A continuació, la relació d'apunts escrits durant la jornada electoral. L'ordre és cronològicament invers. La Crònica de la nit a l'Snooker, per exemple, resum la festa nocturna per celebrar una jornada que jo arrencava amb l'apunt Ciutadà exemplar.
The elections for the Parlament of Catalonia held yesterday were the first in which the candidates promoted themselves on the web with a ".cat" internet suffix. For a year now a special domain extension to represent the Catalan linguistic and cultural sphere has been available on the internet. The candidates were able to run their campaigns from their .cat web sites, which in itself is a symbolic but important victory. Thanks to Catalan society, the Països Catalans have gained virtual sovereignty, which is the envy of other stateless nations, such as the Basque Country and Galicia. The political term that now begins, despite yesterday's result, will be inevitably dominated by the implementation of the Estatut d’Autonomia. The bar must be raised to the maximum as far as powers and the resources of self-government for Catalonia are concerned. It will not be easy, due to the endemic resistance of centralised Spanish power. The lesson to be learnt from .cat is a good one for the leaders of the new government. A lot of perseverance, intelligence, diplomacy and working with civil society to move ahead, even if the advances are more modest than we would otherwise like.
Bitllet d'opinió publicat avui al setmanari en anglès Catalonia Today.
L'altíssima abstenció de la jornada electoral contrastava anit amb una altíssima assistència a l'Snooker. Periodistes de tots els mitjans i responsables de premsa de tots els partits. Directors de diari i càrrecs polítics inclosos. És un clàssic que les nits electorals acabin a l'atapeït Snooker de Roger de Llúria. Anit no va ser cap excepció, i com que el resultat ens aboca a un escenari de pactes tant incert com fa tres anys, les converses giraven a l'entorn dels possibles acords.
Lluny de tornar a la Catalunya dual i bipartidista, això es va fragmentant encara més. [Diumenge en aquest bloc: Els "petits" mengen terreny a PSC i CiU en la recta final] No només fugim del retorn al model de dos grans, sinó que els que havien d'escombrar es queden afeblits (CiU guanyant i el PSC perdent) i, per acabar-ho de rematar, entren uns de nous en escena. D'aquí a quatre anys, si la legislatura és normal, hi haurà més periodistes competint per una cervesa o un gintònic a la barra de l'Snooker. Penso en els que hauran de seguir la campanya de Ciutadans.
La qüestió és que l'esgotament de la campanya i la necessitat d'alliberar tensions va propiciar imatges molt divertides a primera línia de barra. Tinc fotos en el meu poder que no publicaré, però amenaço amb fer-ho algun dia. (Permeteu-me aquest xantatge, però ho faig pensant en els lectors.) Rondes de xupitos de tequila a la salut del "pacte nacional". En tenic testimoni gràfic, de la millora de relacions entre responsables d'ERC i de CiU gràcies a les virtuts del xupito de tancament electoral.
En un sector més discret, i conspiratiu, hi havia els partidaris del tripartit. Menys tequila, però molt de treure pit. Algun dirigent del PSC prometent fermesa davant les imposicions de Zapatero: "Aquest s'enterarà ara!" Es tractava d'alliberar tensions, oi...
Un periodista que havia seguit la campanya d'ArturMas m'explicava que al Majèstic també hi havia cares molt i molt llargues. Tant DVD per acabar aconseguint dos diputats més? Ja ho deia jo, que l'invent cinematogràfic posaria en guàrdia l'electorat del tripartit. I ja ho deia jo que CiU s'ho jugava al tot o res. Ara, amb qui pacten Mas i el Dioni de la Franja, com alguns anomenen al líder socialcristià.
El periodista que havia seguit CiU en campanya deia: "Hem viscut en una bombolla. A cada acte que anàvem i cada racó de país que trepitjàvem semblava que Mas havia de treure majoria absoluta. Aquesta nit ha petat la bombolla." I tant. La cara d'alguns responsables de comunicació nacionalistes era un poema. ¿Estaven celebrant la vuitena victòria electoral, la segona de Mas? Ningú no ho diria.
La gràcia d'aquestes nits electorals és que afavoreixen el mestissatge polític i professional. Tothom xerra i es fa amb tothom. Caps de premsa d'un i altre partit, comparteixen copa amb periodistes de mitjans diversos, d'aquí o de la resta de l'Estat, tant li fa. Això és la Catalunya integradora. Però sense carnet per punts, és clar. L'únic requisit és l'alcohol.
