Ahir vam presentar al Parlament la majoria parlamentària per formar el Govern d’Entesa Nacional pel Progrés, en un acte sobri i solemne. Entre l’allau de cròniques i informacions, cal entendre aquest acord de govern amb l’objectiu central de construir positiva i serena d’un país basat en la llibertat i el benestar. El nostre missatge és de fortalesa democràtica a la societat que representem. Després de l’alta abstenció en aquests darrers comicis, els polítics ens sentim obligats a reforçar els vincles de complicitat civil i democràtica amb el conjunt de la ciutadania. Més que mai, en la tradició democràtica que arrenca de l’Assemblea de Catalunya, l’objectiu d’un sol poble fa imprescindible l’aplicació del principi que la cohesió social vol dir sempre cohesió nacional, també.

El Govern d’Entesa Nacional s’ha d’entendre com el conjunt de formacions polítiques que conviurem en un mateix Govern, que serà més Govern que no pas Govern de coalició, i com el conjunt de persones que l’integren que se senten nacionalistes amb d’altres que no se’n consideren. Que tant unes com altres formin el futur Govern de Catalunya és la millor garantia de cohesió social. Parlem d’un govern d’entesa que no anirà, tampoc, contra ningú. Ni contra cap país, ni contra cap societat ni contra cap llengua. Res no ens fa nosa. Perquè la Catalunya del futur és cosmopolita i universal. I serà així amb les nostres pròpies arrels nacionals irrenunciables. Ara més que mai volem construir una societat que no miri els orígens de la gent, ni els seus cognoms, ni la seva llengua familiar. Parlem d’una Catalunya nacional com la voluntat de decidir per a tothom, amb independència de les procedències geogràfiques de cadascú. Què vol dir tot això? Vol dir que cal garantir la igualtat d’oportunitats i l’accés a uns serveis públics de qualitat. Amb el reconeixement explícit al teixit empresarial d’aquest país, absolutament imprescindible per tal de fer una Catalunya de tots. Serem un Govern fort. Serem un Govern amb la voluntat de construir, però també serem un Govern amb la mà permanentment estesa a tots els sectors polítics de dins i fora del Govern, perquè hi ha coses que no són de partit, sinó que són de país, d’interès nacional. Ahir vaig acabar el discurs de presentació amb una cita de Joan Fuster. Permeteu-me que la reprodueixi de nou: “en aquesta Europa encara hi ha massa milions de ciutadans jacobins per civilitzar”. Aquesta pot ser la nostra contribució. Saber que des de la diversitat és possible construir en benefici de tots. Ens hi juguem el present i el futur. No fallarem.

D’aquí a menys d'una hora tindrem el resultat de les enquestes fetes a peu d’urna. Dues hores després ja hi haurà els resultats d’escrutini real gairebé definitius. Estic envoltat de companys i companyes, de col·laboradors, d’amigues i amics. Les impressions que tenim apunten a la consolidació de l’espai polític d’ERC. Estic molt esperançat. La participació no és tot l’alta que voldríem. Si algú s’ha despistat potser encara hi és a temps. Arribem a port després d’haver navegat mesos contracorrent. Vosaltres i jo sabem quant ens ha costat.

D’aquí a molt poca estona, a Lleida, clourem la campanya. Com sempre, durant la jornada de reflexió i el dia de la votació hi haurà moments d’eufòria i d’altres de preocupació. De cop i volta et sembla tenir la certesa que tot anirà la mar de bé i que les millors previsions es veuran superades. Al cap d’una estona, apareixen els dubtes. Després, la pausa de parèntesis llargs de prudència i de ponderació. Fins que el dimecres ens arribin les primeres impressions sobre participació i sobre com va desenvolupant-se la jornada electoral. Abans d’entrar, però, en aquesta mena d’espera on la raó freda i l’optimisme encès es riuen l’un de l’altre, vull aprofitar aquest bloc per donar i donar-vos les gràcies.

Gràcies, primer, a la militància d’ERC i a les amigues i amics pròxims que ens han ajudat. Moltes persones han col·laborat en els actes organitzats per tot el territori, han assistit a les reunions, han participat en tota mena d’intervencions. Gràcies a tota la gent que ha fet seus els nostres arguments i els ha defensat, a casa seva, a la feina, a la facultat, amb el grups d’amigues i amics, a la penya, a la llar d’avis. Gràcies a la multitud de persones que es van mobilitzar i es van manifestar pel dret a decidir. Sé que la immensa majoria, en coherència amb la seva presència al carrer per defensar Catalunya aquell dia, ens votaran dimecres. Gràcies a tothom que s’ha adreçat al partit durant la campanya, aportant-nos idees i iniciatives, afegint-se a llistes de suport, entrant a les nostres pàgines a internet per tal d’informar-se. Gràcies als qui heu seguit aquest bloc i els dels altres candidats d’Esquerra; als qui heu seguit les nostres intervencions públiques, de vegades anticipant-nos el discurs. Gràcies al comitè electoral i a totes les persones que han treballat més directament en la campanya, Gràcies a les treballadores i treballadors dels mitjans de comunicació que ens han acompanyat en el periple. Gràcies a molta altra gent que em deixo. Gràcies, molt especialment, al Joan, a l’Ernest, el Carmel i el Pere, i els seus i meus companys i companyes de les candidatures, per la seva empenta durant tota la campanya. I gràcies, per acabar, a totes i tots els qui, anònimament, ens heu encoratjat i ens heu transmès la vostra il·lusió, la vostra complicitat i el vostre compromís. Moltes gràcies!

L’acte d’avui a Barcelona ha estat emocionant. El Palau de la Música ha quedat petit. Em sap greu per totes les persones que s’han hagut de quedar fora. Hem fet, dèiem aquest mati, una campanya austera però intensa. Ho hem pogut palpar cada dia i n’hem pogut percebre l’efecte entre les persones amb qui tenim més complicitats. Ara veurem si, com pensem i esperem, aquesta intensitat emotiva i, sobretot, l’esforç d’argumentació i d’explicació de les nostres propostes, han arribat a la ciutadania. Al milió dues-centes mil persones que afirmen sentir-se primordialment catalans i d’esquerres. Ens hem adreçat a tothom, però a aquest milió dues-centes mil persones principalment. Perquè compartim aquesta definició elemental –catalans d’esquerres- i els sentim nostres. Ara sabrem si hem estat capaços de convertir l’experiència d’aquests anys en maduresa política. Ara sabrem si hem estat capaços de transformar fins i tot l’engany i el tracte injust en energia positiva i en capacitat de mobilització i d’engrescament de voluntats. Sabrem quanta gent ens ha fet seus.

