antologia de poesia ebrenca i del Maestrat en català
LLUÍS DEL MONTSIÀ
Delta
Sa mare era marinera I és el seu pare pagès; La flor de nostra ribera Totes dues coses és. Té els ulls blaus, com la mar nostra, D’un blau pur, i esvelt el cos, I sa cabellera mostra Color de palla i d’arròs. Com cap altra birbadora Sota els raigs ardents del sol, No hi ha millor pescadora Per saber parar el ventrol.
Sa cara, pel sol encesa, I son posat rialler, Prou clar canta que es pagesa I neta de mariner. Si un món irreal existia En veure-la sense engany Un ciutadà la prendria Per la fada d’un estany. I és molt més la nostra nina Del bes de la mar i el riu Nasqué com Gràcia divina I la noia, Delta es diu.
Riuada
Les neus a les serres es fonen, es fonen; El sol les desglaça fent córrer els torrents, I els rius, que al riu nostre les llurs aigües donen, Veuen engroixides ses manses corrents, Que tornen furioses, Deixant a les hortes les aigües fangoses, Trista presentalla de plors i laments.
I l’Ebre en creixença davalla, davalla, Imposa l’amplada; molt més sa remor, Davant de sa força admirada calla La ciutat mateixa que en rebrà dolor, Car l’Ebre li porta Tota la misèria que ha donat a l’horta Malmetent estalvis, treballs i suor.
Quan a la mar entra, fa sa correntia Retardar la marxa de tot bastiment, El blau es grogueja i un delta fent via S’allarga i s’estira segons d’on ve el vent, Puix són les onades De la mar grandiosa, que empeny endebades, Que al riu, sàvies, donen final compliment.
A La Santíssima Verge de l’Aldea
Amb motiu dels Sants
Exercicis celebrats en lo seu Ermitori en octubre de 1935
Baix ton mantell ohVergeSobirana! Joiosos practiquen Sants Exercicis, Esparvorits de la corrent mondana Que creix en abjeccions, crims i vicis. Plau-me escoltar la Veritat Cristiana, Redimir mos pecats amb sacrificis, Mirar – sense esglaiar-me – la fossana, Sofrir per Jesucrist danys i suplicis.I com un tel me priva a ma retina De veurelo fulgor que hi ha al sagrari Feu, Verge Santa, que eixa llum
divina Que il·lumina en lo vostre santuari, Siga sempre l’estrella matutina Que em senyali la Creu dalt del Calvari.
Poemes publicats al diari Ara de Tortosa a l'octubre de 1935 Amb quina nova tremolor
No han repicat avui les campanes! Què era aquell inconegut dolor Que traspuava de la lleu cançó Entonada per les veus germanes?
Tot el matí, dintre la boira humida, Feia sentor de terres i de fulles Mullades per les gotes. Deixondida, Després la pluja, bategava la vida Enmig l’hivern embolcat de despulles.
Ara ja és nit. La lluna s’ha aixecat Molt blanca, molt polida, molt gelada. Totes les coses s’han il·luminat Amb el seu pàl·lid i puríssim
esclat. I ella, fina donzella abandonada, Voltada de les llàgrimes glaçada Es de les estrelles, com una blanca rosa Del jardí celestial – les parpelles tancades – Vers l’infinit camina amb lleus petjaes A la faisó de divinal esposa.
La pau tot ho embolcalla. Quin dolor Misteriós, omple totes les coses? La lluna freda, al lluny de l’horitzó No apaga la follia d’aquest foc interior.
Calla cor! Per què plores?
Moment
Les hores s’han dormit i la calma
destil·la Somnis de desencís. En cada jorn oscila La cadència silent de les hores iguals, I el Sol, pàl·lid somriu amb un somriure fals.
Els sous s’apaguen, lleus a dintre de la nit closa, En oblit de visions la pupil·la reposa. La terra s’ha eixamplat sota l’oratge gris I l’ànima està freda, dintre un viure tot llis.
Entre l’enyor i el desig
Ara que les absències no traspuen De les pupil·les quietes al record Un estol de presències se m’enduen Les imatges perdudes a la mort.
I les amples imatges pressentides Es fonen en la boira del desig. Cada hora barreja noves vides De les hores somniades, al bel mig.
I la tristor passada, que s’esmuny, No és prou per enfeblir-me la
recança. Queda el record darrera, ja molt
lluny I endavant, lluny, encara ,
l’esperança.
