Quan tengui una estona bona per robar terreny a la mort escriuré sobre dos amics, dos mestres que han partit també de vacances fa un no-res.
Ara només vull posar els seus noms plegats, no s'avenen ni s'encontren, per demostrar que els tenc a prop i ben vius dins la meva còrpora.

BERNARD FRANK & ROBERT ALTMANN
IN MEMORIAM,  DINS EL MEU RECORD BATEGANTS!
ESCOLT TRISTES APPRÊTS, PÂLES FLAMBEAUX DE MESTRE JEAN-PHILIPPE RAMEAU I EM CONSOL LLEGINT AQUESTA MERAVELLOSA, ENGRESCADORA, LLUITADORA I BELLÍSSIMA LLETRA DE COMBAT D'ENRIC CASASSES.
ENRIC IN EXTENSO:

MALALTS DE POESIA...

Aquest dissabte i diumenge 25 i 26 de novembre, a Barcelona, a la plaça formada pel que resta dels carrers Allada i Vermell, gran lectura maratoniana de Liost, Carner, Riba, Papasseit, Foix, Pere IV, Bartra, Espriu, Vinyoli, Brossa, Ferrater i Estellés, a més de Salvà, Arderiu i Leveroni, convocada pel mexicà Orlando Guillén i l’autòcton Enric Casasses...

Davant de l’espai Brossa, a tocar del monument a Rusiñol, a partir de les 10 del matí i fins a l’hora d’anar al llit, muntarem un ciri dedicat al segle d’or de la poesia catalana (el XX), i llegirem com a mínim un llibre sencer de cada un dels dotze primers, i d’algun d’ells, dos llibres (cas de Ferrater i d’Espriu), i de Vinyoli, tres (‘Vent d’aram’, ‘Tot és ara i res’ i ‘Domini màgic’). De Riba, a més del seu segon llibre de ‘Les estances’, en llegirem el plec de ‘Versions de Hölderlin’. N’hi haurà per llogar-hi cadires i també per convidar tothom qui vulgui a dir un poema o dos o els que siguin, perquè no és qüestió que ens quedem sols el mexicà i jo per a llegir més de dues mil pàgines de poesia...

Tot serà bilingüe, perquè es tracta de mostrar i d’oferir al món les traduccions castellanes de primera categoria que Guillén ha fet de tots aquests poetes. No són traduccions, així en genèric i indeterminat. És un senyor llibre de llibres en el qual es troben traduïts sencers llibres com ‘Vacances pagades’, ‘El poema de la rosa als llavis’, ‘La ciutat d’ivori’, ‘Menja’t una cama’, ‘Teoria dels cossos’, ‘El cor quiet’, ‘Final del laberint’, ‘Cròniques de l’ultrason’ i uns quants més...

El llibre en qüestió, Doce poetas catalanes del siglo XX, con tres añadiduras y un apéndice de varia intención, llibre de llibres conjuminat i presentat per Orlando Guillén (que a pesar de tots els mitjans de comunicació és un dels més importants poetes avui a Mèxic), que hi ha estat treballant els darrers 25 o 30 anys, de moment no troba editor, i ja fa més de cinc anys que en busca. No sé què pensar-ne. Que ell a la seva terra hi tingui problemes, perquè allà ja el coneixen i no és de la corda dels cacics locals és una cosa. Però el caciquisme literari mexicà no hauria en principi d’influir sobre el món cultural i editorial de la península ibèrica. Potser els gestors culturals d’avui, tant catalanets com acastellanats, no volen una presentació que per si sola ja demostra que això no és una coseta minoritària i folkloritzada que fa la viu-viu entre el gallec i l’asturià sinó una cultura amb totes les de la llei, al costat de la castellana, la francesa i la italiana, per dir només les veïnes...

