Poca vergonya és el que tenen els polítics d'avui dia. No citaré tots els casos, no acabaria mai, però el d'Esperanza Aguirre no sé si qualificar-lo de pura ingenuïtat, o ànsies per cridar l'atenció com sigui, o ves a saber què...
Ens diu a la seva biografia que li costa arribar a fi de mes. Bé, si fóra una "mileurista" (que cobra 1.000 € al mes) que amb les hipoteques i totes aquestes històries ens costa, li comprendria. Jo, ni tan solament arribo a això, ja que cobro uns 750 € nets mensuals i visc a una casa compartida, a part que m'estalvio molts diners menjant i sopant en el restaurant on hi treballo.
Però que amb més de 8.000 € mensuals que ella cobra ens digui que no arriba a fi de mes com si volgués que la compadíssim, jo no ho faré. Em sembla un pur insult o una broma de mal gust. Si digués que aquests 8.000 € els dóna a obres de caritat en gairebé la seva totalitat o que ha de mantenir a molts parents invàlids ho hauria entès millor, però ella no en té, que jo sàpiga, ni una cosa ni l'altra.
Esperanza Aguirre ha demostrat una vegada més la seva barroeria en parlar, que supera a cridar "la senyora Sara Mago" a l'escriptor portuguès José Saramago, Premi Nobel de Literatura. Pel seu caràcter no li aguanta l'alcalde de Madrid, Alberto Ruíz Gallardón, amb el qual ja li costa fins i tot fingir que té una bona relació, a pocs mesos de les pròximes eleccions. I això que ell tampoc és en San Agustín.
Això és el que saben fer els "neocons" com ella, imitar la decència hipòcrita de George W. Bush, em refereixo a presumir d'això i després no ser-lo pas. Si busca la meva comprensió, va a ser com si espera que caigui neu a la Lluna. Ni l'egòlatra de José María Aznar va arribar a semblant comportament.
Només diré que lamento que gent així acapari la nostra atenció i ens hagin passat gairebé desapercebudes les tristes notícies per al món de la cultura les morts del cineasta americà Robert Altman, un rebel que no s'emmotllava al model comercial d'Hollywood (ja li va satiritzar lúcidament en "El joc d'Hollywood") i a la societat del seu país (com en l'ocurrent "MASH" i en "Vides creuades") , i del gran actor francès PhilippeNoiret, l'entranyable i lúcid Alfredo de "CinemaParadiso" de GiuseppeTornatore, a part de moltes altres pel·lícules, com recents clàssics del cinema francès i europeu.
Morts que en molts mitjans han merescut tot just una breu referència, sobretot en el cas d'en Noiret, molt estimat al seu país i a mitja Europa. I d'altres gents sense tant de talent surten i surten als mitjans de comunicació.
Un tema tan explotat en altres latituds com la psicoanàlisi i la seva influència en la societat com a forma d'entendre el comportament humà, en canvi no ho ha estat gens al nostre país, i el notable guionista Joaquim Oristrell, conegut pels seus enginyosos guions de pel·lícules d'en Manuel Gómez Pereira, algunes de títol llarguíssim, ara ficat també a director, el tracta a la seva pel·lícula que porta una paraula en el títol molt pròpia per definir l'estat de la consciència quan va "al seu aire"...
...I aquest terme se li pot aplicar al director-guionista. Inconscient. Així estava, pel que sembla, quan va escriure el guió i quan va dirigir la pel·lícula, sobre tot això últim, que converteix a l'inefable Mariano Ozores en un altre Orson Welles.
Una direcció d'actors pèssima, un argument incoherent fins a l'absurd, unes situacions sense gràcia, els actors al seu aire com si no es creguessin gens ni mica...
El que salvaria és l'ambientació de la Barcelona de principis del segle XX, amb el seu aire cosmopolita mig català mig francès, i la curiosa fotografia de to groguenc, com aquelles fotos de l'àlbum familiar dels nostres besavis.
Ah, no havia parlat dels actors: Leonor Watling, Luis Tosar, Juanjo Puigcorbé... tots perduts en la no-res més absoluta, malgrat el talent indubtable de tots ells, que sí que vindria bé, això, per parlar de la psicoanàlisi. Que no hi ha cap altra manera de definir aquesta pel·lícula. Sort que l'Oristrell ha fet coses més potables, que si no... Que jo, al seu lloc, sí que hauria de posar-se a les mans d'algun psiquiatre. Per la meva sensació de fracàs.