Autumne
En el dia breu – i en la llarga nit Una il·lusió lleu – batega en el pit.
La terra cansa – i el cel entelat A la capvesprada – s’han il·luminat.
En la nit tancada – la lluna de glaç De l’alta estelada – emmarca el llindàs. L’ànima tremola – de febre i de fred.
Jo us estimo, muntanyes, quan les herbes ufanes Engalanes l’escletxa de
les roques llunyanes I pastura serveixen al
ramat famolenc; Jo us estimo quansoles eleveu vostres testes, Car també, com vosaltres
les autúmniques vestes, Les humanes desfer-me
pretenc. Jo us estimo quan dansa
per l’afrau i la cima La formiga invisible de
l’amor que s’arrima Cap al toc d’aquells
cossos per la serra enfortits; I us estimo a la posta,
i us estimo a l’albada, Quan l’artista de
l’aire, revifant la contrada, Amanyaga el flabiol
entre els dits.
Però encara us estimo
amb major delectança Quan la testa nevada
suaument us descansa Al damunt de les barbes
que us degoten de gel, I sou tal des del siti
com un vell patriarca Que als humans que
s’acosten amb gest fàcil els marca Els camins de la glòria
i del cel.
I em complau vostra
imatge quan al llom s’encaballa La fumola dels núvols
que el rocam embolcalla, I us confonen, superbes
amb el cel emboirat, I cavalca insepulta dalt
del carro intangible La constant silueta
d’una cara terrible Que camina vers
l’eternitat.
A la serra reposen els
esperits del misteri, I les roques esquerpes
formen digne asceteri Que el pastor aprofita
per Natura lloar, Bo i sentint melodies
que són psalms i son càntics Que s’exhalen dels
arbres bosquetans i romàntics, Que també senten l’ànsia
d’amar. o muntanyes de Caro, el meu cor
us adora Perquè enmig de vosaltres ni
somnia ni implora Altra cosa que sia poesia i
amor, I mon ànima vola des del puig
fins la serra, Des del cim de la roca fins el
cor de la terra, A la cerca d’ignota regió.
Jo voldria, vells pares de la
raça i del poble, Que em contéssiu l’idil·li que
entonéssiu la cobla Que el pastor amorosívol amb
l’amada sosté Mentre belen les formatge Com la neu, mentre vaguen per
la serra i el boscatge Cercant l’herba que els
dóna elterrer. cabres,mentreespremen Jo voldria que obríssiu a les
meves mirades El pretèrit que ignoren les
immenses contrades I que a l’arca dels segles dins
l’entranya serveu, I llavors cantaria com vident
de ma terra, Les jornades de glòria i de pau
i de guerra Que en el temps trobaran
tornaveu.
Però, ah! Que el silenci que
guardeu de la història Que vindrà, m’enraona clarament
de la glòria Que ens teniu preparada, vells
rocams gegantins, Florirà per la terra tortosina
i vernacla, Bell estol dels artistes que
arribant al pinacle Sacrossant de la Idea, marcaran
nous camins.
Lluís Climent
“Vida Tortosina”, n. 386, 9-II-1935
DEL VELL POBLE
L’olivera és un
floc de lleu notícia Que he tenyit
l’ambient de tons rosats Amb el fi
borrissol de préssec tendre. No hi ha una
ombra de tràgiques maldats A l’escata del riu, en moble lluita Per pertànyer a la
mare que el circumda I per donar-se en
mans plenes al terrer. Així és l’Ebre. Mirall del nostre poble Posseït per les
ànsies de la fe I lliurant-se a
l’atzar amb el cor ample, Cobejós dels
destins que marquen fita Reflectari a donar el seu pas darrer.
Ara, n, 23. 1 de
setembre de 1935
quan danci la neu
quan les volves de neu titubejants decideixin ornar-nos el verger quan les flors primerenques del plantes divinal, conreuades per mans santes.
enviant l'alenada de l'altura, ens inundin de tèbia intimitat, i el jardí per la blanca hagi canviat, la verdosa rialla de fretura,
hi entrarem amb les mans ben agafades i amb els cors en perfecta conexió i serà com un símbol la visió de les osses dels arbres amagades per la carn de blancures transparents, com l'esperit per les closques dels moments.
