Riada inevitable?. L'any 1971 al final del franquisme, després de les inundacions de Cornellà, aquest va ser el titular de la revista local que un grup de joves, entre ells en Joan Tardà, editàvem. El missatge era evident: no eren les forces ineluctables de la natura les causes de la catàstrofe, sinó que amb previsió, amb la canalització del Llobregat, aquesta s'hagués pogut evitar.

La nit de 1 de novembre també semblava inevitable el dilema d'ERC: haver de decidir entre Mas i Montilla. Però amb una estratègia política correcte aquesta tria no s'hagués ni tant sols plantejat. Per coherència, des del moment que ERC va decidir votar “no” al referèndum estatutari, havia d’abandonar el Govern perquè no podia governar amb els partits que havien retallat l’Estatut, ni amb CiU que estava a l’oposició. Després del triomf del “si” al plebiscit Esquerra havia d’afirmar que el poble havia donat la raó als partits que havien traït l’Estatut aprovat pel Parlament, però que, en els propers quatre anys, la realitat demostraria que les afirmacions de convergents i socialistes sobre els principals aspectes del nou Estatut (reconeixement com a nació, competències, finançament, etc.) eren un engany. Per tant Esquerra, en la propera legislatura, no podria fer altra cosa que denunciar la incapacitat del nou marc estatutari per afrontar els grans reptes del país. Per tant estaria a l’oposició a Catalunya i a Espanya. I quatre anys d’oposició sistemàtica i ben argumentada i de mobilització al carrer, seguint el camí obert amb la manifestació del 18 de febrer, portarien a un salt gegantí del sobiranisme a les eleccions del 2010.

      Dijous el Bloc Botxí per aclarir les raons últimes de les negociacions postelectorals i el seu desenllaç per formar Govern es preguntava: “Què ha passat ? Molt fàcil : els polítics professionals defensen, en primer lloc, el seu lloc de treball”. Al seu article de cada divendres al diari Avui aquesta setmana Salvador Cardús, amb el títol “Més partits, menys país” també tractava sobre el pes determinant dels interessos partidistes en la constitució de la nova majoria al Parlament. Al mateix dia, Joaquin Leguina, diputat socialista, al diari El País, en l’article “Confianza y desconfinaza” també denunciava la falta de democràcia al PSOE arran la designació del candidat socialista a alcalde de Madrid directament pel Secretari General del PSOE i President de Govern sense cap mena d’intervenció dels militants de la Federació Socialista madrilenya. En aquest mateix diari espanyol el professor Norman Birnbaum en l’article “Después de la victoria” assenyalava les diferències entre els partits polítics europeus basats en els afiliats i els seus homòlegs nord-americans que són amalgames de diferents grups ideològics i religiosos, d’entitats d’origen ètnic i racials, d’interessos econòmics aglutinats. El més suggestiu d’aquest darrer article és la consideració de la lluita electoral i política com un mercat més per part dels inversors que financen els polítics ambiciosos i cínics que mouen les barreges grupals que són els partits dels Estats Units.

CiU ha perdut la confiança de 90.000 vots respecte a fa tres anys. ERC ha perdut 130.000 electors, que representen més del 20%. No ens pot consolar que el PSC-PSOE hagi patit la deserció de 240.000 votants. Hem aplicar el diagnòstic de cansament del catalanisme, d’acord amb la tesi del llibre de Toni Strubell?. L’any 2003 l’opressiva acció del Govern Aznar sumada a la retirada de Jordi Pujol va renovar les expectatives dels nostres conciutadans. El projecte d’un nou Estatut va mobilitzar per un temps les esperances col•lectives. Aquestes van xocar frontalment amb la més ferotge campanya anticatalana des de la mort de Franco i amb els límits constitucionals de la monarquia post-franquista. Col•lectivament encara no hem superat el xoc. El pitjor de tot és que intentem ignorar-lo i continuar com si res no hagués passat. Com si no tingués importància ni conseqüències un fet tant greu des del punt de vista democràtic i nacional que l’Estatut aprovat pel 89% del Parlament de Catalunya hagi estat desnaturalitzat pel Parlament espanyol.

        Al llarg de la campanya electoral Josep Lluís Carod-Rovira ha plantejat de manera repetida la necessitat que els diferents partits catalans comparteixin una visió del país a llarg termini. Segons el President d’ERC cal que les forces polítiques es preguntin: quants habitants hi haurà al Principat d’aquí a 25 anys?; en quines feines s’ocuparan?; on viuran?; quina llengua parlaran?; a que dedicaran el seu temps lliure?. A partir d’aquesta perspectiva de futur comuna cal plantejar un conjunt de “Pactes Nacionals” destinats a anticipar-se als problemes d’habitatge, d’educació, de llocs de treball, de lleure, entre molts altres.

