Tot seguit se senten uns xiulets i uns crits , el soldat sent com una suor freda li regalima cara avall veient l’espectacle que s’origina davant seu . Una munióincomptable de tricornis , fusells , llaços i baionetess’abraonasobre el baluard , sense dubtar-ho fa tocar la campana que avisa de l’atac . En poca estona ja s’han plantat en el baluard una cinquantena de soldats i algun que altre voluntari , els soldats espanyols i francesos ja pugen per la bretxa del baluard i en poca estona ja son dalt del d’aquest obligant a els catalans a refugiar-se darrere una petita barricada situada al ben mig del baluard . Allà els catalans aguanten numerosos atacs i estenent per tot el baluard una tètrica i llastimosa catifa de morts . Al cap al vespre i amb moltes baixes els catalans decideixen retirar-se a les afores del baluard . Durant tota la nit i amb els filipistes controlant el baluard l’artilleria francesa castiga les muralles de la ciutat provocant nombroses bretxes . Cap a la matinada un soroll de veus i crits desperta els soldats francesos que ocupen el baluard , i es que la població en assabentar-se de la ocupació del tros de muralla han agafat armes i qualsevol objecte capaç de fer mal i ara baixen amb torxes per un dels carrers del barri de la Ribera . Finalment els francesos es veuen obligats a retirar-se , deixant enrere mes de dos mil morts.
Aquest és un fragment d’un text que vaig escriure fa anys –l’estil ho corrobora- per ser presentat en un concurs literari –que per cert, modèstia a part, va guanyar un servidor :-)-. Aquest text, pretenia ser un assaig històric sobre els fets esdevinguts durant l’últim període de la guerra de successió 1712-1714 (aproximadament).
Això ho explico per que va ser durant el transcurs d’aquesta malaurada guerra que es va popularitzar la denominació “botifler”. En un bon principi, la paraula no s’usava per designar aquelles persones contraries als interessos de Catalunya com ho fem en l’actualitat, en aquell temps, es designava amb el mal nom de “botiflers” aquelles persones afins a la causa borbònica –que si fa o no fa bé a ser el mateix però amb matisos-.
El mot despectiu és d’origen francès “?” –no conec la llengua gala i no he estat capaç de trobar-ne la traducció, potser algú hem podrà ajudar- en català es tracta del “capoll de la flor”.
Segurament –m’imagino- en francès la paraula capoll no deu tenir significat despectiu. Tot hi així, trobo que el “joc de paraules” està molt ben trobat. En origen, dir botifler a algú, era dir-li “capullo francès” però concentrat en un sol mot, i en els nostres dies vindria a ser alguna cosa així com “capullo traïdor”.
Ah! I parlant de botiflers, ahir vaig rebre la propaganda electoral de “ciudadanos”. M’ho he passat molt bé jugant al “Dónde está Wally?” amb les seves llistes electorals. On són totes aquelles “celebritats” que van alçar tant de rebombori en el seu moment? Es que hem de pensar que son d’aquells que llencen la pedra i amaguen la mà?
Per que us en feu una idea un dels “cervells” del partit –suposant que en tingui algun- com és Francesc de Carreras el trobem en el número 85 de la llista per Barcelona. Dues opcions, o aquest home és un vertader ingenu, o no te gaires ganes de treballar.
PD: Tot fent aquest post i estudiant la etimologia de les paraules, se m’ha acudit escriure un proper post parlant de l’origen del mot “gavatxo” per avançat, em sembla recordar que té alguna cosa a veure amb les patates, ho investigaré.
Aquest post el dedico a la vessant cibernètica de la campanya electoral i del moviment sobiranista en general.
Primer de tot, vull fer esment d’una iniciativa que, als blocaires i habituals de vilaweb ens toca força de prop. La creació d’una comunitat de blocs sobiranistes, la Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS). Aquesta és una iniciativa de la qual han participat alguns dels membres de la comunitat de vilaweb com Xavier Mir entre d’altres. La XBS es la web que neix de la voluntat d’agrupar tots els blocs sobiranistes de la nostra nació en una única comunitat virtual, sense tenir en compte particularitats polítiques ni tendències.
Inscriure el teu bloc en la XBS és realment fàcil, ho podeu fer [aquí] i és una manera més de contribuir en la conquesta catalana i independentista de el món virtual.
