Autor: Joaquim Nadal. Historiador i polític. Alcalde de Girona (1979-2002), president de la Federació de Municipis de Catalunya (1981-1995), diputat al Parlament de Catalunya (1984-2006), candidat pel PSC a la Presidència de la Generalitat (1995), conseller de Política Territorial i Obres Públiques i portaveu del Govern (2003-2006) i conseller de la Presidència (2006).
Apunt: "Aquest és un text contingut personal i de connotacions polítiques fruit directe de la meva pròpia peripècia vital i del seu encaix en el compromís i la representació política, primer en el camp municipal i més endavant en el terreny autonòmic, i sempre en l'espai polític del PSC.
Més enllà dels testimonis personals, de les aportacions inevitablement subjectives, tinc el convenciment que aquestes pàgines destil·len sinceritat, tendresa, afecte, claredat, simplicitat, i que aporten elements variats per al coneixement d'un any trascendent de la nostra història contemporània. Sense cap pretensió. Amb el caràcter sintètic d'una anotació quotidiana. Fets de la vida, recollits dia a dia. (Joaquim Nadal i Farreras)"
[Els lectors podeu animar-vos a comentar el llibre aquí.]
Intento fer un esforç per entendre la campanya de José Montilla, però no me'n surto del tot. Aquest dimarts l'exministre i aspirant a President rebia la visita, la tercera ja, del president espanyol i secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero. Montilla sap perfectament que el PSC no aconseguirà majoria absoluta, i que la possibilitat de formar un govern estable sumant amb ICV-EUiA també sembla improbable. (Inclús a l'enquesta d'El Periódico, cuinada o no.) ¿Llavors, per què aquesta proclama?
Montilla i el seu (nerviós?) equip necessiten mobilitzar l'electorat socialista davant d'una federació nacionalista que ofereix imatge i la moral de victòria. Tot el contrari que el PSC, vaja. ¿L'estratègia dels socialistes és despertar el seu votant més espanyolista, potser? El ganxo per aconseguir-ho semblaria que fos distanciar-se d'ERC i renega del tripartit com a model a seguir en el futur. Però això provoca, irremediablement, la reaparició del fantasma de la sociovergència, o el convergelisme, que no sé si és encara pitjor per al votant espanyolista del PSC.
¿Què prefereix, senyor Montilla, ser President amb Josep-Lluís Carod-Rovira de conseller primer o ser el conseller primer d'Artur Mas i, en el pitjor dels seus casos, haver de dimitir perquè el conseller primer de Mas sigui Antoni Castells? De la mateixa manera que es pressiona Esquerra perquè aclareixi les seves preferències de pacte postelectoral, estaria bé que el votant socialista sabés abans de Tots Sants si el seu suport a Montilla servirà per continuar l'obra iniciada per Pasqual Maragall o, si tot el contrari, permetrà el retorn de CiU a la Generalitat.
De moment, l'únic que juga net és Joan Saura, que aposta per un govern d'esquerres, amb Esquerra inclosa. I també és clar Josep Piqué, però la diferència és que ningú no vol pactar amb ell, amb notari per entremig inclòs.
La resta de candidats, és a dir, Carod, Mas i Montilla mantenen el misteri, o l'equidistància o el tacticisme, diguem-li com vulguem. Tant equidistant és Carod [Esquerra serà decisiva, segons l'enquesta d'El Periódico] com Mas i Montilla. El convergent no desvetlla si, en cas de no poder governar en solitari, prefereix el convergelisme o el pacte nacional. El socialista fuig d'estudi dient que vol governar solet, quan no s'ho creu ni ell, per evitar mullar-se en el dilema: fer emprenyar Zapatero i reeditar el tripartit o sotmetre's definitivament al PSOE i cedir la Presidència de la Generalitat a Mas, tot i disposar de possibilitats per conservar-la via pacte rotllo Tinell 2.0.
Montilla juga la carta de Zapatero, com no podia ser de cap altra manera. Una altra cosa és que, al final, se li acabi girant en contra, i esdevingui víctima no només de les urnes sinó del guió escrit a La Moncloa entre Mas i Zapatero aquell famós dissabte, 21 de gener de 2006. Irònicament, Zapatero ha promès lleialtat (1 i 2) al nou Govern de Catalunya. Només faltaria!
