Un debat emocionant i revelador

La cançó de la tarda va ser premonitòria. Ahir divendres tot va fer un tomb. Un tomb no per esperat menys sorprenent. L'Artur Mas va xocar contra la realitat. Es va quedar sol. Tant sol com el PP a Espanya. CIU no té aliats. Els ha perdut tots, un rere l'altre. Va perdre el PP quan es va negar a rebre el seu suport. I ha acabat rebent el menyspreu del Piqué: "vostè senyor Mas ha ferit massa sentiments per ser President de la Generalitat".

I diumenge passat, amb el DVD, va perdre el possible suport d'ERC. I ha acabat rebent la reprimenda d'en Carod: "m'està dient, senyor Mas, que una persona que es diu Montilla Aguilera no pot ser President de la Generalitat?".

En Mas s'ha enfonsat sol. La història escriurà que el diumenge 15 d'octubre, amb el milió de còpies del DVD contra el tripartit, CIU va començar a perdre les eleccions de l'1 de novembre de 2006. Les eleccions no es guanyen, es perden. I CIU les està perdent. S'està quedant sola i aquest fet ahir va quedar en evidència davant de tota Catalunya.

Com va dir un conegut periodista en sortir de TV3: ha sigut una feina amb dos "banderilleros" i dos "picadores". Dos banderilleros que entraven a matar i dos picadores que anaven acorralant des de dalt del cavall, per no prendre mal. El toro, que va sortir a totes, disposat a emportar-se per endavant tots els toreros, va sortir de la plaça malferit i sense saber si li convindria tornar a còrrer o esperar temps millors.

"Ara sabem per què no es pot fer un cara a cara", clamava un dels lloctinents. I tant, que ho sabem. Sabem que a hores d'ara en Mas ha perdut part de la credibilitat que tenia, i que ni amb un altre debat li seria fàcil recuperar-la, ans al contrari.

Ja ho deia el Trallero: cuidado con Montilla, que aún falta mucho partido. Falten deu dies. Tot està per fer i tot és possible.

En acabar va ser una festa. Va còrrer el cava, el candidat estava satisfet per la feina feta, i tots vam tornar a casa amb la sensació d'haver superat una prova ben difícil.

Encara falta molt de partit. Anàvem perdent i hem aconseguit apropar-nos en el marcador i posar pressió a l'adversari. Si arrisquem una mica més i apuntem amb una mica més d'encert, encara podem guanyar la partida...

First I was afraid
I was petrified
Kept thinking I could never live
without you by my side
But I spent so many nights
thinking how you did me wrong
I grew strong
I learned how to carry on
and so you're back
from outer space

(...)

La vie en rose

Sempre m'ha agradat aquesta cançó. Com sempre m'ha agradat la Piaf. A Paris hi té un discret monument al XXème arrondissement, molt a prop de la Place Gambetta. El vaig descobrir un vespre de tardor de l'any 2001, quan semblava que el món s'ensorrava entre Nova York i Kabul. Venia de la rue Alexandre Dumas, on m'estava a casa de la Natàlia, mentre no trobava pis.

Però el que no m'esperava era sentir-la avui, i on l'he sentida. "Il me dit des mots d'amour / des mots des tous les jours / Et ça me fait quelquechose..."

Si nous voyons la vie en rose, ça veut dire que ça marche bien. Très bien.

We will survive. No en tinc cap dubte.

"Quand il me prends dans ses bras, Il me parle tout bas, Je vois la vie en rose..."

Ahir, Avui, Demà

Dijous vam celebrar el 30è aniversari del Míting de la Llibertat. Va ser una tarda curiosa i emocionant. Gairebé tots els oradors d'aquell 22 de juny de 1976 que encara són entre nosaltres (Dolors Torrent, Juanjo Ferreiro, Elias López, Joan Colomines) ja fa molts anys que van deixar la primera línia i això va fer que la part final de l'acte tingués un to no només emotiu sinó gairebé intimista. Fins i tot la intervenció de l'Anna Balletbó va anar en aquesta direcció, recordant que el seu fill gran havia nascut poques setmanes abans del míting i que ara tot just feia dues setmanes que havia nascut la seva néta, lligant així passat, present i futur.

Un passat que ens és propi i que ningú ens pot prendre -tal i com van recordar Isidre Molas, Raimon Obiols i José Montilla. Uns passat que ens serveix no només per tenir ben present qui som i d'on venim, sino per recordar a la resta de forces polítiques que el primer gran míting de la democràcia a Barcelona i a Catalunya no va ser liderat ni pels nacionalistes de CDC ni pels comunistes del PSUC, sinó pels socialistes catalans, pel PSC que naixia amb aquell gran acte de masses.

