Avui 15 de desembre el PEN CATALÀ amb motiu del Dia de l'Escriptor Empresonat recorda i vindica la figura de la periodista russa Anna Politkóskaia assassinada el proppassat vuit d'octubre de 2006.
A les onze a la Rambla, davant el Palau de la Virreina es llegiran textos d'Anna.
I a les set al Col·legi de Periodistes hi haurà un acte dedicat al seu record en el que hi participaran: Josep Maria Huertas (Degà del Col·legi de Periodistes), Vicent Partal (Director de Vilaweb), Carles Torner (Consell Executiu PEN internacional 1998-2004), Marta Ter (Lliga dels Drets dels Pobles) i Dolors Oller (Presidenta del PEN Català).
Si voleu enviar un missatge de coratge als familiars d'Anna ho podeu fer a l'adreça: http://politkovskaya.fastbb.ru/  

MÉS PRESENT QUE MAI, ANNA...

La veritat són les víctimes
Maruja Torres

No deixarem de lluitar per allò que la periodista russa Anna Politkóvskaia va perdre la vida en mans d'un assassí, segurament, a sou (o del Kremlin o del poder txetxè o dels neonazis russos. Tots la volien veure morta).

Lluitar contra la tortura, lluitar contra l'empresonament, lluitar contra l'assassinat de persones sospitoses que veuen com despareixen els seus drets en els interrogatoris i on sofreixen tortures i de vegades la mort.

L'Anna Politkóvskaia va denunciar tortures a Txetxènia i a Rússia. Sabem que l'altre gran país dit democràtic que les practica (Abou Ghraib i Guantánamo) és Estats Units amb el vist i plau del Congrés i el Senat (esperem que els demòcrates que comandes a les dues càmeres puguin fer alguna cosa en aquest sentit.

Demà, dia 15 de novembre de 2006 és el Dia de l'Escriptor Empresonat. El PEN CATALÀ fa dos actes

Dimecres 15 de novembre

Al Palau de la Virreina (La Rambla, 99), d'11 a 12.30h
Lectura continuada de textos d’Anna Politkóvskaia per part de diferents escriptors i periodistes

A la sala d’actes del Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rbla Catalunya, 10, pral.), a les set de la tarda
Acte en record d’Anna Politkóvskaia
Amb Josep M. Huertas, Vicent Partal, Carles Torner, Marta Ter i Dolors Oller.


Entrau en el blog de David Figueres i trobareu nombroses informacions d'aquests esdeveniments i de l'estimada Anna Politkóvskaia.
ANNA, ETS UN FAR DINS LES PROCEL·LOSES AIGÜES D'AQUEST INICI DE SEGLE XXI.

DIA 15 EL PEN CATALÀ FA EL DIA DE L'ESCRIPTOR EMPRESONAT

ENGUANY IN MEMORIAM PER A ANNA POLITKÒVSKAIA

Cartell de Perejaume

PARL CAR SOM

Je parle car je suis. Quand ma gorge sera pleine de terre, je cesserai de parler. Alors, le silence sera. Une eternité de silence m'attend. Mais avant que ce silence éternel m'arrive je veux me servir de ma voix. De ma parole.

Antonio Tabucchi

Després de dir i cantar Ovidi i Guillem al Teatre de Capdepera he trobat aquest text de Tabucchi que m'ha donat una marxa de no dir. Com a persona, com escriptor, com humà parl i escric. Com a persona, com escriptor i com humà don la meva veu i la meva escriptura —abans que el cucs facin un sopar fred amb el meu cos o les flames el converteixin en cendres— a poetes i artistes que estim perquè a través de la meva veu, del meu cos i de la meva energia puguin arribar on ells volien, a la gent, al món.

I això és un prodigi.

I com que hi estic tan aficat ara mateix quasi no ho puc enunciar ni escriure.


Don les gràcies a les persones, moltes persones, —especialment l'Associació de teatres i auditoris públics de les Illes Balears i l'Associació de cantants i intèrprets professionals en llengua catalana— que han fet possible amb molts d'esforços que Maria del Mar i aquest plagueter recreem la feina, la lluita i la memòria de l'Ovidi i el Guillem.

