L’economia social: una bona opció de futur, democràtica i participativa, en contrast amb l’empresa privada: vedat autoritari i amb migrada senbilitat social. L’economia social, també, una opció diferenciada del sector públic empresarial, més eficaç, lleugera, i resolutiva. Una construcció jurídica que acull la realitat, ben viva, del caramull de societats que són propietat de les treballadores i treballadors que hi fan part.

Un fet, d’altra banda, centenari. Lligat a les millors idees i propostes del moviment obrer organitzat. Ben actual, fet i fet.

Autoajuda, autoresponsabilitat, democràcia, igualtat, equitat, i solidaritat. Vet aquí els eixos filosòfics que les informen. Segons la Declaració d’Identitat Cooperativa, les sòcies o socis cooperatius es comprometen a actuar amb: honestedat, transparència, responsabilitat, i vocació social.

Abacus, Cultura03, Cooperativa Plana de Vic, Ecotècnia, La Fageda, Telecsal, Escola Gravi... ho són, de cooperatives. I n’hi ha de tota mena i format: agràries, industrials, d’habitatge, ensenyament, de consumidors, serveis...

A Catalunya, n’hi ha 6.500 societats cooperatives; un 15% de les catalanes i catalans hi estan lligats d’una manera o altra; l’activitat cooperativa genera a l’entorn, si fa no fa, del 6% del producte interior brut-PIB catalunyès; i nodreix el 2% de l’ocupació a casa nostra.

Al capaltard agafo el cotxe i ens plantem, en un tres i no res, a Vidreres (La Selva). Casino vilatà, al centre ciutat. Sopar lleuger mentre la fem petar. Al saló d’actes assistirem de seguit a un recital, sota el títol de "El meu Serrat" de la Mariona Fàbregas, amb acompanyament de guitarra, elèctrica, del Carles Serras.

És el preludi del disc que aviat veurà la llum.

La veu de la Mariona encisa i convenç de bon principi. La dicció és perfecta, extraordinària la musicalitat, amb un timbre divers, i una potència vocal sòlida i constatable.

Mica en mica, la gironina revisita algunes de les peces més conegudes del de Poble-sec. Paraules d’amor, Mediterráneo, Cada loco con su tema, Lucia... I entre cançó i cançó, i a mode de preludi, uns mots de gran alè líric. Per a mi, en la nit fresca i il·luminada, el recital representa un recorregut sentimental i un retrobament amb el gran cantant barceloní. Són cançons, la majoria de la dècada dels 80, que em porten records intensos. Època feliç i joiosa, aquella. Dies i temps de ràdio. De forta imbricació en causes diverses.

En definitiva, una gran nit de la mà d’una solista i un músic de gruix. El centenar d’assistents en perfecta i silent comunió. Com si al món no hi hagués res més que la Mariona, en Carles, i la parròquia allà aplegada.

Després, animada conversa amb en Joan, candidat a batlle d’Hostalric per ERC. Immigració, eleccions al Parlament de Catalunya, etcètera. En Joan, un home honest que es deleix per fer coses pel seu poble.

Una vetllada rodona (i diferent).

Ahir, un cop més, i aviat hi tornarem, la RENFE va protagonitzar un nou i gros tort. D’una llista dilatada, inacabable, de pífies volgudament acceptades i eficaçment oblidades.

Fa unes setmanes, algú, ben lúcidament, posà el dit a la nafra: tot plegat rau en el dèficit d’inversions de manteniment de les velles i col·lapsades infrastructures ferroviàries de la capital provincial barcelonina i de la seva regió administrativa circumdant. I en el dèficit de noves i més modernes instal·lacions.

En fi, un cas paradigmàtic de concepció, estructura, i estil de treball típicament colonial. I, això, al cap de poc d’haver obtingut, amb el permís sempre educat i la comprensió generosa de Madrid, un nou estatut de província governada a cop de magnanimitat i d’incompetència. I els polítics d’aquí, la mar de contents pel gran assoliment estatutari –déu n’hi do quin sobreesforç, el realitzat, quina esponerosa collita-.

Ja poden garlar, ja, tots plegats, en campanya. Promeses. Planys. Reiterada xerrameca. Mentre la provincial i gallinàcia classe política catalunyesa s’escalfa la boca, allà, a Madrid, segueixen fent la seva: immutables, perseverants, lúcids, i coherents.