Fa tres anys vam fer un gran salt electoral. El prevèiem, però la seva dimensió va sorprendre tothom. Ara bé, un salt electoral no necessàriament és un salt polític. El salt polític que es correspon amb el salt electoral d’Esquerra del 2003 l’hem anat donant tots aquests mesos. El salt electoral es manifesta un dia, però recull l’empenta de cicles molts llargs. El salt polític, en democràcia, aprofita la força electoral per traduir-la en acció política, en acció de govern, en l’adopció d’iniciatives que modifiquen les inèrcies i provoquen situacions noves. En el salt polític que hem volgut provocar aquests anys, en condicions molt més difícils de les previstes, ERC hi hem apostat molt fort. Ens hi hem jugat molt. El resultat del dimecres esdevindrà, sigui quin sigui, un balanç i un mesuratge d’aquest salt polític. El salt electoral del 2003 significava començar a trencar el bipartidisme que tenia emmanillada la política catalana. Vist amb perspectiva, no va ser pas un salt fàcil. Però dimecres, 1 de novembre del 2006, tenim un objectiu encara més ambiciós i difícil. Volem consolidar aquell salt electoral perquè sigui la prova que el salt polític també s’ha produït. Si dimecres, després de totes les tempestes, el tercer espai polític que representa ERC resulta validat pels electors, voldrà dir que el mapa polític català ja ha superat definitivament la reducció a la bipolaritat que ha durat més d’una generació. Voldrà dir que la segona part de l’operació, la més difícil, també ha estat completada amb èxit. Llavors, fins i tot en el cas que, empesos pels altres poders, els antics pols polítics es veiessin abocats a l’aliança (psoevergència), els nostre espai s’hauria consolidat per un llarg període. I la nostra agenda de projectes i objectius condicionaria tota la política catalana. Amb Esquerra al Govern, que és el nostre objectiu, ja res no tornaria a ser igual. Aquesta és la importància de consolidar el 2006 allò que vam començar a construir el 2003. Ho dic sovint i ho reitero: si volem, podem.

Potser la metàfora que més vegades he fet servir aquest mes d'octubre per explicar on apunta el projecte polític d'ERC ha estat la de la mirada llarga. La mirada llarga és una mirada que apunta lluny, que busca un punt en l'horitzó després d'haver resseguit el trajecte o els possibles trajectes que hi condueixen. La mirada llarga és ambiciosa, és prospectiva, és estratègica. La mirada llarga proposa i es proposa objectius, escenaris d'arribada. I quan no són prou definits o evidents, s'esforça a endevinar-ne els perfils més enllà de la boira. La mirada llarga és una proposta de mirada col·lectiva, de mirada de país, cap a un exterior que és el futur, imaginat des d'un lloc i un punt de vista (polítics) que considerem els nostres.

Les eleccions de dimecres, però, dependran més de les mirades endins. De moltes particulars mirades endins que ja han destriat o destriaran sensacions i informacions rebudes, per tal de deduir-ne una veritat i extreure'n una conclusió, una decisió (política). Diuen que les coses i les realitats només existeixen si nosaltres les “veiem”. Però veure-les bé no sempre resulta fàcil. El decurs de la política catalana d'aquests anys ha estat mostrat amb uns jocs de llums i d'ombres que han fet molt difícil captar el fonamental i les continuïtats, i han afavorit, en canvi, els flaixos enlluernadors, efímers i intencionats de fragments no sempre gaire rellevants. Ara, amb aquest bagatge desigual d'impressions, serà la mirada endins, cada mirada endins, assistida per la intuició i la intel·ligència, la que establirà la síntesi retrospectiva, el sentit (polític) del relat i el veritable paper de cada personatge. Mirar lluny i mirar endins, doncs. Complementàriament.

Queden literalment quatre dies, i enfilem la recta final de la campanya. Amb sensacions positives. Però també amb el dubte de si hem sabut transmetre el substancial del nostre projecte a tota la població interessada. Què és el que mou les persones a prendre una opció de vot? Els factors en el cas de vot constant o en el cas de vot variable, decidit en funció de les conjuntures, ¿són els mateixos? El dimecres vinent sortirem de dubtes.

La impressió superficial és que, durant mesos, s'ha parlat poc de les grans qüestions estratègiques de país. Això segurament ha de condicionar el procés electoral. Incrementa les incerteses. Entre el soroll de l'Estatut i l'inflament d'anecdotari i excessos verbals s'han desdibuixat temes importants: l'alternança al Govern; el replantejament de les bases del catalanisme; el desplaçament de l'acció pública cap a les qüestions socials; l'esforç per projectar una Catalunya més moderna que s'enforteixi aprofitant els corrents de la globalització i la informacionalització; el nou enfoc de la immigració. I molts més elements. Tot això ha quedat colgat i submergit, fora de focus, fora de l'atenció pública. D'altra banda, sabem ben poc dels somnis de les persones concretes, i de la relació entre la seva aventura personal amb la marxa de les coses públiques. Tampoc no sabem allò que desencadena la seva adhesió, el seu rebuig, la seva desconfiança, el seu cansament, el seu entusiasme. L'entusiasme, diu avui l'entrevistat a “la contra” de La Vanguardia, és encomanadís. Jo també ho penso. El sondeig d'aquest diari és el que ens dona a ERC un resultat més curt. En canvi, hi ha tanta gent que m'ha encomanat entusiasme aquests dies que he de fer un esforç per administrar-lo i contenir-lo. Avui, el refredat que arrossego (hi ha passa, diuen) m'hi hauria d'ajudar, però no se'n surt.

A mesura que les dades dels instituts d’estudis d’opinió són més favorables a ERC (molt més que fa tres anys, tot i que la majoria encara per sota dels resultats efectius finalment obtinguts llavors), tothom ens interroga sobre el mateix: amb qui pactarem. Curiosament, als altres els ho pregunten menys. Tampoc no els pregunten gaire, per exemple, sobre si ja ho tenen mig lligat.

Com que tenim de veritat un projecte de país i un model de societat, i com que realment posem el país i la gent per davant de les nostres legítimes ambicions de partit, per a nosaltres és més important determinar COM governar que no pas AMB QUI. COM? Mitjançant un veritable compromís de coalició que garanteixi una cohesió interna i una estabilitat al Govern que, ho hem de reconèixer, no ha estat satisfactòria aquests tres anys darrers. COM? Simplificant l’estructura del Govern per buscar major eficiència i combatre la burocratització. Millorant l’administració pública. Assegurant la continuïtat dels grans projectes amb independència de qui governi. Incentivant la carrera professional del personal funcionari. COM? Treballant per objectius que han de ser públics i transparents. Precisant les estructures de responsabilitat. Facilitant l’accés de la ciutadania a l’administració i coordinant-ne les finestres, amb l’ajut de la implantació més intensa de serveis en línia. Establint clarament els àmbits en els quals l’externalització de tasques millora l’eficiència, i distingint-los d’aquells altres on només suposa la pèrdua de recursos i la descapitalització en termes de coneixement expert (l’administració de la Generalitat ha de tenir més horitzó d’expertesa i d’intel·ligència posada al dia, que no pas de client universal que tot ho pot encarregar). I podríem anar seguint. TENIM un pla de millora de l’administració pública i volem aplicar-lo. Si podem, evidentment. AMB QUI? Amb qui estigui disposat a compartir-lo. Amb qui accepti el gruix del nostre programa social i nacional. Amb qui compti amb el suport ciutadà suficient i vulgui arribar a un acord amb nosaltres. Amb qui estigui disposat a assumir un programa de govern ambiciós, innovador, rigorós i auster. Després de les eleccions, amb qui ho vulgui, parlarem. Parlarem de programa, parlarem d’estil, parlarem de coratge, parlarem de lideratge, parlarem de bon govern.