Amb aquests recitals confegim una de le moltes fractures que per mor dels nombrosos enemics de la llengua i la cultura catalanes hi ha ara i aquí.

Cal no oblidar que volen fer-nos pols, volen que desapareguem com a llengua, com a cultura i com a poble.

CAL NO OBLIDAR-HO NI UN INSTANT!

CAL LLUITAR SEMPRE SEGUIT CONTRA L'EXTINCIÓ!

AMADORES TOTES: AVUI, A LES VUIT I MITJA, AL TEATRE D'ARTÀ, LA BONET I EL MESQUIDA DIRAN I CANTARAN AMB TOTS ELS COSSOS DE L'ESPERIT OVIDI MONTLLOR I GUILLEM D'EFAK!!!

VOS ESPERAM!

Quina nit més tendra, més viva, més càlida, més veual, més carnal!
Ahir al Teatre de Manacor es creà aquesta simbiosi, aquesta sinèrgia, aquest contacte fort entre l'escenari que era una font d'irradiacions d'Ovidi i Guillem i unes dones i uns homes que xuclaven aquesta energia.

No es pot escriure, no es pot dir l'experiència d'aquesta feta amb paraules planeres. Potser caldria fer un poema o contar una història.

O recollir les impressions de Mònica P., (tan única, tan vera, tan amable), Joan F., de Maria Magdalena G., de Joan B., de Lina F., de Joana E., de Margalida E., de Josep Lluís A., de Bernat N., i d'altres etcèteres humanals.

Ara mateix acaba de passar un prodigi. M'ha telefonat Lina F., quan acabava d'escriure el seu nom.

I L'ATZAR NO EXISTEIX A L'ATZAR!

AVUI, A LES NOU DEL VESPRE AL TEATRE DE CAPDEPERA, LA BONET I EL MESQUIDA TORNARAN A FER DE MÈDIUMS DE L'OVIDI EL GUILLEM.

AMADORES TOTES, VENÍU!

AVUI, A LES VUIT DEL VESPRE AL TEATRE MUNICIPAL DE MANACOR, POBLE DE GUILLEM D'EFAK!
TOTS ELS AMADORS ESTAU CONVIDATS!

ONSEVULLA NO ET TROB

Nous faisons ce que nous pouvons, nous donnons ce que nous avons. Notre doute est notre passion, et notre passion et notre tâche. Le reste est la folie de l'art.

Henry James


Ja no sent les esquelles... Ja no hi ha claror... Visc dins el teu relat Aràlia... Només visc dins el teu relat i res pus... Aquest relat inacabable, llunyà, just suquinetes!

Mir aquell retrat teu —els cabells a lloure, els ulls i els llavis lluents, la brillantor del gest seductor— sobre el el vell steinway del saló endomassat de vermell fosc i no et veig.

A través d'una selva espessa de veus m'arriben els teus alens espessos i aquell gemecs de gust quan barrinàvem drets contra les prestatgeries del fons de la biblioteca, a l'esquerra del finestral que pega damunt la clastra. «Les prestatgeries de les Illes», les havies batejat. Allà hi havia l'illa dels Cíclops amb Ulisses i Polifem, l'illa d'Ogyia on Cal·lipso retè Ulisses en el seu palau situat dins un jardins sota una gran muntanya, l'illa dels Feacis en què Ulisses troba Nausica tan encisadora com bellíssima, l'illa dels Lestrígons que eren antropòfags, l'illa dels Lotòfags amb aquells fruits tan saborosos que et deixaven penjat, l'illa de les Serpents Gigants de Simbad, l'illa de Citera on va néixer Venus, amb els seus jardins d'amor pintats per Watteau, l'illa dels Morts d'Arnöld Böcklin, l'illa de l'Ombra Blava del tenebrista Louis MacNippe, l'illa Misteriosa de Jules Verne, les illes de la Felicitat del romàntic suec Atterbom, les illes Afortunades de mestre Pessoa, tantes i tantes d'illes que formaven l'arxipèlag del nostre amor.