Per acabar aquesta crònica d'urgència, que voreja la frivolitat (espero que m'ho permeteu, però després de tants dies calia deixar-nos anar un xic), dir-vos que vaig conèixer un company periodista blocaire, Joan Foguet.
(I mentre escric això rebo un SMS d'un dels protagonistes de les fotos d'anit. Em demana que no les difonguem. El consell de redacció de Bloc sense fulls decidirà.)
Al carrer Nicaragua l'ambient era de funeral. M'expliquen que Maragall hi ha arribat com un milhomes. Ha traspassat el sentiment de dia de difunts al company Montilla. Onze escons són molts. Perdre a Barcelona demarcació els fa molt de mal. L'entrada de Ciutadans és l'estocada final.
Per al PSC, el resultat és desastrós. Però no ho tenen tot perdut. Si volen. El tripartit suma, i tant Iniciativa com Esquerra es poden afegir tranquil·lament, sempre i quan s'acabin d'entendre. "Aprendre dels errors", he sentit dir a Castells. Un govern més àgil (amb menys consellers) i més compacte. El Tinell no és el model a seguir. Fora els regnes de taifes!
Però han parlat molt, ell i Felip Puig, de govern fort i estable. I quan CiU i PSC diuen això solen pensar en excloure ERC. S'han passat tota la campanya rebutjant la grossen koalizien. Montilla deia que no hi havia cap greu crisi que la justifiqués. Mas assegurava que no ho faria. Però, ¿ens els creiem?
Per al PSOE, però, el resultat d'aquest 1-N no és tant dolent. És dels millors. CiU guanya claríssimament en vots i escons, però per governar ha de fer la tria: Esquerra o PSC. Si Mas planta Zapatero i aposta pels independentistes, l'operació sociovergent a Madrid perilla. Duran ministre? Difícil. Si aposta pel PSC, a dins del govern o amb suports externs fins passades les municipals, per exemple, l'idil·li de La Moncloa es mantindria més vigent que mai.
Quan Pepiño Blanco parla, emet sociovergència espanyola i convergelisme català, que és el mateix però canviant l'ordre dels factors, que sí afecta al producte. CiU-PSC aquí i PSOE-CiU allà. Tant amics. Els del carrer Ferraz i La Moncloa no frisen per veure el retorn dels independentistes al Palau de la Generalitat, siguem pràctics. Un Mas condicionat per un Montilla-Castells garantint l'estabilitat és la quadratura del cercle per a Zapatero. I per a Duran, que s'ha passat la campanya dient que l'únic principi d'Esquerra és "no tenir principis".
La sociovergència ha passat de puntetes aquesta nit electoral. El debat era tripartit sí o no. Més del mateix o foc nou. Ningú ho sap. Els propers dies hi haurà moltes reunions, trucades i fotos (públiques i privades). Especula, que alguna cosa queda.
Enmig de la confusió, de la bogeria especulativa agafo el telèfon. Truco a un polític convergent. Està pel pacte sobiranista, de totes totes. Truco a un polític republicà, esperen les trucades. A veure què ofereix Mas, si és que ofereix. A veure què ofereix Montilla, si és que ofereix.
Molt de soroll per a no res. Tres anys de sacsejada política i estatutària hauran servit perquè les coses segueixin allà mateix. Grosso modo, és clar.
Més significatiu que l'abstenció em sembla el 2 i escaig per cent de vot en blanc. En conec uns quants que han votat en blanc, mal que els he intentat convèncer que no ho fessin: si més no, s'han negat a votar cap partit, decebuts de com ha anat l'Estatut i emprenyats per la campanya. Juraria que alguns vots "socialistocatalans" també poden haver anat a votar en blanc. Són el setè partit!
Les pizzes van molt bé. Te les menges mentre escrius, pràcticament. I pots parlar per telèfon, arribat el cas. Amb la mà, no calen coberts. Una llauna de Coca-Cola (avui trenquem la dieta) per fer-les baixar.