Res no canvia. Som el que som i seguirem sent això i només això: una província agraïda eternament als amos de sempre. I el que és pitjor: amb por a la llibertat.

De manera que, crideu, a cor, amb mi: que visqui la RENFE!. Que vinguin les cadenes!.

Conversa celebrada dissabte 21 d’octubre de 2006, a la plaça de la Vila de Santa Coloma de Gramenet.

• No hay duda, amigo mío: vivimos en una sociedad bilingüe.

• Em sap greu però no hi estic ben bé d’acord amb tu. Aquí se’n parlen, efectivament, dues llengües –bé sigui el català-espanyol, o el català-francès-. Això és cert i indubtable. El que passa és que, a diferència d’altres països, aquí els realment bilingües som els catalanoparlants.

• Hombre no me digas eso, por Díos.

• Com que no?. Bilingüe no és pas entendre una llengua i parlar l’altre. Bilingüe és qui n’enraona totes dues. Està clar que sempre n’hi ha una que domines més, com és natural. El bilingüisme, però, és això. I la resta és una mera construcció retòrica. Encara més: un parany.

• ¡Nada, que es una riqueza tener dos lenguas en vez de una sola!

• I ara!, m’estàs dient que els espanyols o els alemanys són més pobres culturalment perquè en parlen, fonamentalment, una. No fotem!.

• Tampoco, creo yo, hay que llegar a esos extremos.

• Encara més, què fa, per exemple, que persones com tu no parleu català (amb carrera universitària, professió lliberal... ). A veure, quant de temps portes aquí, 20 anys?

• 25 años, exactamente.

• Perquè, a més a més, tu també parles anglès. Jo t’ho diré: això és desídia i manca d’interès, i després tu i molts altres veniu amb romanços com aquests del bilingüisme!. Els espanyols sou monolingües, i a més, obstrusos i capquadrats. Ve-t’ho aquí, i la resta és xerrameca.

• Te pongas como te pongas somos bilingües, y lo demás es nacionalismo de vía estrecha.

• Això, i el vostre, de nacionalisme, és d’amplada europea!. Així esteu de desenvolupats culturalment i econòmicament!.

Ben galdós es troba l’estat de la fusió entre diferents firmes nostrades de l’edició. L’Ernest Folch, que havia de ser director general del "nou" Grup 62, ho ha deixat córrer i se’n torna a "Ara, llibres" en el marc d’un d’allò més ambiciós projecte liderat per Cultura03, un grup cooperativista que aplega 5 empreses i que vol fer de la també fusionada, i nova, "Ara" el segon segell de l’edició en la nostra llengua.

A can 62 hi ha, d’altra banda, una lògica picabaralla entre Planeta –el soci fort i dominant- i Enciclopèdia. Si em permeteu una opinió, les artificialitats dels acords que pengen d’un fil deixaran pas, tard o d’hora, a que s’hi imposi la relació de forces i , doncs, que a 62 mani el peix més gros. Crec, i això no és pas bo ni dolent, a priori, que el grup 62 serà únicament i exclusiva de Planeta.

A l’entorn d’aquí es produirà una nova situació amb la consolidació d’un grup hegemònic, econòmicament sanejat i amb força recursos, i una intensificació de la competència gràcies, sobretot, a la irrupció de Cultura03, i a l’enfortiment del segell "La Magrana" per part de RBA.

La bona notícia és que l’edició en català té esdevenidor –qui en dubtava?!-, i que és per això que nous i antics segells malden per obtenir un bocí d’un pastís prou llaminer i amb potencial.

En Volker Koepp neix el 1944 a Stettin, Pomerània (Heute Polen) i poc després de cursar estudis i de treballar com a mecànic, ingressa a la DEFA -estudis cinematogràfics de l’Alemanya oriental- on farà tot de films, alguns de propaganda del règim i altres clarament d’autor.

Amb poc més de 60 anys ha confegit més d’una cinquantena de pel·lícules amb tot d’històries sobre persones i contrades. En Koepp és un cercador de pistes, i apareix als seus films només amb la veu.

Un cop enderrocat el mur de Berlin i esfondrat el règim germanoriental, en Koepp s’instal·la com a cineasta independent amb films costumistes i rodatges espontanis, on res no sembla artificial ni prefabricat. La seva llei de ferro és: anar-hi, escoltar, i comprendre. I constitueix, a més, un dels pocs documentalistes que sobreviu al canvi de règim i la reunificació d’Alemanya.