Ventura Pons ha demostrat ser un mestre en explicar coses de manera arriscada i trencant motlles. Tot i que sovint s'ha quedat a mig camí, però també sovint ha agafat un material aliè (gairebé sempre ha adaptat a la pantalla novel·les o obres de teatre) i l'ha reelaborat a la seva manera.
Aquesta vegada ha agafat un interessant, lúcid i sarcàstic llibre de relats curts de l'escriptor català Quim Monzó, fa anys famós "a l'estil Pepe Rubianes" per unes paraules seves iròniques contra la Família Real espanyola, però després s'ha oblidat tot i se l'ha posat al seu lloc, artísticament parlant.
Són 30 relats curts, encara que en Pons ha adaptat la meitat, cada un d'ells porta per títol alguna cosa sobre la vida mateixa: Fe, Gelosia, Esperança, Passió, Sinceritat... Cadascú d'ells és independent dels altres, dura de tres a quinze minuts i inclou un llarg repartiment, en el qual en Pons va recórrer a actors que, en la majoria, eren parella sentimental en el moment del rodatge de la pel·lícula. I ells acaben fent papers en els quals es barallen, es posen les banyes, ironitzen l'un sobre l'altre... Sent sempre fidels als texts originals d'en Monzó.
Com sempre fa en Pons, no es talla res i aborda els texts gairebé sempre al caire del políticament correcte o de la pornografia, encara que sense passar-se mai. Són petites joies de l'absurd i la lògica alhora: l'amant que demana al marit que la seva esposa li deixi en pau, la dona que prefereix al "mascle" abans que al sensible, l'home fart que la seva núvia s'estimi més el seu membre viril que no pas ell mateix, el "boletaire" que es troba un nan al bosc i no sap quin desig li pot concedir...
Detalls aparentment simples però molt clars de la vida, "tranches de vie", com diuen a França, magistralment mostrats per Ventura Pons recolzat per un repartiment amplíssim: Àlex Casanovas, Pepe Rubianes, Lluís Homar, Anna Lizaran, Pere Ponce, Mercè Pons, Núria Hosta,Vicenta Ndongo i fins i tot Rossy De Palma (ella parla català perquè és mallorquina).
Com diria aquesta pel·lícula de Betrand Tavernier,"El perquè de tot plegat" és "la vida i res més".
Mor Philippe Noiret, un dels grans actors del cine francès
• L'intèrpret va aconseguir el reconeixement internacional amb 'Cinema Paradiso'
ELIANNE ROS PARÍS
L'entranyable protagonista de Cinema Paradiso va abandonar definitivament l'escena. Philippe Noiret va morir ahir a París als 76 anys víctima d'un càncer. L'actor fetitxe de Bertrand Tavernier (L'horloger de Saint-Paul, Que la fˆte comence) deixa rere seu una immensa carrera desenvolupada al llarg de 125 llargmetratges i nombroses obres de teatre. Noiret, nascut a Lilla el 1930, va fer els primers passos a l'escena el 1953 quan es va integrar al Théâtre National Populaire després d'haver cursat estudis d'art dramàtic. Allà va conèixer la seva dona, l'actriu Monique Chaumette, amb qui es va casar el 1962. El seu primer paper al cine li va donar Agnès Varda, a La pointe courte (1956), seguida de Zazie al metro, de Louis Malle.