A “Plexus”, un dels seus volums autobiogràfics, Henry Miller parla de perseguir miratges i de la sensació que “com més sovint tocava la realitat, amb més força encara rebotava cap al món de la il·lusió, que és el nom de la vida quotidiana”. Aquesta dialèctica entre il·lusió i realisme és pràctica per descriure les sensacions viscudes en la intensitat de la campanya. D’una banda la immersió estressada en la realitat. De l’altra, el caràcter un punt artificial i excepcional que, en campanya, pren tot el que ens envolta.

Ja he vist els sondeigs i les enquestes. Però també he sentit l’escalf de la gent en molts moments. L’escalf de molta gent. La percepció freda, que es basa només en dades estadístiques, sembla propiciar una aposta pel manteniment d’ERC (alguns vaticinen un manteniment a la baixa). Però la impressió subjectiva és molt més positiva i em manté la il·lusió ben alta. És la realitat del contacte constant amb la gent, aquests dies de la campanya, allò que em fa rebotar cap al món de la il·lusió que parla Miller. La il·lusió d’Esquerra d’obtenir un gran resultat. La il·lusió i el convenciment que el sabrem administrar molt bé. En política no hi ha miracles. Però hi ha la lliure consciència particular de les persones i la seva capacitat per interpretar els moments i actuar en conseqüència. I allò que aquestes consciències lliures diran el dia de les eleccions no pot ser anticipat ni predeterminat. Per això se’n fan, d’eleccions. Optimisme de la voluntat? Sí, és clar. Però, sobretot, confiança en el nostre projecte i en el bon sentit de la gent.

Aquest migdia, encara amb el regust positiu dels actes de campanya del cap de setmana, com l’emotiu i engrescador de Girona, he pogut gaudir de l’ambient amable i cordial de Tribuna Barcelona. Acompanyat per Antoni Serra Ramoneda, que ha presidit i moderat la conversa-dinar, Josep M Sancliments i Ernest Benach, que ha fet la meva presentació, he exposat una síntesi de les propostes d’Esquerra. Entre la nodrida presència hi havia Joan Puigcercós, bona part de la direcció d’ERC i també molts amics, amigues, intel·lectuals o periodistes, que tinc la sensació que m’han sentit el discurs moltes vegades en pocs dies. Per això m’he fixat especialment en els detalls de cansament o d’interès que podia copsar. I he de dir que m’ha sorprès que, durant la intervenció formal, potser el moment de major concentració i atenció –un d’aquells moments especials i gratificants en els que et sents en sintonia amb els que t’escolten- s’ha produït quan comentava la proposta de Pacte nacional pel civisme i la societat responsable.

Es tracta, aparentment, d’una de les propostes més difícils de concretar i que no sembla formar part de les preocupacions prioritàries de la gent. Però en canvi, cada vegada més, percebo entre els que ens escolten que això els interessa. Avui, per exemple, ho he notat parlant de la immigració. Això és normal, sol passar. Però encara més quan comentava la necessitat de convertir la laïcitat en la plataforma que ha de fer possible el respecte a les opcions religioses o les creences de cadascú. La laïcitat és la cultura pública que resumeix el joc de valors a compartir que han donar solidesa i cohesió a la Catalunya plural que estem construint. El pluralisme és l’element més definidor de la mena de societat democràtica que pretenem. Com més pluralisme, i més respecte pels altres, més democràcia. I el pluralisme és substancialment l’harmònica convivència entre persones que actuen d’acord amb sistemes de valors diferents. La clau de volta de la bona coexistència entre aquests diferents sistemes de valors rau en la capacitat d’establir quins són aquells valors públics compartits per tothom, els que defineixen el nostre model de societat. La laïcitat condensa aquest paquet compartit de valors (llibertat, justícia, respecte, responsabilitat, esforç, civilitat...) en coherència amb la continuació de la tradició republicana de la qual la gent d’ERC participem. El fil conductor del republicanisme és aquest.

En el debat televisat del divendres a la nit, des d’Esquerra vam proposar a CiU, PSC i ICV-EU, la constitució d’un grup parlamentari conjunt al Congrés de Madrid. Durant el que queda de legislatura això s’hauria de traduir en un acord d’unitat d’acció en tot allò que fes referència al desplegament estatutari, al marc competencial i, en general, al que podem definir com els grans temes d’interès nacional. Aquesta proposta és completament coherent amb el programa d’ERC basat en els pactes nacionals (modernització, educació, salut i benestar, cultura, civisme). Perquè la controvèrsia tàctica permanent entre forces polítiques no ens desviï de les qüestions estratègiques fonamentals per a Catalunya.

Evidentment, hi ha moltes qüestions en les quals les diferències de plantejaments socials, d’ideologia o de qualsevol mena haurien de poder expressar-se en els arguments i en les preses de posició de cada opció política. Però l’important de la proposta d’ERC és la invitació a posar el país i els interessos de la ciutadania per davant dels interessos dels partits. L’important de la nostra proposta és que vol expressar de manera inequívoca: - Primer, el reconeixement de l’existència d’un espai de compromís nacional compartit al voltant de les qüestions bàsiques d’interès general. - Segon, l’assumpció que la divisió interna, la negociació per lliure i el pacte particular van afeblir la posició catalana en la tramitació final de l’Estatut. - Tercer, la convicció que la precarietat institucional catalana, que l’Estatut no ha pogut resoldre, fa necessària una estratègia d’unitat per tal d’enfortir-nos quan negociem a Madrid (el sainet del finançament català en els pressupostos de l’Estat, ara fa pocs dies, n’és un exemple eloqüent). Per a nosaltres, Esquerra Republicana, Catalunya és abans i és primer. Però sabem que no som els únics i no en volem pas l’exclusiva. I com que el país és ple de cartells amb gent que diu que a Catalunya l’estima, comptem que l’oportunitat que ara els oferim de demostrar-ho farà la nostra proposta irresistible.

De vegades la reiteració es fa necessària. En una societat plural, oberta i democràtica la condició de ciutadà o ciutadana, en igualtat de condicions, de drets i de deures, ha de tenir caràcter universal. La ciutadania té un caràcter social, igual per a tothom. La identitat, en canvi, en una societat també plural, oberta i democràtica, la tria cadascú. És particular, electiva, voluntària.