L'única manera d'acabar amb totes aquestes especulacions, i maquinacions secretes, la mateixa nit electoral seria amb un resultat incontestable. ¿Si CiU s'acosta a la majoria absoluta i supera els socialistes escandalosament, qui gosarà parlar de tripartit la nit de Difunts?
El Periódico publica avui una enquesta que atorga la victòria a CiU (47-49 escons), però dibuixa un escenari en què el tripartit d'esquerres es podria reeditar còmodament. El PSC (39-41), ERC (19-20) i ICV-EUiA (12-13) sumarien majoria absoluta, comptant-ho per la franja baixa. El PP (14-15) no jugaria cap paper. Notaris al marge. Aquesta enquesta, però, també posa de manifest que el pacte nacionalista CiU-ERC seria factible, sumant per la franja alta.
No obstant, i això és una constant a les enquestes dels últims dies, els ciutadans serien més partidaris d'un pacte CiU-PSC (la sociovergència, que jo anomeno convergelisme) que no pas d'un tripartit d'esquerres. ¿I el pacte nacional, ningú no el vol? Hi ha dues coincidències demoscòpiques: CiU guanya en vots i escons, i ERC torna a tenir la clau. Mal que li pesi a molts.
La sociovergència, però, no ressorgeix només a les enquestes. Diversos diaris publiquen aquest dimarts que Artur Mas i José Montilla es van reunir en secret al juny, abans que Pasqual Maragall llencés la tovallola i anunciés la seva retirada provocada per la pressió de José Luis Rodríguez Zapatero. Amb quin objectiu? L'exploració de possibles pactes per a la Catalunya post-referèndum, és a dir, per a la Catalunya encaixada en l'Estat plurinacional que no respecta els estatuts aprovats en parlaments sobirans com el català. ¿Si després de Doñana Confidencial es publica l'idil·li secret entre Mas i Montilla per conspirar contra Maragall, perquè el candidat socialista nega ara qualsevol possibilitat de gran coalició?
¿Qui decidirà, senyor Montilla, si es donen circumstàncies d'emergència per justificar la grossen koalizionen PSOE-CDC-UDC-PSC? ¿Zapatero? En aquest sentit, el pronunciament d'ERC és claríssim, i s'agraeix. El pacte (un culebrot que ja genera més interès que no pas l'escrutini de Tots Sants) no serà resultat d'una decisió presa a Madrid si depèn dels independentistes. ¿Pot Montilla, el de les mans lliures, afirmar el mateix que Joan Puigcercós? Mentrestant, aliè a les crides al vot útil dels nacionalistes i les pressions prepactistes de totes bandes, Josep-Lluís Carod-Rovira fa discurs d'estat.
El Periódico apunta a una suposada caiguda de l'expectativa de vot a Artur Mas. De tres punts, diuen. En canvi, aquest dilluns l'emissora del conde GodóRAC1 oferia la setena entrega del seu ja popular Racòmetre (pdf, de 10 planes), molt allunyada de l'enquesta del diari. De fet, CiU pujaria fins a 52-54 (6 o 8 més que el 2003); el PSC es quedaria en 35-37 (en perdria entre 5 i 7); ERC passaria a 20-21 (2 o 3 menys); ICV-EUiA faria 10-13 (pujaria entre 1 i 4); i el PP 14-15, és a dir que seguiria com està o amb un escó menys.
Diumenge, tant El País com La Razón van publicar enquestes també. L'enquesta (de pagament) d'El País apuntava a un anomenat "empat tècnic" entre CiU (45) i el PSC (42-43), un resultat ajustat que només indiquen els sondejos dels mitjans del grup Prisa.
Als treballs, cuinats amb massa cocció o no, la majoria creu que Mas (entrevistat per Gemma Aguilera, de Tribuna Catalana) serà President de Catalunya, i només un 24% que ho serà el despert candidat socialista. L'enquesta de La Razón va en la línia també d'un resultat apretat. En qualevol cas, cap enquesta dóna la victòria als socialistes, malgrat haver ocupat la Presidència de la Generalitat els últims tres anys. Mas, que aposta al tot o res, arriba a l'equador de la campanya com a favorit.