Ahir l'acte va tenir una àmplia cobertura a tots els diaris de la ciutat, la majoria il·lustrant amb fotografies de la COLITA, que des de l'any passat formen part de l'arxiu fotogràfic de la Fundació Rafael Campalans. Però m'agradaria destacar la crònica d'en Manuel Cuyàs a El Punt, perquè deixa constància de forma clara "el objetivo y alcance" d'aquest acte de celebració.

La gran notícia, però, d'aquestes darreres setmanes ha sigut l'elecció de Jordi Hereu com a nou alcalde de la ciutat. El seu discurs davant del Consell de la Federació de Barcelona del PSC va ser tota una lliçó de política: de perquè fem política. Va parlar de valors i de sentiments. Com deia en Joan Reventós, el socialisme és un sentiment. I així ho creu també en Jordi Hereu. Un sentiment compartit que permet construir un projecte col·lectiu, com és el nostre. La seva elecció és la culminació d'un procés de renovació a l'ajuntament i a la Federació de Barcelona que ha de permetre obrir una nova etapa de governació a la ciutat, més propera a la vida concreta dels ciutadans.

En Jordi Hereu ens ha recordat aquests dies, com ja ho va fer en el marc de l'Espai de Professionals de la Fundació fa uns mesos, que el projecte de ciutat dels socialistes és un determinat projecte de societat, que respon a uns valors, a uns principis, de vivència i convivència en l'espai públic: fer barri, fer vida al carrer i a la plaça, fer festa major, és la manera de molts ciutadans de fer més seva la ciutat. I ell reivindica aquest model de ciutat. Un model que va més enllà, perquè és anterior, dels grans projectes de ciutat, necessaris, però no suficients, per fer viure el sentiment de ciutat.

I finalment, l'elecció d'en Jordi Hereu s'ha d'entendre també com el triomf d'una manera d'entendre la política municipal i el rol del partit en la política de la ciutat. Ara caldrà consolidar-ho aprenent les lliçons dels darrers deu anys.

Ara, però, és temps de canvi a la política catalana. Ahir el President Maragall feia balanç dels MIL dies de govern d'esquerres a Catalunya. "A thousand days", els mateixos que va durar la presidència de John F. Kenneddy (descrita detalladament per Arthur Schlesinger en el llibre que du aquest títol, i que espero que algú molt en concret es decideixi a escriure ben aviat sobre la presidència de Pasqual Maragall).

Ahir el President ho va dir ben clar: "faré tot el que estigui a les meves mans per aconseguir que José Montilla sigui el nou president de la Generalitat". I no per fer cap prova del nou, sinó per convicció: només una victòria de José Montilla permetrà donar continuïtat a la tasca encetada pel govern Maragall.

Ara és demà, que deia el poeta, i ens recordava el nostre candidat dimarts passat. També ho dèiem fa tres anys, quan el poeta -Martí i Pol- va morir (recordo com li vaig anar apuntant el poema per telèfon al Miquel Iceta, per tal que ell el pogués utilitzar en un míting de la campanya del 2003) i ara hi tornem, perquè estem convençuts que el demà l'hem de construir nosaltres.

El pes del PSC

A les acaballes del mes d'Agost ha tornat a reaparèixer EL TEMA, com ho va fer ara fa una mica més de dos anys, abans del darrer congrés del partit. El tema, però, no hauria de ser el Grup Parlamentari propi. El tema hauria de ser - i és - el pes del PSC dins el socialisme espanyol. I molt em temo que la millor manera d'incrementar aquest pes no és amb un grup propi al Congrés, que d'altra banda va en contra de les nostres propostes de convertir el Senat en la cambra de representació dels interessos territorials i entra en contradicció amb la nostra crítica a CIU per haver jugat amb Catalunya com a moneda de canvi en l'aprovació dels pressupostos generals durant molts anys.

La millor manera d'augmentar el pes del socialisme català en el socialisme espanyol és, en primer lloc, tenint un govern socialista fort a Catalunya, com en el cas del PSOE d'Andalusia. En segon lloc, tenint una presència més important en la direcció del PSOE en àrees concretes com la política autonòmica. I, en tercer lloc, tenint tres ministres i no només un al govern central.

És així com augmentaríem la nostra influència dins del PSOE. És a dir, seguint la via andalusa, que tant bé els hi ha funcionat durant més de vint anys...