La qüestió està mal plantejada perquè no hi ha un futur predeterminat. La pregunta correcte és: com serà la nostra nació d’aquí una generació si es mantenen les estructures bàsiques actuals? És a dir, com serà el nostre país si continua l’espoli fiscal, l’especulació urbanística, la precarietat laboral, la legislació audiovisual vigent, el sistema educatiu, la situació legal de la nostra llengua?.

Entre el 2003 i el 2006 es va desencadenar la més virulenta campanya contra Catalunya des de la mort de Franco. Els atacs de tots els mitjans de comunicació espanyols, públics i privats, les declaracions de tots els poders de l'Estat, militars, judicials, del Banc d'Espanya, de tots els partits polítics, el boicot als productes catalans, han estat els fets més rellevants i determinants del darrer trienni. No les anècdotes d'un DVD. Els fets han estat tant greus que fins i tot han merescut l'atenció de la premsa internacional davant les paraules del General Mena. Tot el panorama polític, econòmic, social i cultural d'aquests anys ha estat determinat per l'hostilitat de tots els estaments espanyols contra el dret a decidir del poble català. Generals, magistrats, financers, alts funcionaris, grans empresaris espanyols, tots tenien un únic objectiu: impedir que la voluntat democràtica del poble català lliurement expressada en les urnes es pogués traduir en un text legal. Doncs bé, aquesta campanya intensa, extensa i de llarga durada ha desaparegut de la campanya electoral, com s'acaba de constatar en el debat entre els caps de llista televisat aquesta nit. S'ignora l'agressió contra la nostra nació, però els seus efectes continuen, precisament, perquè va cessar amb la submissió de CiU i del PSC als dictats de Madrid.

Per primera vegada des de l’any 1976, hem pogut aconseguir que aquests republicans que aquí estan enterrats sota els nostres peus, tinguin aquest petit reconeixement institucional que fins ara se’ls havia negat, hem lluitar enfront dels molts obstacles que hem trobat pel camí, que no han estat pocs, en el transcurs de tots aquests anys, a no ser per la tossudesa i la constància dels familiars i amics d‘aquest Fossar de la Pedrera, el seu estat estaria en les mateixes vergonyoses condicions d’abandonament de com estava en el temps de la dictadura i durant els set primers anys de la nova democràcia, degut a l’amnèsia política. Amb la col·locació de la inscripció que hi ha en aquell mur, que diu: “ MEMORIAL ALS DEMOCRATES AFUSELLATS PEL FRANQUISME, 1939 – 1952, i que avui inaugurem, servirà per recordar en el futur el que representa políticament aquest Fossar de la Pedrera, lloc on estan enterrats aquells republicans que foren assassinats en el Camp de la Bota i que encara no han estat rehabilitats.

La història ha volgut que 15 d'octubre de 1977, en el 37è aniversari de l'afusellament del President Companys es publiques al BOE la “llei de Punt Final” que va suposar la impunitat dels crims contra la Humanitat comesos pel règim militar del General Franco. Aquesta impunitat va formar part de la Llei d'Amnistia que va alliberar els darrers lluitadors antifranquistes. Avui l'Associació Pro Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya ha celebrat un acte al Fossar de la Pedrera de Montjuic com ha fet en els darrers 30 anys. Avui s'inaugurava la inscripció “Memorial als Demòcrates afuselllats pel franquisme, 1939-1952”. El seu President Pere Fortuny en un discurs contundent ha reclamat l'anul·lació dels Consells de Guerra. Ha denunciat el menysteniment que totes les autoritats del règim postfranquista han tingut amb els republicans afusellats i represaliats per la dictadura feixista. Ha lamentat l'absència del President Maragall en l'acte d'homenatge a les víctimes del règim militar, seguint l'actitud dels seus antecessors. Ha dit textualment “Dels tres Presidents que ha tingut la nova Generalitat, cap ha tingut la generositat de fer un reconeixement institucional als republicans assassinats”.

L'arribada a president del Gobierno Espanyol del nét d'un cap militar afusellat per haver defensat la democràcia republicana oposant-se als militars rebels va obrir l'esperança de que aquests seria la legislatura de la �oememòria històrica”. En el seu discurs d'investidura va citar unes paraules del seu testament polític que deien: �oemi credo consistió siempre en mi ansia infinita de paz, el amor al bien y el mejoramiento social de los humildes”. Aquesta frase, d'una persona que anava a ser afusellada acusada de rebel·lió militar, anava precedida d'aquesta altra: �oeQue cuando sea oportuno se vindique también mi nombre y se proclame que no fui traidor a mi Patria�oe. En aquesta legislatura José Luís Rodríguez Zapatero tenia l'oportunitat privilegiada de vindicar el nom del seu avi i de proclamar que no havia estat traïdor, sinó víctima dels traïdors.El president del Gobierno Espanyol ha escarnit la memòria del seu avi amb el projecte de llei aprovat en el darrer Consell de Ministres pel que �oees reconeixen i amplien drets i s'estableixen mesures en favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la dictadura”.