Els amics de Ràdio Mataró em van trucant per comentar la jugada, amb en Joan Salicrú, en Rafa Navarro, la Teresa Carreras i l'Anna Palà. A Mataró CiU ha guanyat. Mataró és una ciutat de 130.000 habitants de la segona corona metropolitana, on el PSC només havia guanyat les eleccions al Parlament en una ocasió, el 2003 amb Pasqual Maragall. Ja és curiós, això. José Montilla no ha arossegat el votant dorment del PSOE quan es tracta d'unes eleccions al Parlament de Catalunya. El Montilla candidat al Congrés no és el Montilla candidat al Parlament, i a Mataró s'ha evidenciat. Per tant, Artur Mas supera Montilla en una ciutat en què els socialistes governen l'Ajuntament des del 1979. Prenguin nota.
A part de la variable Barcelona-Madrid, que he anat escrivint, amb tot això d'en Zapatero i el pacte de La Moncloa (sociovergència in albis) hi ha un factor important a tenir en compte. Són les eleccions municipals de la propera primavera. El PSC no pot fer segons què. Ha de calcular si hipoteca els seus alcaldes i governs tripartits d'esquerres, des de la capital, Barcelona amb el nou i jove Jordi Hereu, fins a les ciutats mitjanes com Mataró, amb Joan Antoni Baron, i els pobles i poblets.
Quan em plantejo això de les municipals, em pregunto: ¿I si Mas governa en solitari, amb una sociovergència de Montilla a l'oposició fins passades les municipals?
Artur Mas ha comparegut al Majestic. Més modest que fa tres anys. Sembla haver après la lliçó. No marxarà de vacances, i es quedarà a negociar si vol accedir a la Presidència de Catalunya. No li serà fàcil, perquè Esquerra finalment no pateix cap patacada i pot retornar al Govern amb uns socialistes debilitats. ERC té la clau, com fa tres anys. Amb permís de Zapatero, és clar. Si Montilla i Mas volen disputar-se el suport dels independentistes, caldrà estar atents a les negociacions. Si José Montilla rep la trucada de Zapatero perquè no freni l'accés a la Presidència al candidat nacionalista, que ha guanyat en vots i escons a les quatre demarcacions, a Mas li serà més fàcil.
M'ha semblat entendre que Mas prioritzava l'eix nacional en el seu discurs. No he ensumat cap amenaça sociovergent, en la seva aparició pública, amb crits de "Mas, President!". Una cura d'humilitat per campanya agressiva de Madí en aquesta etapa postelectoral. Ara toca, com diria un Jordi Pujol preocupat aquesta nit, la Política amb majúscules.
El pacte de La Moncloa ha estat una ficció? Ara ho sabrem.
Onze escons són molts escons. Guanyar el PSC a la demarcació de Barcelona també té un valor. I, al capdavall, guanyar les vuitenes eleccions al Parlament des del retabliment democràtic, no ens enganyem, també té mèrit.
És l'hora de l'aritmètica? O de la política? O de totes dues alhora.
Montilla, ja era hora. Està pel govern de progrés, però les negociacions no seran fàcils. Els socialistes tocats, amb 5 diputats menys que el 2003 i a 11 escons de distància del guanyador en vots i escons, que és Artur Mas (CiU). El PSC tocat (i amb aquells Ciutadans que tocaran els nassos als més espanyolistes del seu partit), ERC resistent i una envalentonada ICV-EUiA. En aquestes condicions, Montilla voldrà ser President? Què hi diu Zapatero?
Ara surt Carod, molt humil i modest. És el primer que reconeix que no ha guanyat les eleccions, que ja és molt. Però també recorda que, amb només una pèrdua de 2 diputats, han fallat totes les enquestes.
Espero què diarà Montilla. Pagaria per saber què es deuen haver dit Montilla i Zapatero aquesta nit per telèfon. ¿Tindrà realment el PSC les mans lliures per pactar amb qui vulgui? ¿O Mas, amb 11 escons més que el PSC, quedarà a l'oposició malgrat el pacte de La Moncloa?
Crec que ICV-EUiA ha captat vot jove. Creixement de 9 a 12 escons. Joan Saura surt i diu: "Hem guanyat" L'eufòria ecosocialista no és garantia de reedició del tripartit. Espero la compareixença de José Montilla. Amb 11 diputats menys que CiU, el PSC de Montilla s'atrevirà a renovar l'estratègia del 2003 amb correccions: consellers consensuats, discrepàncies resoltes d'avantmà, i l'estabilitat montillista en comparació amb la inestabilitat maragallista. I una Esquerra més calmada, però una Iniciativa crescuda.
