Mirant els diaris del dia, sembla que la paraula estratègia estigui completament fora de lloc. En la negociació del futur govern de la Generalitat de dalt, s'està parlant de poder, carteres, programes i, sobretot de garanties de convivència. En definitiva, de tàctica. Espero i desitjo que els negociadors estiguin desplegant la millor tàctica possible, però el que Catalunya necessita per sobre de tot és visió estratègica.

El resultat d'ERC en aquestes eleccions ha consolidat l'independentisme republicà com el 3r espai central de la política catalana. ERC torna a tenir un paper central en la governabilitat de Catalunya i ara, com ahir, com sempre, Esquerra tornarà a posar l'interès nacional per endavant de l'interès partidista.

Aquestes són les claus per a què Esquerra estigui en el futur govern de la Generalitat de Catalunya.

Ja ho vam anunciar fa temps (llegiu aquest post del 29 de setembre).

Només 2 dies després de les eleccions, els símptomes són clars.

S'està començant a preparar la sociovergència, per a satisfacció d'en Mas i per a desesperació d'en Montilla.

Porto 4 dies sense escriure al bloc. Us podeu imaginar perquè. La vida d'un secretari d'organització en campanya és dura. Molt dura. Un promig de 4 hores de son diàries, doble jornada (la professional, a l'IES, la política, a tot arreu) i els meus fills preguntant-se si el pare tonrarà a casa algun dia...

Avui, amb dos dies de perspectiva i amb una primera dormida de 8 hores, em veig en condicions de començar a valorar les sorpreses del dia de Difunts.

Aquí teniu el primer lliurament.

M'haureu de disculpar, però avui faig un post des de la deformació "professional". Un secretari d'organització ja ho té això, també es mira la campanya des d'un punt organitzatiu i en treu conclusions...

De vegades, la 2a divisió de la campanya electoral també té els seus alicients. Més enllà dels grans actes que surten a la tele, els partits també ens la juguem en categories "inferiors". I, dic "inferiors" només per les dimensions del terreny de joc, que no pas per la passió que hi posem els "jugadors" i el bon futbol que s'hi practica.

Ahir dissabte, vam gaudir d'un duel "gracienc" entre les esquerres locals, la "de-debò" i la de veritat... Voleu saber com va acabar el derby entre ICV i ERC a Gràcia?

Més que un post, dues consignes. Amics i amigues. Republicans i independentistes. Estem en plena remuntada, a molta bona gent li està caient la bena dels ulls. Només ens cal un petit esforç final:

- Vine diumenge a les 12h al Palau de la Música

- Parla amb 5 amics i amigues i anima'ls a votar el dia 1 de novembre.

Els candidats de la sociovergència coincideixen avui en un sol clam: "Sinn Fein!".

Però tranquils, que no es tracta ni de l'inici de la revolta de Pàsqua ni que CiU-PSOE s'estiguin apuntant a l'independentisme combatiu.

És molt més senzill...

El lideratge polític es fonamenta en tres peus: la visió estratègica, el lideratge orgànic i la integritat moral. Però no n'hi ha prou amb tot això. Un lider polític ha de transmetre il·lusió, ha de ser apassionat. Sense la passió, el lideratge no funciona.

Durant la campanya, tindreu ocasió de valorar la visió estratègica, el lideratge intern i la integritat moral de tots els candidats. Peró, abans d'anar a votar, mireu si els hi brillen els ulls...

La portada d'aquest matí del "Periódico-Gramma" mostrava un exercici brutal de sectarisme titulat: "Carta d'un mestre als candidats". Es tracta d'un escrit, suposadament redactat per un mestre de Girona, en el qual s'utilitzen tots els tòpics mediàtics i corporativistes del gremi de l'educació per a interpel·lar els candidats.

El fons de la qüestó és un altre. Algú de molt amunt s'ha cansat de sentir parlar bé a tothom del Pacte Nacional per a l'Educació i ha decidit fer alguna cosa. El sectarisme polític d'aquest tabloide és tan gran que, per tal d'atacar ERC en la recta final de la campanya, no han dubtat en abocar una tona i mitja de merda sobre la bona imatge de l'escola pública.

La meva enhorabona al, per ara, candidat del PSOE, senyor Montilla. La meva enhorabona al, per ara, conseller d'Educació i Universitats del PSOE, senyor del Pozo. Amb amics com aquests, l'escola pública no necessita enemics. El més pietós seria, doncs, que li apliquessin una discreta eutanàsia i en cantessin les absoltes amb dissimulada pietat.