Despús-ahir, divendres, vaig vore l'última obra d'Albena Teatre: 13. I bé? Cal dir que és la primera obra d'Albena que veig ja que, per a bé o per a mal, mai he tingut la oportunitat de vore Besos, Mandíbula afilada o Currículum -per citar les tres més conegudes-, i això que amb esta última vaig compartir cartell en el segon Cau de Contes celebrat ací a l'Alcúdia. També cal dir que Albena és companyia resident al nostre poble des de fa uns quants anys: no debades, Bena- és roscà practicant, i Albe-... rabossot practicant, també (que ja són ganes); m'imagine que això seria una hàbil maniobra del nostre excel·lentíssim per a que ens creguérem allò de «capital cultural de la Ribera».
Bo, la qüestió és que l'estil Albena és al teatre això que en la música moderna s'anomena AOR: rock adreçat a un públic adult, estil posterior al MOR i -je dirais plus même- anterior a un més que hipotètic folk adreçat a un públic adult, encapçalat ací a València per Miquel Gil (er 'kixo de Catarroha) i altres conjunts de l'estil d'I Muvrini...
blocjaumei |
dimecres, 15 de novembre de 2006 | 17:24h
Açò no és una rosca amb all: açò és el bloc de l'Associació Cultural Bloc de Progrés Jaume I de l'Alcúdia, a la comarca de la Ribera Alta del Xúquer Viu, país de València; una «rosca amb all» de facto és una punta (en secció longitudinal) de pa torrat, tallat a quadros en forma de graella i adobat amb oli, sal i allet refregadet. Una rosca amb all és el sopar que tot bon alcudià (i, en conseqüència, roscano) es fot un diumenge a poqueta nit; previsiblement, i com a bon valencià, després d'haver-se engaldit una bona paella a l'hora de dinar (dijous paella, això on s'ha vist!?).
Tal dia com hui, ara fa exactament un any vaig inaugurar este bloc amb l'excusa d'amortitzar els diners que ens costava mantindre el compte de correu ací, i amb la idea de recuperar, d'alguna manera, aquells temps tan productius en què editavem una revisteta, la Nosal3, que llavors comptava amb un suplement sobre música rock intitulat, precisament, Rosck&All...
Despús-anit (està ben dit, això?) vaig anar a Carcaixent i dolces -bressol de la taronja- a vore l'actuació dels Inòpia en les festes patronals. Amb este concert ja en van tres: els he vist en sa casa, en la meua i, ara, en la seua altra casa. Sempre brutals (en això vàrem coincidir els d'ECP i jo), si tinguérem de retraure'ls alguna cosa podríem parlar d'eixe fals començament, deslluït per la deficiència del so; o, una volta solventat eixe aspecte, del temps perdut entre cançons. D'eixa manera, es van permetre fins i tot el parodiatge de versionar els seus teloners, uns mallorquins que -de fet- eren els protagonistes de la nit: els Antònia Font, malgrat la impecable execució, paraven una miqueta moixos (i no precisament amb el significat balear de la paraula moix)...
Acabat el Congrés dels Objectes Perduts, una de les troballes més interessants que van amanéixer va ser una còpia de l'últim disc dels Lilit, Re::evolucions (Pot Sounds, 2006): diu que el van començar a gravar fa tres anys, però que per falta de diners no l'han pogut editar fins ara. De fet, han tardat tant en traure'l que Lilit ja no viu sola: com bé sabeu, la filla pegolina del dimoni i Dionís el dels Bufafocs ara (es) toquen junts amunt i avall del migjorn valencià. La fusió d'ambdós conjunts, els uns (Lilit) pioners del primitiu punk pegolí amb més de deu anys de carrera i els altres (Bufafocs de Dionís) projecte paral·lel del patriarca Pilimell amb més de deu companys de burrera, estava cantada...
Xe, a vosaltres no vos passa com a mi, que quan coneixeu un model de cotxe, siga el vostre o bé el d'un conegut, comenceu a vore'n per tots els carrers i carreteres? Jo, tot és vore Citröen C3 blavets amunt i avall, però bé; això és una altra història....
