Habemus President

"Habemus President, Tripartit Independent". Aquest era l'SMS de l'Hèctor a les 20:20, quan feia ben poc que se sabia la notícia. Després, com fa tres anys, hem tingut conferència de premsa del Carod en directe al Telenotícies de TV3.

Amb una rapidesa no per esperada menys sorprenent, tenim govern d'esquerres i catalanista només quatres dies després de les eleccions. Està clar, doncs, que l'estratègia negociadora ha resultat no només eficaç sinó molt eficient. Es va plantejar en termes clars i arriscats: o faixa o caixa, o tripartit o oposició. I ha sortit bé, molt bé fins i tot.

En Carod entra al govern com a vicepresident i -vist el que hem vist en tres anys- millor dins que fora. Aquest govern serà un govern Montilla-Carod. Els dos a Palau, manant i coordinant el govern. Però no hem d'oblidar que no només cal governar bé, sinó elaborar un discurs, un relat, que doni sentit a les polítiques del govern. Això ho fa molt bé el Zapatero, i nosaltres fins ara no n'hem sabut. Hem de crear el relat que justifiqui l'obra de govern. La que hem fet i la que farem.

I, finalment, no hem d'oblidar d'on venim. No ens hem d'enganyar. I no hem d'abandonar la necessària reflexió sobre els resultats obtinguts. D'aquí a tres o quatre anys ens tornarem a presentar a unes eleccions i no ho farem com a govern, sinó com a partit. I les haurem de guanyar.

No ens enganyem i no ens equivoquem

No ens enganyem: hem perdut. Hem perdut 80.000 vots a Barcelona, 30.000 vots al Baix Llobregat, 30.000 al Vallès, 10.000 al Maresme... Hem perdut la majoria a la circunscripció de Barcelona, i CIU ens guanya per 140.000 vots. Només hem aguantat a Girona i Tarragona. És el pitjor resultat des de 1995. Caldrà reflexionar-hi.

I haurem d'acceptar d'una vegada per totes que el problema no és si ens voten o no els que voten socialista a les generals. Fa molts anys que el vot dual està teoritzat, com teoritzat està que la gent vota en funció de la importància de l'elecció. I que, per tant, no es poden comparar pomes amb peres. No es poden comparar les eleccions actuals o les del 2003, amb les generals del 2004, per raons òbvies. Cal comparar el que és comparable. Per exemple, les catalanes del 99 i les generals del 2000. I llavors es veu que no hi ha diferències. O les municipals i les catalanes del 2003. I tampoc n'hi ha.

La gent ens vota si estan convençuts del nostre projecte, si valoren positivament o negativament la nostra tasca al govern o a l'oposició, i les virtuts del nostre candidat per governar la Generalitat o l'Ajuntament que toqui. I res més. S'ha d'acabar això d'apel·lar a un vot suposadament nostre de determinats barris. Així no guanyarem les eleccions. Hem d'entendre que la generació receptiva a un determinat discurs que hem fet durant molts anys està arribant a la seva fi. I no estem renovant l'electorat.

El que ens cal és que ens voti la generació nascuda als anys 60 i 70, hagin nascut on hagin nascut els seus pares, o parlin la llengua que parlin a casa seva. Gent que no només son treballadors en el sentit clàssic, sinó autònoms i petits empresaris, protagonistes del dinamisme econòmic dels darrers deu anys. La gent que compra els pisos nous de la segona i la tercera corona de Barcelona. Aquest és el nostre electorat potencial. A ells ens hem de dirigir amb un discurs social, però també identitari, sòlid. El primer el tenim, el segon no.

No ens equivoquem, per tant. No ens hem d'equivocar en la interpretació dels resultats. El nostre vot ha anat a l'abstenció, però també al vot en blanc, també a Ciutadans. Hi ha més de 230.000 persones que han anat a votar i han votat al marge del sistema de cinc partits. 90.000 a Ciutadans, 60.000 en blanc (el doble que fa tres anys), 13.000 nuls (també més del doble) i 70.000 a algun dels altres partits extraparlamentaris. Això és molt, moltíssim, gairebé el 8% del vot.

