Passem d'una legislatura de Dragon Khan a un escenari postelectoral també de Dragon Khan. Per no perdre el costum. La Catalunya postpujolista és així, i més abstencionista. L'endemà de les eleccions al Parlament de Catalunya (resultats i composició) les especulacions sobre el futur govern han estat diverses. Formalment, encara hi ha tres opcions possibles sobre la taula: pacte nacional (CiU-ERC), sociovergència o convergelisme (CiU-PSC) i govern d'esquerres (PSC-ERC-ICV-EUiA).
El pacte nacionalista té pocs, escassos, números. Ni CiU ni ERC estan per la labor. Millor que encara no descartem res, perqupe tot just el Dragon Khan acaba d'arrencar. El fet objectiu és que ERC va convidar a la guanyadora CiU a "obrir el ball", i la primera trucada i reunió, prevista per a avui, serà entre Artur Mas [web] i José Montilla [web]. La federació nacionalista no tanca formalment cap porta, però Josep Antoni Duran Lleida tampoc no dissimula la seva preferència per un acord sociovergent amb el PSC.
La sociovergència, el gran tabú de la campanya en els mitjans de comunicació (no en aquest bloc), irromp hores després de l'escrutini. ¿On són les causes de força major que justifiquin la grossen koalizionen que Mas i Montilla han rebutjat durant la campanya? Sembla contradictori que el guanyador i el perdedor [Francesc-Marc Álvaro li ho retreu] de les eleccions s'asseguin per explorar un acord de govern que s'havien dedicat a descartar quan demanaven el vot. Que ho fessin al cap d'uns dies d'atzucac negociador tindria sentit. Però el primer dia fa lleig.
El PSOE de José Blanco [bloc] i el propi José Luis Rodríguez Zapatero, que anava al Congrés pel nou Estatut d'Andalusia (cafè per a tothom en l'Espanya plurinacional i federal i tal i tal), s'han dedicat aquest dijous a matisar les paraules del secretari d'Organització dels socialistes espanyols la nit electoral a Ferraz. A Blanco se li entenia tot: sociovergència. Era el primer a trencar el tabú de l'oasi (mediàtic) català. La mateixa nit electoral, de gran consum d'Internet.
[José Blanco: Elecciones, el día después]
Ara, però, el PSOE sembla que faci un gest cap a Montilla i cap al PSC. De donar-los el pèsam la mateixa nit de Difunts, Blanco i també Zapatero han passat a renovar-los el xec en blanc. "El liderazgo corresponde a Montilla, que tiene mi respaldo", ha dit el president espanyol deixant fer. Zapatero és aquell que va prometre que respectaria l'Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, ¿recordeu oi?
¿El mateix Zapatero que s'ha tret de sobre Bono, Ibarra i Maragall deixarà d'apretar el PSC? ¿Permetrà que se li generi un problema a Catalunya anomenat tripartit versió 2.0? Tinc dubtes raonables, però aquesta tarda de dijous el PSC ha fet una aposta estratègica per un "Govern de progrés", segons ha explicat Miquel Iceta [bloc]. Les cometes són importants aquests dies. La campanya electoral és l'època del broc gros a les cometes, de fot-li-que-és-de-Reus. En canvi, un cop fet l'escrutini les cometes són sagrades i cal analitzar-les mil·limètricament. Allà on diu "progrés" no dedueixi vostè que vol dir "esquerres".
La Mònica Terribas ha sortit en pantalla llegint les portades d'aquest divendres i tots els diaris catalans titulen a la primera que el PSC i Montilla volen un nou tripartit, però corregit i refet ràpid. L'ABC destaca que el PSOE vol que CiU governi amb el suport del PSC. I El Mundo... què dir d'El Mundo? Treu els tres Ciutadans [web i bloc] fotografiats en portada. Exhibeixen el seu resultat electoral (en part), sense pudor de cap mena.
[Juan Varela: Ciutadans, ciberdemocracia mestiza]
Des d'un punt de vista estrictament nacional, el panorama és desencoratjador de totes totes. Pendents de Madrid, novament. Ho alerten Carod i Saura. Mas i Montilla, tots dos. El primer perquè té el seu millor aliat en l'aposta sociovergent a La Moncloa. El segon perquè ha de negociar amb Ferraz i Moncloa el no-suïcidi polític i electoral del PSC i del seu primer secretari, recordem-ho, que és el mateix Montilla. L'articulació de possibles pactes per governar Catalunya els propers quatre anys es basa, en aquestes primeres hores, en el triangle Mas-Zapatero-Montilla, és a dir, el pont aeri de sempre per a uns, CiU, i per a altres, PSC.
[Toni Dalmau: L'hora dels pactes]
Com que és profunda i evident la ferida i el ressentiment en l'espai sobiranista que podrien compartir nacionalistes i independentistes, el pacte nacional és un brindis al sol. I llavors els nacionalistes recorren al PSC, mentre que els independentistes els imiten i fan tres quarts del mateix. Al carrer Nicaragua els telèfons deuen treure fum. Hi ha qui diu que el PSC atén CiU per submissió al PSOE. N'hi ha que diuen que ho fa per fer-se valer en la negociació amb amb ERC i ICV-EUiA, la gran guanyadora de les eleccions d'entre les forces d'esquerres.