Romeu
d’amor, de platges llevantines He vingut al torneig del bell parlar; Al venir-hi, ma pobra fantasia Somniava un triomf, i en mon somniar Jo veia, somrient i amorosida Una dama gentil de dolç mirar, Que jo feia la reina d’un reialme Tot amor... tot dolcesa ... I al trobar Que la sort m’ha donat tota la glòria Que en la lluita podia esperançar, He cercat la dama dels meus somnis I us he vist, missenyora, i m’heu sobtat Que els meus somnis que es forgen les belleses, Gentil així, mai n’han forjada cap. Veuse’l aquí, o missenyora, el ceptre Del bell reialme que us he conquerit, Ceptre de flors, d’aromes i llaçades Que sols les vostres mans sabran tenir.Sols vostres mans hermoses Que jo ben humilment vinc a besar De la dolcesa seva Tot jo, romeu d’amor, ne sóc inundat; Tot jo en respiraré flaires divines Tornant cap a les platges llevantines...
Manuel Vilà De “Quan l’amor Dictava”
LA LLENGUA CATALANA
Que bella t’he sentit en ma infantesa, Que hermosa en mon bressol t’oí
cantar, Quins ritmes de dolçor i de puresa, Que melosa, la veu de ton parlar. Quan era nin, la mare em bressolava, D’amor teixint amb tu gaies cançons I sa veu i sa parla, quan cantava, Repercutia enllà dels horitzons. Vull viure, oh mare!, sempre en els teus braços Que son d’inmens amor els mes forts llaços On hi aprenguí eixa parla tota mel... I mai que d’aquest món faci fugida Quan la mort posi el vel sobre ma vida, Cantant en català pujaré al cel.
S’esberla
el cel i una claror serena Omple l’espai de
filigranes d’or, Mentre els pins de la
gegant carena Ploren ses fulles a la
nit que mor. L’última
boira tota s’esgramena Amb un estel mig amagat
al cor I al lluny, allà d’on la
claror es destrena Hi esclata el sol com
una immensa flor. I el
cel devé triomfant i la roureda Llençant a l’aire son
fresseig de seda S’abranda d’alegria bosc
endins; I riu
la prada, exuberant de molsa, Quan el pollancre,
deixondit espolsa Tot un ruixim de perles
i robins.
CAMÍ DELS CIMS
Amada,
dolça amada, Ara que el sol doreja la
cinglada Parpellejant incert
entre boirines Que es fonen per l’espai
ample i jocund, Doni’m les teves mans
suaus i fines I adelerats pugem
muntanya amunt. Pugem als
cims. D’allí veuràs la terra Com un estrany immens
d’argent i d’or I amb les fragants olors
de l’alta serra S’omplirà de pau el
nostre cor. Pugem als cims, i un cop a la carena Correrem sota els pins
que el vent destrena I quan ton rostre s’hagi
embermellit Amb les flors dels
camins et faré ofrena D’una garlanda pel teu
front garrit. Doni’m
les mans amada, dolça amada, I tot
pujant camí de la cinglada Cantem el nostre amor
tornat cançó; I quan veuré que et
copsa la fatiga Jo et donaré més ànim,
bella amiga, Amb la carícia blana
d’un petó.
CANÇÓ DE FONTANA
La
tarda riu i en l’hora assossegada Cau una aglà d’un roure
brancallut. Canta la font una cançó
gemada Filla
dels pins i de l’herbet molsut. Cançó de llum, oh la rialla rara Que duu fresseig de fulles
i de vent! Jo vull fruir d’aquesta
veu tan clara Dintre la joia d’un precís moment. Jo vull fruir d’aquesta
nota xica Que és fina, fina, dintre el bosc ombriu, Quan puja el sol i
l’hora fredolica Plega ses ales al
brancam d’un niu. Vine prop meu, amada.
L’aigua fresca L’ardor del nostre cor
apagarà, Mentre la blanca lébula
qui tresca Sobre un raig d’or,
l’idil·li corsarà. Ompli
tes mans al doll de la canella I ofrena’m el tresor
immaculat. Miracle dels teus dits,
oh dona bella, Que tens el rostre tot
il·luminat! La pau
del bosc es torna més discreta Dintre la serenor del
dia clar. Quan l’aigua besa els
llavis, inquieta, La font padrosa para de cantar.
