Dimecres de la setmana passada es va inaugurar l’exposició temporal del Museu Picasso de Barcelona, Picasso i el Circ, que es podrà visitar fins el 16 de febrer. La inauguració va ser atípica, Pascual Maragall va arribar a l’hora, els parlaments van ser breus, s’estrenaven en aquest escenari el nou director Pepe Serra i l’alcalde de la ciutat Jordi Hereu. Abans i després dels parlaments circ de Nou Barris va amanir la vetllada amb variats espectacles circenses.
L’endemà al bar Horiginal es va presentar el segon llibre de la col·lecció retrats d’Edicions Dau, Animal de circ, sobre la vida de Tortell Poltrona i que firma Marcel Barrera. Gairebé no hi cabíem i l’ambient era immillorable.
Qualsevol diria que la cultura d'aquest país, ara de cop i volta, es preocupa pel món del circ. Res més lluny de la veritat, doncs continua essent la germaneta pobra de l’elitisa món de la cultureta.
No passa gaire sovint, en el nostre rodal és gairebé un miracle, per això quan passa cal parlar-ne i fer-ne tota la difusió possible: a mitjans d’aquest mes va néixer una nova editorial, EDICIONS DAU.
L’editor deu ser una miqueta boig i molt valent ja que és un projecte independent, que publicarà llibres de no ficció i ho farà en llengua catalana. S’adreça al gran públic amb la intenció de no rebaixar la qualitat literària. Comença fort, amb la col·lecció “Retrats”, on copiarà la idea dels homenots del Josep Pla per explicar-nos el país i la societat d’ara a partir de la vida de catalans populars vius.
Aquest dijous ja surt a la venda el primer llibre, La dona tenaç. Retrat de Montserrat Tura escrit pel Carles Serrat. I a mitjans de novembre ho farà Animal de circ. Retrat de Tortell Poltrona pel Marcel Barrera. Estan en preparació les biografies del Joan Puigcercós per la Gisela Pairó, Josep Carreras pel Roger Alier i Ferran Torrent pel Miquel Alberola.
La cirereta del pastís la posen el Marc Duran, que fa les fotografies de la portada i el pintor i poeta Perejaume que ha dissenyat el logotip de l’editorial.
Tot sumat, poca broma. “Bona barca, que tingueu bon vent”.
No disposo de Canal Plus a casa, pagar per veure la televisió, ens continuen prenent per imbècils? I no aniré a veure el Madrid-Barça d’aquesta nit a cap bar, ja no suporto el fum, ni el soroll, ni els energúmens-fanàtics que normalment creixen i es multipliquen quan estan en grup i a la vista de tothom.
Sempre faig tard si vull veure els partits de PPV per la xarxa així que el seguiré pel 102.8 de la freqüència modulada, Catalunya Ràdio, “la ràdio nacional de Catalunya”, això ens ho diem a nosaltres mateixos. Què més voldríem que fos la nacional? Com a molt oficial, oficiosa o regional. Cal recordar encara que de nació amb tots els ets i uts encara no ho som? Els catalans, alguns catalans, continuen vivint d’il·lusions. No ens enganyem, si el Barça ha de ser més que un club és només perquè Catalunya és menys que una nació, per això en l’imaginari col·lectiu aquesta mena de partits, que només valen tres miserables punts, substitueixen els oficials de la nostra selecció.
Estirat al llit veig de lluny la torre Agbar que aquesta nit vesteix de blau-grana. Escolto el Joaquim Maria Puyal com comenta la jugada. La ràdio em continua semblant el mitjà de comunicació més interessant i apassionant que hi ha ja que t’has d’imaginar tot allò que un altre et diu, és ràpida, màgica i autèntica. Estic nerviós, no ho puc evitar, el futbol m’agrada, tot i que no sóc un entès. I el Barça m’apassiona tot i que sopo si perd i entre setmana mai hi penso.
