arnaucuni |
Nació. |
dimecres, 8 de novembre de 2006 | 07:27h
L’amnèsia convergent
L’any 1458, moria a la ciutat de Nàpols Alfons IV comte de Barcelona i rei d’Aragó. Que aquest rei de la Corona d’Aragó morís a Nàpols no és una casualitat, el fet és que aquest comte de Barcelona va néixer a Medina del Campo (Castella) l’any 1416 i succeí al seu pare ( Ferran I, que heretà la corona gràcies al compromís de casp, 1412) a la seva mort, doncs, de de aleshores, Alfons va emprendre la conquesta de Nàpols a la qual hi dedicà la resta de la seva vida fet que va produir un distanciament en afers dels territoris peninsulars. Per tant, Alfons I tot i ser rei de la corona d’Aragó i comte de Barcelona, podríem dir que mai va posar els peus a Catalunya ni a la resta de les terres peninsulars de la Corona.
Doncs aquests dies en que Catalunya escull un nou parlament ,en uns dies tant transcendentals per a la nació, Catalunya torna a quedar orfe de sobirà. I es que a en Pasqual, ara li han vingut unes ganes desorbitades de fer un safari per Àfrica.
Mentre el poble de Catalunya escull el que hauria de ser el nostre màxim òrgan de govern, el nostre president es passeja per platges paradisíaques, i visita poblats indígenes.
Bé, al cap a i a la fi, que podem esperar d’un país on els que abans d’ahir pactaven amb el PP d’Aznar i de Fraga avui titllen de botiflers els promotors d’un govern amb el PSC?
Certament, veient el panorama, corroboro el que li ha dit un habitant d’una regió/nació senegalesa el nom de la qual no recordo, a Pasqual Maragall: “Si la regió/nació senegalesa en qüestió i Catalunya fossin estats independents, les coses els hi anirien molt millor”.
Pobre Pasqual, quants centenars de quilòmetres haurà de fer per poder restar en pau, si fins hi tot al Senegal li recorden la xacra de l’independentisme?
PD: Si algú sap el nom d’aquesta regió, nació, realitat nacional... senegalesa i el vol escriure ho agrairia molt.
PPD: A continuació us recomano un article del filòsof Josep-Maria Terricabras que crec que aporta algunes claus per entendre el panorama post-electoral i d'aliances:
arnaucuni |
Nació. |
dimarts, 7 de novembre de 2006 | 07:21h
Entre infern i purgatori...
Després de la tempesta política, els menys atrevits -o més ignorants- comencem a treure el cap, en aquest cas el bloc. Des de la jornada electoral, m’he mantingut en un discret i prudent silenci fruït de la meva ignorància política, he preferit callar i esperar per no pifiar-la, aquest és el recurs dels que no en sabem tant com voldríem.
Després d’aquest període, però, ja hem veig amb condicions de reprendre l’activitat del bloc.
Abans però, permeteu-me fer un anàlisis del que “podria haver estat”.
Primer, el que molts a hores d’ara veuen amb tristesa i indignació, “el pacte nacional”. Aquest pacte l’han defensat els sectors catalanistes per tal de fer front al poder de Madrid, etc. Personalment, crec que aquesta opció –que fins hi tot en algun moment m’ha semblat la més adequada- lluny de distanciar-nos del poder central ens hi apropa. M’explico, Si analitzem el ventall de forces polítiques amb representació parlamentària a casa nostra, ens adonem que podem dividir-les en dos grans grups:
Forces d’àmbit estatal: PSC i PP
Forces d’àmbit nacional (català evidentment): CIU, ERC, ICV* i Ciutadans.
* En el cas d’Iniciativa, la veritat, és que la podríem col·locar a les dues enumeracions, i en el cas de Ciutadans els seus votants presumiblement desitjarien restar en l’altre grup.
Tenint en compte aquesta divisió, ens adonem que al Parlament hi ha una força d’esquerres i una de dretes d’àmbit estatal (PSC i PP) i una força de dretes i dues d’esquerres d’àmbit nacional (CIU i ERC, ICV).