Les nacions democràtiques asseguren la ciutadania plural, i conviden les persones a identificar-se nacionalment al voltant d’uns patrimonis i d’uns projectes culturals, vivencials o simbòlics específics, sovint distintius i que poden ser compartits. Les persones poden identificar-s’hi o no, lliurement, sense que això afecti la seva condició de ciutadans. Els estats de concepció autoritària, en canvi, solen apropiar-se dels processos socials de producció d’identitat, monopolitzar-los, i exercir la funció de dispensadors únics d’identitats, independentment de les voluntats o llibertats particulars. A la nació, a qualsevol nació, les persones s’hi poden adherir. Però la nació mai no es pot imposar. Vull dir que, en democràcia, la nació no es pot imposar, ni ens pot venir assignada des de fora. Convidar a compartir la pròpia identitat i, fins i tot, estar disposat permanentment a refer-la, per tal de facilitar que pugui ser compartida, és cortesia, és sentit històric, és modern i és democràtic. Voler dir-li a un altre qui o que és, tenir la pretensió de voler imposar-li la nació o la identitat a un altre, això és dominació, és violència, és arrogància, és energumenisme.

Ja som en plena campanya. Enquestes per a tots les gustos. Lectures i interpretacions més o menys esbiaixades. Intents d’identificar els punts forts i febles de cada discurs. Diagnòstics sobre els grups de persones indecises i els factors que els poden acabar decantant. Arrengleraments al voltant de les principals opcions... I apel·lacions, com sempre, a l’anomenat vot útil.

Els vots són útils i respectables tots, per descomptat. Les opcions polítiques, però, no són equivalents. No totes les esquerres signifiquen el mateix, ni totes les dretes. Ni tothom qui s’autoproclama catalanista ho és de la mateixa manera. La trajectòria de cadascú és prou clara i les seves propostes també. No cal editar un DVD per explicar-ho. Hi ha qui ha estat governant gairebé sempre i el vell Estatut ja li anava bé. I qui estava a l’oposició i també li anava bé. I a uns i altres, al govern o a l’oposició, també els anirà bé el nou. I també hi ha qui, com ERC, converteix l’elaboració d’un nou Estatut en una prioritat, s’hi compromet i, vist el resultat obtingut, reconeix que no és satisfactori i que no s’han assolit les expectatives mínimes proposades. Qui batalla fins a darrera hora per obtenir millores en l’Estatut i es debat per veure quina pot ser la millor decisió a prendre, siguin quins siguin els costos polítics que haurà de pagar, no és catalanista de la mateixa mena que aquell altre que negocia a la baixa qualsevol sortida, ignorant l’acord del Parlament de Catalunya, a canvi d’un pacte per estricte interès particular o de partit. No és igualment catalanista qui té una concepció patrimonial del país i les seves institucions i que, quan no són a les seves mans, es dedica a fer un discurs apocalíptic i a fer soroll que emmascari i dificulti la feina del Govern, que qui adopta posicions substancialment constructives i proposa posar per davant l’interès nacional, recollint-lo en grans pactes nacionals que permetin consensuar polítiques sobre temes bàsics, independentment de si és al Govern o l’oposició. El catalanisme d’Esquerra Republicana de Catalunya és un moviment social que vol incloure tothom i assolir una majoria democràtica que permeti fer efectiva la sobirania nacional. El vot útil catalanista dels qui comparteixen aquest objectiu és, doncs, el vot a ERC. Tots els altres són respectables, però són una altra cosa. Són vots que apunten a d’altres objectius. L’altre són, parlant de catalanisme sobiranista, succedanis.

Resulta gratificant sentir com molts alcaldes de municipis petits o mitjans, gestors hospitalaris, empresaris o directius de sectors tan diversos com els esports, l’ensenyament o el turisme, lloen la feina feta per la gent d’ERC al Govern de la Generalitat. De vegades el soroll mediàtic ha tapat la bona actuació de moltes persones d’Esquerra que, des de conselleries, secretaries, direccions generals o des de qualsevol altre lloc de l’administració han fet un esforç honest i expert per millorar l’actuació pública. Els afectats concrets, els que n’han seguit el dia a dia, saben prou bé que hi ha hagut una gent compromesa amb el país, decidida i treballadora, i que, en la majoria dels casos, ha actuat amb gran sentit col·lectiu, amb responsabilitat i amb eficàcia. Tot i no haver governat abans. Ara, l’experiència adquirida constitueix un capital polític molt important.

En alguns àmbits s’ha avançat més en els dos anys i mig que Esquerra Republicana ha estat al Govern, que no pas en les dues dècades anteriors. No ho dic jo, m’ho diuen. I no pas militants o simpatitzants del partit. Ara, amb més experiència, encara estarem en condicions de fer-ho millor. Hem après dels encerts, que molts han volgut amagar; i dels errors, que sovint han estat magnificats. Els agents socials directament afectats que la gestió d’ERC al Govern en tenen una opinió molt més favorable que no pas aquells altres agents només condicionats per l’allau de representacions i imatges interessades que els han arribat. És simptomàtic. Encara que la pressió sobre la ciutadania per generar-li fílies i fòbies ha estat molt intensa durant aquests anys, estic convençut que les persones sabran distingir entre allò que cada força política ha fet i allò altra que certs oracles diuen que ha fet. Sabran separar la realitat de la calumnia o el prejudici reiterats que volen substituir-la. La política, del DVD. Tenim vocació de Govern. Esquerra és un partit amb vocació de Govern. Perquè creiem en el país. El volem construir. L’estem construint. I sabem que la nostra actuació serà més profitosa i efectiva si la podem fer comptant amb un ampli suport popular i des del Govern. A l’oposició hi hem estat molts anys. Si cal hi tornarem. Però no tenim vocació d’oposició. A l’oposició sabem que la nostra contribució a la vertebració nacional, al benestar o a la conquesta d’espais de sobirania no podrà ser tan rellevant. A l’oposició ens hi volen els qui no volen que el país canviï. A l’oposició ens hi volen els altres partits. A l’oposició ens hi vol la Cope i la seva circumstància. Però nosaltres no. Anem a les eleccions a obtenir el màxim suport per tal de contribuir el màxim a la realització efectiva del nostre projecte polític. És a dir, si pot ser, des del Govern. Amb tanta influència i capacitat operativa com puguem. Per vocació, per pragmatisme, per convicció. Il·lusionadament.

Ja fa dies que una part de l’atenció dels mitjans es desplaça cap a la qüestió de si hi haurà cara a cara televisiu entre Montilla i Mas, en quin o quins mitjans, en quina o quines llengües. La capacitat de simplificar els termes del debat fins a reduir-lo a molt pocs elements, no necessàriament fonamentals, i de polaritzar posicions, és realment aclaparadora. Si a més es focalitza tot al voltant dels dos candidats dels partits majoritaris, s’aconsegueix un efecte decisiu: desapareix la complexitat, desapareix la singularitat, desapareix el pluralisme.

L’opinió pública lliure necessita nodrir-se d’una informació de qualitat. Això vol dir una informació respectuosa amb la diversitat d’opcions, i capaç de subratllar les seves posicions sobre les qüestions fonamentals. Presentar les eleccions al Parlament com si fossin unes eleccions presidencials -entre dos, no pas entre cinc-, diguem-ne a l’americana, no ajuda a aclarir les coses a la ciutadania, sinó a distreure-la. D’ençà del debat televisat entre Kennedy i Nixon el 1960 ha plogut molt. La política té sens dubte una dimensió d’espectacle que s’ha intensificat en l’era de la televisió. Però correm el risc que ens passi com en el bàsquet. La televisió ha obligat a modificar el reglament del joc d’acord amb els seus interessos. En el cas de la política, el reglament és la democràcia. I el dret a rebre una informació plural és la seva condició imprescindible. La majoria de mitjans de comunicació catalans, públics i privats, i els seus equips professionals, fan una contribució indispensable a la qualitat democràtica dels processos electorals. Tots en depenem.