L’ESTANY S’ADORM
S’adorm
l’estany al bes de l’hora grisa Amb una flor vora el
canyar subnús, Hi ha un xic de llum
entre la boira llisa I un dolç encant dintre
l’argent blavís. L’estany
s’adorm. Oh, quietud sagrada De la boscúria, quan el
dia cau! Ara que és tot silenci,
bella amada, Contempla’t en l’espill
que es torna blau. Mira’t
en ell, portant un gai somriure Dintre la glòria màgica
dels ulls. Ell et dirà la gràcia
del teu viure Que és una ruta clara i
sense esculls. I
admiraràs al fons, la meravella Del rostre teu, florit i
jovial. Ell et dirà que encara
ets jove i bella Per conquerir la vida
maternal. Declina
el sol i lentament davalla L’ala negrosa de la nit
subtil. L’estany s’adorm amb una
gran rialla Sota l’encís del teu mirar gentil.
VESPRAL
Crepuscle
d’or, la senderina bruna Planerament s’ageu per
la vessant, Canten els grills una
cançó oportuna Guia i consol del rústec
vianat. Amb un
somriure dolorós s’esgruna L’ultim sospir del sol
agonefant I en mig de glasses
transparents la lluna Trena el bell somni
d’una nit brillant. Crepuscle
d’or, fantàstica elegia! S’encén el llum quiet
d’una masia Xic i vermell com un
estel polit; I
dominant la calma de la plana S’escolta la cançó d’una
campana Pels caminals ignots de
l’infinit.
Joan Povill i Adserà
Premiat amb Flor Natural als Jocs Florals del Rosselló de 1928
Sembla que el sol abans
d’hora A la posta se n’ha anat Per les ombres acaçat, I la nit és la senyora Del món talment com si
fora Trastocat lo ritme
excels Que regula dels estels Les girivoltes que un
dia Déu en sa saviduria Donà eternament als
cels.
LA TEMPESTA
De serra a serra els
núvols com a cavalls galopen Dintre sos negres
ventres se sent lo trontollar De les sinistres
càrregues que per l’espai rodolen Com un carro de pedres
corrent per un barranc.
Lo tro que en un
principi una remor sols era Que llunya se sentia, se
comença a apropar, Fins que esclatant
horrorífic com màquina de guerra, Cau des de l’altar cim
fins la més fonda vall.
De sobte una llum viva
ens crema la parpella, I abans de mig tancada
esclata un altre tro, Que ressona pels àmbits
de la bombada esfera, Saltant de serra en
serra, perdent-se en la buidor.
Fendent los llamps, los
núvols, obren amples portelles Per on la pedra i
l’aigua s’hi vénen abocant, Inundant serra i plana
que sembla que s’esbadellen Entre grinyols i
espasmes d’un gegantí infantar.
Lo vent com una tralla,
xiulant va per l’arbreda, Assota brots i rames i
arreu els va copsant, I una vegada a terra els
cull i els agarbera, Per a després tornar-los
altre cop a escampar.
Revinclant-se les
canyes, humils la terra besen, Els arbres se retorcen
cruixint i gemegant, Ses rames semblen braços
que uns als altres estenen,
Com si per a no caure se
donessin la mà.La deu que relliscava de
son llit de falgueres, Salta de roca en roca
com esverat torrent, Fins les flors de sos marges – que filles seves eren – Sens pietat arrancades arrastrenses
corrents!
Lo rierol que manso
corria vers la prada, Entre pedrots i roques
que son esclau lo fan, Al veure’s ara en forces
la llibertat demana, I venjatiu s’emporta sos marges costa avall.
LO RIU
L’Ebre que fa d’espill a
les muntanyes, I naix del Principat en
les entranyes Corrent fins ajocar-se
mar endins, Extèn son mantell verd
per les riberes, Enjoiat pels robís de
les cireres, L’or dels blats i les
flors de sos jardins.
Les aigües fetes glaç
per l’hivernada, El nodreix en el bes del
sol d’estiu, I empapant-se en la
terra assedegada, Torna els secàs en
frescos regadius.Quan de l’alt Pirineu
deixa les balmes, Arreu escampa la riquesa
a munts, Que si Ceres lo porta al
seu reialme, Minerva el converteix en
força i llum.
Al mirar la ribera de
Tortosa Ubèrrima escampant-se
fins al mar, Estenent-li sos braços
l’acarona I l’abraça amplament amb
dos canals.
Ebre gloriós que vuit
províncies banyes, I les vas amb tes aigües
fecundant, D’Aragó i de Catalunya,
dos germanes Ja unides per la
història ets un nou llaç.
Plegades les has vist
lluitar com feres Defensant ses sagrades
llibertats, I has fet espill a ses
glorioses gestes, Quan l’estranger sa
terra ha trepitjat.