Per tant, des d’una òptica sobiranista, una aliança CIU-ERC debilitaria la consciència nacional de la nostra nació i relegaria la democràcia catalana a el que molts pretenen que sigui, una democràcia de fireta, dèbil, en definitiva, una democràcia pròpia de la perifèria castellana i res més que això. Hem de tenir en compte que si volem esdevenir algun dia un estat sobirà hem de tenir ben clars els conceptes polítics, o es que algú veu un govern espanyol PSOE-PP? O un govern britànic Conservador-laborista?
Home! Que això només passa a Alemanya!
Segon, el que per desgràcia o per fortuna –posats a triar per fortuna, tot hi que ens ensumem la desgràcia- és i serà, un “Tripartit 2.0” .
Aquesta opció no és ni de bon tros millor que l’anterior. A qui se li acud cedir el ceptre del poder nacional a un seguidor indiscutible de les doctrines de “El príncep” de Maquiavel (Montilla)? I deixar el nostre “apreciat” cos de policia nacional a les mans d’un comunista (Saura)?
Sens dubte, aquesta no és la millor opció.
I per últim ens resta la tant temuda “sociovergència”. En aquest punt, permeteu-me ni que sigui per un cop solament, parlar en clau de partit (ERC). Ja que crec, -potser ingènuament- que aquesta és la millor opció per als republicans.
Mireu, Mas president de la Generalitat i Montilla de conseller en cap, vicepresident, conseller primer o com vulgueu dir-li, tot i restar sota el “control” d' Artur, Montilla continua fullejant nit rere nit com a bon deixeble del seu mestre l’obra maquiaveliana, de tal manera que Mas i CIU caurien a la trampa de la que ens advertien en el seu “Confidencial Cat” Per tant, una Esquerra experta en oposició, sabria –suposem- treure profit de la situació.
Tot hi així, el curs de la política ha seguit el seu camí (de carro) hi pel que sembla ens espera una legislatura més de tripartit, trist-partit, Dragon khan, Tsunami, o diga-li com vulguis, el fet es que, ens agradi o no, d’aquests propers quatre anys, esperem que en siguin quatre, depèn que tornem o no a veure un govern d’esquerres a Catalunya.
... Ignoren que tu tens força i que aquí som catalans; que enfront dels lleons rampants que ostenta el Drap de Castella, posaràs en contra d'ella l'arma més forta i ufana: la Bandera Catalana —quatre barres i una estrella!—.
Poema publicat a Germanor, núm. 288, pàg. 6, 1 d'octubre de 1924
Aquesta tarda, escoltant la ràdio m’he assabentat de la proposta feta per Esquerra republicana, iniciativa i alguns sectors del partit socialista d’ampliar l’edat electoral als setze anys. La veritat, és que amb la poca difusió de la notícia i el fet que en cap de les webs dels les joventuts dels partits implicats [JERC, JEV i JSC ] no se’n parli hem fa pensar que no és una proposta amb molta empenta.
Personalment, crec que és una llàstima que es doni tant poca rellevància a un tema cabdal per al jovent que s’implica en la política i veu en ella l’eina per canviar la societat. Suposo que molts pensareu que als setze anys encara és dora per anar a votar, però jo hem pregunto: Un jove de setze anys que ja té edat per anar a treballar i pagar impostos, que ja és gairebè un ciutadà convencional no pot opinar democràticament sobre la societat?
També hi haurà gent gent que pensarà que un noi de setze anys no disposa dels coneixements suficients per votar amb seny ni té coneixement de causaalhora de ficar la papereta a l’urna, a aquesta gent els hi dic: No trobo vàlid aquest argument en una societat amb un abstencionisme electoral alarmant que posa de manifest la ignorància política que assola la nostra nació. Els joves, són el colectiu amb més reivindicacions i amb menys veu actualment si també es veritat que la indiferència i la conformitat entre aquests són factors que ajuden a aquesta lamentable situació.
I per últim, vull posar un exemple pràctic: crec que a vilaweb tothom es creu apte per anar a votar ningú posaria en dubte que qualsevol blocaire de vilaweb disposa de la cultura suficient per anar a votar,i que fins hi tot l’autor d’aquest humil bloc podria anar a votar doncs us he de dir que –com alguns ja haureu deduït per l’ortografia o per l’estil d’escriptura, de vegades nefast :-)- que l’autor d’aquest bloc té setze anys.