El fet és que a la poesia en llengua castellana (el 90 per cent de la qual es fa a Amèrica) li anirà molt bé una alenada potent d’aire nou com la que representarà la publicació d’aquest llibrot, perquè d’una banda coneixerà per fi amb una certa amplitud un seu veí cultural que a ella la coneix força bé i de l’altra descobrirà un univers amb una pluralitat de mons molt diferents del que es pensen per aquí fora que és la línia única de la poesia occidental. La poesia catalana és molt diferent de la francesa, castellana, anglesa, alemanya, italiana o brasilera. En diàleg amb tots, encara que ni francesos ni anglesos ni argentins per regla general en sàpiguen res, els catalans en el segle XX han ofert una poesia de primera línia que pot obrir moltes portes i molts paradisos als germans europeus i americans (els de la nostra cultura, diguem, o sia, occident). Com fruiran i patiran els ianquis el dia que es tradueixi Bauçà! Amb quina avidesa no s’empassarien els alemanys una bona traducció de Maragall o de Vinyoli! Com xalen els mexicans quan senten ‘El gran foc dels garbons’ d’Estellés... Com hauran de revalorar els francesos moltes idees sobre llur pròpia història quan vegin què representa Foix, com s’exalten els italians amb el futurisme de Papasseit...

Josep Carner, Maria Antònia Salvà, Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli... són mons que la cultura occidental d’avui no se’ls espera. I sembla talment que Europa no els vulgui conèixer: seria massa fort, per ells, immadurs que són, adonar-se que han estat segles sense veure el tresor que tenen al costat mateix de casa. Prefereixen continuar-lo ignorant. Haurà hagut de venir un americà, un poeta de la nissaga de Darío, per ensenyar-los-ho. Darío va ser amic de Joan Alcover i de Santiago Rusiñol, i havia llegit Llull i Verdaguer, poc o molt. És gairebé l’únic, entre els poetes de gran voltatge. És clar que si Europa, en el darrer parell de segles, no ha sabut pràcticament res de la cultura catalana (tret d’alguns pintors com Miró o Dalí) és perquè Espanya li ha fet sempre de pantalla i, fent veure que no se n’adonava, l’ha estada tapant tot posant-s’hi de cul i amb una pistola carregada a l’altra butxaca, puix no cap altra és la nostra història dels últims segles i dels darrers decennis...

Però nosaltres, a diferència d’altres pobles i tribus, no volem exterminar cap llengua ni cap cultura. Aquest dissabte, el que volem, és que ens publiquin unes traduccions magnífiques dels nostres poetes a un castellà de regust mexicà i fonda respiració poètica, perquè no són traduccions fetes per sortir del pas per aspirants al Nobel que no s’hi veuen de feina i ho fan a cuita corrents i sense fixar-s’hi, ni són traduccions de barcelonins que no saben escriure ni en castellà ni en català: són l’obra de vida d’un autèntic foraster cultural que s’ha abocat a la nostra poesia i ha vist visions: quina poesia!, ha exclamat entusiasmat. M’hi quedo, ha dit. I encara hi és. Ara està acabant de traduir el comte Arnau de Maragall...

Més informació a l’associació cultural d’intercanvi català-mexicà ‘Flores de Uxmal’, a www.floresdeuxmal.com o a l’adreça floresdeuxmal@yahoo.com.mx
Enric Casasses enric.casasses@mesvilaweb.cat

LA FOSCA BLAVA

Seguit seguit et trobaves, Macià Febrer —de malnom Macià piscines— enmig d’unes situacions que no sabies per on agafar-les, com ahir mateix quan n’Aina Morey, la teva al·lota d’aquesta temporada, mentre barrinàveu ben a gust s’aturà cop en sec i et demanà que li fessis un parell de fotos amb el mòbil just en el moment d’escórre’s. Sort que tu no et tallaves quasi per res.