Exemples són les dones
tortosines Fundant l’ordre de
l’Aixa amb son braó, I l’àliga francesa feta
miques Sota els peus d’Agustina
d’Aragó.En ton camí dos joies
t’enamoren I no saps quina té major
encís, Que si el Pilar és
l’orgull de Saragossa, La Cinta és lo tresor dels tortosins.
LA
RIUADA
Mes ses aigües que manses davallaven I pròdigues les hores fecundaven, Vénen avui com desbocat cavall; Los marges salten, los casal assolen, Los arbres més feixucs arreu rodolen, I en un mar converteixen l’ampla vall, Que les deus, los barrancs i les rieres Hi aboquen l’aigua de les altes serres, Com pits monstres que alleten un gegant, I si els núvols agoten ses casacades, Altres núvols arriben a bandades, Que vénen d’abeurar-se de llevant.
Quan lo riu replegant-se ses aigües al llit torna I queda la ribera com camp immens de mort, Sos treballs i riqueses perdudes l’home plora, Mirant conreus i marges sota un mantell de llot. Lo quemolts anys bastiren, en un moment s’ensorra, Són les obres humanes davant dels elements, Lo que és la teranuyina, lo que és la fràgil
ploma, Lo que és un bri de palla per a l’alé del vent.. El cercle de muntanyes que la desfeta miren, Montsià, lo
Port, la Mola, coll de l’Alba i Cardó, Nosaltres som eternes – sembla que amb orgull
diguen -, Som fites que fa segles plantà Nostre Senyor.
Gerard Vergés i Zaragoza
Poesia guanyadora del Primer accèssit ofert pel Banc
d’Aragó als Jocs Florals de Tortosa de 1928.
Sembla que el sol abans
d’hora A la posta se n’ha anat Per les ombres acaçat, I la nit és la senyora Del món talment com si
fora Trastocat lo ritme
excels Que regula dels estels Les girivoltes que un
dia Déu en sa saviduria Donà eternament als
cels.
LA TEMPESTA
De serra a serra els
núvols com a cavalls galopen Dintre sos negres
ventres se sent lo trontollar De les sinistres
càrregues que per l’espai rodolen Com un carro de pedres
corrent per un barranc.
Lo tro que en un
principi una remor sols era Que llunya se sentia, se
comença a apropar, Fins que esclatant
horrorífic com màquina de guerra, Cau des de l’altar cim
fins la més fonda vall.
De sobte una llum viva
ens crema la parpella, I abans de mig tancada
esclata un altre tro, Que ressona pels àmbits
de la bombada esfera, Saltant de serra en
serra, perdent-se en la buidor.
Fendent los llamps, los
núvols, obren amples portelles Per on la pedra i
l’aigua s’hi vénen abocant, Inundant serra i plana
que sembla que s’esbadellen Entre grinyols i
espasmes d’un gegantí infantar.
Lo vent com una tralla,
xiulant va per l’arbreda, Assota brots i rames i
arreu els va copsant, I una vegada a terra els
cull i els agarbera, Per a després tornar-los
altre cop a escampar.
Revinclant-se les
canyes, humils la terra besen, Els arbres se retorcen
cruixint i gemegant, Ses rames semblen braços
que uns als altres estenen,
Com si per a no caure se
donessin la mà.La deu que relliscava de
son llit de falgueres, Salta de roca en roca
com esverat torrent, Fins les flors de sos marges – que filles seves eren – Sens pietat arrancades arrastrenses
corrents!
Lo rierol que manso
corria vers la prada, Entre pedrots i roques
que son esclau lo fan, Al veure’s ara en forces
la llibertat demana, I venjatiu s’emporta sos marges costa avall.
LO RIU
L’Ebre que fa d’espill a
les muntanyes, I naix del Principat en
les entranyes Corrent fins ajocar-se
mar endins, Extèn son mantell verd
per les riberes, Enjoiat pels robís de
les cireres, L’or dels blats i les
flors de sos jardins.
Les aigües fetes glaç
per l’hivernada, El nodreix en el bes del
sol d’estiu, I empapant-se en la
terra assedegada, Torna els secàs en
frescos regadius.Quan de l’alt Pirineu
deixa les balmes, Arreu escampa la riquesa
a munts, Que si Ceres lo porta al
seu reialme, Minerva el converteix en
força i llum.
Al mirar la ribera de
Tortosa Ubèrrima escampant-se
fins al mar, Estenent-li sos braços
l’acarona I l’abraça amplament amb
dos canals.
