Hem de vigilar els encaixistes i encaixonadors. Que entenc són aquells que volen encaixar-nos i/o encaixonar-nos. Jo començaria a vigilar en un dels punt bàsics de les relacions polítiques. La informació.

I diria que una bona sortida és defensar el nostre pensar. La estratègia que he trobat fins ara més eficaç és la de tenir bones converses, bones lectures, bones estones.
Podem afegir una bona riotada per les grans necessitats que aquests encaixistes tenen de desvirtuar la realitat, de prohibir opinions, de "desconvocar" vagues contra abusos "constructius", de callar veus, de dir mentides als parlaments, etc.

Torno a llegir un Mail obert del 25 d'agost del 2005. Francesc Ferrer i Gironès ens explica amb paciència, entre d'altres coses, unes bestieses que es varen arribar a dir sobre drets, sobre dretes històrics; sobre els divins de la constitució espanyola.

Com a exemple una declaració del candidat a la presidència de la Generalitat José Montilla. Que no anoto per retreure-li, ni per recordar-li (la deu tenir ben vigent); sinó per a tenir-ho present.

Escriu Ferrer i Gironès:

"(...) Primer. Sembla que hi ha una certa harmonia sobre els disbarats que molts han escrit o han dit. Per exemple:

• 'Els drets històrics no s’adapten a la Catalunya moderna, a la nova Espanya...' (Geli)
• 'Apelar ahora a los derechos históricos medievales situa el nacionalismo en el espacio de la fantasía mítica' (Puigverd)
• 'Alguns posen en perill l’estatut ancorant-se en el segle XVIII' (Álvaro Cuesta)
• 'invocar los derechos históricos para ampliar o blindar competencias, lejos de fortalecer el autogobierno de Cataluña, lo debilita, y lejos de demostrar ambición, denota incompetencia y falta de rigor' (Montilla) ?????
• 'en el camino de la búsqueda de la felicidad medieval' (Mercader) (...)"

Per tenir-ho pressent, i per lamentar l'èxit d'explicacions tan poc amables amb la nostra nació, història, present, i realitat. Montilla deu tenir molt clara l'ambició espanyola. Aquí es tracta de tenir clara l'ambició catalana. Us recomano la lectura. (clic)

Republicanisme o totalitarisme.

Us recomano uns detalls que ens apunta el filòsof Ramon Alcoberro. Els trobo bons pel debat polític.

I encertats, i molt més interessants per mirar les propostes, accions, idees, dels partits que no:

1) La poca claredat amb que aquestes perpètues campanyes ens permeten parlar de política.

2) El garbuix amb que mostren les idees la majoria dels partits. Del de debò, però, no el que Mas anomena “garbuix”. Que veig simplement com una seva aversió al moviment.

Crec que és més aclaridor que l'espectacle de dretes que fan un discurs i unes propostes que s’assemblen a les de les esquerres més cegues i intransigents. Dretes que es diuen de centre; esquerres que es diuen de centre; i al centre (on les pressions contra l’acció política semblen voler situar tothom) més que centre és dreta amb molt de pes. Dretes i esquerres que no ens parlen de les seves idees. També hi ha altres coses, però ara parlo de les que no estan gens clares.

Els trobo uns articles a més terapèutics per calmar les irritacions que provoquen les bajanades i xafarderies magnificades per alguns representants de partit, i pel que considero dolents analistes polítics. Vull dir que no és interessant, i crec que a l’elector en general no li ha d’interessar, cap de les coses que alguns ens presenten com a significatives; més greu encara, com a políticament significatives; quan no són més que xafarderies, imatges, o un lloc a l'agenda d'algú.

Aquí les recomanacions:

Una de l'Schmitt.

Theatro de desdichas, a l'IEC.

Llegeixo avui unes quantes notícies preocupants; i crec que haig de dir també que horribles pel que fa a la convivència i respecte a les persones, que voldria comentar.

Anoto tres, amb la idea que ens és menester alguna decisió per tal d'aturar aquestes maneres i abusos de poder.

Per una banda el Suprem espanyol (incumplint ja no sé per quantes voltes la seva tasca i obligació de garantir drets) envia guàrdies civils a les tavernes del País Basc.

I, en relació a aquesta extralimitació-prevenció (?) judicial, ens trobem amb una segona notícia: la Audiència Nacional decideix, a partir, i per la decisió del Suprem sobre les tavernes, el processament de Arnaldo Otegi i 41 o 37 militants abertzales (Llegir notícia).

Tercera notícia: TV3 es nega a emetre l'anunci de la campanya per la participació dels joves de la Coordinadora d'ONGs de comarques gironines.(clic aquí per veure notícia i anunci)

Des del País Basc fan una crida perquè no permetem aquests abusos judicials. I penso que cal respondre sense torbar-nos gaire. De la organització de la campanya No esperis...Tu Pots Canviar el Món, ens conviden a fer difusió de l'anunci prohibit.

Jo diria que les raons que dona TV3 no són les que porten a negar-li espai a aquest anunci. I que el que realment fa prohibitiu l'anunci del que parlem són altres coses. De raons em sembla que la Audiència Nacional no ens en dona. I les que hauria de donar no li demanem.