Alguns socialistes pretenen inclús vincular el resultat de Tots Sants amb el futur de la vicepresidenta espanyola Maria Teresa Fernández de la Vega, que tindria una discutida sortida de l'executiu de Zapatero. Relacionar una cosa amb l'altra té un alt nivell de surrealisme, però analistes periodístics propers a Ferraz s'hi abonen i tot.
No tot s'acaba amb els clàssics pásalo de Madrid. On també hi ha campanyes de suport i recerca d'adhesions és a la bloquesfera política catalana, o catosfera política. Amb Montilla President, de la colla de l'ex-Iniciativa José Luis López Bulla. Adhesions, del bloc recent anomenat Més progrés Més socialisme.
Entrevista a Uriel Bertran,diputat al Parlament la passada legislatura, secretari d'Imatge i Comunicació d'ERC i responsable del web, en què hi figura la pàgina de campanya Carod.cat i el seu bloc.
-Des de quan està a Internet el seu partit amb web pròpia?
-La història internauta d’Esquerra es va iniciar el novembre de 1995 dins el domini Partal. El següent canvi va ser el gener de 1997 amb un servidor propi i la primera URL —adreça a la xarxa— pròpia: www.erc-cat.org. El web vigent fins al setembre de 2005 ha estat la mateixa que va aparèixer el desembre de 1998 en aquesta adreça electrònica: www.esquerra.org.
-I quan l’heu renovat per última vegada? O quan van crear el web propi del candidat?
-L’últim gran canvi gràfic i conceptual el vam fer l’octubre de 2005. Això significà un increment espectacular del nombre de visites. Pel que fa referència al web del candidat ja en teníem des de les eleccions al Parlament de 2003, amb el domini carod-rovira.net; a dia d’avui, ens hem posat al dia amb la nova carod.cat.
-Quines innovacions s’hi han afegit?
-Un partit del segle XXI ha d’emprar un discurs contemporani per a la seva societat i que respongui a les seves necessitats. El mateix passa amb els instruments per comunicar la seva ideologia. En aquest sentit es va enfocar la renovació del web. Els principals canvis van ser els visuals; amb un simple cop d’ull veiem el primer nivell d’informació amb els titulars de les notícies i els seus protagonistes.
-Han inclòs blocs?
-Sí, hi hem apostat de forma decisiva, com a nova forma de comunicació personal que té tot el present i futur per endavant.
-Per què?
-Amb els blocs [Blocs d'Esquerra] aconseguim una complicitat entre els candidats i la ciutadania com mai anteriorment havíem assolit. Al bloc que ja existeix de Joan Puigcercós, hi hem sumat el d’altres candidats (Carmel Mòdol, Pere Vigo, Ernest Benach) i de més gent d’Esquerra que anirem augmentant progressivament.
-El seu partit aposta per la televisió per Internet?
-Ara per ara no. De moment, estem treballant en una secció multimèdia en què potenciarem el format vídeo, per tal d’il·lustrar millor les notícies que anem penjant.
-Per què no ho fan? S’ho han plantejat?
-Actualment, pensem que per transmetre televisió en directe, encara no hi ha prou ample de banda i que falten avenços tecnològics que ho facin possible amb un mínim de qualitat.
-Quantes visites tenen al seu web de mitjana diària i setmanal?
-El conjunt de les planes web del partit tenen 10.000 visites diàries.
-Quin augment es produeix en precampanya, en relació a la resta de l’any?
-Es doblen visites, aproximadament.
-El manteniment del web qui el fa? Algú intern o extern?
-El manteniment de la plana web el fa un equip de la Secretaria d’Imatge i Comunicació.
-Quanta gent són? Quin perfil tenen?
-Un equip pluridisciplinar d’especialistes. Programadors, dissenyadors, maquetadors, periodistes, i especialistes en Internet.
-Quant els ha costat l’última renovació del web?
-Renovem la plana web constantment, així que no podem calcular aquest cost. Cada dia es plantegen renovacions, innovacions i noves seccions i funcions del web.