Encara que tots aquests dies de precampanya resulten intensos i interessants, avui/ahir dilluns ho ha estat particularment. Per començar una conversa molt franca i oberta, tot esmorzant, amb un grup d’empresaris i executius de l’associació FEMCAT. A les instal·lacions del Club de Tennis Barcelona, on encara no havia estat mai. Després he anat cap a la Generalitat, on he tingut una llarga i cordial entrevista amb el President (ara la comentaré). Tot seguit cap a Llerona i Les Franqueses per gravar algunes escenes que serviran per l’espot publicitari d’ERC durant la campanya. He constatat l’esforç i el temps que cal per poder realitzar 7 segons de publicitat. Ha resultat amè. Un trencament a mitja jornada. Avançada la tarda he anat al despatx del Parlament a preparar un parell d’articles. He atès periodistes. Actual, Dossier Econòmic. Trucades. Al vespre he estat amb en Joan Barril i Joan Ollé a Catalunya ràdio, al Cafè de la República. I hem empalmat amb una darrera conversa amb Fermín Bocos, a RNE. Si més no, és el que recordo mentre tornem cap a casa.

He trobat Pasqual Maragall molt relaxat i tranquil. Somrient i animat. En un bon to personal. Ha tingut el detall de sortir a buscar-me en un gest que li agraeixo. La darrera conversa llarga que havíem tingut havia resultat ben diferent: era per informar-me de l’expulsió d’Esquerra del Govern. Aquell dia s’acabaven moltes coses per Esquerra i pel propi Maragall. Però la política queda, o hauria de quedar, per damunt de les nostres aventures particulars. Servim causes. I avui l’un i l’altre estàvem il·lusionats. Maragall amb la perspectiva de treballar en el tema europeu. Jo, com tota la gent d’ERC, perquè percebem que la ciutadania s’allunya de discussions d’aparador, buides, i espera propostes. Perquè qui ha decidit votar diu voler fer-ho en clau de futur i de projecte de país més que no pas de passat i en clau, diguem-ne, estatutària, I perquè les enquestes ens van assenyalant una progressiva remuntada amb tendència a incrementar-se. Procurarem estar a l’alçada que mereixen tantes persones que ens proporcionen un suport ferm, constant i discret.

Ha estat una de les preguntes més habituals en les reunions d’aquest dies sobre temes econòmics. Quina és la posició d’Esquerra sobre el Quart Cinturó? Resposta: una posició ferma, oberta, operativa, útil i respectuosa. Vull dir que ERC ha dit no al Quart Cinturó tal i com es proposava. ERC s’ha oposat i s’oposa a una intervenció de gran impacte que faci irrecuperables, per exemple, amples àrees del Vallès, a major glòria de les grans constructores, de l’especulació a les zones adjacents, del transport privat... per comptes d‘avaluar a fons les necessitats de mobilitat, les possibles respostes mitjançant el transport públic i, també, les noves necessitats que el creixement metropolità ha generat i generarà. Al voltant de Barcelona s’ha articulat la concentració de persones i d’activitats econòmiques més gran de la mediterrània occidental. Només el Vallès Occidental ja s’apropa al milió d’habitants i te un producte interior brut més elevat que alguns estats de la UE. Si considerem el Vallès Occidental com una gran ciutat en desenvolupament, i comparem els seus equipaments amb els del municipi de Barcelona, just a l’altra banda de Collserola, o els de València, trobarem que els dèficits són alarmants. S’han de proveir les infrastructures i els recursos que permetin que la gent del Vallès pugui tenir una qualitat de vida equiparable a la de barcelonins o valencians.

Les cues sistemàtiques i cròniques a la B-30 i a d’altres vies de connexió intracomarcal no són acceptables. Ara, l’autopista d’Europa i el carrer major del Vallès són el mateix. S’hi ha de posar remei. I el remei vol mesura i defugir de posicions cuirassades. No al desenvolupament indiscriminat, mesurat per tones de ciment per càpita, que ignora costos ambientals i consumeix territori de manera irreversible. Però també no al conservacionisme ultrancer dels qui ja estan bé en les seves reserves privilegiades, i creuen que els serveis pels qui han arribat més tard han de quedar subordinats a la preservació d’un món exactament igual al que ells han vist i conegut. Hi ha hagut molta demagògia interessada i productivista, molt esperit depredador, molt faraonisme, en algunes propostes. I també un oblit inacceptable de les necessitats i els interessos col·lectius en d’altres. La trama metropolitana concentra bona part de la capacitat productiva del país i necessita infrastructures; més de les que ara te. Ha de disposar d’un servei de transport públic nou que garanteixi la mobilitat i que aprofiti les plataformes actuals per ampliar-les, millorar-les i fer-les funcionals a les necessitats. Per això l'aposta ha de ser prioritàriament ferroviària. Ja no es poden autoritzar, per exemple, més polígons industrials o zones residencials sense garantir-hi l’accés en transport públic. La inversió en la xarxa ferroviària i de transport públic no estalviarà però, completament, la construcció de noves vies per travessar o per desplaçar-se per l’anella metropolitana. Llavors, aquestes noves vies han d’estar concebudes per minimitzar l’impacte territorial i ambiental. De fet, sense aquestes vies i una bona articulació de la segona corona metropolitana no podrem resoldre bé el lligam entre el conjunt del país i la seva capital: l’objectiu de Prat de la Riba; el seu neguit per fer de Catalunya una “terra estructurada”. Posem, doncs, per davant el benestar de la gent, buscant l’equilibri en la qualitat de vida a qualsevol lloc del territori, però amb la voluntat decidida de protegir aquest territori i el patrimoni natural que acull. Transformant el que cal, amb respecte i responsabilitat. A efectes pràctics, l'autopista d'Europa és per passar-hi de pressa i passar-hi de llarg. El carrer major del Vallès és per passar-hi cada dia i comunicar-nos còmodament entre nosaltres. No són, doncs, el mateix. El que ara ens cal és una via moderna que comuniqui el Baix Llobregat amb els dos vallesos per permetre la mobilitat interior, un cinturó ferroviari que envoltant Barcelona per darrera connecti Vilanova amb Mataró, passant per Vilafranca, Martorell, Terrassa, Sabadell i Granollers, i també facilitant la connexió fluïda amb un eix transversal desdoblat. Per cert, ja us heu apuntat a la Plataforma Sobirania i Progrés? Aplaudeixo la iniciativa i l’esforç del nucli impulsor ,i la sensació d’optimisme raonat i realista que han sabut transmetre. Veig a la pàgina web (sobiraniaiprogres.cat) que les adhesions no paren de créixer (ara quan escric són 2396). Els envio tot el meu suport.

