, necessaris, però no suficients, per fer viure el sentiment de ciutat.

I finalment, l'elecció d'en Jordi Hereu s'ha d'entendre també com el triomf d'una manera d'entendre la política municipal i el rol del partit en la política de la ciutat. Ara caldrà consolidar-ho aprenent les lliçons dels darrers deu anys.

Ara, però, és temps de canvi a la política catalana. Ahir el President Maragall feia balanç dels MIL dies de govern d'esquerres a Catalunya. "A thousand days", els mateixos que va durar la presidència de John F. Kenneddy (descrita detalladament per Arthur Schlesinger en el llibre que du aquest títol, i que espero que algú molt en concret es decideixi a escriure ben aviat sobre la presidència de Pasqual Maragall).

Ahir el President ho va dir ben clar: "faré tot el que estigui a les meves mans per aconseguir que José Montilla sigui el nou president de la Generalitat". I no per fer cap prova del nou, sinó per convicció: només una victòria de José Montilla permetrà donar continuïtat a la tasca encetada pel govern Maragall.

Ara és demà, que deia el poeta, i ens recordava el nostre candidat dimarts passat. També ho dèiem fa tres anys, quan el poeta -Martí i Pol- va morir (recordo com li vaig anar apuntant el poema per telèfon al Miquel Iceta, per tal que ell el pogués utilitzar en un míting de la campanya del 2003) i ara hi tornem, perquè estem convençuts que el demà l'hem de construir nosaltres.

El pes del PSC

A les acaballes del mes d'Agost ha tornat a reaparèixer EL TEMA, com ho va fer ara fa una mica més de dos anys, abans del darrer congrés del partit. El tema, però, no hauria de ser el Grup Parlamentari propi. El tema hauria de ser - i és - el pes del PSC dins el socialisme espanyol. I molt em temo que la millor manera d'incrementar aquest pes no és amb un grup propi al Congrés, que d'altra banda va en contra de les nostres propostes de convertir el Senat en la cambra de representació dels interessos territorials i entra en contradicció amb la nostra crítica a CIU per haver jugat amb Catalunya com a moneda de canvi en l'aprovació dels pressupostos generals durant molts anys.

La millor manera d'augmentar el pes del socialisme català en el socialisme espanyol és, en primer lloc, tenint un govern socialista fort a Catalunya, com en el cas del PSOE d'Andalusia. En segon lloc, tenint una presència més important en la direcció del PSOE en àrees concretes com la política autonòmica. I, en tercer lloc, tenint tres ministres i no només un al govern central.

És així com augmentaríem la nostra influència dins del PSOE. És a dir, seguint la via andalusa, que tant bé els hi ha funcionat durant més de vint anys...

El repte de Montilla

Avui El Periódico publica un editorial on es lloa el repte d'Artur Mas als altres partits: que governi qui obtingui més escons. Doncs bé, em sembla que la resposta per part nostra és ben clara: Montilla s'hauria de comprometre a no governar sinó treu més vots que Mas.

Sabem que serà difícil treure més escons -no impossible- però sabem del cert que treure més vots és al nostre abast. Doncs bé, forcem la màquina. Hem de posar en marxa l'efecte "bola de neu" per tal d'arrossegar tots els votants d'esquerres que no volen ni imaginar-se Artur Mas com a president. I els hem d'oferir la possibilitat de guanyar-lo per vots. Això és el que va fer Zapatero a les darreres eleccions generals, comprometent-se a no governar sinó treia més vots que el PP. I va guanyar, deixant IU sota mínims. Nosaltres podem jugar al vot útil d'esquerres, però només si plantegem el repte de treure més vots que CIU.

Aquest és el repte de José Montilla i de tot el PSC.

Un temps nou

Som al llindar d'un temps nou, més dens i vari -que deia el poeta. Un temps nou, més difícil potser. Un temps encara poc definit, i que caldrà anar construint. Un temps nou que no hagués sigut possible si abans Pasqual Maragall no hagués arribat a la presidència de la Generaltiat. Sense aquell canvi, la nova etapa que ara encetarem, amb un nou Estatut i amb un nou president -esperem- socialista, no hagués estat possible.

Aquest govern, el Govern Maragall, com serà recordat a partir d'ara, s'assemblarà molt històricament al Govern Tarradellas. Un govern que marcarà el final d'una etapa i l'inici d'una nova. La transició entre la primera autonomia catalana -dominada per Jordi Pujol- i la segona autonomia, més complexa i més imbricada en el procés polític espanyol. Som en un creuament de camins. I s'ha triat el menys conegut, el menys transitat. Ara caldrà fer-lo viable. La feina que tenim davant és enorme. No serà fàcil. Però ens hi juguem molt i no podem fallar.

Abstencionistes

Més enllà de la satisfacció per l'aprovació del nou Estatut, no em puc estar de comentar les dades de participació. No només les globals, sinó sobretot, a nivell municipal.