La música acordada d'aquelles escorregudes teves, teves i meves, m'empenyen cap a un infern de negror, silenci aspre i, sobretot, d'absència buida.


El paradís és l'infern.

Sense tu.

BARRICADES MYSTERIOUS

Nous travaillons dans les tenèbres.
Henry James

[Nota trobada en un antic comentari de Tòxic que s'acorda perfectament amb el meu estat d'ànim]


Venetia diu:
«El llenguatge tenyeix el llavis com les mores dels esbatzers.»

Venetia somriu i amolla:
«Belette té totes les sensualitats que
Charles ha caçat al vol en els seus dibuixos de Nova York. La sensualitat dels trajectes. La sensualitat de les observacions. La sensualitat dels contactes. La sensualitat de contemplar la mort sense cap esglai.
La sensualitat de veure l'altre.
La sensualitat del renéixer.»

Els llavis, forts d'escarlata, de Venetia dins la llum matinal de Son Asgard són com un suplici lent.



Charles la pinta en el seu estudi dels porxos de la part més antiga de la possessió.

El Recordador d'Aràlia mira l'espectacle d'un pintor i una model.

Pensa en els temps d'abans de l'amor, molt més intensos que l'amor mateix.

AINA, A L’HIVERNACLE

Aina Alós, baixes les escales de la Plaça Major cap a la Rambla aviadet. No vols arribar tard. Necessites veure i viure aquells moments. Si algú et mira trobarà estrany que una dona gran faci aquestes fues.

 I precisament avui que anaves justa de temps la teva germana Antònia Maria tenia una xerrera espantosa. Tu li havies dut el dinar com cada dia devers les dues i busques —un brou d’aquell pollastre camper que et regalà la cosina Maciana de Costitx quan hi anares diumenge passat perquè t’acompanyàs al cementiri per posar un ram d’estranys blancs a la tomba dels pares, una pitrera torrada amb unes patates bullides i un gelat d’ametlla de Can Miquelet amb uns panellets fets teus—, li havies escalfat, li havies dut al llit on li agradava tant menjar des que era petitona i que ara, als vuitanta-nou anys, sense estar baldada, ja era un vici, i l’havies contemplada tot escoltant els comentaris televisius sobre la Pantoja, la filla lladrona del Paco Marsó, el novii de la Gina Lollobrigida, etc. Emperò li seguies el fil i la deixaves parlar fins que, davant el teu silenci fort, ella et preguntava: «I no trobes, Aineta, que és una porcada que una dona tan vella es casi amb un al·lot tan jove?» T’havies hagut de mossegar la llengua per mor d’aquell diminutiu que no suportaves i per no dir-li que era un aviciada egoista que només pensava en ella i en les seves botxades. «Tenc una mica de pressa perquè ha de venir el llanterner», li has amollat, seca, has recollit els plats i l’has deixada amb la tevé encesa i menjant panallets que no li convenien gens perquè té sucre i un sobrepès espantós.


Mentre trepitjaves les fulles grogues dels plàtans de la Rambla has pensat en Ell i Ella. No podies fer tard, sobretot avui que era divendres. Has mirat el rellotge i has fet un alè. Anaves bé de temps. Vivies just devora el ficus gegantí de la Misericòrdia en un piset diminut que t’havies comprat amb quaranta anys de fer de dependenta. La sala-menjador tenia un hivernacle, que pegava a un passatge amb escales i replans, i dominava els jardins de tres palmeres de Can Birtallonga.

 Avui farà una setmana que els veieres. Ell era alt i sempre anava de negre. Ella duia els cabells amollats i unes teles amb moltes de flors estampades. Aquell primer horabaixa tu miraves uns niguls molt blancs rera la buganvíl·lea vermella quan el descobrires que baixava amb parsimònia. Ella pujava accelerada. Quan coincidiren, ell la mirà molt intensament i ella baixà els ulls i pujà encara més aviat. Ell es va girar i va veure com ella voltava pel carrer de la Concepció sense mirar enrera.