 Mentida. Una bona correguda pegares, aquella vegada que just atacar un pinyol amb una madrilenya, en uns apartaments damunt cala Egos —ara rebatejada amb el nom de cala Romántica—, va començar a sortir foc i fum d’una finestra i partires de quatres amb els calçons baixos i el cos de la interfecta damunt l’esquena, perquè aquella pardala només ensumar l’incendi s’havia acubat entre els teus braços. La teva al·lota d’aquesta temporada era perruquera i, fins després de fer aquell caramull d’equilibris que et deixaren engafetat per poder disparar quatre fotos amb el flaix que no es posava en marxa, no et va explicar amb tots els pèls i senyals que es volia presentar a un càsting de fotos de mòbil que feia un director de cine jove mallorquí, Toni Salern, per trobar la protagonista de la seva pel·lícula Jardins de Tardor.


Uns bons jardins m’esperen i un caramull d’abeuradors, pensares, Macià piscines, mentre miràveu els retrats que havien quedat moguts i sense focus de tal manera que la cabellera ros platí de n’Aina pareixia la verrimada sorda que no havies pogut escopir. No sé si li agradaran, emperò trob que en aquesta faig una cara de passada millor que na Victoria Abril, va amollar tota convençuda n’Aina amb el cul a l’aire mentre se n’anava cap a la dutxa.


T’emprenyaven aquests dies tan curts. L’horabaixa s’havia esvaït el temps de la boixada. El sol ja s’acostava al capcurucull del puig Forcat i encara havies d’anar a cals Santoza Marinetti per buidar la piscina. Mentre et posaves els eslips i els calçons en dos llongos notares que tenies mal d’ous i et cagares en tot. Puta pel·lícula!, digueres fluixet i n’Aina et preguntà què mormolaves. Res, me’n vaig que encara he de fer dos rotllos de feina. I entre les protestes de n’Aina i les seves preguntes de quan tornaries per sopar, prengueres portal i partires. Tenies la yamaha devora el bar Los Gavilanes que en aquestes hores ja estava ple de bot a bot d’una mescladissa de jovençans del poble de Fàrfara que s’havien aferrat a les màquines i d’uns guiris retardats que s’engataven amb la regularitat d’un rellotge suís. Els flippers et flipaven i ara mateix si no fos que volies arribar amb claror entraries i en faries un.


El renou del tub d’escapament era com un trampolí cap a les aigües color piscina de les piscines. Deixares enrera aquells gratacels de jugueta que creixien damunt les dues cales —Egos i Sarfi que ara era Puerto Ballarta— i la zona humida dels Salobres. Els teus clients —russos, madrilenys i alemanys— eren de la urbanització privada de Los Cayos, que s’havia construït a la marina de Son Buit devora la platja de la Font. Per tu un dels llocs més guapos del món: arena blanca, pins damunt les ones, aigües verdes i netíssimes.


 I La Mansarda era un xalet que pareixia fet de cotxeries amb totes les parets de vidre que pegaven damunt els roquissars: el color de la piscina i el del mar es tocaven. Obrires amb el número secret la barrera i feres a tota les cinc voltes pel pinaret que amagava la mansió del carrer. Ho havies decidit: entraries a la casa, aniries al saló que pega damunt la piscina i et faries la palla més bèstia del món. No saps com va ser, emperò, just en el moment en què perdies de vista l’horitzó tapat de fosca blava, una dona sortia a poc a poc de la piscina i per aquelles escalinates d’aigua es dirigia, nua i bellíssima, lenta, cap a tu.

T'EMPENYEN EN TOTES DIRECCIONS


Com un que, pensant caminar en la nit d'hivern, ha preparat sa llàntia...

Empèdocles



Fulgors repentins, músiques plujoses, ombres d'alens, geometries abismals, dreceres infaustes, siluetes monstruoses,
clarors opaques, sentiments nuus, tota una cambra d'ecos forma la meva atmosfera aquests horabaixes curts i copejadors de Son Asgard quan segut al gabinet, enrevoltat de llibres que no toc, em pas les hores dins un oratge carregat d'un tràfec de potencialitats.

Trec ulls?

Voldria escriure una apologia de les fronteres, de les desunions, dels desficis.