Pel que fa a la crida, i donat el poc que els afecta als que haurien d'estar al cas, penso que hauríem de cercar alguna forma més visible. Alguna forma d'objecció que afecti a qui no té ulls, ni sensibilitat democràtica, ni serietat institucional, ni tantes altres coses bàsiques. No sé; se m'acut que hem de trobar alguna objecció especial pel cas.
Pel que fa als poder judicial espanyol la objecció encara hauria de ser més grossa. Suggeriments.

No vull que passin els dies i em deixi de comentar que diumenge vaig estar a Prats de Molló. Feien homenatge al president Francesc Macià; varen fer recordatori de la seva lluita contra el dictador Primo de Rivera, i una crida a actuar contra la submissió del present.

Va haver més coses. Assenyalo una que em sembla important: Aquesta diada de record als Fets de Prats de Molló és un exemple de gent que treballa pel país. I en un altre sentit, un clar i malaurat cas de manca de visibilitat; un clar exemple dels èxits i necessitats que provoquen la negació, l'amagar, i la distorsió de fets sobre els que es pretén fer història.

Qüestions que em porten a preguntar-me sobre una cosa que observo. Acostumem a dir coses com ara que "la història la escriuen els vencedors", o "la història ens la podem inventar". Cap problema si ens referim a alguns historiadors, a algunes intencions; però no acceptable si es generalitza amb la idea d'afirmar que la història no val per res. Aquí el què fem és dir-ho per a acontentar-nos, calmar-nos, enganyar-nos, o coses així.

Però si de debò volem conèixer la història, el què ha passat. Si les coses que han passat no les volem com a peli creïble dels fets, sinó com a interessant perquè sí, i per comprendre bé el present, afegiria una recomanació a les d'aquest dia. Es tracta -com li comentava fa una dies a un amic- que ens proposem recordar tranquil·lament i a plaer.

Pot ser afegiria també que tinguem present que les mentides no es recorden; es poden repetir, però no es recorden. Si jo dic que recordo que avui he anat al cinema, però no he anat; estic mentint. Primer perquè és fals que hagi anat al cinema. I després perquè jo no puc recordar-ho perquè no hi he anat.

Voldria remarcar una diferència que hi ha entre: 1) Fer una acusació barroera. I 2) Fer una acusació de que una cosa es fa, es mira, s’utilitza, etc., de manera barroera.

Fa temps persegueixo com explicar una sèrie de problemes que veig en el que vaig anomenar acusació barroera d’idealisme. Que bàsicament es dona quan es tracta d’acusar a algú de provocar mals al món per parlar sobre coses que van malament en el món. I una cosa que vull assenyalar és que aquesta qüestió és diferent que una acusació d’idealisme barroer.

La cosa és complicada, perquè amb el què em trobo normalment és amb una acusació barroera (seria un cas del punt 1) que es fa des d’una postura d’idealisme barroer (seria un cas del punt 2).

Des d’un idealisme barroer s’acusa algú de generar realitat en atendre, parlar, parar atenció, denunciar, etc., determinades qüestions. I s’acostuma a amanir amb la frase: “Si tu no en parlessis, això seria invisible.” I d’aquesta manera es pretén donar culpa (com?), a qui en parla, de provocar mals al món.

Aquí jo faig acusació d’ús barroer del què el idealisme ens posa davant, per part d’algun que vol acusar a algú que “molesta”. Així ens ho presentem sense escandalitzar-nos. I ens quedem aturats davant frases com ara: “Si no en parlessin seria invisible. Això “deu voler dir” que podem obviar-ho. No em vinguin amb problemes”.

Es veu més clar si pensem en una situació com aquesta, ven propera. Tenim que, quan passen coses com l’assassinat d’un periodista, la persecució d’un pensador, artista, etc., ho noticiem al costat de la frase: “Era molt molest per al govern, o per a determinat grup de poder, etc.” I al costat, i diria que aquí neix una confusió grossa, de seguida arribem a acusar a l’assassinat d’idealista.

Tenim ven a prop el crim a Anna Politkóvskaia. I diria que no hauríem d’obviar els problemes que ens mostra aquests fets, i tampoc les coses que ens aclareix. Penso en coses com tot el què deu haver patit aquesta dona, i massa persones. I que te a veure amb el què intento explicar avui.

De moment seguiré donant voltes a com ens ho fem per a acusar algú d’idealista pel fet de parlar de coses simplement perquè algú no en vulgui parlar. I, fixant-me en el cas d’Anna Politkóvskaia, miraré com ens ho fem per a creuren's que si no atenem a un problema, aleshores aquest desapareix. Com ens ho fem per a acceptar aquest maltractament del món, i de la dignitat del periodista.

(24- 10- 2006: Xavier Muntanyà ens explica a Mail Obert algunes coses interessants sobre periodisme i dignitat.)