I deixant de banda aquest tema, vaig a parlar-vos del “l’anècdota” que dona nom al post.
Una cosa que sempre m’ha fascinat de vilaweb es l’absència de comentaris fatxes en els blocs, a diferència d’altres moltes comunitats de blocaires de caràcter nacionalista o independentista.
Dons, malauradament, ja no ho podré dir més ja que n’he llegit un. El comentari en qüestió me l’han fet al meu bloc i diu el següent:
·Ijos de puta catalanes de mierda viva ESPAÑA!!! i españa va kon Ñ no kon NY subnormales
Doncs sí, resulta que un o una colla de fatxes s’han escolat a vilaweb, i un cop aquí m’han deixat la cagada inconfusible de la raça espanyola.
Als creadors del comentari els hi vull dir:
Suposo que es pensaven que en llegir-lo l’esborraria, res més lluny de la veritat no solament no l’he esborrat sinó que li dedico un post, heus ací la diferència entre ells hi nosaltres ells censuren nosaltres difonem.
No deixa de ser curiós veure com unes persones que s’estimen tant la seva pàtria que són capaces de insultar als habitants del país veí per preservar-ne l’honor perdut a base de violacions i assassinats. Per que no fan el favor d’escriure amb una mica de decència? Heus ací la diferència, nosaltres lluitem per la llengua i ells únicament la fan servir per lluitar ,es a dir insultar.
M’agradat molt el comentari, per que resumeix a la perfecció allò que molts blocaires ens hem esforçat en demostrar, el caràcter autoritari, agressiu, humiliant inculte, vulgar, superb, violent, etc. El caràcter i les formes de l’Espanya d’Olivares, d’Espartero, de Primo, de Franco, de Fraga, d’Aznar i companyia i com no del talante de Zapatero.
Agraeixo doblement aquest comentari ja que si amb ell pretenien acovardir-me o desdir-me o simplement molestar-me, els he de dir que lluny de aconseguir-ho han causat en mi l’efecte contrari, després de llegir això, hem sento orgullós de lluitar per una causa tant noble com és la d’erradicar aquests personatges de la terra, la causa de la llibertat individual i col·lectiva dels pobles, la causa dels insultats, agredits, perseguits i assassinats i no pas la dels insultants, agressors, perseguidors i assassins.
Que per molts anys pugui continuar rebent insults si aquest és el preu que s’ha de pagar per anhelar la llibertat!
Simplement una pregunta que convida -crec- a la reflexió:
El debat -escàs val a dir- que s'ha originat entorn al candidat del PSC per ser d'origen forà, s'hauria produït igualment si aquest fos candidat d'ERC?
Tot seguit se senten uns xiulets i uns crits , el soldat sent com una suor freda li regalima cara avall veient l’espectacle que s’origina davant seu . Una munióincomptable de tricornis , fusells , llaços i baionetess’abraonasobre el baluard , sense dubtar-ho fa tocar la campana que avisa de l’atac . En poca estona ja s’han plantat en el baluard una cinquantena de soldats i algun que altre voluntari , els soldats espanyols i francesos ja pugen per la bretxa del baluard i en poca estona ja son dalt del d’aquest obligant a els catalans a refugiar-se darrere una petita barricada situada al ben mig del baluard . Allà els catalans aguanten numerosos atacs i estenent per tot el baluard una tètrica i llastimosa catifa de morts . Al cap al vespre i amb moltes baixes els catalans decideixen retirar-se a les afores del baluard . Durant tota la nit i amb els filipistes controlant el baluard l’artilleria francesa castiga les muralles de la ciutat provocant nombroses bretxes . Cap a la matinada un soroll de veus i crits desperta els soldats francesos que ocupen el baluard , i es que la població en assabentar-se de la ocupació del tros de muralla han agafat armes i qualsevol objecte capaç de fer mal i ara baixen amb torxes per un dels carrers del barri de la Ribera . Finalment els francesos es veuen obligats a retirar-se , deixant enrere mes de dos mil morts.
Aquest és un fragment d’un text que vaig escriure fa anys –l’estil ho corrobora- per ser presentat en un concurs literari –que per cert, modèstia a part, va guanyar un servidor :-)-. Aquest text, pretenia ser un assaig històric sobre els fets esdevinguts durant l’últim període de la guerra de successió 1712-1714 (aproximadament).