Bioquímica, Sarajevo, Mutacions, Texas, Port Bou, Passeig del Born, Cassini, Tactes, Oblits, Nàpols, Configuracions del Cosmopolita, Clarianes, Pollença, Atenes, París, Jardins de Luxembourg, Histèria, Berlín, etc.

Ell oferia sensacions. Nomia R.

Va bé una ajuda, de vegades.

Tot treu ulls!

Hi ha moltes d'atzavares vora la paret perquè no hi boti ningú.

Només em consolen les irradiacions de les orquídies boscanes i del romaní en flor.

He trobat un altre bitllet teu, Aràlia, que m'ha descarabutat del tot.

«Ma bouche sur ta queue»

Em posaré un parell de pornos sense animals. Emperò hi ha de tot: anal, bucal, genital, etc.

ONCE AGAIN WITH FEELING!

Novembre 2006: 20 anys d'Editorial Bromera

Edicions Bromera fa vint anys i per això vull felicitar totes les persones que les han fet possible i que les fan possible i, especialment, a Josep Gregori i J. C. Girbés que té un blog seductor titulat Tirant al cap. Estimats treballadors bromerencs de tots els sexes de l'esperit, convertiu en "normal" l'edició en català al País Valencià. I això és prodigiós per a la literatura catalana tan escorxada i esquarterada! Com a brindis esplèndid transcric l'article d'Enric Sòria publicat el nou de novembre en la secció "Cartes de prop" del suplement Quadern d'El País.

«Divendres passat, l’editorial Bromera celebrava els seus 20 anys d’existència amb un acte discret (però emotiu, que se sol dir) al Paranimf de la Universitat de València, mentre la major part del seu equip treballava de valent organitzant les diverses activitats que envolten els premis literaris d’Alzira, que tindran lloc el 10 de novembre.

Els qui coneixem de fa temps l’editor de Bromera, Josep Gregori, no ens hem estranyat gens de la discreció amb què ha celebrat l’aniversari, perquè Gregori prefereix l’eficàcia al gegantisme. Ell es dedica a publicar llibres i a vendre’ls, tants com pot, i no pretén representar cap altra cosa que el que és, detall que s’agraeix en un país on abunden tants filòlegs amateurs, columnistes inquisidors i polítics encoberts. Potser per això, els premis d’Alzira no són els més ben embolicats d’aquest país, però l’editorial que els convoca sí que és, de lluny, la més potent, i solvent. Ja fa temps que Bromera és l’editorial en valencià que publica més llibres, amb tiratges més alts, amb més varietat de col·leccions i amb millor distribució. Amb ben comptades excepcions, els seus títols són els únics que arriben amb normalitat a les llibreries de Barcelona, on se suposa que els editors valencians tenen també un mercat. Al cap de 20 anys, cal reconéixer que Josep Gregori ha aconseguit crear una gran editorial a Alzira; no solament la va consolidar en els primers 10 anys —quan encara es podia—, sinó que ha sabut mantindre- la durant una dècada molt astringent —per dir-ho així— per al llibre en valencià. Per això, la major part dels escriptors valencians tenen algun llibre editat en Bromera, i molts d’ells és ací on s’han pogut donar a conéixer. Sense Bromera, el panorama de la literatura valenciana seria molt diferent del que és. Vull dir que encara seria més estret.

Tot això no era gens evident fa vint anys. El recent desastre de Gregal dissuadia a molts d’emprendre noves aventures editorials, i tampoc era habitual que algú intentara muntar una empresa d’aquesta classe fora de València. Llavors se suposava que només les capitals, amb la seua xarxa de llibreries, els mitjans de comunicació, etc., podien servir de caixa de ressonància adequada per a aquesta mena de negocis. Per això, quan en 1986 vam saber que un jove alzirenc d’aspecte neorural havia fundat una editorial a Alzira, els periodistes de l’època no li vam prestar una atenció desmesurada.