Ebre gloriós que vuit
províncies banyes, I les vas amb tes aigües
fecundant, D’Aragó i de Catalunya,
dos germanes Ja unides per la
història ets un nou llaç.
Plegades les has vist
lluitar com feres Defensant ses sagrades
llibertats, I has fet espill a ses
glorioses gestes, Quan l’estranger sa
terra ha trepitjat.
Exemples són les dones
tortosines Fundant l’ordre de
l’Aixa amb son braó, I l’àliga francesa feta
miques Sota els peus d’Agustina
d’Aragó.En ton camí dos joies
t’enamoren I no saps quina té major
encís, Que si el Pilar és
l’orgull de Saragossa, La Cinta és lo tresor dels tortosins.
LA
RIUADA
Mes ses aigües que manses davallaven I pròdigues les hores fecundaven, Vénen avui com desbocat cavall; Los marges salten, los casal assolen, Los arbres més feixucs arreu rodolen, I en un mar converteixen l’ampla vall, Que les deus, los barrancs i les rieres Hi aboquen l’aigua de les altes serres, Com pits monstres que alleten un gegant, I si els núvols agoten ses casacades, Altres núvols arriben a bandades, Que vénen d’abeurar-se de llevant.
Quan lo riu replegant-se ses aigües al llit torna I queda la ribera com camp immens de mort, Sos treballs i riqueses perdudes l’home plora, Mirant conreus i marges sota un mantell de llot. Lo quemolts anys bastiren, en un moment s’ensorra, Són les obres humanes davant dels elements, Lo que és la teranuyina, lo que és la fràgil
ploma, Lo que és un bri de palla per a l’alé del vent.. El cercle de muntanyes que la desfeta miren, Montsià, lo
Port, la Mola, coll de l’Alba i Cardó, Nosaltres som eternes – sembla que amb orgull
diguen -, Som fites que fa segles plantà Nostre Senyor.
Gerard Vergés i Zaragoza
Poesia guanyadora del Primer accèssit ofert pel Banc
d’Aragó als Jocs Florals de Tortosa de 1928.
ANTOLOGIA DE POESIA EBRENCA I DEL MAESTRAT EN CATALÀ
JOAN BAPTISTA FERRERES I DELSOLS
La mare de Déu del Palau
Lo Rosari de la
Cinta ! La novena del Palau! Diràs que fa quatre dies I ja fa més de trenta
anys, Que a mitan més de
setembre Cap allà entre dos
foscams Ma mare mos hi portava A mi i a mon germà el
gran. En quina afecció miràvem Los dos grillons i el
frontal De dalt de les
escaletes! En quina afecció més
gran! Diràs que fa quatre dies I fa ja més de trenta
anys. Encara avui me’n recordo Sortint de la catedral Una nit vam preguntar-li Què volia dir aquell
drap I aquells ferros que hi
havia Prop la porta del Palau, I quan vam arribar a
casa Així mos ho va explicar: Fills meus allò és un
miracle, Un miracle dels més
grans; I si voleu que vol conte Assenteu-vos i escolteu: Diu que al forn de la
Canona Fa al menys, qui sap
quan? Hi havia dos pobres
moros Dos pobrets moros esclaus. Passaven Déu sap les
penes Tot lo dia treballant, I en ser a la nit los
tancaven Tots solets amb pany i
clau. Per a dormir no tenien Ni sisquera un matalap Ni una trista martegueta Lo seu llit era una
brassat De palla i allí es
gitaven I com tenien lligats Los peus en grillons de
ferro Patien lo que Déu sap, I moltes nits les
passaven Senceretes de clar en
clar. Con que xiquets com ells Que passant i
trespassant Pels claustres, tothom
mirava La Mare de Déu que hi ha Dins d’aquella capelleta De la porta del Palau I li encenien candeles I allí s’estaven resant, Van pensar de demanar-li Que els donés la
llibertat I un dia que els pobrets moros Anaven a portar el pa, Des del forn de la
Canonja A la sala del Palau, Deixen los paners en
terra Se posen agenollats Davant de la santa
imatge, I li diuen mig plorant: Ja que tothom vos demana I vos a tots escoltau No tindreu misericòrdia D’estos dos pobres
esclaus? Estem lluny de nostra
terra Ja fa més de catorze
anys. Més de catorze anys
senyora Figureu-vos si n’hem
passat De misèries i de penes, De penes i de treballs. Teniu compassió de
natros! Mireu en ulls de pietat A estos dos pobres moros Que aquí estan
agenollats! I si mos féssiu la
gràcia De que poguéssim tornar Sans i bons a nostra
terra, A vostres plantes jurem Que d’allà d’Alexandria Vos enviarem dos draps Los dos teixits d’or i
