Encara no eren les buit que anava cap a la feina. El cel era argentat i la ciutat s'hi dibuixava com una aquarel·la, encara en la penombra matinal de dos colors. El sol s'alçava, blanc, i els núvols esfilagarsats s'omplien de promeses de llum i rastres taronges. Es notava que feria calor. He pensat en els quatre cents homes, a Sevilla, que es manifestaven contra la violència masclista i m'he emocionat. He permès que m'entras la llum al rostre i al cor i m'he deixat anar en un somriure ample, deixondit, jo tota sola amb mi mateixa i he estat cofoia. M'he cregut que arribaria el dia que somniava Saramago en que serien cent mil homes els que es manifestarien, sense himnes militars, amb els seus fills a coll i be, les seves barbes de dies, els cabells llargs, o les calbes. I tots serien/seriem normals i estimarien la vida, la seva, la de les seves dones i la dels seus fills i per fi la llum els hi ompliria l'esguard...
Victoria |
diumenge, 22 d'octubre de 2006 | 01:54h
A les 22 hores de dia 21 d'octubre, a sa Pobla. Molt puntual, just passaven cinc minuts de l'hora anunciada, que ja sortia en John Hammond a l'escenari. Un auditori petit, sa Congregació - unes 150 persones - Bé, petit en comparació a la talla del cantant de blues. Ha estat proper, autèntic i versàtil, veu, guitarres acústiques, matàl·lica i de fusta, harmòniques diatòniques, penjades del coll i més de quaranta anys de feina feta que l'avalen. Una hora i mitja de concert continuat. De tant en tant anècdotes autobiogràfiques i a propòsit de les cançons, del seu poble natal "Primaveres grogues" a Ohio, dels viatges a Chicago a veure els seus ídols, Sonny Boy Williamson II., Muddy Waters, Jimmy Rogers...
Victoria |
divendres, 20 d'octubre de 2006 | 00:35h
Passejar prop de la mar és el meu plaer quotidià i el meu esport. A una illa , ja ho sabem, és una cosa ben natural. Eren les deu del vespre i les savines, com salpassers místics, espolsaven benediccions d'aigua salada , mentre les palmeres pentinaven la ventada, jo m'alçava el coll de la jaqueta, em posava les mans a la butxaca i alleugeria el pas. El carrer del Pagell, després de cala Estància i l'espigó del VENT, camí del Carnatge, era ple d'algues i aigua, no pas perquè hagués plogut, ni tampoc per les "partícules elementals" de la beneïda, sinó perquè el mar estava en aquell indret tant enfadat, que petava amb força contra el rocam , s'enlairava un parell de metres i vessava pel passeig de mares i el carril de bicicletes fins l'altra banda del carrer.
Victoria |
diumenge, 15 d'octubre de 2006 | 19:32h
... I rep la seva estora de fulles repetides, com un regal. Eren les vuit del vespre. Caminàvem rambla amunt cap el teatre de la casa de cultura de Bunyola, per escoltar el concert del dissabte 14 d'octubre, tot esperant de trobar-hi els amics amb els que sopes els divendres, i els altres, aquells que no has vist des de la tardor passada, o potser els vas veure a l'estiu, a Consolació o al claustre de les caputxines. Tot va passar segons el desig ho maquinava. Hi vaig anar molt ben acompanyada, vaig veure els amics i vaig gaudir d'un concert especial, de mirades als ulls, sense pors ni protocols, de fer les coses ben fetes pel plaer de fer-les. Un grup magnífic, que com jo mateixa, ha tornat gran i això es notava en ells i en el públic que els seguim de fa anys. No van enlairar danses com altres vegades, en irresistibles ganes de sortir al carrer i seguir-los com a un flautista hipnòtic, però, a pel, van fer enfilalls dels cors i dels somriures. Es van fer escoltar amb atenció i emoció i ens van fer gust de poc. Elles: Isabelle i Christiane, d'una bellesa autèntica, els cabells grisos, vestides de blau i de taronja, kaval, acordió, contrabaix, tambura i veu. Movien les mans com ales, com gotes de pluja percudint les teules, amb precisió i amor. Eren com el nom de la composició de Christiane "Comme une eau, le monde vous traverse.." La delicadesa artesana i rigorosa. Ells : Lionel, Patrice i Philippe, humor, sensibilitat, domini de l'instrument, vestits de negre, de gris i de granat, guitarra, mandolina, violí, saxo, clarinet i veu. Al programa de mà un comentarista diu: "La bella alquímia", talment. Parlo del grup AKSAK, un quintet francès , que ens van oferir "L'orella del viatger" un passeig pels Balcans, Turquia, Grècia, Romania, Bulgària, per l'amistat i el respecte, per la preservació d'identitats i el mestissatge. Un altre bon consol per al meu dol de fons, un motor per al meu pèndol. Ah! I parlaven català
Victoria |
diumenge, 15 d'octubre de 2006 | 01:20h
Dijous no us vaig poder explicar la llum que hi va haver tot el dia, ni la pluja intermitent, però de calada, que ho embolcallava tot de gris opac, amb una bellesa tranquil·la i argentada. I no us ho vaig poder contar, perquè, quan ho volia fer, un poc refeta de les darreres tragèdies, l'endemà, divendres, tornava a ser noticia la mort d'una mestra de 29 anys, a Jaén. Ja vaig dir el que volia dir i ho continuaré fent, fins que s'aturi la tendència. Avui, però, vull agrair-li a la tardor el consol que ens va donar. Plovia seguit, seguit, més prim o més gruixat. Anàvem cap el nord i veiem la Serra de Tramuntana a l'esquerra. El cel amb clarianes blaves, cobert majoritàriament per un ramat de xais ufans i un horitzó de plom que ens esperava. Com a primer regal va visitar-nos un arc de sant Martí, ample, sorgint de la boira boscosa de la serra, mostrant la diversitat de la llum i la pluja a grapades. En arribar a la badia de Pollença vam anar cap a Mal Pas i el cap del Pinar. La mar era també de plom, poderosa, d'embranzida forta, es veia Formentor abraçant el golf i pels camins del bosc, les arboceres i el pinar atemorit pel vent que el fa créixer tombant el cap. I la llum aquesta argentada que us dic ens tenia la pupil·la dilatada i la boca balba. Vam fer camí, un poc xops, però contents. A dinar a "La Fonda" de Pollença, de frit de marisc, bolets saltejats, calamars arrebossats, vi blanc, muscat, de ca n'Oliver i pomes al forn amb canyella, els sabors del temps, a bon preu i amb bona companyia. Al capvespre el sol no es va pondre, com un botó de nacre , blanc i brillant, va desaparèixer entre els núvols grisos. I jo vaig sentir conhort.