Al cap d’un any ja véiem que ens havíem equivocat. Bromera no solament editava llibres a bon ritme, sinó que també aportava idees noves. En una col·lecció juvenil, “A la Lluna de València”, havien començat a aparéixer traduccions de clàssics com Swift, Stevenson, Poe oWilde. Abans, ben rarament una editorial d’aquest país s’havia atrevit a publicar un llibre traduït al valencià, per l’augment dels costos que això significava o per falta de voluntat, amb l’argument peregrí que, per a traduir, ja estaven les editorials catalanes. Com a bons patriotes subsidiaris, nosaltres ens havíem de conformar amb el color local. Per contra, dins del seu àmbit, molt orientat al públic escolar, Bromera havia apostat des del principi per ser una editorial normal. També va ser la primera editorial valenciana a crear una revista de promoció lectora, L’Illa, o a dedicar una col·lecció sencera a les qüestions sociolingüístiques, o una altra als temes científics, o a recuperar els textos de Joan Fuster en assequible format de butxaca. Traduir, parar especial atenció al mercat escolar, promoure la lectura i alhora fer-se publicitat, cobrir buits massa detonants, reeditar clàssics vigents: no eren idees insòlites, ni tan sols massa originals. Però va ser Bromera qui les va posar en pràctica. Per això, no va tardar a pujar com el seu nom suggeria.

L’estiu de 1988, vaig entrevistar Josep Gregori per a la revista El Temps. En aquell moment, només en sabia que havia escrit una novel·la curiosa i malfadada i que, abans de ser editor, havia treballat en una impremta. Vaig comprovar que Gregori tenia les idees clares i tota l’editorial al cap; el que Bromera era i el que havia de ser. Després vaig conéixer el que en podríem dir el seu gabinet de consulta, una colla entusiasta de gent de la Ribera: Víctor Oroval, Josep Antoni Fluixà, Jeremies Barberà, Vicent Borràs, Josep Ballester, Salvador Bataller, etc. Tots eren llavors jóvens i amb talent —el talent el conserven—, i els seus caràcters, hàbits i interessos eren tan variats com es puga imaginar. A les sensates ordres de Gregori, formaven un equip de primera. Bromera no solament estava situada a Alzira, sinó que extreia la seua vitalitat de l’empenta cultural i humana de la comarca. Se’n servia i alhora la potenciava. També en això, Bromera ha sigut un exemple. Quan s’instaura el trellat, aquest país dóna molt més de si del que la gent es pensa.

En Bromera, el trellat, com el risc econòmic, corre a càrrec de Josep Gregori. Un bon editor és sempre un personatge rar, perquè ha de tindre alguna cosa d’amfibi. S’ha d’estimar els llibres, però sobretot ha de ser un empresari hàbil, si vol fer algun servei a la literatura i a ell mateix. Per als escriptors, que solem ser uns negociants pèssims,la de la cultura i el mercat és una mescla molt desconcertant, i els nostres tractes amb els qui millor la representen —els bons editors— són essencialment insegurs. Amb tot, un aprén a distingir prompte el bon editor del que no ho és. Per això, crec que no m’erraré gens si dic que Josep Gregori va ser el primer bon editor que he conegut, i un dels millors de tots. En un país i en una llengua com els nostres, segurament un bon editor ha ser i ha de fer alguna cosa semblant al que, amb discreció i amb eficàcia, és i fa Josep Gregori. Fa 20 anys que ho demostra, i és una gran sort.»

PER MOLTS D'ANYS I BONS!

TOT SON ASGARD ERA TRANSPARÈNCIA

À notre époque il n'y a même plus de place pour un cri de révolte. Qui l'entendrait hormis quelques uns? Il n'est presque plus possible de parler aux hommes. Tout est révolu. Il faut se resoudre au silence mais non abandonner. Il faut continuer à suivre en nous le mouvement qui nous porte en avant. Il faut que la lumière vacillante qui nous éclaire demeure allumée. La merveille d'être ne peut nous être enlevée et nous devons continuer à en jouir jusqu'au dernier souffle.