Això ho explico per que va ser durant el transcurs d’aquesta malaurada guerra que es va popularitzar la denominació “botifler”. En un bon principi, la paraula no s’usava per designar aquelles persones contraries als interessos de Catalunya com ho fem en l’actualitat, en aquell temps, es designava amb el mal nom de “botiflers” aquelles persones afins a la causa borbònica –que si fa o no fa bé a ser el mateix però amb matisos-.
El mot despectiu és d’origen francès “?” –no conec la llengua gala i no he estat capaç de trobar-ne la traducció, potser algú hem podrà ajudar- en català es tracta del “capoll de la flor”.
Segurament –m’imagino- en francès la paraula capoll no deu tenir significat despectiu. Tot hi així, trobo que el “joc de paraules” està molt ben trobat. En origen, dir botifler a algú, era dir-li “capullo francès” però concentrat en un sol mot, i en els nostres dies vindria a ser alguna cosa així com “capullo traïdor”.
Ah! I parlant de botiflers, ahir vaig rebre la propaganda electoral de “ciudadanos”. M’ho he passat molt bé jugant al “Dónde está Wally?” amb les seves llistes electorals. On són totes aquelles “celebritats” que van alçar tant de rebombori en el seu moment? Es que hem de pensar que son d’aquells que llencen la pedra i amaguen la mà?
Per que us en feu una idea un dels “cervells” del partit –suposant que en tingui algun- com és Francesc de Carreras el trobem en el número 85 de la llista per Barcelona. Dues opcions, o aquest home és un vertader ingenu, o no te gaires ganes de treballar.
PD: Tot fent aquest post i estudiant la etimologia de les paraules, se m’ha acudit escriure un proper post parlant de l’origen del mot “gavatxo” per avançat, em sembla recordar que té alguna cosa a veure amb les patates, ho investigaré.
Aquest post el dedico a la vessant cibernètica de la campanya electoral i del moviment sobiranista en general.
Primer de tot, vull fer esment d’una iniciativa que, als blocaires i habituals de vilaweb ens toca força de prop. La creació d’una comunitat de blocs sobiranistes, la Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS). Aquesta és una iniciativa de la qual han participat alguns dels membres de la comunitat de vilaweb com Xavier Mir entre d’altres. La XBS es la web que neix de la voluntat d’agrupar tots els blocs sobiranistes de la nostra nació en una única comunitat virtual, sense tenir en compte particularitats polítiques ni tendències.
Inscriure el teu bloc en la XBS és realment fàcil, ho podeu fer [aquí] i és una manera més de contribuir en la conquesta catalana i independentista de el món virtual.
L’altra iniciativa de la que en vull fer ressò, si bé no és una iniciativa estrictament virtual, bassa majoritàriament la seva raó de ser en el món cibernètic. Es tracta de la plataforma Sobirania i Progrés, aquesta plataforma promoguda per diverses personalitats del moviment sobiranista com per exemple, l’historiador Oriol Junqueras o l’actor Joel Joan, neix amb l’objectiu d’impulsar el moviment independentista entès com a pilar fonamental de la preservació nacional i de progrés a Catalunya.
Aquesta plataforma ha llençat una campanya agosarada que es basa en la recopilació de 10.000 adhesions virtuals,( en aquest moment en tenen prop de sis mil) un cop aconseguides aquest nombre d’adhesions, posaran en marxa una sèrie d’objectius per tal d’assolir la plena sobirania i el reconeixement internacional.
Finalment us animo a participar en les anteriors propostes i us adjunto un llistat de blocs de campanya electoral.
Ahir a la nit, mentre mirava l’entrevista feta a Josep Piqué, corresponent a la ronda d’entrevistes que Televisió de Catalunya farà al llarg d’aquesta setmana als candidats a la presidència de la Generalitat, hem vaig qüestionar per enèsima vegada la suposada perfecció del sistema democràtic.