L’altra iniciativa de la que en vull fer ressò, si bé no és una iniciativa estrictament virtual, bassa majoritàriament la seva raó de ser en el món cibernètic. Es tracta de la plataforma Sobirania i Progrés, aquesta plataforma promoguda per diverses personalitats del moviment sobiranista com per exemple, l’historiador Oriol Junqueras o l’actor Joel Joan, neix amb l’objectiu d’impulsar el moviment independentista entès com a pilar fonamental de la preservació nacional i de progrés a Catalunya.
Aquesta plataforma ha llençat una campanya agosarada que es basa en la recopilació de 10.000 adhesions virtuals,( en aquest moment en tenen prop de sis mil) un cop aconseguides aquest nombre d’adhesions, posaran en marxa una sèrie d’objectius per tal d’assolir la plena sobirania i el reconeixement internacional.
Finalment us animo a participar en les anteriors propostes i us adjunto un llistat de blocs de campanya electoral.
Ahir a la nit, mentre mirava l’entrevista feta a Josep Piqué, corresponent a la ronda d’entrevistes que Televisió de Catalunya farà al llarg d’aquesta setmana als candidats a la presidència de la Generalitat, hem vaig qüestionar per enèsima vegada la suposada perfecció del sistema democràtic.
Nomes començar, el presentador va presentar a Josep Piqué com el líder d’un partit polític amb un suport de més de 300.000 vots però al que cap altra força política “estima”. Aquest fet -sense polemitzar sobre les raons d’aquest aïllament polític, que en són moltes i segurament molt legítimes- sobta, i fins i tot pot arribar a semblar injust. Que el vot de més de 300.000 persones sigui ignorat, si més no, posa en entredit la “puresa” del sistema democràtic. Que 300.000 persones siguin políticament ignorades és segurament un fet vertaderament antidemocràtic tot i que les postures que defensen bé es valen la marginació precisament per “antidemocràtiques” en alguns casos.
Però, plantegem-ho a l’inversa, Catalunya actualment forma part de del regne d’Espanya, i per tant, malauradament, algunes de les polítiques que es duen a terme exclusivament a nivell català han de ser aprovades en institucions democràtiques a nivell espanyol, on la representació catalana queda en clara minoria respecte a la resta de l’Estat.
Aquest és el cas de l’estatut o d’altres lleis de menor importància que han de ser “ratificades” quan en realitat van a passar la “censura democràtica”.
Això vol dir que en un sistema democràtic suposadament casi perfecte, basat en el poder de la majoria, milers de persones, pel fet de no disposar d’aquesta majoria, veuen ignorada la seva voluntat.
La raó de ser de les democràcies, no és altra que la presumpció de que la elecció correcta recau en la majoria quan això, crec, no és sempre així.
Recordem que Adolf Hitler va vèncer les eleccions democràtiques de la república del Weimar l’any 1933 i no per això crec que deixa de ser l’assassí més important de la història. Un altre cas més recent és el de la reelecció de Jorge Bush, tot hi que aquest últim no és tant evident com l’anterior.
Tal i com deia el nostre amic, crític televisiu i presentador a Televisió de Barcelona, Ferran Monegal:
“Milions de mosques menjen merda cada dia i no per això la merda és més bona”
L’any 1409, amb la mort de Martí el jove, fill únic del rei Martí I “l’humà”, sencetà una crisis de poder. Martí I, va veure obligat, malgrat la seva avançada edat i la seva potencia sexual, a tenir descendència per salvar el fosc esdevenir de la casa reial. Com es evident tenint en compte les seves mancances sexuals Martí I es veu incapaç de proporcionar un hereu a la corona i aquesta cau en un llarg i polèmic litigi.
Després de la mort del monarca el 31 de maig de l’any 1410, la corona cau a mans d’un govern provisional, un govern de transició, a l’expectativa del resultat de les disputes successòries.
Els principals pretendents a la corona són:
-Jaume IIII d’Urgell, que compta amb el suport del principat, València, les illes i algunes zones d’Aragó.
-Lluís de Calàbria, que principalment recull el suport dels anti-urgellistes descontents amb en candidat anterior.
-Ferrant d’Antequera, infant de castella i gran terratinent del regne veí.. Finalment recollirà el suport de totes les dissidències dels altres candidats.
Altres pretendents de menor rellevància eren:
-Alfons I de Gandia i de Foix.
-Isabel d’Aragó.
-Frederic de Luna.
A l’hora d’analitzar el Compromís de Casp, hem de tenir present que s’ha d’encabir en el sí d’un conflicte a escala internacional com és el cisma religiós del papat d’Avinyó, ja que el recolzament del Papa de Roma al candidat castellà, Ferran d’Antequera, en contraposició al candidat favorable al Papa cismàtic Benet XIII, Jaume IIII d’Urgell, condicionarà en gran mesura el resultat final del litigi.