Sempre t’havia agradat descobrir la diversitat del món des del teu observatori, aquell hivernacle, aquella tribuna, sobre el carrer estret. I saberes per una rara intuició que havies estat testimoni del bessó d’una història. L’endemà com una caçadora aplicada esperares a l’aguait. Estaves nerviosa i comptaves els minuts, els segons.


 Amb una puntualitat exquisida, ell baixava les escales i ella les pujava amb aquella mateixa pressa nerviosa que la dominava. Quan coincidiren just davall ca teva pogueres veure que ella havia alçat el cap. Emperò en un no res es va perdre cap a l’Era de l’Hospital malgrat que ell, aturat, li seguia l’ascensió.


T’hauria agradat poder contar a Antònia Maria aquella història. Però segur que t’hauria dit que eres una beneita que havia quedat per vestir sants i només cobrava vida dins les novel·les rosa. El dia que feia cinc ella s’havia girat just abans de perdre’s i en aquell moment, Aina, havies sentit un calfred per tot el cos. Avui t’has instal·lat a l’hivernacle i has fet com si llegissis La plaça del diamant. Ell ha comparegut a l’hora. Fa un dia gelat, rúfol. Has mirat cap al costat d’ella i no l’has vista. Ell fumava. T’has posat nerviosa quan has comprovat que ella no venia. Ell ha baixat i ha tornat a pujar un parell de vegades.

La claror ha caigut de cop i ella no hi era. Sense saber com, te n’has temut: duies el vestit ple de llàgrimes.

CALIPORTAL DINS ELS AIGUAMOLLS

Seis meses de sobriedad. Llevo medio año sin alcohol y poco a poco voy degustando aquel tipo de tedio magnífico del poeta Álvaro Campos, que des de su ventana miraba perplejo el mundo todas las mañanas. Ahora, entre mis novedades vitales, estan el sol que saluda los despertares, el placer de ser cortés, la revelación de que todo és excepcional, el despliegue de gentileza en el trato a las personas, la impresión de vivir en plena tempestad de calma, la satisfacción de haber perdido 12 kilos, el sentimiento de absoluta indiferencia hacia aquellos imbéciles a los que tenia manía antes, la gestión de la herencia literaria del antiguo habitante de mi cuerpo, el abordaje suave de una lógica espartana de trabajo, la creencia de que los gordos son los demás, la utilización de la ironia templada como rasgo incompleto de la felicidad.
Enrique Vila-Matas


Fer un text complicat amb una brevetat i una lucidesa extremes, respectar l'economia, per atènyer una certa mestria, vet aquí una de les lliçons antigues d'Aràlia.

D'ençà que Charles a partit not molt el lloc —ample, gran, buit— que ha deixat en la meva vida. Aquesta malaltia de la nostàlgia que no m'abandona mai.

He anat amb l'ipod fins als aiguamolls del Verer.

Duia la música que Sofia Coppola ha seleccionat per la banda sonora de Marie Antoinette. La peça curta Jynweythekylow escrita per Richard D. James i interpretada per Aphex Twin m'enfolleix.

La pos obsessivament una vegada i una altra vegada. Toc l'aigua amb els dits de la mà dreta, els joncs, els jocs són fets, tenc ganes d'enfonsar-me dins aquella aigua negra amb la música per dins el cap, volcànica, el meravellós i l'estrany es conjuguen, la impressió és forta, percebre les notes com a de clavecí i sentir la fusta de l'instrument, els grops de la fusta, els temps de l'harmonia dins la fusta, dins el meu cos, allà tengueren lloc episodis de sexualitat confosa amb Aràlia, tot ho diu, llenties d'aigua i pa de granota, llengües d'oca pertot, males herbes, bones herbes segur, allà vaig escriure la història d'un jove enamorat del record d'una dona morta, ofegada, engolida per l'aigua i el fang, feta arrel líquida, enfonsament, deliri i eufòria alhora, exili i martiri i una pau lenta lenta que avança amb l'hora crepuscular.

Tenc molt de fred.


Torn cap a Son Asgard a correcuita.