seda Que són los millors que
hi ha. A la Reina soberana No van acudir-hi en va; Una nit en despertar-se Lo cor los va pegar un
salt, Pos troben que quan
dormien, Un ho altre els ha
llevat Los grillons, sense
sentir-ho Aquells grillons tan
pesats I veuen que està la
porta Oberta de bat a bat. Poc a poc s’aixequen Agafen dos o tres pans Del taulell prenen dos
càntirs I abans no passen lo
brancal Aguaiten si algú els pot
veure... Però tot està tancat; No hi ha una ànima; se’n
surten, I els dos cap al riu
se’n van; Hi troben una lantxeta Pugen, s’assenten als
bancs, Omplin d’aigua los dos
càntirs I s’amollen riu avall. Quan era la matinada Ja paraven a la mar, Ne van fer-ne de jornades! Van passar-ne de
treballs! Només ells podrien
dir-ho. A l’últim, remant,
remant, Arriben a Alexandria, Desvalguts i morts de
fam. Quina alegria van
tindre! Quina alegria més gran! Volten totes les
botigues I compren los millors
draps; Juntament en una carta Dient lo que els ha
passat Los posen a una caixeta L’unten tota en quitrà Per a que l’aigua no hi
entre I la tiren a la mar. Com va arribar a
Tarragona? La Mare de Déu ho sap! Dels dos draps que dins
hi havia Només un mo n’han donat; Diu que l’altre van
quedar-se’l En record d’un fet tan
gran. Bama que si el
demanéssim Mo l’haurien de tornar, Perquè el dret de
trobadures Mai pot ser-ne la
meitat. Esta, fills meus, és la
història D’aquells ferros i
aquell drap Que heu vist a les
escaletes Sortint de la Catedral. Això mos va dir ma mare Que Déu l’haja perdonat. En quina atenció
escoltàvem, En quina atenció més
gran La nit que mos contava Lo miracle del Palau! Diràsque fa quatre dies, I han passat més de
trenta anys.
Joan Baptista Ferreres Delsors
PoesiaGuanyadora
del Premi del Cabildo de la Catedral als Jocs Florals de Tortosa de 1905.
Veniu jo en sóc la pubilla Més rica del Vall d’Aran, La que té vestits i joies, Hisendes, or i remats. Jo en sóc la que diuen bella Los fadrinets del voltant, Jo en sóc la que tots ne creuen Plena de felicitat. Veieu aquesta masia, Veieu aquest gran casal, Com pot ser que amb sa riquesa Penes tingui i visqui mal La donsella que garrida, Vesteix seda i pot vagar? Com pot ser que lluny de viure Orgullosa amb son cabdal, Trista i sola al bosc se’n vagi I s’amagui entre el fullam? Com pot ser que amb son plor
regui L’herba que naix al joncar La que pel jovent buscada Pot escollir el més galant? Com pot ser que donzelleta Fresca com rosa de maig, Amb ulls blaus que el cel s’hi
mostra, Amb bonic cabell daurat,
Amb un coll que causa enveja Al més pur dels lliris blancs, Amb uns llavis que a la grana De celos fan grogejar: Com pot ser, digueu, que pugui En lloc de riure plorar, I maleir-ne sa estrella I buscar la soledat? Escolteu, doncs: jo, pubilla, Jo regina de la Vall, Llenço mos tresors i joies, Perdo hisendes i ramats, Boscos, vinyes i masies, Deixo la casa pairal, Dono els meus vestits de seda, Prefereixo lli filar, Si podeu donar-me en canvi Un amor que vaig buscant Un amo que a casa em roben Per dar-me un
hereu cabdal. Veieu los boscos i vinyes, Veieu la serra i la vall? Doncs, de tot jo en sóc mestressa, Tot és meu de dalt a baix: Quants envejosos me miren! Quants voldrien canviar! Perquè sent-ne tan bonica La pubilla del Mas gran No pot menys de ser ditxosa Com pot ni un sol jorn penar! Per satisfer-vos ninetes, Tot ho podreu alcansar; Però lo que el cor desitja, L’amor que sols al cor naix, L’amor que ni es ven ni es compra, L’amor, causa dels afanys De princeses i pastores Per aquest tindreu treballs, Que els pares, gelosos sempre, Per donar als fills benestar Voldran un hereu que us pagui Com qui diu, ral sobre ral; Sens veure si té un cor noble, Sens mirar si l’estimeu, Sens pensar que mal s’avenen L’interès i l’amistat. I si el cor mort d’enyorança I es consumeix enyorant, Per salvar-nos d’una mort certa Mil remeis vos portaran; Però al cor li diran calla, Com si el cor pogués callar! Quan lo foc d’amor l’abrusa, Quant d’amor està finant! No vulgueu ser pubilletes, No vulgueu ser-ho jamay.