Tothom sap perfectament que el “vencedor” del litigi successori va ser Ferran d’Antequera. Aquest fet, el de deixar el govern del regne a mans d’una persona d’origen forà, s’ha analitzat moltes vegades al llarg de la història com el primer pas cap a la dominació espanyola de la nostra nació.
Personalment crec que, cedir el poder a una persona d’origen forà, que potser per aquest fet no aprecia tant com caldria ni reconeix tant com caldria la voluntat i els anhels del poble català és una decisió arriscada i la història, els tres-cents anys de dominació i mal govern estrangers ho avalen.
Recentment és discuteix molt sobre el fet que el candidat del PSC José Montilla pugui arribar a ser president de la Generalitat. No m’agradaria caure en els tòpics ni en la monotonia però crec que ens hauríem de preguntar seriosament, sense tenir remordiments de caràcter racista, com alguns ens volen fer creure, si una persona que amb prou feines sap expressar-se mínimament en català està capacitada per governar Catalunya.
Crec que a ningú li agradaria caure en “Compromís de Casp 2, España contraataca” ja que això, ara sí, suposaria la mort de la nostra nació. Per suposat no vull dir que la investidura de Montilla com a President de la Gene suposi la fulminació de Catalunya – a més que aquests són arguments propietat del PP- el que vull dir es que hem d’anar amb compte per que ara nosaltres decidim i ens hi juguem més que al segle XV.
Ara que, ben mirat, si l’alternativa a Montilla és Mas, francament, no se que dir-vos, potser sí que Catalunya es comença a “desmembrar-se a sobre”.
Abans que comencés la campanya electoral pròpiament dita, hem vaig proposar fer una mena de diari de campanya com molts companys blocaires heu fet. Doncs bé, això m’ha estat de moment, del tot impossible, simplement per que no s’està produint una campanya electoral –almenys, no s’està produint el que jo interpreto que hauria de ser una campanya electoral-.
Opino, com ja vaig apuntar en [aquest] post, que una campanya electoral ha de ser un període en el que els partits polítics exposin els seus plantejaments i projectes de país, el que en termes econòmics s’anomena “vendre el producte”. Doncs bé, personalment peso que cap partit es dedica a vendre el seu producte, sinó que es dediquen a juga a “la puta i la ramoneta” constantment.
Crec, que aquest mètode electoralista, lluny d’afavorir a la democràcia, la perjudica greument, que els polítics es passin el dia simplificant i diluint al màxim el diàleg electoral desviant-lo amb picabaralles insubstancials, pot conduir a dues situacions diferents però igual de negatives per a la societat.
Primera: augmenta la confrontació social, però no una confrontació social “sana”o positiva per al sistema sinó una confrontació visceral, insubstancial una confrontació basada en fets anecdòtics per que són únicament els fets anecdòtics els que intervenen en la campanya electoral
I segona situació i per mi tant o més negativa que l’anterior, és que el debat descafeïnat i fútil, contribueix a la propagació del descrèdit social de la classe política i de la democràcia en general, cosa que es tradueix amb un cada vegada més elevat abstencionisme de vot.
Tinc la sensació, que alguns dirigents polítics de casa nostra, han alçat la vista més enllà de les terres de ponent i lluny d’interpretar l’àrid paisatge democràtic de les terres d’Espanya com un model a evitar, l’usen com a model a seguir. Per exemple els famosos DVDs de CIU o els fets de Martorell.
Crec que el pitjor que ens pot passar es una espanyolització progressiva de la democràcia catalana, aquest fet, posaria punt i final a totes les nostres ilusions de futur.
Realment espero i desitjo que els nostres polítics mostrin una mica de carisma i de cervell hi es desfacin el més aviat millor d’aquest mètode estúpid de fer política i que posin sobre la taula els seus projectes sense mirar enrere ni de reüll ja que el passat i el present, en política, i més en campanya electoral, tenen un escàs valor.
Arribats en aquest punt, podríem proposar al company blocaire Xavier Mir o a algun dels artífexs de la campanya “jo també vull un estat propi” una campanya del tipus...” jo vull una campanya digna” o “ jo vull una campanya a la catalana” –es broma :-)-
I per últim, vull remarcar els últims resultats de la nefasta campanya electoral.