El candidat al Parlament de Catalunya per CiU a la demarcació de Girona Carles Puigdemont fa una crida als votants sobiranistes a través d'una carta que ha penjat en el seu nou bloc. A l'anotació Carta al sobiranista indecís, Puigdemont demana una reflexió als votants que fa tres anys van fer confiança a ERC desitjant la formació d'un govern sobiranista.
"La confiança de CiU en la bondat de l’acord amb el PP només és comparable a la presumpta ingenuïtat d’ERC pensant que pactant amb el PSC aconseguirien conduir-lo a posicions catalanistes", escriu Puigdemont, que demana el vot adduint el canvi propiciat a la federació nacionalista. "CiU ha emprès una modernització de la seva política, amb un gir social que l’homologa als corrents europeus que propugnen tant la nova esquerra no dogmàtica (...); que ha incorporat gent nova i dóna una oportunitat a un grup de gent jove i que s’estrenaran com a parlamentaris en defensa de les comarques gironines."
Puigdemont, que també és alcaldable de CiU a la ciutat de Girona, s'adreça al sobiranista indecís així: "Si avui dubta de votar ERC és perquè no té clara la seva aposta estratègica futura; perquè tem que el seu vot serveixi per investir president José Montilla i obrir més encara les portes del país a l’espanyolització incipient que ja ha començat el PSC-PSOE des del govern del país."
"Si CiU obté un bon resultat, el govern serà d’obediència estrictament catalana. És el que li convindrà al país. Seria una gran decepció que els integrants del tripartit se servissin de l’artimètica per passar pel damunt de l’esperit dels votants. L’experiència ens diu que quan això passa, els resultats són nefastos."
A les comarques gironines, ERC té l'objectiu de desplaçar el PSC com a segona força.
La "generació bloc" s'obre pas és l'article de Manuel Cuyàs publicat dissabte a El Punt. Agraeixo la referència que em fa, en Cuyàs, i us recomano la seva lectura. Quan vaig començar a explicar-li això dels blocs, en Cuyàs va reaccionar amb un rebuig evident. Ni ho entenia ni ho volia entendre. Amb el temps, però, ha evolucionat fins al punt de teoritzar sobre el món dels blocs i la generació que s'hi ha apuntat amb més convicció. Ell l'ha titllada com la "generació bloc", i em sembla molt suggerent les reflexions i els reptes que planteja.
Divendres, Salvador Cardús publicava Els sense nom al diari Avui. És un article que també recomano, i el cito aquí perquè crec que la lectura de tots dos té sentit. Cardús sosté que hi ha uns "sense nom" en l'espai del catalanisme, el sobiranisme i/o l'independentisme, mentre que Cuyàs adverteix que els governants que sorgeixin d'aquestes eleccions seran rellevats d'aquí a un parell de legislatures, com a molt, pels ciutadans de la "generació bloc".
Jo fusionaria els "sense nom" amb la "generació bloc" perquè, en el fons, els desacomplexats d'aquesta generació emergent han de ser capaços de prescindir de noms i etiquetes i saber-se moure al marge del concepte "nom".
Cuyàs recull a la seva tribuna una frase meva que més o menys deia així: «L'agitació que la vostra generació feia amb conferències i manifestacions on es llançaven llambordes pel cap, nosaltres la fem amb uns blocs que si un dia serveixen per la discussió intel·lectual, un altre criden a la desobediència civil o a votar no al nou Estatut.»
Divendres, xerrant, en Cuyàs em va formular una pregunta: ¿Com és que no hi ha dones entre els autors de blocs? La pregunta és molt oportuna, perquè un simple repàs als llistats de blocs d'aquesta pàgina posa de manifest l'escassa presència femenina a la bloquesfera. Contrasta la creixent presència de dones en política i càrrecs de responsabilitat pública amb l'encara minsa participació femenina a la bloquesfera, almenys la més polititzada.
¿Us apunteu a la generació bloc? Feu-ho córrer.