Plou al camp del Santiago Bernabeu, nom d’un franquista declarat i reconsagrat, com sap tothom (?) Sona l’himne de l’equip de casa. Diuen que és massa solemne, que no es pot cantar. Ja s’ho faran.
Minut 2: no m’han deixat ni acomodar-me que el Raúl ja marca el primer gol del partit. Comencem malament. A veure si reaccionem.
Minut 14: Raúl remata de cap i està a punt de fer el segon. El tennista Nadal, madridista i mallorquí, riu a la tribuna. Out.
Minut 23: el Barça xuta per primera vegada entre els tres pals. Bé, Messi, bé. Poc després Gudjohnsen falla el què ningú falla després d’una gran jugada de Messi. Més i més i més i més i més i Messi!
Abans d’acabar la primera part sento la frase que em sembla serà la millor del partit, la diu el Puyal, “un oasi Ruth, on assedeguem tantes coses...”.
Minut 5: Van Nistelrooy marca el segon gol del Madrid, gol psicològic. Cal continuar aquesta crònica d’una derrota? Començaré a preparar-me el sopar. Per consolar-me em dic que les cures d’humilitat sempre són bones.
Vinga, ara, després d'aquest breu parèntesi, ja podeu continuar bombardejant-nos amb aquesta lamentable campanya electoral permanent.
El mític Diari de Barcelona, que es va començar a editar al segle XVIII i que ara ja només existeix a la xarxa, posa a la disposició de tots els blocaires un mapa perquè marquem el lloc on vivim. Una manera com una altra d'acabar amb el tradicional anonimat? El nom no fa la cosa ja que l'aplicació permet sortir de la ciutat i anar a qualsevol comarca terra endins o mar enllà.
Si realment som tants m’estranya molt que aquesta pantalla no estigui tota plena de punts vermells: situeu-vos en el mapa i escampeu la notícia arreu.
Dijous passat, día de la raza, vam pujar a la bonica vila de Sant Boi de Lluçanès (ni del Llobregat ni d’Alcalà). Hi feien, com cada any, un concurs de pintura ràpida. Més de cinquanta persones escampades per tots els racons del terme, pintant allò que veien o volien veure. Acompanyava un paisatge tardoral de tons ocres, plovia a estones i les aquarel·les regalimaven més de l’habitual.
Aprés de dinar vam anar a caçar bolets com qui busca pintors pels racons. Vam trobar rovellons i algun cama-sec.
Ja una mica cansats de mirar per terra tornàrem al poble per veure exposades les tel·les que s’havien anat omplint de formes i colors durant tot el matí. Quina fortor de vernís que feien els quadres acabats de cuinar! Allà mateix es venien, compraven i criticaven uns als altres. Havies de vigilar a l’hora de donar la teva opinió en veu alta, doncs els artistes són molt sentits i per allà pul·lulaven.
I mentrestant, els nostres enemics, en terminologia de Miquel Bauçà, alçant el braç a la romana i desfilant material de guerra. Cascú és cascú.
Sorpresa: el 22 d’agost d’enguany vaig escriure una entrada en aquest bloc titulada "Família iReial". El text s’acompanyava amb una fotografia del cap de les forces armades espanyoles i el dictador Franco. Ahir vaig veure que algú me l’havia canviada per l’anunci del flamant partit polític Ciutadans-Partit de la Ciutadania (no us enllaçaré pas).
Curiosa substitució, encertada coincidència! Desconeixia que aquest poti-poti de genteta d’extrema dreta, ressentits, anti-catalans-de-tota-la-vida, elitistes d’esquerres clenxinats de la ensanche varzelonina, filòsofs kantians i altres collars del mateix gos tinguéssin aquestes habilitats informàtiques.
Nosaltres, ciutadans sense Estat propi, naveguem per internet com peix a l’aigua, sense fronteres i sense estats.
Diuen que el català és la segona llengua més utilitzada als weblogs, ho podeu llegir en aquest article del Ciutat oci.