Ahir, les Joventuts d’Esquerra Verda, van decidit retirar la seva campanya que es basava en l’oferiment de preservatius sota el lema “Folla’t a la dreta” en considerar que es tracta d’una “expressió desafortunada”.
I finalment, ahir el candidat d’Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, va ser escridassat per una colla d’estudiants feixistes a la porta de la UB on anava a fer un acte de campanya acompanyat del dirigent de les JERC, Pere Aragonès.
PD: Tot i les meves dures crítiques al clima de tensió d’aquesta campanya, no crec que en Carod s’hagués escapat de l’escridassada en el cas que la campanya anés com una seda.
Hi han coses que no canvien mai!
A continuació us he deixat el video de l'escridassada feixista a en Carod:
Realment, aquesta campanya electoral no presenta cap millota respecte a les anteriors. Els espais televisius de propaganda electoral, no difereixen gens ni mica dels estúpts anuncis de conegudes marques automobilístiques o de llexiu.
Anuncis on l’únic que compta és la posada en escena, la música, el decorat, les coloraines, etc. Anuncis totalment buits de contingut, un clar reflex de la classe política catalana. Trobo a faltar un anunci que digui clarament i sense embuts el motiu per el qual l’hem de votar.
Potser el problema és que a Catalunya ens prenem la democràcia com si fos un “Gran Hermano” pero amb corbata, -ara voto aquest per que és més guapo... ara voto l’altre per que aquest s’ha deixat bigoti...”.
Aquest concepte de la democràcia explicaria l’alt índex d’abstencionisme. La gent no veu una repercució directa de la democràcia en les seves vides, veu la democràcia com un entreteniment o una manera de distreure l’atenció dels veritables “problemes” de la societat sense adonar-se’n que la causa i la solució d’aquests “problemes” la trobem en la democràcia.
Ara bé, res passa per que sí, i una cosa està clara, si la gent creu aixó és per que a la classe política ja li està bé, per aquest motiu fan campanyes polítiques totalment buides de contingut.
De veritat creieu que la classe política prefereix una moajoria concienciada i preocupada que raoni, que busqui, que trobi i que DECIDEIXI ?
Clar que no! Per aixó no basen la campanya electoral en projectes de futur sinó, en absurdes retrospectives més personals que socials. Per aquesta raó, en l’actualitat, segons ens donen a entendre els mateixos partits, l’única raó d’existir que té un partit és la d’evitar l’arrivada al poder a un altre partit i d’aquesta manera, ignorant per complet la societat, aconsegueixen que la societat els hi “regali” el poder.
Un clar exemple d’aquest fet és el famós DVD “confidencialcat” creat per CIU, es tracta d’un element de campanya electoral que basa el seu contingut en la criminalització dels altres partits, ni ún sol projecte de futur, ni una sola raó convincent per votar-los...res! Dieuen que els votem per que, posats a triar, segons el seu parer, ells són “menys dolents que els altres”.
Jo d’aixó en dic LLENÇAR el vot, DESTRUIR la democràcia i REGALAR el poder!
Aquest post va dedicat a tots aquells espanyolistes rancis que previsiblement sortiran a “passejar” pels carrers exhibint els seus llençols pre-constitucionals i, ja posats,també dedico aquest post a tots aquells que, armats fins a les dents (evidentment, no són armes de les que maten! Sinó de les que escampen la pau, la justícia i la democràcia pel món!) desfilaran amb la seva particular barroeria ibèrica creient-se qui sap que pel fet de vestir de color caqui i portar estris de matar persones (normalment innocents, que els culpables, tinguem-ho present, acostumen a anar també armats, i no fos cas que prenguéssim mal!).
Aquests, aquests últims, que desfilen pels carrers vestits de marró (encara no s’han donat conte que per camuflar-se en la merda no els cal uniforme), brandant sables i fusells (elements imprescindibles per a la pau, la democràcia la justícia, etc.), acompanyats d’una cabra ( deurien buscar quelcom d’inferior a ells però, els llimacs resulten massa lents al’hora de desfilar), coronats per la borla protocolària que els penja de la boina (borla que compleix la funció d’espantamosques primordial quan fots tant de tuf a ranci), etc.
Doncs a tots aquests bons amics que de tant en tant ens recorden algun dels seus passatges predilectes de la Constitución, com el de:
“El ejèrcito tiene como misión y obligación garantizar la independéncia d’Ejapña, así como su unidad territorial y ordenamiento constitucional, etc, etc, etc). A tots ells,
Visca la independència dels Països Catalans!!