En Koepp arriba amb cura, a la gent, s’hi atansa i integra en el mitjà tot fent parlar a la bona gent i creant una comunicació empàtica que fa que s’hi confessin i enraonin, com a casa i en família, de tot cor. El resultat: pel·lícules vives, refrescants, naturals.

Pocs zooms i plans llargs marquen i accentuen un ritme apaivagat, tranquil, amb la música en un rol discret. Amb un bon treball de muntatge que fa que les seves obres semblin converses sense talls. Els rostres i els gestos omplen, de seguit, la pantalla. I els paisatges tenen un paper molt important, cal tenir present que el realitzador ha treballat i treballa amb magnífics directors de fotografia. La collita: documentals de prou qualitat estètica.

El nostre home solca l’antiga Alemanya de l’est tot cercant testimonis d’identitats locals i regionals, de famílies i persones. Contrades sempre perifèriques. Al marge. On el temps sembla aturat. Paisatges i paisanatges que, molts cops, van passant avall. Treballs, els d’en Koeep, on la biografia, l’etnografia, la mirada antropològica, ens aporten una visió omnicomprensiva, diversa i rica en matisos, amb diferents capes de comprensió.

Després d’Hiroshima i Nagasaki, l’Stalin –el tsar roig- no dorm pensant en la imperiosa necessitat del seu imperi per posseir la "bomba". A més, el gran dictador disposa d’un aplec de material fissionable adquirit al derrotat Reich hitlerià.

Aquesta mancança és la partida de naixement de la Wismut. Una elefantiàsica societat anònima germanosoviètica, de fet, però, soviètica, dedicada a excavar mines i exhumar urani a tota pastilla.

La Wismut és, poca broma, un estat dins l’estat. Amb comerç propi. Centrals de proveïment exclusives. Cos de policia. Document nacional d’identitat... Des de finals dels anys quaranta fins el 1990, quan la cosa passa avall, l’empresa segregarà l’esgarrifosa quantitat de 230.000 tones d’urani enriquit.

No cal dir que l’extracció del suara esmentat "verí" causarà dotzenes de milers de morts entre els treballadors que manipulen el mineral. Traspassos que caldrà afegir als produïts per silicòsi, accidents per l’utillatge pneumàtic, etcètera. A banda de contaminar les contrades on s’esdevé el procés productiu.

Doncs bé, amb aquest nom i aquest historial, el bo d’en Volker Koepp pren el micròfon i la càmera i mira de seguir la petja de la Wismut. Gira i regira la contrada –singularment la de les Muntanyes Metàl.liferes, en plena República Democràtica Alemanya-RDA; parla amb els miners; baixa a les galeries subterrànies; trepitja els pobles miners ara fantasmes. Enraona amb treballadors joves, amb històrics pioners, individualment i en grup. I posa a l’abast del respectable, blanc sobre negre, la microhistòria d’aquella empresa a la qual varen estar vinculats, són mots d’en Koepp, entre mig milió i un milió de persones.

Val a dir que és tanta i tanta la dependència de la Wismut amb els soviètics que molts dels seus capatassos i encarregats pertanyen a l’Exèrcit Roig –forces armades fundades, després de la revolució d’octubre, per en Lleó Trotsky-.

La mar Bàltica. Llong i enretirat banc de sorra, entre Lituània i Rússia, robat a les aigües, de 98 quilòmetres, el del títol d'aquest comentari. Dunes, bruguerars, aiguamolls. Gran ermàs de clima variable. Reialme del vent que el senyoreja a pleret. I cel, sobretot, cel. I quins núvols. I la Renate, jubilada xerraire amb mocador al cap i bona memòria, que ens parla de la collita de maduixes.

Quan en Koepp va començar a fer documentals per a la DEFA de la República Democràtica Alemanya va conèixer un paisatge que, de seguit, li robà el cor.

I, tanmateix, es nota: la seva càmera tranquil·la se n‘enamora i sotja, encalça, captura, aquest món dels marges, les perifèries. Espai distant i distint. Un país pertanyent a dues nacions, terra de ningú. Un indret on la geografia és tan eloqüent com les persones que hi viuen.