¿Per què no hi ha tantes dones com homes a la bloquesfera? Reflexionem-hi.
sgordillo |
Paper |
diumenge, 22 d'octubre de 2006 | 23:12h
És el títol del reportatge que publico al setmanari Presència, que dirigeix l'amic Miquel Riera [bloc]. Adjunto el pdf (a sota), en què llegireu entrevistes al president del Parlament, Ernest Benach [bloc institucional i bloc de campanya], com a representant dels blocaires institucionals; així com a un polític de cada partit parlamentari: Jaume Ciurana [bloc], regidor de CiU a l'Ajuntament de Barcelona i portaveu a la Diputació de Barcelona; Miquel Iceta [bloc], portaveu i viceprimer secretari del PSC i diputat al Parlament de Catalunya; Antoni Soy [bloc], alcalde d'Argentona, vicepresident del Consell Comarcal del Maresme i de la Federació de Municipis de Catatalunya per ERC; Daniel Sirera [bloc], diputat del PP al Parlament de Catalunya; i Raül Romeva [bloc], eurodiputat d'ICV-EUiA.
La Vanguardia no és l'únic diari que s'entreté a analitzar la cibercampanya catalana. El País, que ha creat aquest especial digital, juntament amb la Ser i Cinco Días, amb un blog de campaña d'Empar Moliner, també atén la bloquesfera i la xarxa en general, reservant-li un espai a l'edició impresa que gairebé diàriament escriu Tomàs Delclós, subdirector del rotatiu i responsable del suplement setmanal Ciberpaís.
La peça de Delclós de divendres, Blogs con y sin gusto, esmenta alguns dels blocs que fan la guerra de guerrilles virtual d'aquesta campanya. A Asimetrías i Currículo analitza les webs dels candidats [Candidats.cat]. Aquest diumenge apunta Curiosidades. El bitllet de Delclós, a qui el lector ha d'agrair que faciliti els enllaços de les pàgines comentades, combina l'anàlisi de la campanya a la xarxa amb els continguts de televisió. De fet, la secció s'anomena TV / Intranet, un concepte que ja en aquestes eleccions està quedant superat. Amb els vídeos i la força del You Tube, la xarxa i la televisió van agafadets de la mà.
Aquest diumenge, Mike Ibáñez, a la secció de campanya La Blogomaquia de La Vanguardia, torna a citar aquest bloc a l'article Eres más aburrido que un debate electoral (adjunto pdf, a sota), arran de les entrevistes fetes a Raquel Querol (PSC), Roc Fernàndez (CDC) i Eva Marín (ICV), responsables de les respectives webs de partit. Properament publicaré l'entrevista feta a Uriel Bertran, responsable de la web d'ERC.
La cibercampanya o blogopolítica catalana atrauen l'atenció. Alguns companys consideren que aquest bloc és referència, i els ho agraeixo. Aquest bloc, de fet, el fem entre tots. Jo remeno a l'olla profunda de blocs, en ebullició aquests dies. Cuino el que modestament puc i sé. I els lectors tasteu i dieu la vostra, amb comentaris i el diàleg que tenim muntat a diari. Sense la vostra participació, no en faríem res.
Llàstima que faltin vuit dies per acabar la campanya, perquè el PSC podria imitar la David Madí Productions i treure al mercat del quiosc dominical un DVD de rèplica al famós ConfidencialCAT. El títol del DVD de Zaragoza & Iceta Productions seria, òbviament, Doñana Confidencial. L'estilet del discret José Montilla al protagonista Artur Mas en el debat televisat de divendres, seguit per mig milió d'espectadors, va trigar a sortir, però va acabar arribant cap al final del debat. La visita de Mas a Doñana el 2003, abans de les eleccions al Parlament de Catalunya, les primeres sense Jordi Pujol de candidat, va ser el cop d'efecte dels socialistes per tirar per terra la foto del presidenciable de CiU a cal notari comprometent-se a no pactar els propers anys amb el PP. ¿Però si ho havia intentat tres anys enrere? ¿Però si hauria acceptat el suport del PP per ser President si l'aritmètica ho hagués permès el 2003?
La revelació de Montilla de la sospitosa estada del líder de CiU a la finca de l'Estat del parque nacional de Doñana quan era freqüentada pels mandataris del PP en l'època de l'intractable José María Aznar i l'hereu del dedazoMariano Rajoy, amb aquella majoria absoluta centralista administrada amb tanta insistència contra Catalunya, en el fons justifica l'anada de Mas a cal notari. La reacció del candidat de CiU al plató de TV3, però, evidencia incomoditat, i l'efectisme de l'as a la màniga que duïa Montilla.