Les dades globals van ser finalment millors del que semblava a les sis de la tarda i vam fregar el 50% quan semblava que tot just arribaríem al 45 o 46%. És a dir, es va produir una participació d'un 13% en dues hores. Això probablement ens hauria de fer plantejar la necessitat d'allargar l'horari de votació si les eleccions les seguim fent en diumenge. Potser amb una hora més, hagués ssim tingut un 5 o un 6% de participació més. Com a mínim en alguns municipis.

Ara bé, jo volia parlar de l'abstenció en determinats municipis de l'àrea metropolitana i altres capitals com ara Tarragona, Lleida o Reus. Sorprenentment el nivell de participació a la ciutat de Barcelona ha superat de llarg el de la majoria de ciutats de més de 50.000 habitants, exceptuant Girona, Manresa i alguna altra ciutat. Per tant, cal fer dos anàlisis. El primer en relació al diferencial (10 o 12% en alguns casos) de participació entre Barcelona i els municipis del seu entorn (Sta. Coloma, Badalona, Mollet, i en menor mesura Hospitalet i Cornellà). El segon en relació als diferencials entre el centre i els barris de les principals ciutats catalanes (Tarragona, Lleida, Reus, Sabadell, Terrassa, Mataró...) que es veu de forma diàfana en el diferencial entre Girona i Salt (52-43).

No sóc un expert i no entraré ara parlar de models com bé va fer l'Oriol Bartomeus en un llibre publicat per la Fundació fa tres anys, però és interessant pensar si no estarem tornant al model d'abstenció previ a 1999 caracteritzat per una abstenció diferencial que perjudicava el PSC a les catalanes. Aquest model es va trencar l'any 99, augmentant l'abstenció entre els votants de CIU, i reduint-se en part l'abstenció del vot socialista, però potser aquest referèndum ens indica que podríem tornar al model anterior, clarament desfavorable als nostres interessos electorals.

Si aquest diferencial es mantè a les properes eleccions catalanes, ho tindrem difícil. Així doncs, caldrà treballar fort a tots aquells municipis de l'àrea metropolitana on l'any 99 vam treure un bon resultat, però a on l'any 2003 tot i augmentar la participació vam perdre milers de vots. Aquest és el principal repte de cara a la tardor.

De partits i lideratges

Com podeu veure no estic parlant gaire o gens de l'Estatut, però tot el que fem des de la fundació ho podeu seguir per la web www.fcampalans.org que funciona molt bé gràcies a la feina de la Cristina González. El dia 2 vam presentar el llibre "El nou Estatut. Comentaris a peu d'obra" de la Lídia Santos, la Laia Bonet i el David Fuentes a la llibreria Laie, i el dijous passat vam organitzar una trobada amb el President Maragall que va reunir a més de 120 persones a les cotxeres del Palau Robert, i va tenir un important ressó tant a la premsa com a la televisió. Aquestes han sigut doncs les nostres aportacions a la campanya, per dir-ho així. La setmana vinent presentarem el llibre a Girona amb el Lluís M. de Puig i a Lleida amb l'alcalde Àngel Ros. I així arribarem a l'esperat dia del referèndum, que espero que ens sorprengui a tots a un nivell de participació més que acceptable.

La setmana passada havia volgut escriure sobre el projecte del PP i el d'ERC, però no ho vaig fer. Només un comentari: hi ha hagut dies en aquesta darrera setmana que semblava que tornéssim als dies més foscos del febrer de 2004, quan el discurs més dur del PP contra el govern de la Generalitat en general i Carod-Rovira en particular va generar una tensió mai vista, que va ser contestada amb un discurs del Carod desafiant durant tota aquella intensa campanya electoral. Doncs bé, en veure l'Acebes dient que "el proyecto de Zapatero es el proyecto de ETA" i el Carod dient "si volen fer boicot, que facin boicot als nostres impostos", em va semblar que tornàvem als dies més foscos del nostre passat més recent. Haurem de vigilar perquè per desgràcia encara hem de veure moltes coses.

Però bé, avui volia parlar com diu el títol "de partits i lideratges". Ahir en una reunió de Nou Cicle sobre el futur del socialisme europeu, algú ens alertava dels riscos d'hiperlideratge del president Zapatero. Es criticava que no s'havia canviat la cultura de partit i que tornàvem als temps de Felipe González, quan tot el partit girava entorn del líder. Jo, en canvi, crec en la necessitat de lideratges forts. És més, penso que no hi ha partits forts sense lideratges forts.

Ho vaig dir ahir referint-me al futur del socialisme europeu perquè penso que fins que no aparegui un líder polític amb visió europea que lideri el projecte servirà de ben poca cosa que anem reforçant les institucions i fins i tot els partits.