M’agradaria aprofitar aquesta entrada per solidaritzar-me amb el Pepe Rubianes, que podeu veure en aquest vídeo. I també per sumar-me a la campanya “Jo també vull un Estat propi” ideada pel Xavier Mir.
Mentre no tinguem un Estat propi hem de continuar creant xarxa.
D’entre les moltes lectures interessants que m’he autoimposat aquest estiu hi ha la revista Lecturas del 16 d’agost, concretament la notícia que era portada d’aquest número: Verano real. Las imágenes más simpáticas y entrañables de la Familia Real en Mallorca.
A dins onze pàgines d’informació sobre les vacances-perpètues de la borbonalla, tot presentant-nos aquests éssers, tocats per la gràcia de déu, com a éssers super-normals-simpàtics-senzills-hiper-divertidíssims-i-guais: "…vestida con un sencillo pantalón… unas estilizadas figuras, demostrando que están en plena forma… compartiendo confidencias y bromas… compartiendo sus travesuras en estas vacaciones… Doña Letizia congenia muy bien con la Reina, en la que ha encontrado un gran apoyo… la princesita iba muy conjuntada con sus papás…”.
No cal ni dir que d’entre tota la interessant informació res de res sobre la història de la monarquia borbònica, ni del fet d’haver estat restaurada pel dictador Franco, ni de Felip V, ni de les banyes de la pobreta Doña Sofia.
El més greu de tot plegat, però, no és que aquesta mena de revistes ultra elitistes, partidàries de l’opulència i de les dones-florero parlin tant i d’aquesta manera de la borbonalla, el més greu és que telenotícies com ara els de la pública de Catalunya o diaris que farden de buen periodismo com LA VANGUARDIA de la ciudad condal i EL PAIS de la capital del reino tractin a la borbonalla igual com ho fa la revista Lecturas, éssers super-normals-simpàtics-senzills-hiper-divertidíssims-i-guais.
Hi ha paraules, hi ha conceptes, hi ha idees, que s’haurien d’eliminar dels diccionaris per així contribuir a esborrar-les de l’imaginari col·lectiu. Una d’aquestes és la paraula puresa.
A la campanya-electoral-permanent per a les properes eleccions a la presidència de la Generalitat d’Amunt ha sortit i sortirà el tema del lloc de naixement del candidat del Psc (Psc-Psoe). Els que prometien no fer-ho servir per anar en-contra-de ja ho han utilitzat i ara diuen que ells són més xarnegos (mestissos) que ningú. I els altres utilitzaran la procedència del seu candidat com a arma electoral. Com si els habitants dels països de parla catalana no sabéssim que som, per definició, xarnegos (mestissos) i que desde fa segles, per situació geogràfica, per necessitat de mercadeig, som gent amb diversos i variats cognoms i accents.
Ara em ve al cap aquell grafit que vaig veure, quan hi treballava, en un plató de televisió, que deia "Catalunya lliure i xarnega!” -per cert, pels carrers i places públiques ja hi ha cartells de propaganda política amb el lema "Ara és l’hora dels catalans”-.
A falta d’arguments i per no parlar de les coses realment essencials la "classe” política i mediàtica ens parlen de nicieses. Com era allò? "Se’ns pixen a sobre i la premsa diu que plou”. No hi ha res a fer.
El Museu Picasso de Barcelona, el museu d’un dels més grans sementals de la història de l’art occidental, ofereix als seus visitants, ja tocava, visites guiades gratuïtes. Aquest és un dels museus més visitats del país, superat pel del Futbol Club Barcelona, cosa que molesta molt a la gent de la cultureta. Paciència.
Amb el preu de l’entrada, si prèviament heu fet la reserva, se us guiarà durant més d’una hora per l’exposició permanent. Sumeu-li a les 310 obres que té l’exposició 73 més, deixades en préstec fins el mes de setembre. Aprofitant el viatge no us perdeu l’exposició temporal d’ara, Els Picassos d’Antibes. Esteu avisats.