Les converses amb empresàries i empresaris durant aquestes darreres setmanes han estat d’un gran interès i han proporcionat concreció i relleu a les impressions que ja teníem a partir d’economistes i altres persones d’ERC i del seu entorn que treballen especialitzadament els temes econòmics. La majoria d’empreses, per no dir totes, han estat concebudes per guanyar diners. No cal donar-hi més voltes. Però també moltes van més enllà i assumeixen objectius de caràcter social, cívic o cultural. Les empreses, així, modelen la seva identitat. De vegades d’això se’n diu imatge corporativa i respon a una veritable estratègia de comunicació. Les empreses volen vincular-se a elements o a valors que potser no formen part substantiva del seu negoci, però que proporcionen prestigi, reconeixement, bona reputació. El mateix passa amb els productes d’aquestes empreses, la seva imatge de marca, la seva presentació, i la publicitat que vol associar-los amb les idees d’èxit, modernitat, joventut, dinamisme o identificacions similars que els consumidors podem considerar positives o atractives. Les empreses, doncs, tenen identitat. També identitat local, nacional o multinacional. En funció de qui n’ostenta la propietat o el capital, dels mercats principals, de la seva implantació laboral.

La nostra dependència econòmica es pot mesurar amb paràmetres com la inversió pública, les infrastructures, el desequilibri fiscal, el tracte uniforme per a realitats econòmiques molt diferents (mateixos salaris i pensions per a costos de la vida diversos). Però també per les dificultats que pateixen moltes empreses catalanes a l’hora d’assumir desacomplexadament la seva condició. Les reticències davant l’etiquetatge en català o el poc aprofitament de les oportunitats identificadores que proporciona una llarga tradició industrial i comercial com la catalana en són un exemple. Hi ha fins i tot empreses que, per sentir-se còmodes en el mercat espanyol, procuren dissimular la seva catalanitat. Aquesta “normalitat” crònica d’una situació tan anòmala és un indici de la necessitat de potenciar la imatge de marca de tota l’economia catalana. Les empreses sense identitat no existeixen. Quan falla algun dels factors identificadors d’origen, acaben adoptant-ne d’altres... que no suposin cap problema. No som davant d’una qüestió de resistència, ni ens podem acontentar preservant una mena catalanitat clandestina per a la nostra economia. El pacte per la modernitat, ha d’incloure el compromís entre el teixit empresaria i el Govern per prestigiar el “made in Catalonia”. Una normalitat que obliga a demanar perdó o a amagar-se d’allò que és cadascú, no és acceptable. I si Finlàndia o Irlanda poden ser referències de prestigi, Catalunya i les seves empreses també ho han de poder ser.

El recurs del govern socialista espanyol contra la llei audiovisual catalana aprovada fa 9 mesos, i la seva suspensió cautelar, constitueixen una més de les nefastes conseqüències indirectes de la retallada de l’Estatut. Després del consens del debat parlamentari de 1999 sobre comunicació, hi havia pendent una llei catalana de l’audiovisual que permetés modernitzar el marc jurídic del sector i adaptar-lo a la nova realitat (legal, tecnològica, empresarial...). Va costar sis anys i un gran esforç de tothom enllestir-la. De tothom, perquè el PP la va consensuar fins a darrera hora quan, sota pressió, va optar per donar llum verda a la tramitació però va votar en contra. Es tracta d’una llei complexa i d’una gran transcendència, que va comptar amb una ponència parlamentària compromesa, tot el suport del govern i el coneixement i el treball expert del Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

La Llei de la Comunicació Audiovisual de Catalunya, de 29 de desembre de 2005, donava compliment al previst als Pactes del Tinell i a les expectatives del sector. Es va realitzar atenent a un Estatut que es preveia suficient com a garantia de competències (gestió executiva de l’espectre radioelèctric, per exemple), i a la imminent aprovació d’una llei audiovisual espanyola que s’inspiraria en els mateixos principis (de fet, s’inspirava en la mateixa llei catalana). Ara, els que no han fet els deures bloquegen la prova de la seva incapacitat i la seva incompetència. Pot ser que hi hagi professionals i empreses del sector que no se n’adonin? Vull comentar, ni que sigui de passada, la trobada ahir, per dinar, amb la gent de l’Opinió Catalana. Interessant i intensa. Plena de comentaris lúcids, suggeridors, punyents. També de crítiques i de propostes. I de preguntes que encara no poden tenir una resposta definida. L’Opinió Catalana representa, aproximadament, el que en podríem dir la transversalitat catalanista i aplega representants destacats de la societat civil, del periodisme, la universitat, la cultura. Una bona oportunitat per copsar altres mirades sobre temes de preocupació i de passió compartides. Poc després érem a Blanquerna per parlar de les polítiques de comunicació, i de les altres. I més tard, a Granollers, amb gent d’empresa per parlar de les nostres propostes i, també, per sentir les seves. I els seus neguits i les seves prioritats. Demà més. Però la conclusió global te una base redundant: la nostra dependència ens crea molts problemes i empitjora decisivament tots els altres. D’aquesta dependència resulta que els altres partits en fan horitzó polític... en nom del realisme.

N’he estat convençut sempre. Però com més en parlo amb la gent de l’ensenyament més urgent se’m planteja la posada en marxa d’una veritable renovació educativa. Els educadors més neguitosos i més actius, els i les més militants i entusiastes de la seva professió són qui millor i més peremptòriament transmeten la sensació que el món educatiu no disposa de prou recursos i de prou empenta i marge d’iniciativa per donar adequada resposta a uns canvis socials que són profunds i estructurals. L’educació no pot anar més a poc a poc que l’economia o la cultura quotidiana. No podem enfrontar-nos als grans canvis tenallats per les inèrcies. El sistema educatiu veu progressivament disminuït el seu paper dispensador de coneixements, de valors i de pautes de comportament, en competència, entre d’altres factors, amb les indústries de l’entreteniment.

En l’educació ens hi juguem el futur. El model econòmic, la cohesió social i la convivència, les infrastructures... tots són àmbits determinants de les possibilitats presents i futures del nostre país. Però el país és la gent. Sense la gent el país no té cap sentit. La qualitat d’una societat és resultat de la qualitat de les persones que la composen. L’educació de la joventut és el més potent i més universal instrument que tenim a les mans per avançar cap una societat més formada, més culta, amb més igualtat d’oportunitats. El sistema educatiu és el ressort que pot evitar que, en la societat del coneixement, la desigualtat en educació sigui la principal font de marginació i discriminació. Invertir en educació, en la de tothom, això si que és invertir en la gent i en el futur. I no pas el repartiment de xecs que alguns prometen. Per cert, fa uns quants dies l’Avui va publicar un parell d’articles molt interessants de l’Eduard Voltes sobre les polítiques culturals a Catalunya. Aquest matí m’han passat una mena de continuació d’aquelles reflexions que Raimon Carrasco fa a la web de Tribuna Catalana (tribuna.cat). És un discurs interessant també, i intel·ligent, que mereix ser llegit i tingut en compte.