El repte de Montilla

Avui El Periódico publica un editorial on es lloa el repte d'Artur Mas als altres partits: que governi qui obtingui més escons. Doncs bé, em sembla que la resposta per part nostra és ben clara: Montilla s'hauria de comprometre a no governar sinó treu més vots que Mas.

Sabem que serà difícil treure més escons -no impossible- però sabem del cert que treure més vots és al nostre abast. Doncs bé, forcem la màquina. Hem de posar en marxa l'efecte "bola de neu" per tal d'arrossegar tots els votants d'esquerres que no volen ni imaginar-se Artur Mas com a president. I els hem d'oferir la possibilitat de guanyar-lo per vots. Això és el que va fer Zapatero a les darreres eleccions generals, comprometent-se a no governar sinó treia més vots que el PP. I va guanyar, deixant IU sota mínims. Nosaltres podem jugar al vot útil d'esquerres, però només si plantegem el repte de treure més vots que CIU.

Aquest és el repte de José Montilla i de tot el PSC.

Un temps nou

Som al llindar d'un temps nou, més dens i vari -que deia el poeta. Un temps nou, més difícil potser. Un temps encara poc definit, i que caldrà anar construint. Un temps nou que no hagués sigut possible si abans Pasqual Maragall no hagués arribat a la presidència de la Generaltiat. Sense aquell canvi, la nova etapa que ara encetarem, amb un nou Estatut i amb un nou president -esperem- socialista, no hagués estat possible.

Aquest govern, el Govern Maragall, com serà recordat a partir d'ara, s'assemblarà molt històricament al Govern Tarradellas. Un govern que marcarà el final d'una etapa i l'inici d'una nova. La transició entre la primera autonomia catalana -dominada per Jordi Pujol- i la segona autonomia, més complexa i més imbricada en el procés polític espanyol. Som en un creuament de camins. I s'ha triat el menys conegut, el menys transitat. Ara caldrà fer-lo viable. La feina que tenim davant és enorme. No serà fàcil. Però ens hi juguem molt i no podem fallar.

Abstencionistes

Més enllà de la satisfacció per l'aprovació del nou Estatut, no em puc estar de comentar les dades de participació. No només les globals, sinó sobretot, a nivell municipal.

Les dades globals van ser finalment millors del que semblava a les sis de la tarda i vam fregar el 50% quan semblava que tot just arribaríem al 45 o 46%. És a dir, es va produir una participació d'un 13% en dues hores. Això probablement ens hauria de fer plantejar la necessitat d'allargar l'horari de votació si les eleccions les seguim fent en diumenge. Potser amb una hora més, hagués ssim tingut un 5 o un 6% de participació més. Com a mínim en alguns municipis.

Ara bé, jo volia parlar de l'abstenció en determinats municipis de l'àrea metropolitana i altres capitals com ara Tarragona, Lleida o Reus. Sorprenentment el nivell de participació a la ciutat de Barcelona ha superat de llarg el de la majoria de ciutats de més de 50.000 habitants, exceptuant Girona, Manresa i alguna altra ciutat. Per tant, cal fer dos anàlisis. El primer en relació al diferencial (10 o 12% en alguns casos) de participació entre Barcelona i els municipis del seu entorn (Sta. Coloma, Badalona, Mollet, i en menor mesura Hospitalet i Cornellà). El segon en relació als diferencials entre el centre i els barris de les principals ciutats catalanes (Tarragona, Lleida, Reus, Sabadell, Terrassa, Mataró...) que es veu de forma diàfana en el diferencial entre Girona i Salt (52-43).

No sóc un expert i no entraré ara parlar de models com bé va fer l'Oriol Bartomeus en un llibre publicat per la Fundació fa tres anys, però és interessant pensar si no estarem tornant al model d'abstenció previ a 1999 caracteritzat per una abstenció diferencial que perjudicava el PSC a les catalanes. Aquest model es va trencar l'any 99, augmentant l'abstenció entre els votants de CIU, i reduint-se en part l'abstenció del vot socialista, però potser aquest referèndum ens indica que podríem tornar al model anterior, clarament desfavorable als nostres interessos electorals.

Si aquest diferencial es mantè a les properes eleccions catalanes, ho tindrem difícil. Així doncs, caldrà treballar fort a tots aquells municipis de l'àrea metropolitana on l'any 99 vam treure un bon resultat, però a on l'any 2003 tot i augmentar la participació vam perdre milers de vots. Aquest és el principal repte de cara a la tardor.