ACTOR DE REFERÈNCIA Adorat pel públic francès, va rebre dues vegades el màxim guardó de l'acadèmia de cine del seu país, el César. El 1976 per Le vieux fusil, de Robert Enrico, i el 1990 per La vida i res més, de Tavernier. Convertit en actor de referència va formar part d'algunes de les parelles mítiques del cine gal amb Catherine Deneuve, Romy Schneider i Simone Signoret, i va conèixer la polèmica amb la pel.lícula La gran bouffe, de Marco Ferreri, el relat d'un suïcidi col.lectiu per menjar en excés que va provocar un verdader escàndol al Festival de Cannes del 1973. La consagració a nivell internacional la va obtenir amb la magnífica interpretació del personatge d'Alfredo, el vell projeccionista al cine d'un petit poble que exerceix una especial fascinació sobre el nen Toto, que es convertiria en un famós director. Cinema Paradiso, de Giuseppe Tornatore, va obtenir el 1989 l'Oscar a la millor pel.lícula estrangera. Aquest i altres treballs van fer que desenvolupés una notable carrera també a Itàlia. "Sóc un home molt corrent, tindrà dificultats. En fi, està bé sortir en un article abans que aparegui la meva necrològica a Le Monde", va comentar el 1997 a un periodista d'aquest diari. Irònic, mordaç, supersticiós i gran fumador de cohibes, Noiret tenia passió per les sabates fetes a mà. De jove, admirava Cary Grant, Robert Mitchum i Gary Cooper. Noiret va suplir amb el seu talent els inconvenients d'un físic menys agraciat que el dels seus actors favorits. Després d'un període d'absència, l'actor francès va tornar a l'escena teatral el 1997 amb Les c“telettes, de Bertrand Blier. En l'adaptació cinematogràfica d'aquesta obra, firmada també per Blier el 2003, va tenir un paper rellevant. Però va ser en la pell d'un pare tendre i matusser, que interpreta a Pares i fills, de Michel Boujenah, quan va aconseguir un nou gran triomf, als 73 anys. Abans queda el record de títols com La filla de d'Artagnan, el 2000, o El carter i Pablo Neruda, de Michael Radford, el 1994. Noiret va treballar fins al 2005, amb un paper en la comèdia policial Edy, de François Berléand. La malaltia de l'actor va impedir que pogués visitar Barcelona amb l'obra Love letters, que havia de representar amb Anouk Aimée al Teatre Lliure els 22 i 23 de desembre vinents.
L'APUNT // RAFAEL TAPOUNET
Gran en la vida i en la mort
RAFAEL TAPOUNET*
La mort va ser una presència constant en la filmografia de l'esplèndid actor Philippe Noiret. Des de l'escatològica orgia suïcida de La grande bouffe (Marco Ferreri,1973) fins al funcionarial rastreig de cadàvers putrefactes de La vida i res més (Bertrand Tavernier, 1989), l'actor va mantenir en la pantalla una fructífera associació amb la parca. Noiret va morir moltes vegades i ho va fer bé. Pocs trànsits han arrencat tantes llàgrimes com el del projeccionista de Cinema Paradiso (Giuseppe Tornatore, 1988) i pocs comiats han resultat tan commovedorament divertits com el del periodista Perozzi en l'estupenda Amics meus (Mario Monicelli, 1975). Cruel paradoxa final: l'actor Noiret ja portava la llavor de la mort a les entranyes quan en l'obra Pares i fills (Michel Boujenah, 2004) el seu personatge fingia que patia una malaltia greu per cridar l'atenció de la família. *Periodista
Debat als fòrums de LE MONDE sobre la mort d'aquest gran actor:
Agrandir la photo Philippe Noiret, décédé jeudi à l'âge de 76 ans des suites d'une longue maladie, aura promené son élégance et son hédonisme à la scène et à l'écran durant plus d'un demi-siècle, s'imposant comme l'un des plus grands acteurs français du siècle écoulé.
Celui qui fut tour à tour roi et spadassin, juge et pédophile, flic et gangster, séducteur et poète, aura joué dans environ 125 films sous la direction de grands cinéastes.
Il aimait les chevaux, les chaussures, la campagne et les cigares. Il en fumait deux par jour depuis 50 ans, soit un total de 36.500.
Ce sont, disait-il joliment de sa voix grave à la diction impeccable, "les arc-boutants de ma vie qui en supportent les piliers: l'amour, l'amitié, l'affection et le travail".
Car, derrière cette image de dandy plein d'humour, à la gentillesse mâtinée d'un léger cynisme, se cachait un "bouffeur de travail". "J'ai contribué à l'image de gentleman-farmer que l'on me colle mais elle n'est qu'une parcelle de la réalité", assurait-il.
"Il me reste tellement peu d'illusions sur la nature humaine que cela devient difficile de se mettre en colère! Je suis désolé par les autres, le monde et moi aussi. Je suis un désolé gai", résumait cet amateur de James Ellroy et de Victor Hugo, ce mélange d'aristo raffiné et d'anar bon vivant, ce débonnaire très actif, qui se régalait des ces apparentes contradictions.
Agrandir la photo "Quand je me retourne, ajoutait-il, je vois quelqu'un qui a fait correctement son métier d'artisan. J'ai fait des films difficiles, peu; des films pas assez exigeants, peu. La moyenne n'est pas mal : je suis un acteur populaire et j'aime cette idée".
Philippe Noiret avait le regard tendre, la poignée de main franche et un franc-parler qu'il utilisait pour "maugréer" contre le consensus de l'époque.
Agrandir la photo Il portait volontiers le noeud papillon, les bretelles roses, les chemises à rayures et le panama en "réaction contre le laisser aller, le "débraguetté"" et s'amusait, des années après, du scandale causé à Cannes par "La grande bouffe" (un suicide collectif par la nourriture) de Marco Ferreri. C'était en 1973. On lui avait craché dessus. "Nous tendions un miroir aux gens et ils n'ont pas aimé se voir dedans. C'est révélateur d'une grande connerie", disait-il.
Né le 1er octobre 1930 à Lille (Nord), cet élève médiocre qui a raté plusieurs fois le bac débute sur des scènes de théâtre parisiennes, notamment aux côtés de Jean-Pierre Darras. En 1953, il entre au Théâtre national populaire (TNP) grâce à Gérard Philipe, joue dans une dizaine de films, dont "Zazie dans le métro" (Louis Malle) et "La vie de château" (Jean-Paul Rappeneau), avant que le film "Alexandre Le Bienheureux" (Yves Robert) le révèle au grand public en 1968.
Après un détour par Hollywood ("L'étau" d'Alfred Hitchcock, 1969), il enchaîne une impressionnante filmographie en France et à l'étranger, en particulier en Italie. On le verra notamment dans "La Famille" d'Ettore Scola (1987) ou "Cinema Paradiso" de Giuseppe Tornatore (1990).
Il obtient un César (le premier des César) pour la meilleure interprétation masculine en 1976 dans "Le vieux fusil" (Robert Enrico) et un second en 1990 pour "La vie et rien d'autre" (Tavernier).
Il assumait tous ses rôles mais avouait que le pire nanar dans lequel il a joué fut +Les Masseuses+ de Lucio Fulci, le premier film (érotico-policier) qu'il a tourné en Italie en 1962. Il regrettait d'avoir refusé le rôle principal dans "Que la bête meure" de Claude Chabrol.
Ces dernières années, il passait beaucoup de temps dans sa maison de campagne audoise, près de Carcassonne. Philippe Noiret était un fidèle: plus de 50 ans de métier, plus de 30 ans dans la même maison de campagne, plus de 40 ans de mariage avec la comédienne Monique Chaumette avec qui il a eu une fille.
Homenatge pòstum a aquest gran actor, del que casualment ahir vaig veure, amb el meu DVD, "Cinema Paradiso", sense encara saber res sobre la seva mort. D'altres films seus que jo destaco: "Els mèrits de la Madame Curie", "El carter i en Pablo Neruda", "La Zazie al Metro", etcètera.
Descansi en pau.
Il aimait les chevaux, les chaussures, la campagne et les cigares. L'un des plus grands acteurs français est mort, à l'âge de 76 ans.
• Tom Tykwer opina que li va tocar "la grossa" al descobrir Barcelona i Girona
POBLE ESPANYOL. La plaça Major va acollir la bacanal, l'escena final, en què una mena d'èxtasi col.lectiu salva Grenouille del cadafal després que els seus crims a la població de Grasse siguin descoberts. Foto: FILMAX
CRISTINA SAVALL BARCELONA
A Tom Tykwer el va fascinar el repte de portar a la pantalla El perfum, l'obra magna de Patrick Süskind, pel.lícula que projecta Catalunya com un magnífic escenari. Al cineasta alemany el va atraure la proposta de Bernd Eichinger, el productor d'El nom de la rosa, per la possibilitat de realitzar una pel.lícula d'època que no resultés avorrida, per la dificultat de traslladar les intenses sensacions d'aromes i pudors que genera el sentit de l'olfacte i, sobretot, perquè es tractava d'un relat excel.lent. "Ho té tot: gran trama, gran protagonista i espectaculars escenaris", afegeix el director de Corre, Lola, corre, que encara no entén com Stanley Kubrick va renunciar a explicar la història d'un dels personatges de ficció més coneguts de la literatura universal: l'insigne perfumista Jean- Baptiste Grenouille, un assassí que busca la màxima expressió de la bellesa al compondre una fragància amb l'essència de noies verges (25 pèl-roges al llibre; 12 al film i no totes amb el mateix color de cabells, ja que va ser impossible trobar dues actrius bessones amb aquesta melena, pell blanquinosa i ulls verds). La pel.lícula, en què participa Filmax, arriba aquest divendres amb 310 còpies, xifra avalada per l'èxit que ha obtingut a Alemanya, malgrat haver-se filmat en anglès. "He tocat la nota encertada. El film transmet l'essència i l'atmosfera de la novel.la, encara que sóc conscient que cada lector en fa la seva pròpia interpretació", considera Tykwer, que recorda que un llibre no fa olor. "En canvi, Süskind aconsegueix tota mena de sensacions olfactives". La meticulositat pels detalls que exigia aquesta producció va portar a traslladar gran part del rodatge a Barcelona i Girona. "Ja no existeix el París del segle XVIII. Va ser com si ens toqués la grossa descobrir aquests edificis tan ben conservats a Catalunya". També destaca l'entrega de l'equip artístic i de producció català --encapçalat per Edmon Roch-- i la complicitat que es va produir a l'hora de reproduir en carrerons i places del barri Gòtic de Barcelona la pudor que es respirava en l'època en què transcorre la trama. "Els barcelonins ens van obrir les portes, malgrat inundar el carrer de Ferran de porqueria", fa broma, ja que van contractar els serveis d'Artis Plus, que va aplicar tècniques de restauració arquitectònica perquè els materials no tinguessin un efecte real sobre les parets. Els escenaris elegits van ser cales de la Costa Brava i el Call de Girona, amb les seves precioses escalinates; i de Barcelona, l'església de Sant Felip Neri, la plaça Reial, la de la Mercè, el laberint d'Horta i el Poble Espanyol. Aquest emplaçament va acollir una de les seqüències més complexes: quan tota la població de Grasse embogeix embriagada pel perfum i s'entrega a una orgia massiva. Tykwer elogia el treball de Jürgen Müller, de La Fura dels Baus. "En aquesta escena, 750 figurants acaben despullant-se, entregant-se a un acte amorós més emocional que sexual. El resultat és com la coreografia d'una dansa". El director la interpreta com un "homenatge" a Spencer Tunick, que va fer a Barcelona una de les seves fotos "més famoses". Va costar trobar els joves actors: Ben Whishaw, en el paper de Grenouille, i Rachel Hurd-Wood, en el de la bella Laura. En canvi no hi va haver dubtes amb Dustin Hoffman i Alan Rickman. Tykwer buscava en el protagonista una barreja d'innocència i de sensació inquietant de perill, que despertés en el públic "un sentiment de por i, al mateix temps, de comprensió". Whishaw explica que va preparar el seu personatge fugint del concepte de psicòpata, buscant l'instint animal. "Com ensumen, com interactuen en el seu propi medi ambient". Ho aconsegueix.
Vaig veure una mica com hi havien deixat el Barri Gòtic per al rodatge. Quan vaig veure la Plaça de Sant Felip Neri tota ennegrida, en veure les mànigues que hi havia, vaig intuïr que algú hi devia rodar alguna cosa, i després vaig llegir a la Premsa que era aquesta pel.lícula.
Bé, esperem que això torni prestigi a Barcelona com a seu de rodatge internacional. Igualment que Madrid ho podria ser si es prenguessin això seriosament, després de "Los fantasmas de Goya".
aixotoca-edu | dimecres, 22 de novembre de 2006 | 12:41h
"Alguns pensem que el rei Joan Carles el millor que podria fer per la Corona és abdicar", és la última que ha dit l'amic Federic. Sense que serveixi de precedent, a la redacció tots compartim la frase. Però com Losantos ha arribat a tal lucidesa mental? Després de consultar als millors psiquatres del món, Això Toca pot avançar les primeres conclusions.
Federic Losantos està patint una paranoia mental, que farà que dugui a terme accions inesperades. S'espera, en les properes hores, el seu ingrés a la colla castellera de Reus com enxaneta. A més, convocarà manifestacions per reinvindicar la figura de Julio Anguita, anirà a la Policlínica Londres (por tu seguridad) per posar-se tetes, es farà musulmà i posarà amb Otegi un fast-food de Quebabs al costat de la parada de metro d'Atocha. Fins i tot, farà un cameo a Porca Misèria i en un acte de Ciutadans llançarà ous als seus dirigents, cridant: "llibertat, llibertat". En els pròxims dies, no espereu més informació d'aquesta notícia tan gilipolles.
No m'estranyaria ni gens ni mica. Tant tocat de l'ala que és en Federiquet, i a sobre amb la seva tossuderia aragonesa (la conec ben bé perquè ma mare era de Saragossa), estem malament, tu...
LE MONDE | 20.11.06 | 16h47 • Mis à jour le 20.11.06 | 16h47 <> Le chanteur catalan, Lluis Llach, en concert à Perpignan, le 6 novembre 2006.
AFP/RAYMOND ROIG<> MADRID CORRESPONDANTE <> e chanteur espagnol Lluis Llach met un point final à quarante ans de concerts commencés sous la dictature de Francisco Franco, poursuivis en exil en France puis dans une Catalogne devenue, depuis, autonome et gouvernée à gauche, selon son coeur.
Mercredi 22 novembre, un spectacle à l'Olympia, à Paris, régalera une dernière fois les fidèles du plus "identitaire" des auteurs-interprètes catalans. Après un dernier concert dans son village natal de Verges, le 24 mars 2007, Lluis Llach se repliera sur son bateau amarré dans le port de Barcelone et dans son refuge de Porrera. En cette fin octobre, la place centrale de ce petit village de la Catalogne intérieure, encore préservé de la rage urbanistique qui est en train de défigurer tant d'autres parties de l'Espagne, est imprégnée de l'odeur poisseuse du moût. Nous sommes dans le Priorat, la plus réputée des appellations de vins de la région.
<>
<>Retrouvant les origines de sa mère, Llach s'y était retiré il y a une quinzaine d'années, pour desserrer un peu l'étreinte de la ville et de la vie de concertiste. Il s'y est soudain trouvé confronté à des inondations dramatiques qui laissèrent exsangue et en pleine "débâcle morale" ce village déjà plusieurs fois malmené par les hauts et les bas de la viticulture.
Pouvait-il rester les bras ballants, lui, l'homme de gauche, le défenseur d'une terre et de l'identité d'un peuple ? "Je n'étais pas un passionné de vin. C'est l'aventure sociale qui m'a intéressé", résume-t-il. Encouragé par des précurseurs dans la résurrection de ce terroir, il a planté des pieds de carignan, de grenache, de syrah, de merlot. Et cela a marché. Aujourd'hui, Porrera compte quatorze producteurs et Llach trois cuvées de bon niveau. "Dans une région comme celle-là, il faut ne vouloir faire que des vins exceptionnels, viser le très haut de gamme, avoir l'obsession de la qualité, de la rigueur."
Il y a laissé sa chemise, l'a récupérée : la rigueur a payé. Comme elle lui a souri dans sa vie de "cantautor" devenu un peu malgré lui, à l'âge de 19 ans, le symbole de l'opposition catalaniste à une dictature vieillissante et usée, lors de son premier concert, le 22 mars 1967.
Quelques-uns de ses titres - l'Estaca, Campanades a mort - sont autant de marqueurs politiques dans la mémoire de ses contemporains mais aussi de leurs descendants. Pour autant, contrairement à d'autres, il n'a pas cherché, une fois le "catalanisme" au pouvoir dans sa région, à tirer profit de sa dimension emblématique auprès des circuits officiels de la culture catalane.
S'il arrête les concerts - il en donnait chaque fin de semaine, tout au long de l'année -, c'est parce qu'il a commencé à entrevoir, il y a quelques années, le moment où "l'énergie" pour continuer lui ferait défaut. La passion pour la politique, elle, est intacte. Elle le pousse à prendre position en faveur d'une coalition de gauche en Catalogne, à s'indigner contre "l'Espagne de droite, sans équivalent ailleurs" et prête, il en est sûr, pour un "nouveau coup d'Etat" si elle en avait le loisir, et à soupçonner de turpitudes les socialistes "espagnols". Pour la tranquillité, il lui reste le "ventre de sa baleine" amarrée à Barcelone. Et Porrera.
Olympia, 28, bd des Capucines, Paris-9e. Mo Opéra, Madeleine. Tél. : 01-47-42-25-49. Mercredi 22 novembre, à 20 heures. De 34,50 € à 51 €.