Els contactes i la feina intensa de la precampanya genera una rutina especial. Me n’adono cada dia, en estar i conversar amb tota mena de persones. Es una mena d’immersió en la realitat que convida a ajustar les pròpies posicions i actituds i, ara mateix i en aquest país, a reflexionar sobre la naturalesa de la política. Albert Ràfols-Casamada escrivia el maig del 2003 que “la poesia, com la pintura, és un llarg, un inexhaurible diàleg amb la realitat". La política també ho és. A la política la perjudica, “la mata”, la tendència a convertir-la en un món autoreferent, tancat en ell mateix, que, literalment, no dialoga amb la realitat. A la política “la mata” l’espectacle de la política, el joc de declaracions i contradeclaracions, la reducció al tacticisme, la substitució del concret per l’anecdòtic i del general per la banalitat. La primera responsabilitat d’això la tenim els polítics. La segona, analistes i mitjans de comunicació que sovint participen en la festa de desplaçar l’atenció de les coses importants i fonamentals a les simples i cridaneres

Ens equivoquem quan deixem els grans debats, o els debats sobre les grans qüestions, només a intel·lectuals o especialistes. En el seu diàleg amb la realitat, la política ha de situar en l’agenda pública aquests grans debats. Tenir o no tenir projecte de país, per exemple. Quin projecte i de quin país. Lligades a les grans qüestions, però, hi ha d’haver les preocupacions concretes més generalment compartides. Les formes de la convivència i la seguretat, el treball i el benestar, la qualitat dels serveis públics i la seva accessibilitat, les expectatives de la gent jove, el respecte a les llibertats. Una política que dialoga amb la realitat és la que la gent que viu en el moll de la política vol compartida per tothom. Una política que escolta. Una política que, havent escoltat, proposa, explica, argumenta i procura suscitar adhesió, complicitat, confiança, il·lusió... i, si pot ser, compromís i entusiasme. Una política d’idees i projectes clars i, necessàriament i en coherència, d’accions i realitzacions competents i transparents. L’European Cities Monitor, després d’haver consultat els executius de les 500 majors empreses europees, considera Barcelona la quarta ciutat preferida per a fer-hi negocis, després de Londres, París i Frankfurt. Oriol Barrachina, director a Barcelona de la consultora autora de l’estudi, ha declarat, llegeixo a La Vanguardia, que “fora ens veuen de manera més positiva que nosaltres mateixos”. És el que pot passar quan es desatén la realitat. Llavors la ignorància ens fa oscil·lar entre el cofoisme exagerat i el derrotisme desmoralitzador. La política demana coneixement; el coneixement demana bona informació; i no hi ha millor dipòsit d’informació sobre la realitat que ella mateixa.

La pràctica totalitat dels informes sobre l’economia catalana destaquen dos factors que no podem deixar de considerar conjuntament. D’una banda, tenim una gran capacitat per generar nova ocupació, fins a 1.000.000 de nous llocs de treball d’ençà de 1995. De l’altra, la productivitat puja ben poc i, fins i tot, en alguns dels darrers exercicis s’ha produït un mínim retrocés. Això s’explica perquè molts dels nous llocs de treball són de baixa qualificació i de poca qualitat (salarial, contractual, etc.).

Els sindicats, i no només ells, ja fa temps que criden l’atenció sobre l’impacte a mig i llarg termini del model de creixement adoptat. Si diem que hem d’adaptar l’economia catalana a la societat del coneixement i trobar-hi escletxes en les quals puguem ser competitius i aspirar a l’excel·lència, potser hauríem de passar a l’acció. No n’hi ha prou amb alguns parcs tecnològics ni amb intervencions sectorials, necessàries però insuficients. Ens cal redefinir el model econòmic en el seu conjunt. Reindustrialització selectiva, major internacionalització, inversions en formació en camps estratègics, facilitar el desenvolupament inicial dels seus projectes a la gent jove més emprenedora. El turisme i la construcció poden tenir un pes rellevant en l’economia catalana, però no podem ignorar els riscos que comporta aquesta tan marcada especialització. Quan parlem de la diversificació característica de la nostra indústria moderna (després del secular predomini del tèxtil) i de la nostra economia en general, ho hauríem de tenir present. Nota final: ara sembla que belluga la qüestió del rescat dels peatges, especialment a la regió metropolitana. De vegades la raó triga molts anys a obrir-se camí. Molta gent d’Esquerra i de les plataformes contra els peatges deuen haver seguit les darreres informacions amb un somrís sorneguer al llavis (fa tot just 10 anys de la campanya “Catalunya lliure de peatges”). També en això hem pagat molts anys, moltes vegades. Encara que Francesc Pujols va escriure que hi hauria un dia que els catalans ho tindríem tot pagat, molts dels seus lectors de la ‘Lliga i successors’ devien interpretar-ho a l’inrevés: que els catalans ho pagaríem tot.

Encara no he pogut veure la pel·lícula "Salvador", però sí que n'he llegides algunes crítiques. Alguns amics meus, així que l'han vista, me n'han parlat molt bé i han tornat del cinema impatctats, commoguts.

Llegeixo també que alguns companys seus de lluita en qüestionen l'enfocament ideològic i el format d'acció reduït a un posicionament estrictament antifranquista. Em recordo a mi mateix vestit de soldat, el febrer de 1974, un divendres a la nit, tornant del campament de Sant Climent Sescebes. Vaig acompanyar Jordi Carbonell a una entrevista amb l'arquebisbe Pont i Gol, a Tarragona, perquè parlés amb el Papa i aquest pogués parar la mort de Puig Antich, parlant amb Franco. En Carbonell va dir que hi anàvem en nom de l'Assemblea de Catalunya, però no estic segur que, en realitat, fos així. Mentre continua plovent sobre Tarragona, escolto la cançó "A Margalida", de Joan Isaac, com a petit gest de revolta contra totes les barbàries.

Amb pocs dies de diferència he assistit, acompanyat pels ex-consellers Carles Solà i Manel Balcells, a reunions amb els rectors de les universitats catalanes i amb una magnífica representació de les persones més destacades del país en l'àmbit de la recerca.

Han estat reunions molt interessants i, penso, d'una certa transcendència en matèria de política científica i universitària. En canvi, tret d'algunes excepcions, no han tingut el ressò informatiu que mereixien. M'informen que el dijous 21, el primer dia que eren més o menys operatius la pàgina web i aquest bloc, hi van haver més de 3000 visites i es van rebre més de 100 correus. Haurem d'afinar el funcionament per poder correspondre. El dilluns i el dimarts vinents sembla que les prestacions de la pàgina ja seran completament instal·lades. Aprofito per agrair les visites, la correspondència, les idees i comentaris i, és clar, els suports. Gràcies, doncs.