Jacques Masui
Aquells dies estirats de la tardor que tu adoraves. El món estava ben fet. Tot tenia el color que tocava. Les coses i el seus noms coincidien sense cap duplicitat. Pareixia que podies retallar els punts de vista. Cada imatge de paisatge era un quadre, un documental, una combinació de formes i colors —els colors de la forma— amb un nom propi: el terròs de les roques de la serra era color de mel com en un quadre de Rusiñol, Jardí i puig, que s'ha venut per més de cinc-cents mil euros a una subhasta de Sotheby's, la línia de l'horitzó en tres escansions de cada vers («Entre el cel i l'aigua / la línia de l'horitzó / res pus») em llançava al Godard de Le Mépris des de la casa capriana de Curzio Malaparte, els contrallums de les figueres i els fassers mostraven la mestria de l'aquarel·lista xinès Mu-Zan, l'arena no era de Joaquim Mir sinó dels pigments d'un paleta tirititer dels paisatges entravessat d'ermità lúbric, cada esguard era una meditació del temps i i el seu pas sobre les coses, sobre les llums, sobre els desitjos o les nostàlgies, tant se val!

Escoltar les músiques de la bellesa, el tremolor propi, per entre nuus d'agua i profunditats desconegudes.

No creus qua som un cos d'imatges, de memòries i d'oblits, d'insistències a cada palpitació de les hores.

Cauen al fons de nosaltres les imatges i la podridura.

No sents com es desnua el nuu d'aigua i sal?

Com bastir?

Els caquiers vermells contrasol ponent són aquí: pacífics, immòbils, fixos, pintats, eixamplant la claror.

ORFEBRERIA, AIXÒ.

Cada progrés es paga amb una regressió.
M.
SOMNI. Escorxaven el porc. La claror ambre d'orient creixia entre rugits, bels, xiscles, constel·lacions de dolor, etc.
No volies conèixer el nom del mort, de l'assassinat.
Ho cridaven tots els mitjans de comunicació.
Tu besaves a la boca aquella al·lota del parc Montsouris que no havies vist mai.
Rodolàveu per sobre l'herbei.
Ella nomia Berta.
Ell nomia J.
Tot era negre com dins una pintura de Goya.
Et despertaves en els jardins de Versailles amb música de Schumann.
Felins, els felins avançaven sense ni un sospir. Et feien por. Creies que t'entrarien pel forat del cul, com les rates.
Cop en sec una sortida, un passatge, una encletxa.
Pegaves un alè darrer, feies el caragolí i et mories, etc.

UNA PASSIÓ NUTRITIVA

Posa-li al mort en la tomba les paraules
que va dir per viure.
Que reposi el seu cap entre elles,
fes que senti
les llengües de l'enyor,
les alicates.

Paul Celan


J. C. Ll., em diu que cada obituari és un robatori a la mort.
M'agrada la idea perquè sempre m'he vist obligat a fer necrològiques d'amics i d'aimats en els moments en què l'emoció, el dolor i el dol no em deixavenb trobar ni les paraules.

E. Norton és a Madrid per presentar el film L'il·lusionista protagonitzat per ell. Aràlia no ho deu saber dins el convent de Kyoto on medita amb T. M. No em dóna ningú cap notícia d'aquesta feta. Crec que ni Venetia sap l'adreça del convent. El convent secret podria ser un bon títol per un thriller. Llàstima de la moda medievalista & sons.

Tenc ganes de telefonar a Maria Carla que va ser la meva confident quan Aràlia i Daphne tenien la seva història d'amor travessada pel record fresc de Norton. Crec que és a París on ha de fer una desfilada a la BNF on hi ha una gran exposició sobre Antonin Artaud. És una nòmada internacional que no sap estar mai aturada.