En veure’m molts, de paisatges. I n’escoltarem un fum de gent. En "càmeratranquil.la" Koepp ens el dissecciona amb la seva saviesa senzilla i eficaç. D’ell només en sentim la veu, quan pregunta, per bé que comencem a estar familiaritzats amb la seva empremta.

Que n’és de gran, com a director!. Un humanista que malda per rescatar de l’oblit altres móns i altres formes de vida.

- Kurische Nehrung. Dir. Volker Koepp. Alemanya. 2001.

Com passa el temps, ara fa un any del traspàs a Bangkok, més sol que un mussol mentre era a la sala d’espera d’un aeroport internacional, i d’una aturada cardíaca, d’en Manolo. Nascut a Barcelona un 27 de juliol de 1939, son pare feinejava a la SEAT, i la família residí molts i molts anys a la Ciutat Vella –al barri del Raval, a tocar de la plaça del Pedró-.

Autodefinit com a "periodista, novel·lista, poeta, assagista, antòleg, prologuista, humorista, crític, gastrònom, culé i prolífic en general", en Manolo era un tot terreny, una deu de tendresa i d’humilitat i un esperit rebec. Un escarràs que feia de tot i prou bé (articles a l’AVUI, EL PAIS, llibres, conferències).

D’una gran popularitat gràcies a la seva llarga sèrie, de lladres i serenos, protagonitzada pel seu alter ego, l’inspector Pepe Carvalho, va conrear també la poesia i l’assaig.

A banda del camp periodístic i literari, en Manolo va singularitzar-se políticament. De ben jove entra a militar al Frente de Liberación Popular-FLP (conegut com a Felipe) una tercera via entre la socialdemocràcia i el comunisme. Al cap de poc ingressa al Partit Socialista Unificat de Catalunya-PSUC, treballant, sobretot, en la seva sectorial d’intel·lectuals. En Manolo va ser–ne membre del Comitè Central. Quan el suïcidi del partit, ingressà a Iniciativa per Catalunya-IC.

Haig de reconèixer que m’agradava d’allò més, en Manolo. Els seus escrits o columnes periodístiques de combat; les posicions clarament d’esquerres i contra el liberalisme i el capital; els llibres (el seu retrat lúcid i punyent d’un país i d’una societat, la nostra).

En Manolo fou una referència de primera en el panorama intel·lectual català. Una mena d’intel·lectual que, ai!, i dissortadament, ja no es porta –temps, els d’ara, d’aquiescència i grisor-. A casa nostra, només la Montserrat Roig, també comunista, jugà un rol semblant.

T’enyorem Manolo.

Una família d’origen francès viu a Indoxina, a la riba del Pacífic. La petita Suzanne, adolescent bella i somiadora, el seu germà Joseph, malcarat i capriciós, i la mare de tots dos, violenta, obsessiva, patidora, manaire. La progenitora conrea una concessió que, any rera any, és negada indefectiblement pel tossut i sorrut oceà, i amb això minven a cor què vols els diners i la posició de tots ells.

La mare malda per tirar endavant el nucli familiar, per suportar la vida, vinga lluitar: no hi ha res més ni millor a fer. Vol maridar la nena amb algú fort d’armilla, no vol que toqui el dos el fill, i vol calerons per bastir noves, fermes i ferrenyes barreres que n’impedeixin l’acció invasiva del desbridat i incontinent element líquid.

Món colonial en plena postguerra; pobresa i pauperització de les ben nombroses masses indígenes; reduïda i elitista i dominant casta de blancs francesos; administració corrompuda i espoliadora...

I, al bell mig de tot, la mare. Una mena de Scarlett gala que fa per manera d’aglutinar i cohesionar una petita família assetjada per la vida i un entorn hostil i estranger. En combat contra tot i contra tothom. Silenciosa i èpica batalla amb el pas canviat i el peu descalç.

Publicat el 1950, fou el primer gran èxit de l’escriptora nada, precisament, a Indoxina. Una novel·la, com la majoria d’elles, de gran alè autobiogràfic. I que retrunyí com un tro en el panorama de les lletres franceses. Bo i lluent, prou enlairada i singular, al llarg de quaranta anys ben bons.

Una obra admirable, magníficament escrita, pulcra, sòbria, rica en detalls i textures. El llibre d’una literata excepcional, inquieta i innovadora com ella sola.

- Un barrage contre le Pacifique. Marguerite Duras. Gallimard/Folio Plus. 364 planes. París. 2003.