I avui el President Zapatero ho deixa ben clar a La Vanguardia: "no se puede ser presidente sin tomar riesgos si quieres hacer cosas y cambiar cosas". Per liderar s'ha d'arriscar. Qui no estigui disposat a fer-ho, millor que es dediqui a una altra cosa. Recordo que ja ho vaig escriure en una ressenya del llibre "El relevo" a la Campalans fa més de tres anys sobre com Zapatero va guanyar la secretaria general del PSOE. Zapatero va arriscar. Podia haver pactat amb Bono i no ho va fer. Va aguantar fins al final i va guanyar.

El mateix va fer per arribar a La Moncloa i el mateix està fent ara: governant al límit. El govern Zapatero és un govern només comparable al govern Suárez. González i Aznar durant els primers anys van voler governar des del centre i amb una lògica moderada que els hi permetés a ells i/o als seus partits governar durant molts anys. Sense fer grans reformes que poguessin molestar a sectors importants de l'opinió i l'electorat, guanyant-se la confiança de la majoria suscitant el mínim de rebuig. Aznar va canviar d'estratègia a partir de l'any 2002 i per això el PP va perdre les eleccions. Però ho va fer sense liderar del tot l'opinió. No es va enfrontar obertament a les crítiques (si voleu un anàlisi més a fons sobre això el podeu trobar en un article que vaig publicar l'any passat a la revista Afers del CIDOB) i per això va acabar perdent.

Zapatero, en canvi, governa a consciència amb l'oposició de sectors molt importants. No juga, per tant, a obtenir una majoria absoluta (com van fer González i Aznar) sinó a fer canvis importants, trascendentals, que responen estrictament al seu programa polític i no al suposat programa que genera consens social. En aquest article que us citava abans ho vaig analitzar fent referència a la política exterior espanyola (consens vs legitimitat) però és aplicable a tota la política de govern del President Zapatero. No aposta pel consens, aposta per aplicar la seva política amparant-se en la legitimitat d'haver guanyat les eleccions i esperant tornar-les a guanyar amb una majoria suficient, però sabent que no serà absoluta.

És una aposta decidida i arriscada. Innovadora. Que no havíem vist des dels temps que Suárez s'enfrontava a la vegada als militars, a l'esglèsia i a ETA, legalitzant el partit comunista, legalitzant el divorci i afrontant desenes de morts cada any. Una aposta que només es podrà jutjar en termes històrics, però que demostra que el moviment es demostra caminant, i no dient que caminaràs. I ell ho fa amb pas ferm i amb l'horitzó clar. Lo dicho: "no se puede ser presidente sin tomar riesgos si quieres hacer y cambiar cosas".

"Una mayoría amplia"

Aquest matí el President Zapatero en declaracions a l'Antoni Bassas ens recordava que "El PSC debe ir a conseguir una mayoría amplia en las próximas elecciones". Avui mateix l'Artur Mas afirmava que "no vol pactes" després de les properes eleccions. Només vol "un govern fort" liderat per CIU i planteja l'alternativa de forma clara i contundent: "el tripartit o CIU".

Doncs bé, aquestes dues reflexions ens haurien de fer pensar. Hem de deixar de parlar de tripartit I i Tripartit II. I començar a parlar del PSC. Hem de començar a dir que les properes eleccions no seran entre el tripartit i CIU sinó entre el PSC i CiU. O hi haurà un govern liderat pel PSC o hi haurà un govern liderat per CIU, no hi ha més. Per tant, cal polaritzar: CIU o PSC. I no parlar de pactes postelectorals. Com deia Aznar: "primero se gana, luego se pacta".

ERC va de baixa, i més si el 'no' al referèndum s'encalla. Per tant, hem de deixar de parlar d'ERC i del tripartit.

"Una majoria àmplia". Això és el que necessitem. No oblidem que Zapatero va guanyar -entre altres raons- perquè dos mesos abans de les eleccions va deixar clar que no governaria si no era el més votat, si no era la primera força. Molts van criticar aquesta posició però va ser la seva manera de polaritzar el vot i centralitzar al màxim el vot d'esquerres, reduint IU a la mínima expressió. Per tant, nosaltres també hauríem de començar a dir que no estem per pactes, sinó per un govern fort del PSC, un govern amb una "majoria àmplia".

Abans, però, n'hem d'aconseguir una altra de "majoria àmplia", al referèndum de l'Estatut. No val a badar ni a adormir-se. De moment, a la Fundació hi aportem el nostre gra de sorra amb un llibre que presentarem divendres vinent, 2 de juny, a les 18h, a la llibreria Laie: "El nou Estatut. Comentaris a peu d'obra", de Lídia Santos, Laia Bonet i David Fuentes.

El llibre es trobarà a les llibreries des del dissabte dia 3, amb una distribució força més àmplia que fins ara, i esperem que sigui tot un èxit, també de vendes.