Norton m'ha fet pensar en Praga i el barroc vora aquell riu ple de ponts i d'històries de deportació. Els dibuixos dels nins del cementiri jueu em varen provacar molts de malsons. Aquella claror de coure, aquelles veus pertot. Norton m'ha duit a la Viena més fosca, més fonda, més estripada. Des de l'Imperial Hotel també sofrires en aquella cambra sobre les teulades vieneses on et rebolcares dins la solitud i l'abandó.
No ho vols recordar, no ho vols reviure,
No servien de res els llibres (textos de Freud sobre l'home de les rates, textos del dietari de Sissí enfollida fent voltes per Europa, poemes de Cernuda tan malencònics, tan punyents. tan fràgils i la música de Mozart com un banda sonora enervant i embolicadora), no servien de res els cafès per on em perdia, no em servia de res aquell art d'arreu que m'oprimia.

Tot això per Norton? O per la claror baixa, plena d'esqueixos, d'aquesta tardor que em deixa la carn enrampada i els ulls amb una tendència al llagrimeig, com si tengués conjuntivitis crònica.

La notícia, no per esperada, és brutal.
Em sent un poc més orfe.
Estimava Sarsanedas com a amic i com a escriptor: com a poeta.

M'he passat una bona estona llegint els seus versos, recordant-lo.
Llegesc la seva veu viva: aquí.

PETIT MONUMENT A JOAN SALVAT-PAPASSEIT

Planerament invoco el teu fantasma

amb mots planers dels versos que ens deixares

quan caigueres al clot de la teva esperança.

No per inflar els meus d'una noble bufera

et dic de tu, sinó com als companys.

Sóc vell com la teva mort,

sóc jove com la teva vida.

Un mestre, tu no ho ets. Els doctes (reverència!)

t'assenyalen vergonyes amb les busques d'acer,

i qui els contradiria?

Però vares donar una llum a la gent,

però vares tocar-la d'una llum a la cara

que s'ha fet veritat,

i la nostra ciutat

no fóra ben bé la d'ara,

si no haguessis parlat dels carrers de l'esclat

del bon dia que fa,

de l'encant de les feines.

Fa anys que vas morir. I ara estic content

del teu fantasma jove.

Així puc anar amb tu sense cap compliment

pels camins i els treballs d'aquesta primavera

que és la vida i la mort eternament.

El rovell s'ha menjat l'esfera del cafè

que l'adroguer voltava, i el foc de Sant Joan

els grans cistells de vímet.

Passen cotxes enormes com vaixells de platxeri

i d'altres menudets com esclops d'alumini.

Al port hi ha noves llums, de nit, i dues torres

de ferro.

Ja són velles, les torres, ja cauen.

Fa tant que tu ets mort, i han passat tantes coses!

Però encara

que l'irradiador del port tingui ara radar,

són iguals les gavines,

i els vestits lluminosos de les noies d'estiu,

i els besos a la gorja,

i els colors de les hores que llisquen pels carrers,

i el groc de les taronges,

i tu que amb nosaltres veus

com és bo tot:

i la Vida

i la Mort.

NEOFEIXISME DE LUXE

Ara dents de llop al ventre de la cérvola
unes gotes de sang quallades al seu coll
a les plantes dels peus l'olor del bosc
i té els llavis feixucs d'explicar el viatge (...)

Ronny Someck

Aquests dies en què, amb l’amiga Maria del Mar Bonet, redèiem, recontàvem i recantàvem Ovidi Montllor i Guillem d’Efak per Manacor, Capdepera i Artà, feia voltes al personatge que protagonitzaria aquesta setmana el quadre de paraules que, Lector curiós, llegeixes.