Nomes començar, el presentador va presentar a Josep Piqué com el líder d’un partit polític amb un suport de més de 300.000 vots però al que cap altra força política “estima”. Aquest fet -sense polemitzar sobre les raons d’aquest aïllament polític, que en són moltes i segurament molt legítimes- sobta, i fins i tot pot arribar a semblar injust. Que el vot de més de 300.000 persones sigui ignorat, si més no, posa en entredit la “puresa” del sistema democràtic. Que 300.000 persones siguin políticament ignorades és segurament un fet vertaderament antidemocràtic tot i que les postures que defensen bé es valen la marginació precisament per “antidemocràtiques” en alguns casos.
Però, plantegem-ho a l’inversa, Catalunya actualment forma part de del regne d’Espanya, i per tant, malauradament, algunes de les polítiques que es duen a terme exclusivament a nivell català han de ser aprovades en institucions democràtiques a nivell espanyol, on la representació catalana queda en clara minoria respecte a la resta de l’Estat.
Aquest és el cas de l’estatut o d’altres lleis de menor importància que han de ser “ratificades” quan en realitat van a passar la “censura democràtica”.
Això vol dir que en un sistema democràtic suposadament casi perfecte, basat en el poder de la majoria, milers de persones, pel fet de no disposar d’aquesta majoria, veuen ignorada la seva voluntat.
La raó de ser de les democràcies, no és altra que la presumpció de que la elecció correcta recau en la majoria quan això, crec, no és sempre així.
Recordem que Adolf Hitler va vèncer les eleccions democràtiques de la república del Weimar l’any 1933 i no per això crec que deixa de ser l’assassí més important de la història. Un altre cas més recent és el de la reelecció de Jorge Bush, tot hi que aquest últim no és tant evident com l’anterior.
Tal i com deia el nostre amic, crític televisiu i presentador a Televisió de Barcelona, Ferran Monegal:
“Milions de mosques menjen merda cada dia i no per això la merda és més bona”
L’any 1409, amb la mort de Martí el jove, fill únic del rei Martí I “l’humà”, sencetà una crisis de poder. Martí I, va veure obligat, malgrat la seva avançada edat i la seva potencia sexual, a tenir descendència per salvar el fosc esdevenir de la casa reial. Com es evident tenint en compte les seves mancances sexuals Martí I es veu incapaç de proporcionar un hereu a la corona i aquesta cau en un llarg i polèmic litigi.
Després de la mort del monarca el 31 de maig de l’any 1410, la corona cau a mans d’un govern provisional, un govern de transició, a l’expectativa del resultat de les disputes successòries.
Els principals pretendents a la corona són:
-Jaume IIII d’Urgell, que compta amb el suport del principat, València, les illes i algunes zones d’Aragó.
-Lluís de Calàbria, que principalment recull el suport dels anti-urgellistes descontents amb en candidat anterior.
-Ferrant d’Antequera, infant de castella i gran terratinent del regne veí.. Finalment recollirà el suport de totes les dissidències dels altres candidats.
Altres pretendents de menor rellevància eren:
-Alfons I de Gandia i de Foix.
-Isabel d’Aragó.
-Frederic de Luna.
A l’hora d’analitzar el Compromís de Casp, hem de tenir present que s’ha d’encabir en el sí d’un conflicte a escala internacional com és el cisma religiós del papat d’Avinyó, ja que el recolzament del Papa de Roma al candidat castellà, Ferran d’Antequera, en contraposició al candidat favorable al Papa cismàtic Benet XIII, Jaume IIII d’Urgell, condicionarà en gran mesura el resultat final del litigi.
Tothom sap perfectament que el “vencedor” del litigi successori va ser Ferran d’Antequera. Aquest fet, el de deixar el govern del regne a mans d’una persona d’origen forà, s’ha analitzat moltes vegades al llarg de la història com el primer pas cap a la dominació espanyola de la nostra nació.
Personalment crec que, cedir el poder a una persona d’origen forà, que potser per aquest fet no aprecia tant com caldria ni reconeix tant com caldria la voluntat i els anhels del poble català és una decisió arriscada i la història, els tres-cents anys de dominació i mal govern estrangers ho avalen.