I després hi ha els que han votat Iniciativa, com a vot refugi, perquè no estaven convençuts del que nosaltres proposàvem.

Hem perdut per moltes bandes. Per tant, no ens equivoquem pensant que el gran perill és Ciutadans. Ho és, però no és l'únic. Ara bé, per combatre'l haurem de parlar d'identitat. Hem de parlar d'identitat i no fer-ho de forma ambigua. La nostra és una identitat dual (som catalans i som espanyols, i ho hem de dir més). Tenim dues llengües pròpies, el català i el castellà. I hem de reivindicar aquesta condició, sense complexos. Cal parlar més d'Espanya i no només de Catalunya. I parlar de Catalunya com una nació de catalans i espanyols. Caldria fixar posició clara sobre temes com el de les seleccions. I deixar clar que Espanya no és simplement el nostre "Estat", sinó també la nostra nació, una "nació de nacions" que engloba i inclou a la nació catalana.

I finalment, no ens equivoquem sobre el futur més immediat: no podem quedar fora del govern que desenvoluparà l'Estatut. No ens pot passar com l'any 80. I tampoc podem permetre un govern nacionalista.

El vot d'ordre

Artur Mas està nerviós, molt nerviós. Fins al punt de parlar de "crisi política amb repercussió social" si es reedita un govern d'esquerres, d'una suposada "ferida social" que s'obriria en cas d'un nou pacte d'esquerres.

Què vol dir exactament amb això? Ens està amenaçant amb treure la gent al carrer com va fer Jordi Pujol l'any 1984 amb allò de la "jugada indigna"? Ens està dient que seguirà una estratègia com la del PP després del 14-M, amb una gran manifestació al carrer cada sis mesos?

Al febrer, en motiu de la manifestació pel dret a decidir, ja vaig fer algun comentari en aquest sentit. Si treuen la gent al carrer, nosaltres no ens quedarem de braços plegats com vam fer l'any 84.

Però bé, estic convençut que no caldrà arribar a aquest extrem perquè el nou govern tindrà tota la legitimitat que li cal. La legitimitat de les urnes i la del Parlament.

A l'Artur Mas durant aquesta campanya li han sortit tots els tics autoritaris amagats. La campanya del 2006 serà recordada com la campanya més bruta des de l'any 84. Però no se'n sortiran. La gent no se'n fia. A la gent no li agrada aquesta campanya. No li agrada el que abans ells mateixos en deien "mal estil de fer política". I ho pagaran car, molt car.

Anem a unes eleccions molt obertes perquè hi ha un sector de l'electorat que està desconcertat. Un sector de centre-esquerra catalanista, que va votar durant molts anys Jordi Pujol i que no ses sent identificat amb l'Artur Mas. Un sector que va votar, en part, Carod-Rovira fa tres anys i que ara estan desenganyats. És un sector que no vol votar Mas i ja no tornarà a votar Carod.

Aquest és el sector que decidirà les eleccions. Un sector que no es quedarà a casa, que anirà a votar per responsabilitat, i que pot votar Montilla com a vot d'ordre. Montilla s'ha convertit en el factor d'estabilitat d'una campanya massa arriscada per part de CIU. La dreta, tant a Espanya com a Catalunya, s'ha tornat tant agressiva, que el vot d'ordre, ja no és de dretes, sinó d'esquerres. I aquest vot d'ordre, d'ordre republicà en dirien a França, decidirà les eleccions. I les pot decidir a favor nostre.

Un debat emocionant i revelador

La cançó de la tarda va ser premonitòria. Ahir divendres tot va fer un tomb. Un tomb no per esperat menys sorprenent. L'Artur Mas va xocar contra la realitat. Es va quedar sol. Tant sol com el PP a Espanya. CIU no té aliats. Els ha perdut tots, un rere l'altre. Va perdre el PP quan es va negar a rebre el seu suport. I ha acabat rebent el menyspreu del Piqué: "vostè senyor Mas ha ferit massa sentiments per ser President de la Generalitat".

I diumenge passat, amb el DVD, va perdre el possible suport d'ERC. I ha acabat rebent la reprimenda d'en Carod: "m'està dient, senyor Mas, que una persona que es diu Montilla Aguilera no pot ser President de la Generalitat?".