I per un atzar, d’aquells que segurament tenen una explicació ben científica que encara no coneixem, m’aparegué dins el cap Glòria Ferrer de Salines: una adolescent que acaba d’entrar a la universitat per estudiar Informàtica, alta, elegant, intel·ligent i educada per la seva tia materna Rosa. El seu pare és un hoteler fill d’hotelers, Don Jaume Pelat. Pelat era el malnom del padrí andritxol que va ser el primer que començà la fortuna familiar amb una pensioneta a Peguera i un servei de cotxes entre Andratx i Palma. Quan Jaume i Helena es casaren la companyia Randemar Hotels ja tenia sis edificis gegantins al litoral illenc i un a Ciutat. Ara, controla més de trenta establiments a llocs tan diversos com Cuba, Santo Domingo o Nova York. Després d’explicar el patrimoni de la jove Glòria cal recordar la feta més terrible de la seva infantesa. Quan una nit els pares tornaven d’una festa a Son Torlà, el gegantí bentley pegà una llenegada per mor del fanguet d’un pluja camadaranyosa i caigueren d’un talús d’un parell de metres. Helena va morir a l’acte i Jaume no es va fer res. Glòria tenia nou anys i ho va passar molt malament. La tia Rosa, seca i dura, molt autoritària, professora de llatí i grec a l’Institut, es convertí en la seva segona mare. «Les dones hem de ser fortes i cultes: espartanes. Gimnàstica, estudi, disciplina. Sempre m’ha agradat la refrescant falta d’hipocresia dels vertaders liberals com Kissinger. Sempre hi ha algú que ha de fer la feina bruta i esclafar els escarabats perquè el món funcioni bé. Ell ho va haver de fer per salvar el món lliure al Vietnam i a l’Amèrica del Sud. És una feina molt difícil i poc agraïda.» Així va ser la primera confidència de la tia i la neboda. Per això no m’ha estranyat gens que fa poques setmanes discutíssim apassionadament, Glòria i el cronista, en una festa de gent de casa bona. Em presentà Glòria una amiga d’infantesa i des del primer moment la vaig mirar com una espècie fascinant entre mantis religiosa i pija sofisticada. Em va dir que em trobava un roig independentista anarcosexual. Li vaig agrair l’amoret i començàrem a parlar de com veia la jugada. Es definia a favor d’un ordre pervers aparentment raonable. M’escarrufà. No creia en l’habeas corpus i Abou Ghraib i Guantánamo li semblaven normals. Era megalòmana i defensora de la tortura en cas de necessitat. Quina necessitat?!, li vaig dir mirant-la de fit a fit als seus ulls color xampany.

I llavors em vaig llançar a parlar-li d’Anna Politkòvskaia: una lluitadora per mostrar la crua realitat de les injustícies, de les tortures i dels assassinats a Txetxènia. Periodista que feia feina des de 1999 al bisetmanal Novaya Gazeta. El nou d’octubre havia d’entregar un reportatge sobre tortures a Txetxènia i el dissabte dia set, l’assassinaren a trets a l’entrada de ca seva de Moscou. Hi havia tres poders que no la podien veure: el Kremlin, el poder txetxè i els neonazis russos. Denunciava la corrupció i els atacs als drets humans a Rússia i ho escrivia també amb dades, dates i noms a llibres traduïts per tot el món. Estava compromesa amb la veritat i la llibertat. Anna Politkòvskaia ha mort per nosaltres i per mor de nosaltres que no veiem ni escoltam.» Glòria m’ha deixat parlar educadament i després amb una congelació emocional terrible m’ha dit: «Aquesta dona s’ho havia cercat». I per sort ha desaparegut.

Avui 15 de desembre el PEN CATALÀ amb motiu del Dia Internacional de l'Escriptor Empresonat recorda i vindica la figura de la periodista russa Anna Politkòskaia assassinada el proppassat vuit d'octubre de 2006.
A les onze a la Rambla, davant el Palau de la Virreina es llegiran textos d'Anna.
I a les set al Col·legi de Periodistes hi haurà un acte dedicat al seu record en el que hi participaran: Josep Maria Huertas (Degà del Col·legi de Periodistes), Vicent Partal (Director de Vilaweb), Carles Torner (Consell Executiu PEN internacional 1998-2004), Marta Ter (Lliga dels Drets dels Pobles) i Dolors Oller (Presidenta del PEN Català).
Si voleu enviar un missatge de coratge als familiars d'Anna ho podeu fer a l'adreça: http://politkovskaya.fastbb.ru/
(segueix)