I als altres, aquells que creuen que l’origen de la senyera és la bandera nacional, que l’a llengua catalana és un dialecte de l’espanyol i que abans de l’arribada dels romans a Roses tots tenim DNI amb nacionalitat espanyola. A tots ells:
Visca la independència dels Països Catalans!!
Ah! I visca el Pilar! I viva ejpanya, però a casa seva, que ja va sent hora!!!
PD: Avui m'he despertat amb l'imne d'ejpanya hi estic de molt mal humor!
Escric aquest post més tart del que m’agradaria però, ja se sap, la feina!
Vaig tenir el gran honor de poder ser un dels 56.000 espectadors del Catalunya-Euskadi. La veritat, era la primera vegada que assistia a un partit de la selecció catalana de futbol, tots sabem el difícil que ens resulta a els catalans poder veure jugar la nostra selecció, no vaig assistir a els anteriors enfrontaments amb altres seleccions de nivell internacional però, m’estranyaria molt que s’acostessin tímidament a l’espectacle viscut ahir alCamp Nou.
De primer el sempre emotiu Himne dels Segadors, seguit de l’alineació d’aquells que ens representaven en el terreny de joc, espectacular ovació a Oleguer. Tot seguit, els ja coneguts càntics de “una nació, una selecció...” o el tradicional “Catalunya...Catalunya” fins hi tot després d’encaixar el primer gol d’Euskadi el camp va respondre amb un “Gora Euskadi i visca Catalunya” que alguns vam mal interpretar amb absurda indignació per un estúpid “Fora Euskadi i visca Catalunya” un malentès sens dubte. Acabarem aquesta singular enumeració de càntics amb els ja clàssics “in...inde...independencià!” –no és un error ortogràfic, es pronuncia amb accent a la A- i el de “boti, boti, boti... espanyol qui no boti...” i per acabar els més agosarats es van atrevir –sense deixar-se intimidar per la imponent figura del flamant President de la Generalitat Pasqual Maragall- amb un “I puta Espanya, lelelelelelelelelelelelelelelele...”.
D’aquesta manera tant festiva i reivindicativa arribàrem al descans perdent de dos a zero –qui hi pensava en això?-.
La represa del partit va ser realment espectacular amb prop de mig centenar de miler de persones amb el tors nu mostrant sense complexes la seva identitat i alhora el seu anhel de llibertat. Amb la segona part van arribar les “ones” humanes més espectaculars que he vist i amb elles els dos gols de l’empat, m’estalviaré la celebració dels dos gols locals, sense paraules...
Sens dubte un resultat immillorable, per un partit immillorable marc d’una reivindicació cada cop més palpable.
Gora Euskadi i Visca Catalunya, fins a la victòria sempre!
Aquest post és la continuació [d’aquest] en el que exposava el programa electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya respecte a l’educació.
En aquest post-continuació no em referiré a l’actualitat del sistema educatiu sinó que, he decidit fer una retrospectiva en el temps. Fent aquest exercici de memòria vull posar de manifest que el debat sobre l’educació s’arrossega des de temps immemorials i això, té dues lectures: La importància de l’educació en el sí de la societat moderna i el poc que malgrat tot, hem avançat.
A continuació transcric un assaig de l’asturià Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811) escrit l’any 1802 en el que ressalta la importància de l’educació i de la cultura en una societat moderna.
Memoria sobre educación pública.
Si toda la riqueza de la sabiduría está encerrada en las letras; si a tantos y a tan preciosos bienes da derecho el conocimiento de ellas, ¿Cuál será el pueblo que no mire como una desgracia el que este derecho no se extienda a todos los individuos? ¿Y de cuánta instrucción no se priva el estado que le niega a la mayor porción de ellos? Y en fin, ¿cómo es que cuidándose tanto de multiplicar los individuos que concurren al aumento del trabajo, por que el trabajo es la fuente de la riqueza, no se ha cuidado igualmente de multiplicar los que concurren al aumento de la instrucción, sin la cual ni el trabajo se perfecciona, ni la riqueza se adquiere, ni se puede alcanzar ninguno de los bienes que constituyen la pública felicidad?
Si voleu llegir l’assaig sencer cliqueu [vull llegir la resta de l’article].
Realment aquest es un text que tot i els seus 204 anys, malauradament, és d'evident actualitat.
Temes com: la renovació del professorat, la manca d’inversió en l’escola pública, el desinterès social per la cultura, etc. Fan que, en l’actualitat, trobem els mateixos problemes socials en els tema de l’ensenyament que fa més de dues dècades.