Avui divendres he pogut treballar amb l’equip de persones que m’ajuden i és l’únic dia que hem pogut deixar sense actes públics, abans de la conferència del dia 3 d’octubre. És, doncs, l’oportunitat de treballar-hi. De repassar notes personals, esborranys d’intervencions mig improvisades, de tornar a mirar un fragment d’un article que en el moment d’escriure’l em va deixar bon regust. Comentaris apuntats arran de lectures apressades d’obres interessants com ara “La democracia y el orden global” de David Held, la trilogia sobre l’era de la informació de Manuel Castells (especialment el segon volum dedicat a les identitats) o bé “The End of Poverty: Economic possibilities for Our Time” de Jeffrey D. Sachs. Hi ha molts textos de lectura estimulant i plena de suggeriments. Alguns de naturalesa directament política.

La vida dels que ens dediquem a la política és plena d’excitació, però també de servituds i de mals moments. Cal reconèixer, de tota manera, que constitueix un privilegi indiscutible ni que només sigui per aquests tres factors: 1 - exigeix una atenció constant a l’actualitat, als seus aspectes més rellevants, i a preguntar-se per les seves raons, causes i conseqüències; 2 - fa imprescindible el contacte constant amb la gent, amb els que sentim pròxims i propis, i amb els que coincideixen amb els nostres adversaris; 3 - obliga a renovar permanentment el propi bagatge, a estudiar i aprendre coses noves; i a procurar combinar-les amb l’experiència política directa i concreta. En certa mesura, diríem que ens obliga a connectar la teoria i la pràctica. Aquest privilegi se’m fa més evident quan, com avui, tinc unes quantes hores (poques, perquè entre les persones comunes cap privilegi no és gratuït) fins i tot per pensar sobre aquestes coses i escriure-les precipitadament. Torno a preparar la conferència.

Avui “El Periódico” ha publicat una enquesta que ens atribueix un retrocés respecte al resultat de les passades eleccions al Parlament. Ens adjudiquen 19-20 escons. Bé, són enquestes, probablement solvents, inevitablement una mica cuinades, i amb una mostra de 800 persones. No s’han de menystenir les tendències que apunten, tot i que el marge d’error és de +/- 3’5 %. Aquests resultats són millors que els de l’enquesta que el mateix diari publicava la primera setmana d’octubre del 2003. Llavors ens adjudicava 18-19 escons. Hi ha tota mena de projeccions possibles.

A banda de les enquestes fetes amb mostres més o menys significatives i amb rigor metodològic i estadístic, hi ha aquelles altres enquestes fruit de la percepció subjectiva directa, del contacte amb la gent, de la impressió que tenen persones que ens són properes. He de dir que les xifres d’“El Periódico”, tot i que són recents, em sembla que responen més a un estat d’ànim general del mes de juliol. Aquest setembre, observo en la militància d’Esquerra i la gent que tenim a prop una alegria creixent i la convicció que les eleccions ens poden anar molt bé. Ja sé que les vivències personals són molt limitades i no se’n poden extrapolar conclusions generals. Però és molta la gent gran, per exemple, que se m’adreça per dir-me que estan decebuts de la direcció de CiU, que havien votat Pujol i també Mas les passades eleccions, i que no ho tornaran a fer. Que se senten catalanistes, sobiranistes, i que –literalment- “no volem votar per un programa i uns dirigents simplement conservadors”. Una cosa semblant, en un altre to, em passa amb gent de tradició obiolista o maragalliana, dins o a l’entorn del PSC. Ja suposo que també hi ha gent que està decebuda d’ERC i de la meva pròpia actuació i no corren a dir-m’ho. Però la percepció és constant. La sento sincera i esperançada. I, sincerament, als d’Esquerra això ens estimula i ens anima a procurar fer les coses el millor possible. Estic il·lusionat. I sento que molta gent també. Les properes enquestes ho aniran reflectint.

Aquesta setmana s’acompleixen dos mesos des que vam començar la campanya “L’Esquerra que escolta”. Es tracta d’una iniciativa de presència al territori a partir de trobades amb simpatitzants i militants d’Esquerra, als quals els demanem que ens aportin les seves idees, propostes, consideracions polítiques i també, com és natural, les seves crítiques.

L’acte s’organitza a partir de la presència d’en Joan Puigcercós o jo mateix, acompanyats per dirigents d’Esquerra ja siguin diputats, membres de l’Executiva o els principals regidors i càrrecs territorials del partit que pertoquin segons la zona. Es tracta de seure repartits en grups d’entre deu i quinze persones i promoure el debat per tal que s’evoquin idees constantment. Al final, el responsable de la taula en fa una exposició pública resumida i n’extreu les principals conclusions. Per tant, cada dia, tant en Joan com jo en fem dos com a mínim, fet que ha fet possible una permanència al territori continuada en aquestes darreres setmanes. El meu debut en aquestes trobades de proximitat, que hem popularitzat internament com les trobades de tupperware, va ser a Tarragona, coincidint amb la presentació del candidat municipal i diputat, Sergi de los Rios. Jugar a casa sempre té avantatges i la veritat és que va resultar d’allò més interessant. Veure cares conegudes i familiars però demanar-los just el contrari del que passa els mítings, és a dir, que parlin ells enlloc teu, és una experiència molt enriquidora, molt propera, molt quotidiana. La política adquireix un perfil molt més humà, molt més connectat a la realitat del dia a dia, que no s’assembla gens a la que ens precipitarà l’activitat política preelectoral d’aquestes properes setmanes. Des de llavors, d’actes com aquest, n’hem fet una pila cadascú. Ahir mateix era a Lleida, abans d’ahir a Sant Vicenç de Castellet i aquesta nit al Vallès Occidental, a Sabadell i a Santa Perpètua. La programació s’acabarà la setmana vinent i ens n’endurem el record de tots els indrets visitats, pobles i ciutats que sovint no tenim ocasió de visitar, i les prop de 8.000 persones amb qui haurem parlat personalment. Sens dubte, un èxit, una novetat fresca, un allau de bones idees!

Diumenge matí. Trajecte amb cotxe de Tarragona a l’Anoia, destinació la Llacuna. És un poble petit, d’aquells que la majoria de la gent no n’ha sentit parlar abans. No arriba als nou-cents habitants i Esquerra no hi ha presentat mai cap candidatura.

Tot i ser a la comarca de l’Anoia, el paisatge verdeja força, de fet, s’assembla més a les postals de l’Alt Penedès que acabem de deixar enrera. Em sorprèn la bellesa del municipi. Petit i ben ordenat, a punt per fer-ne una foto o treure el cavallet i pintar-lo amb aquarel•les. A la Llacuna inaugurem la secció municipal número 400. Esquerra mai com ara no havia tingut tanta presència arreu del Principat. Si tot va bé, les persones que entomen el repte de tirar endavant aquest projecte, en un municipi tan petit, presentaran llista a les municipals del maig de l’any vinent. La rebuda és afectuosa i amable, el tracte dels veïns exquisit, els nostres militants, persones de fortes conviccions. M’emociona inaugurar la secció 400 en aquest poblet. Esquerra remunta, l’optimisme s’encomana i la satisfacció de treballar per fer el país més lliure s’escampa arreu com una taca d’oli.