Recentment és discuteix molt sobre el fet que el candidat del PSC José Montilla pugui arribar a ser president de la Generalitat. No m’agradaria caure en els tòpics ni en la monotonia però crec que ens hauríem de preguntar seriosament, sense tenir remordiments de caràcter racista, com alguns ens volen fer creure, si una persona que amb prou feines sap expressar-se mínimament en català està capacitada per governar Catalunya.
Crec que a ningú li agradaria caure en “Compromís de Casp 2, España contraataca” ja que això, ara sí, suposaria la mort de la nostra nació. Per suposat no vull dir que la investidura de Montilla com a President de la Gene suposi la fulminació de Catalunya – a més que aquests són arguments propietat del PP- el que vull dir es que hem d’anar amb compte per que ara nosaltres decidim i ens hi juguem més que al segle XV.
Ara que, ben mirat, si l’alternativa a Montilla és Mas, francament, no se que dir-vos, potser sí que Catalunya es comença a “desmembrar-se a sobre”.
Abans que comencés la campanya electoral pròpiament dita, hem vaig proposar fer una mena de diari de campanya com molts companys blocaires heu fet. Doncs bé, això m’ha estat de moment, del tot impossible, simplement per que no s’està produint una campanya electoral –almenys, no s’està produint el que jo interpreto que hauria de ser una campanya electoral-.
Opino, com ja vaig apuntar en [aquest] post, que una campanya electoral ha de ser un període en el que els partits polítics exposin els seus plantejaments i projectes de país, el que en termes econòmics s’anomena “vendre el producte”. Doncs bé, personalment peso que cap partit es dedica a vendre el seu producte, sinó que es dediquen a juga a “la puta i la ramoneta” constantment.
Crec, que aquest mètode electoralista, lluny d’afavorir a la democràcia, la perjudica greument, que els polítics es passin el dia simplificant i diluint al màxim el diàleg electoral desviant-lo amb picabaralles insubstancials, pot conduir a dues situacions diferents però igual de negatives per a la societat.
Primera: augmenta la confrontació social, però no una confrontació social “sana”o positiva per al sistema sinó una confrontació visceral, insubstancial una confrontació basada en fets anecdòtics per que són únicament els fets anecdòtics els que intervenen en la campanya electoral
I segona situació i per mi tant o més negativa que l’anterior, és que el debat descafeïnat i fútil, contribueix a la propagació del descrèdit social de la classe política i de la democràcia en general, cosa que es tradueix amb un cada vegada més elevat abstencionisme de vot.
Tinc la sensació, que alguns dirigents polítics de casa nostra, han alçat la vista més enllà de les terres de ponent i lluny d’interpretar l’àrid paisatge democràtic de les terres d’Espanya com un model a evitar, l’usen com a model a seguir. Per exemple els famosos DVDs de CIU o els fets de Martorell.
Crec que el pitjor que ens pot passar es una espanyolització progressiva de la democràcia catalana, aquest fet, posaria punt i final a totes les nostres ilusions de futur.
Realment espero i desitjo que els nostres polítics mostrin una mica de carisma i de cervell hi es desfacin el més aviat millor d’aquest mètode estúpid de fer política i que posin sobre la taula els seus projectes sense mirar enrere ni de reüll ja que el passat i el present, en política, i més en campanya electoral, tenen un escàs valor.
Arribats en aquest punt, podríem proposar al company blocaire Xavier Mir o a algun dels artífexs de la campanya “jo també vull un estat propi” una campanya del tipus...” jo vull una campanya digna” o “ jo vull una campanya a la catalana” –es broma :-)-
I per últim, vull remarcar els últims resultats de la nefasta campanya electoral.
Ahir, les Joventuts d’Esquerra Verda, van decidit retirar la seva campanya que es basava en l’oferiment de preservatius sota el lema “Folla’t a la dreta” en considerar que es tracta d’una “expressió desafortunada”.
I finalment, ahir el candidat d’Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, va ser escridassat per una colla d’estudiants feixistes a la porta de la UB on anava a fer un acte de campanya acompanyat del dirigent de les JERC, Pere Aragonès.
PD: Tot i les meves dures crítiques al clima de tensió d’aquesta campanya, no crec que en Carod s’hagués escapat de l’escridassada en el cas que la campanya anés com una seda.
Hi han coses que no canvien mai!
A continuació us he deixat el video de l'escridassada feixista a en Carod:
