Avui el Parlament de Catalunya votarà l'investidura de José Montilla com a President de la Generalitat. Un dia per a la història. Una història que ens parla d'un país obert i integrador que es construeix a si mateix mirant al futur sense demanar partides de naixement. Una manera de ser que diu molt, i bo, del que som i representem. I tothom no pot dir el mateix.

Us he de reconèixer que em sorprèn la passió, a favor i en contra, que generen aquests de C's. Crec que tots plegats estem caient al parany. Si el senyor Rivera era o no era simpatitzant o militant del PP o si estava o no al corrent de pagament no m'importa gens ni mica. No em fa cap por la seva presència al Parlament, temporal o no, perquè no em fa cap por la democràcia.

Tranquil·litat i bon govern; aquesta és la intenció pública i manifesta de l'Entesa. Però a través dels mitjans de comunicació ja es veu que la cosa no serà tan fàcil. Tothom necessitarà marcar el seu perfil propi perquè no tindrà altre remei, i si no trobem la manera sensata per fer-ho la cosa pot tenir fissures. I sempre és millor prevenir que curar. La solució: un Parlament de Catalunya actiu i amb iniciativa pròpia.

Vist l'interès que genera tot aquest debat hi insistiré una mica més. La reflexió d'avui va encarada a la necessitat d'afrontar el debat des d'una perspectiva internacional i jurídica. Objectiva. Perquè si l'objectiu és aconseguir un estat propi, és imprescindible i necessari que ens acabin reconeixement tercers estats.

Finalment, aquesta setmana, ha pres forma l’ Aliança de civilitzacions promoguda per Zapatero amb la col·laboració del primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan i el suport de més de seixanta estats. Molt bona notícia. El que em toca la fava és que nosaltres, i per no disposar d’estat propi, només podem ser-ne espectadors.

M'afegeixo a la crida que ha fet en David Figures per avui 15 de novembre, Dia de l'Escriptor Empresonat, per ajudar a fer notar i recordar que a moltes presons i cementiris d'aquest, el nostre món, hi ha persones que han merescut aquest terrible càstig únicament per expressar i escriure les seves opinions.

Ser independentista no-nacionalista no és la única manera possible de ser independentista. Però és l’únic camí possible per a arribar a l’objectiu. Dit d’una altra manera; el nacionalisme no ens portarà, en cap cas, a la independència de Catalunya.

Seguint l'exemple d'altres blocaires us passo la relació dels 10 escrits més visitats des de l'inici d'aquest bloc (juliol 2006) per si és del vostre interès.  

Un dels millors invents que mai s'han posat a la pràctica per normalitzar l'ús social del català son les parelles lingüístiques. Les parelles estan formades per un catalanoparlant i un nouvingut o resident no catalanoparlant. Des de la posada en pràctica de l'experiència cada any el número de persones emparellades no ha parat de créixer. La parella més recent: Carod-Montilla.

En les darreres eleccions municipals es va presentar a Reus la Coordinadora Reusenca Independent, CORI (abreviació local del nom de la patrona de la ciutat; Misericòrdia). La candidatura volia fer un toc d'atenció a la classe política local i pescar algun vot entre l'abstenció. Si  fa o no fa com els  C's. Però sense demagògies.