Tenia una germaneta Que un jorn se va enamorar D’un pagès que sols tenia Mans i ferma voluntat: Enamorats van casar-se Ells bé es podien casar! Com que jo era la pubilla Res hi perdia el bé pairal; Mes quan jo, enamoradeta D’un donsell, lo més galant Que s’ha criat a muntanya, Vaig voler-lo enmaridar, Llavors lo nom de casa Se va posar en esguard, Que no és penyora prou forta L’honradesa i lo treball Per merèixer una pubilla A qui ja s’ha enamorat. La mà de rica pubilla No es dóna, es ven a l’encant, I al que més lliures en pesa Se l’hi lliura de bon grat.
Creieu que ser-ne pubilla Dóna la felicitat? No vulgueu ser-ho ninetes, No volgueu ser-ho jamay. Tindreu riqueses de sobres, Tindreu a cents los criats, Vostres desigs seran ordres Que al moment se compliran; Tindreu tot quant goig vos
faci; Mes, si arribeu a estimar, Vindrà el consell de família A posar-vos un dogal; I tot quant amb or es paga, Amb or que es sols vil metall, Si algun jorn la sort vos crida, Ja que el món va rodolant, I enamorada de veres Qui us estima és home lleial, No vulgueu belles ninetes Vendre el cor per heretar, No vulgueu ser-ne pubilles No vulgueu ser-ho jamay.
Joan Cachot i Lluís
Primer accèssit a la Flor
Natural dels Jocs Florals de Tortosa de 1883.
Bé molt temps que pressentia Dins mon cor enamorat La xamosa melodia Que brolla la llengua mia La llengua del Maestrat.Mes jamai fer-la gosava Mare de mos pensaments Si per cas poetitzava Com! Si em diuen que era esclava Los prejudicis corrents!Esclava, la noble filla Del august pare llatí! La que infanta de Castilla La parla, i com a pubilla Heretà el nom llemosí! Vil serva la que alletada En tot regal i escull Com a reina fou honrada Per Jaume primer, Montcada, AusiàsMarch
i Ramon Llull.
D’eixa esclava en la presència Jo em creuria ben honrat Si, obtenint sa benevolència En la cort de Saya ciència Pogués ser patge o criat.Ah. No el cor no m’enganyava Quan sent jo encara petit, De dolcesa bategava Si algú cantar jo escoltava En la nostra llengua escrit.I quan dolç, Verge Maria, M’és avui membrança fer Del cant que en més plaer sia I era els goigs que us cantà un dia Lo gran Sant Vicent Ferrer. “Goigs” que com a profeta que veu l’esdevenidor i en veu de místic poeta pura jo us digué i perfecta per ser Mare del Senyor.
Atret per tan bona flaire De l’idioma els jardins En trobar no tardi gaire Collint un espigolaire Flors pels rancis pergamins.Ara en tota sa bellesa Ja he vist la llengua pairal; De sos mestres l’hai entesa I encara que no l’hagi apresa Per amar-la, més no em cal. Si ma veu fos poderosa Com diria als meus paisans, Apreneu a fer hermosa Vostra llengua delitosa Dels poetes catalans!
D’eixa llengua que en herència[1] Ens deixà Jaume primer Apreneu la suau cadència, La dolcesa i afluència En què l’escriu Verdaguer. I a eixes nostres muntanyes De goig s’estremeixeran I mots mil de ses entranyes Que són mots com veus estranyes A vida es desvetllaran.
Prou menyspreu, ja no més guerra Fills del noble Maestrat, Al llenguatge de la terra, Que en cada vall, cada serra Un tresor mos té amagat.Quin tresor? El de la història I les velles tradicions, Que d’un país són la glòria I n’és llur freqüent memòria Pa de les generacions.