En Mas s'ha enfonsat sol. La història escriurà que el diumenge 15 d'octubre, amb el milió de còpies del DVD contra el tripartit, CIU va començar a perdre les eleccions de l'1 de novembre de 2006. Les eleccions no es guanyen, es perden. I CIU les està perdent. S'està quedant sola i aquest fet ahir va quedar en evidència davant de tota Catalunya.

Com va dir un conegut periodista en sortir de TV3: ha sigut una feina amb dos "banderilleros" i dos "picadores". Dos banderilleros que entraven a matar i dos picadores que anaven acorralant des de dalt del cavall, per no prendre mal. El toro, que va sortir a totes, disposat a emportar-se per endavant tots els toreros, va sortir de la plaça malferit i sense saber si li convindria tornar a còrrer o esperar temps millors.

"Ara sabem per què no es pot fer un cara a cara", clamava un dels lloctinents. I tant, que ho sabem. Sabem que a hores d'ara en Mas ha perdut part de la credibilitat que tenia, i que ni amb un altre debat li seria fàcil recuperar-la, ans al contrari.

Ja ho deia el Trallero: cuidado con Montilla, que aún falta mucho partido. Falten deu dies. Tot està per fer i tot és possible.

En acabar va ser una festa. Va còrrer el cava, el candidat estava satisfet per la feina feta, i tots vam tornar a casa amb la sensació d'haver superat una prova ben difícil.

Encara falta molt de partit. Anàvem perdent i hem aconseguit apropar-nos en el marcador i posar pressió a l'adversari. Si arrisquem una mica més i apuntem amb una mica més d'encert, encara podem guanyar la partida...

First I was afraid
I was petrified
Kept thinking I could never live
without you by my side
But I spent so many nights
thinking how you did me wrong
I grew strong
I learned how to carry on
and so you're back
from outer space

(...)

La vie en rose

Sempre m'ha agradat aquesta cançó. Com sempre m'ha agradat la Piaf. A Paris hi té un discret monument al XXème arrondissement, molt a prop de la Place Gambetta. El vaig descobrir un vespre de tardor de l'any 2001, quan semblava que el món s'ensorrava entre Nova York i Kabul. Venia de la rue Alexandre Dumas, on m'estava a casa de la Natàlia, mentre no trobava pis.

Però el que no m'esperava era sentir-la avui, i on l'he sentida. "Il me dit des mots d'amour / des mots des tous les jours / Et ça me fait quelquechose..."

Si nous voyons la vie en rose, ça veut dire que ça marche bien. Très bien.

We will survive. No en tinc cap dubte.

"Quand il me prends dans ses bras, Il me parle tout bas, Je vois la vie en rose..."

Ahir, Avui, Demà

Dijous vam celebrar el 30è aniversari del Míting de la Llibertat. Va ser una tarda curiosa i emocionant. Gairebé tots els oradors d'aquell 22 de juny de 1976 que encara són entre nosaltres (Dolors Torrent, Juanjo Ferreiro, Elias López, Joan Colomines) ja fa molts anys que van deixar la primera línia i això va fer que la part final de l'acte tingués un to no només emotiu sinó gairebé intimista. Fins i tot la intervenció de l'Anna Balletbó va anar en aquesta direcció, recordant que el seu fill gran havia nascut poques setmanes abans del míting i que ara tot just feia dues setmanes que havia nascut la seva néta, lligant així passat, present i futur.

Un passat que ens és propi i que ningú ens pot prendre -tal i com van recordar Isidre Molas, Raimon Obiols i José Montilla. Uns passat que ens serveix no només per tenir ben present qui som i d'on venim, sino per recordar a la resta de forces polítiques que el primer gran míting de la democràcia a Barcelona i a Catalunya no va ser liderat ni pels nacionalistes de CDC ni pels comunistes del PSUC, sinó pels socialistes catalans, pel PSC que naixia amb aquell gran acte de masses.