<>El PP confirma que el líder de Ciutadans en va ser militant
Hi va militar fins l'abril d'enguany
Albert Rivera, líder de Ciutadans-Partit de la Ciutadania, va ser militant del PP. Així ho han confirmat els populars després que aquest matí El Periódico publiqués un article explicant que Rivera s'hi va afiliar el juny de 2003 i en va ser militant fins abril d'aquest any. Aquesta dada, rellevant en termes polítics, havia estat amagada pel candidat de Ciutadans que en diverses entrevistes havia parlat de la seva ideologia com a progressista
Rivera, però, va demanar el seu ingrés a les joventuts del PP després de l'inici de la guerra a l'Irac, donant suport a les posicions sobre el conflicte de José Maria Aznar. En cap de les biografies publicades per Ciutadans sobre Albert Rivera hi ha cap referència a aquest fet.
La notícia ja ho diu tot: aquest noiet hi havia estat abans al PP, va donar el seu suport a la guerra il.legal d'Aznar i George Bush a l'Iraq, i ara... Ja hi veieu, el que dóna lliçons a tothom sobre progresisme de debò, sobre ciutadania de debò... que finalment era... Bé, tothom tenim de defectes, però tenim més compte amb el que deiem. I en Ribera no és per a mi cap persona vàl.lida per donar-me'ls.
« Les sketches, hilarants ou poétiques sont tellement expressifs qu’on en oublierait presque que les hommes ne parlent pas. Etonnamment modernes et inventifs…» Le Journal du Dimanche
<>
un rythme infernal qui met à mal nos zygomatiques et nos abdominaux.
<> Le spectacle est COMPLET. Les réservations sont closes. <> <> :: Présentation du spectacle : Avec ces extraordinaires comédiens-mimes d'El Tricicle tout est trois fois plus drôle. Cette fois, ils s'attaquent à une invention d’utilité universelle : la chaise ! De l'âge de pierre à celui du plastique, les sketches sont hilarants, loufoques et/ou poétiques. Ces héritiers des Marx Brothers et de Jacques Tati sont d’incroyables artistes qui avec peu font tout. <> Tout pour nous faire rire. Irrésistiblement.
<> Le spectacle est COMPLET. Les réservations sont closes. <> <> Actualités <><>
<><><><> <> par internet, à partir de chaque fiche par téléphone, 04 68 34 07 48 par courrier, Espace Boitaclous Méga Castillet Route d'Argelès 66000 Perpignan <><><> <> ESPACE BILLETTERIE BOITACLOUS Notre point de location est ouvert du mardi au samedi de 13h30 à 20h Tél. 04 68 34 07 48 - contact@boitaclous.com <><><> Méga Castillet - Route d'Argelès - ZAC du Mas Balande - 66000 PERPIGNAN
<>Els amics d'El Tricicle, igualment que van triomfar a Barcelona i a Madrid amb el seu espectacle de les cadires, ara fan la seva gira per d'altres països, i entre ells, la capital francesa, on triomfen molt. Me n'alegro per ells.
D'altres coses relacionades amb El Tricicle a França:
Les meves crítiques de cinema, amb les pel.lícules favorites i no pas favorites, comentades per mi mateix i amb valoració crítica. En castellà, sobretot, i en català.
També he escrit de guions de còmic en francès, tot i que encara no domino perfectament la llengua d'en Georges Brassens (un dels meus cantants preferits).
El nostre estimat i simpàtic showman, actualment triomfador a Antena 3 TV amb el seu peculiar estil, en la seva pàgina web. També té una altra, www.buenafuente.tv , dedicada al seu programa televisiu actual.
Bloc en dues llengües, català i anglès, on l'autora ens parla sobre tot, al seu estil personal i intransferible... diguem-ne, com tothom que hi som en aquests blocs de VilaWeb.
Curiòs i ben simàtic bloc dedicat al món del cinema, fet per en Jesús Valdivieso, d'El Prat de Llobregat, en castellà i també una mica en català, on tenen indret totes les cosetes del Setè Art. No és apte per a pedants ni afeccionats al cinema de patacades; només pels afeccionats al bon cinema per a tots els gustos.
Le chanteur catalan, Lluis Llach, en concert à Perpignan, le 6 novembre 2006.
e chanteur espagnol Lluis Llach met un point final à quarante ans de concerts commencés sous la dictature de Francisco Franco, poursuivis en exil en France puis dans une Catalogne devenue, depuis, autonome et gouvernée à gauche, selon son coeur. 
Contact ››
<>
<>
<>
<>
<>