[Lluís Foix: Dónde están las llaves]
El líder reforçat ecosocialista Joan Saura [web], entrevistat per la Terribas, ha insistit que el govern d'esquerres es mereix una segona oportunitat. Els seus votants estan per aquest projecte, sense cap mena de dubte. Però, ¿poden els republicans dir el mateix? Els 21 escons són un nou vot de confiança de l'electorat independentista al tàndem Carod[web]-Puigcercós[bloc]. ¿Entendrà determinat votant d'ERC que facin Montilla President quan és Mas el guanyador (per segona vegada en escons) i li ha tret 11 diputats d'avantatge al PSC?
[Josep-Lluís Carod-Rovira: Consolidar l'espai catalanista d'esquerres]
[Joan Puigcercós: Hem escoltat i hem sigut escoltats]
El problema d'Esquerra és que, si la via del pacte nacional condueix a un carreró sense sortida, l'únic escenari per evitar quedar-se a l'oposició davant d'un govern sociovergent és concedir la Presidència de Catalunya a un Montilla perdedor. Prioritat: tripartit. La patacada de 5 escons, i la derrota a la ciutat i la demarcació de Barcelona són molt contundents. D'acord que el tripartit suma 70 diputats (la majoria absoluta són 68). D'acord que el notari, el DVD i l'agressivitat de la campanya dissenyada per David Madí han estat francament contraproduents per a la federació nacionalista en la mirada posada en el 2-N. D'acord que Duran [que avui xateja a El País] es mor de ganes de ser ministre i prefereix col·locar Mas a la Presidència amb qui sigui per, finalment, seure en el Consell de Ministres de Zapatero.
[Busot: Madí posa el càrrec a disposició de Mas mentre Trias ja dispara obertament contra l'estratègia electoral]
[Diari Republicà: De mica en mica, la sociovergència omplirà la pica]
Tot això, i més, d'acord. Però em segueixo fent la pregunta políticament incorrecta. ¿Ha de presidir la Generalitat qui perd les eleccions de manera tant i tant clara? Només pregunto.
[Debat blocaire sobiranista a l'Olla de grills i en clau progressista a Els uns i els altres]
Si estem pendents de Madrid, el President serà el guanyador Mas. El PSC s'entrega definitivament al PSOE i es converteix en una sucursal pura i dura de Ferraz a Nicaragua. Carod és el cap de l'oposició i d'aquí a quatre anys ja veurem el creixement d'ERC i d'ICV-EUiA. Es mengen un bon tros dels socialistes.
Si deixem de banda Madrid, el President serà el perdedor Montilla. El PSC dissimula el seu fracàs electoral (el precipitat relleu de Maragall, bàsicament) amb l'obtenció de la Presidència de Catalunya per al primer candidat no nascut a Catalunya. No ho dic amb segones. Jo em dic Gordillo.
Deuen ser hores difícils per a CiU. [El nacionalista Croat Català escriu Catalunya, en crisi.] Però encara que avui tot apunti a una versió 2.0 del govern catalanista i d'esquerres, jo no descartaria el pacte del convergelisme català i la sociovergència espanyola. Tant dret tindria CiU com ERC a pactar amb el PSC. Oi?
En Galderic Lastras escriu aquesta anàlisi electoral, i també en versió gràfica.
Qui no ha superat la Primera anàlisi en calent, encara és el referenciat Fent la viu viu.
En David Figueres també està analític. Ai, això de l'abstenció!
En Carquinyol, des del Badiu dels Micacos, escriu La meva anàlisi de les eleccions.
Ressenya l'Escrutini català, a la Mirada Crítica.
En Marc Vidal va d'El xec en blanc al Pastís enverinat.
En Borinotus esbossa els Fronts oberts.
En Botxí, a l'estil Mireia Galindo [bloc], l'alegre, es pregunta si Fem un 69?
Qui també es pregunta és Gustau Navarro, des de l'Alguer: Un govern per a fer què?
En Jesús Cardona passa el seu ribot per Un nou tripartit.
El crític literari Joan-Josep Isern deixa escrit Eleccions al Parlament: abans d'anar a dormir.
El filòsof Ramon Alcoberro destaca que Esquerra torna a ser decisiva!
Un altre filòsof, en Josep Maria Terricabras, deixa apuntat L'endemà el vot.
L'escriptor Toni Ibàñez fa una sèrie amb Resultats, Resultats II, Resultats III i els que vindran...
L'escriptor Oriol Izquierdo suggereix Generositat i imaginació.
L'escriptor i poeta Martí Rosselló adverteix que Els Ciutadans ja són aquí!
L'Antoni Escandell, des de Sant Pol, apunta que fins al primer de desembre Encara falten uns dies per a l'elecció del President.
En Daniel Solano manté la seva tesi de la sociovergència monclovita. Desenvolupa la idea a El Pla de Ruta Mas-Zapatero és a punt de complir-se.
L'economista mataroní Francesc Amat escriu Nit electoral.
L'Esquerroscopi s'atura per fer Els partits catalans després de l'1-N: ERC, després d'un optimista Un altre tripartit és possible.
A Sí Ministre encara se sorprenen amb Bufa quina jornada!
I el nouvingut (a aquest bloc) Joan Arnera reflexiona sobre Els vots i els pactes.