Ahir l'acte va tenir una àmplia cobertura a tots els diaris de la ciutat, la majoria il·lustrant amb fotografies de la COLITA, que des de l'any passat formen part de l'arxiu fotogràfic de la Fundació Rafael Campalans. Però m'agradaria destacar la crònica d'en Manuel Cuyàs a El Punt, perquè deixa constància de forma clara "el objetivo y alcance" d'aquest acte de celebració.

La gran notícia, però, d'aquestes darreres setmanes ha sigut l'elecció de Jordi Hereu com a nou alcalde de la ciutat. El seu discurs davant del Consell de la Federació de Barcelona del PSC va ser tota una lliçó de política: de perquè fem política. Va parlar de valors i de sentiments. Com deia en Joan Reventós, el socialisme és un sentiment. I així ho creu també en Jordi Hereu. Un sentiment compartit que permet construir un projecte col·lectiu, com és el nostre. La seva elecció és la culminació d'un procés de renovació a l'ajuntament i a la Federació de Barcelona que ha de permetre obrir una nova etapa de governació a la ciutat, més propera a la vida concreta dels ciutadans.

En Jordi Hereu ens ha recordat aquests dies, com ja ho va fer en el marc de l'Espai de Professionals de la Fundació fa uns mesos, que el projecte de ciutat dels socialistes és un determinat projecte de societat, que respon a uns valors, a uns principis, de vivència i convivència en l'espai públic: fer barri, fer vida al carrer i a la plaça, fer festa major, és la manera de molts ciutadans de fer més seva la ciutat. I ell reivindica aquest model de ciutat. Un model que va més enllà, perquè és anterior, dels grans projectes de ciutat, necessaris, però no suficients, per fer viure el sentiment de ciutat.

I finalment, l'elecció d'en Jordi Hereu s'ha d'entendre també com el triomf d'una manera d'entendre la política municipal i el rol del partit en la política de la ciutat. Ara caldrà consolidar-ho aprenent les lliçons dels darrers deu anys.

Ara, però, és temps de canvi a la política catalana. Ahir el President Maragall feia balanç dels MIL dies de govern d'esquerres a Catalunya. "A thousand days", els mateixos que va durar la presidència de John F. Kenneddy (descrita detalladament per Arthur Schlesinger en el llibre que du aquest títol, i que espero que algú molt en concret es decideixi a escriure ben aviat sobre la presidència de Pasqual Maragall).

Ahir el President ho va dir ben clar: "faré tot el que estigui a les meves mans per aconseguir que José Montilla sigui el nou president de la Generalitat". I no per fer cap prova del nou, sinó per convicció: només una victòria de José Montilla permetrà donar continuïtat a la tasca encetada pel govern Maragall.

Ara és demà, que deia el poeta, i ens recordava el nostre candidat dimarts passat. També ho dèiem fa tres anys, quan el poeta -Martí i Pol- va morir (recordo com li vaig anar apuntant el poema per telèfon al Miquel Iceta, per tal que ell el pogués utilitzar en un míting de la campanya del 2003) i ara hi tornem, perquè estem convençuts que el demà l'hem de construir nosaltres.

El pes del PSC

A les acaballes del mes d'Agost ha tornat a reaparèixer EL TEMA, com ho va fer ara fa una mica més de dos anys, abans del darrer congrés del partit. El tema, però, no hauria de ser el Grup Parlamentari propi. El tema hauria de ser - i és - el pes del PSC dins el socialisme espanyol. I molt em temo que la millor manera d'incrementar aquest pes no és amb un grup propi al Congrés, que d'altra banda va en contra de les nostres propostes de convertir el Senat en la cambra de representació dels interessos territorials i entra en contradicció amb la nostra crítica a CIU per haver jugat amb Catalunya com a moneda de canvi en l'aprovació dels pressupostos generals durant molts anys.

La millor manera d'augmentar el pes del socialisme català en el socialisme espanyol és, en primer lloc, tenint un govern socialista fort a Catalunya, com en el cas del PSOE d'Andalusia. En segon lloc, tenint una presència més important en la direcció del PSOE en àrees concretes com la política autonòmica. I, en tercer lloc, tenint tres ministres i no només un al govern central.

És així com augmentaríem la nostra influència dins del PSOE. És a dir, seguint la via andalusa, que tant bé els hi ha funcionat durant més de vint anys...