Vinc a dir-ho perquè, l'altra nit, en l'última processó de les festes a la Mãedéu de la Salut d'Algemesí no deixava de vore rojos a tir i baldiri (i quan dic «rojos» vull dir persones pèl-roges, no «rojos separatistes», ni gambes d'eixes o alguna cosa per l'estil): el cas és que això em feia pensar si els toputs no tindrien, com els suecans, alguna particularitat genètica local que fa que hi haja un nombre considerable de rogets; certament, no tants com poden haver-ne als països nòrdics de clara adscripció cèltica, però prou com per fer-se notar. Clar que, tenint en compte allò establert en el primer paràgraf, que la Provessó és multitudinària i, per tant, representativa d'una bona part del veïnat del poble, potser la meua percepció fóra un pèl subjectiva...
Ja m'ha tornat a passar, i en van...! L'última, divendres passat en -ai!- Xàtiva: portava l'enrònia d'engaldir-me un geladet i allà que vaig anar a parar a La Ibense (sic) de l'Albereda. Total, sense tindre molt clar de quin gust el volia li dic a la xicona (gelatera, cal dir): «Una mesureta de...» I ara un incís: què enteneu vosaltres per mesureta, siga de gelat o de qualsevol altra cosa? No cal que contesteu encara; seguiu llegint...
«Una mesureta de... caputxino», li vaig dir vacil·lant, perquè com sempre m'abstrac pensant en si entendrà el que jo vull dir per mesureta mai acabe de tindre clar quin dels milanta gelats vull que m'escudellen. I res, va passar allò que tenia de passar: ella va entendre «mitjaneta» (i no «menudeta», que sona més paregut), i sobre repetir-li-ho gestualitzant amb la mà, al remat em va servir la bola de caputxino en un potet, i no en cucurutxo. Ara, no vull ni pensar què hauria fet (o què hauria entés) si li arribe a demanar un xambitet!
Despús-ahir vaig pillar de rebot el concurs eixe de la catalana que presenta el cantant d'Els Pets: ja havia llegit alguna cosa al respecte en el bloc d'una fan, però com jo no veig la tele -i molt menys la teva, que no m'arriba bé- no n'havia fet cas. La bona qüestió és que Gavaldà, com a presentador, no: l'home es gastava una supèrbia amb els concursants -tots ells alumnes de 3er d'ESO- fora de lloc en un xou com este, per no parlar de la seua nul·la expressivitat: «A vêre si riem un poc», li deia el mort al degollat...
El 3 és el meu número: ho és des que anava a l'escola -on quasi sempre he sigut el tercer de la llista- i per moltes altres raons. El passat dissabte 3 de juny em va deixar de funcionar el disc dur (el del meu ordinador, vull dir): això va ser per la vesprada, abans del segon sopar intercomarcalista, a Otos; la prosopoètica entrada anterior la vaig postejar de matinada, abans de gitar-me. A migdia el disc ja no arrancava.
Al remat, tot un mes -juny- sens el meu joguet preferit, i encara gràcies que n'he tingut un altre durant tres mesos! A mi, les joguines estes em duren d'un número de La Cabota a un altre: una estació, vaja. I parlant d'estacions, allò del 3 de juliol estava cantat: el metro sempre ha fet olor a goma cremada.
Tant com estime la terra, ai mare...! Ovidi Montllor, Cançó de llaurador
Violant és la xiqueta més bonica del món, un caramel de brossetes i sucre roig embolicat en paper de cel·lofana. Violant s'ho canta i s'ho balla ella a soles, a la llum de la Lluna, desvanida per l'erotisme de la poesia i la dansa. Violant és filla de la natura, i no hi ha cosa que li agrade més que enfilar-se a la platja o escabussar-se en la muntanya. Violant és tot un cas, i m'ha dit -en referència a la mani d'esta vesprada- «a vore si pots anar en representació meua, amb una pancarta que diga: Violant estima la mare Terra.» Violant no podrà anar a la mani perquè té d'estudiar: quan siga major vol ser mestra. Jo tampoc podré anar, i per això ho pose ací; perquè, quan siga major, vull ser com Violant.