Em preocupa les conseqüències i situacions que són fruit d'una confusió que veig alguns polítics tenen en aquesta campanya d'una forma molt aguda.
Per això i allò em sembla interessant assenyalar-la.
Es tracta d'una confusió entre nueses. Hi ha qui vol confondre; alguns altres pot ser confonen, entre quatre formes de nuesa. 1) La nuesa amb què neixem. 2) Les nueses amb les que a voltes ens les hem de veure. 3) La nuesa del cos. I 4) La nuesa de veure's el llautó.
Són diferències entre nueses que defenso hem de mantenir. Bàsicament perquè el fet de confondre-les permet vendre moltes motos; i perquè molesten molt.

Em pregunto si dintre la legislació dels constitucionalistes espanyols, els més rígids, podria rebre denuncia la mentida del cap d’estat. Si no en té, li ho hauríem de fer.

La primera meva reclamació -en aquest cas del tipus històric i institucional- de respecte polític a Catalunya i Països catalans, és que l’actual rei d’Espanya vingui, com ho va fer aleshores (algú podria indicar-me la data?), i digui ben clar que va dir mentida quan va afirmar que el català no havia estat perseguit a Catalunya, i que l’espanyol no havia estat imposat.

Hauria de fer la mateixa promoció que aleshores va fer. I em pregunto si aquesta reclamació no la hauríem de fer via judicial. I també si el nostre sistemes civil, penal, i de tractes institucionals, recull alguna solució per a aquest atac. Atac armat segons les novetats armamentistes que la tradició han anat usant. Però, lamentablement, veig que ben embolicat en rialletes de cafè (o, de conill, podríem dir-ne) com tants d’altres crims impunes d’aquell govern central.

Si pensem en maneres d’abordar aquesta qüestió, em sembla que també podrien funcionar per a salvar atacs del tipus “embrollo conceptual”. En les declaracions i paper de la casa reial en trobo molts d’aquests tipus d'atac.

Per situar les meves preocupacions en aquestes formes d'atac reial del tipus atac a la història i institucions, us envio a un comentari fet al weblog de Josep Maria Terricabras al febrer d'enguany: Volum d'emissions, i Raons contra la violència.

I com a mostra del "embrollo conceptual" recullo unes frases que he llegit a la Xarxa de Blocs Sobiranistes, del bloc de Juli Cuellar.

Anotacions de campanya:” Els camins de la llibertat de Catalunya”

Blog d'en Juli Cuéllar - 2 hores 10 minuts ago

La setmana passada, el PP va fer un acte de campanya electoral a Mataró. Ningú els va increpar i potser per això la candidata Montserrat Nebrera va atrevir-se a dir que "es de mal nacidos no querer a la tierra de acogida, olvidar las raíces y considerar que para ser catalán hay que dejar de ser español".

No sé si la senyora Nebrera sap el què ens diu. Però en tot cas aquesta no fora raó per a no denunciar-ho. Com en el cas reial.

El dia 15 dedicàvem record a Lluís Companys. I m'adono que, si vull segur que puc trobar a internet una imatge ben mona del gos de Bush (No m'hi he posat, però vaig escoltar a una notícia fa temps que a aquell país tenen una mena de club de fans, i una web on expliquen moltes coses, detalls, el president passejant el gos, què menja, si li tallen els cabells, etc.)
Però; però, no he trobat una fotografia mínimament maca del monument que una gent va dedicar fa una pila d'anys a La Vajol a Lluís Companys i a l'exili. Ja no ho miro més, i després d'agrair a altres persones que varen parlar-nos als assistents a la trobada, li dedico un parell de detalls de record a aquesta diada que vaig passar al Coll de Manrella.

He acabat de llegir La paraula contra el mur de Víctor Alexandre.
Convençuda fa temps que hi ha un "respecte" a Catalunya, però a una Catalunya sense veu, recomano aquesta lectura perquè ens posa davant alguns arguments que -tot i que no sé com- pretenen il·lustrar aquest (fals, totalment fals) respecte.

Fals respecte que trobo tan en la prepotència espanyolista com en el que en diem autoodi català. I també en interessos mercantils que s'han instal·lat a dojo en temes estrictament polítics.

Ens trobem amb afirmacions de l'interlocutor d'Alexandre que veig tenen èxit, que escoltem als parlaments, i que malauradament confonen qüestions ben bàsiques. Coses sobre les que sense adonar nos a vegades diem: "No pot ser; no pot ser que algú afirmi això". Aquest fals respecte ("Catalunya, sí, però sense veu") no l'hauríem d'acceptar.

Per altra banda el llibre ens posa a l'abast bones eines per veure les entranyes d'aquells arguments i raons usades des del poder de l'estat espanyol, i per poder nos estalviar el disgust i la feinada d'intentar entendre-les.
Són coses fàcil d'entendre; això no vol dir que les haguem d'acceptar. Detall que em sembla important en dos sentits. Un és el de deixar d'esgotar l'enteniment amb bestieses que estan molt més que contestades. Un altre el d'alliberar l'enteniment de l'atur al que el portem quan diem :"Jo, és que això, no ho entenc. No entenc com és que passi això!, etc." Coses que diem sovint només perquè una cosa no ens sembla bé o no ens agrada. Suposo que per incapacitat o per manca de ganes d'aclarir i encarar tantes bajanades pròpies i alienes.