El mètode científic forneix una eina de coneixement basada en la comparació de les hipòtesis amb la realitat experimental. Amb aquest mètode, la ciència ha arribat a explicar l'Univers fins a 10 elevat a - 43 segons després del Big Bang. Increïble, oi?

En canvi, en política el mètode científic falla estrepitosament: un pot afirmar A mentres la realitat és B i semblar el-més-guai-sostenible-d'esquerres-de debò...

Us imagineu de qui es tracta?

Sense oblidar l'aforisme demoscòpic per excel·lència: "les úniques enquestes que em crec són les que he manipulat personalment", vull fer un darrer comentari de la darrera fornada d'estudis d'opinió electoral apareguts fins avui...

Catalunya ha viscut un procés de reforma estatutària que ens havia de portar a un futur millor, a un futur més interessat en el benestar dels catalans i les catalanes. I no ha estat així.

La conferència que en Josep-Lluís Carod-Rovira va pronunciar el passat 3 d'octubre portava per títol: "El futur que ens interessa". Crec que la idea central d'aquesta conferència, - la nació en construcció-, acabarà sent el pal de paller del sobiranisme del segle XXI.

Us convido a llegir-la amb atenció!

Sembla ser que la pregunta que més interessa en aquesta campanya és "amb qui pactarà ERC?".

Saura i Mas la plantegen insistentment. Piqué i Montilla s'hi refereixen de tant en tant... Com podeu veure, aquesta és la pregunta que més interessa plantejar als candidats de l'establisment. No és d'estranyar que l'interès de la ciutadania en la campanya sigui baix, potser la campanya hauria de girar més al voltant de les propostes i no de les aliances.

A la gent d'Esquerra Republicana de Catalunya no ens preocupa especialment la pregunta. Ens preocupa donar resposta als problemes que té plantejat el país i les persones que hi vivim.

Però, per si algú ho vol saber, la resposta al tema dels pactes és ben fàcil...

Diu l'aforisme que només cal fer cas de les enquestes que un hagi manipulat personalment.

Sense oblidar aquesta màxima, us ofereixo un breu comentari sobre la enquesta apareguda avui al diari "SU PAÍS".

Hi ha fenòmens naturals, com les allaus, que es produeixen per l'amplificació a gran escala d'una petita pertorbació.

En política, les petites pertorbacions també poden provocar grans canvis. Només cal, com és el cas d'una allau, que s'hagi produit una acumulació prou important d'energia potencial en el sistema.

L'aparell socialista ha decidit, en molt poc temps, canviar els candidats que aspiren a les màximes institucions del país i del cap-i-casal. Si els resultats de l'1 de novembre no són prou bons per Montilla, aquesta aposta arriscada pot desencadenar una allau que, a la ciutat de Barcelona, arrossegui també en Jordi Hereu. Només cal que s'hagi acumulat la suficient "energia potencial"...

Les joventuts de la formació eco-eco-eco sociata, sostenible i feminista, han presentat una campanya adreçada al públic jove: "Folla't a la dreta. Fes-t'ho amb iniciativa"

No vull pensar que les JERC haguessin tret una campanya similar: "Folla't Espanya. Fes-t'ho amb l'esquerra" Segurament hauria intervingut ja la COPE, el Mundo, la SER, la Fiscalia i la Conferència Episcopal demanant la il·legalització dels "borrokas de Roviretxe"..

N'hi que neixen amb la flor al cul!

I n'hi ha que naixem condemnats a que ens vulguin estrellar!

El premi FAD reconeix la qualitat d'un espai públic emblemàtic de la Vila de Gràcia: la biblioteca Jaume Fuster. És un reconeixement als autors del projecte i, també, a la sensibilitat del Districte de Gràcia per tenir un equipament públic i de qualitat. Un equipament "republicà".

Enhorabona a Josep Llinàs i Joan Vera. Enhorabona, també a Ricard Martínez, regidor de Gràcia.

Enhorabona a tots els graciencs.

Uns dels fils argumentals del discurs convergent en aquesta campanya és la disjuntiva entre un president català i un president espanyol al capdavant de la Generalitat, la disjuntiva entre Catalunya i Espanya.

Encara vull creure que a CiU resta una ànima sobiranista i no només el sector negocis. Fins i tot, puc acceptar la sinceritat amb que "la bona gent de Convergència" (en Jaume Ciurana, per exemple) planteja la disjuntiva Mas-Montilla, Catalunya-Espanya.

El que em sembla una ironia de mal gust és que algú, com el senyor Mas, que ha acceptat el menyspreu de ZP pel Parlament de Catalunya, algú que no s'ha oposat a l'incompliment de l'addicional segona de l'Estatut, algú que ha pactat amb el president espanyol la renúncia a la reivindicació nacional a canvi de tornar a dirigir la "delegación del Noreste", pretengui ara forçar-nos a triar d'aquesta manera.

Només un apunt sobre els estats d'ànim d'aquest inici de campanya. Els polítics no hauríem de semblar gent enfadada, ni ser especialment grisos, pedants o prepotents. La veritat, aquest inici de campanya només estic trobant polítics enfadats (Montilla, Madí, Duran), polítics grisos (Montilla, Saura), polítics pedants (Saura, Piqué) i polítics prepotents (Mas, Mas i Mas)...