M'han fet arribar un llibre editat pel Parlament Europeu que es titula "Recopilación de Discursos e Intervenciones" de Josep Borrell en el període que va ser president de l'eurocambra (juliol de 2004 fins a gener de 2007). És un llibre mastodòntic, de 656 planes i de format A-4, per deixar editats uns discursos d'un interès diguem que relatiu. És a dir, un totxo. Un llibre insostenible des del punt de vista de l'espai (no sé on ficar-lo), des del punt de vista del contingut (no veig l'interès a llegir els discursos de Josep Borrell, amb tota franquesa), i des del punt de vista mediambiental (per què ha calgut tanta energia i tant de paper per editar no sé quants exemplars d'aquest voluminós llibre?). Em sembla un menyspreu al mediambient que, venint de l'esquerra conservadora, que sempre té una lliçó a punt per a la resta i que sempre se situa en un pla de superioritat moral, resultat del tot denunciable. Per això us l'he retratat, al costat d'una grapadora perquè us en feu a la idea de les proporcions d'aquest volum. No n'hi hauria hagut prou amb una carta indicant l'adreça a Internet en el podríem anar a consultar? Segurament sí, però a diferència del paper, la publicació electrònica té una pega per a l'ego i la vanitat d'aquesta gent superior: se saben exactament quantes persones han vingut a buscar-te, a llegir-te o a descarregar-se l'arxiu. En canvi, enviant no sé quants exemplars en paper sempre queda el consol d'imaginar que tens legions de lectors...

El conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, m'ha respost a les preguntes que li vaig formular fa setmanes sobre la reivindicació d'una facultat de Medicina a les comarques gironines, i no puc estar més que decebut pel seu contingut: si el Govern no és capaç de respondre afirmativament al desig de tenir aquesta facultat és que, en realitat, ens està preparant per al pitjor. La resposta és tan ambigua i tan inconcreta que és, democràticament, lamentable. Jo li formulava tres preguntes ben concretes, que necessitaven respostes concretes. Enlloc d'això, s'embolica per no dir res i declina respondre a la pregunta de quina és l'opinió del Govern sobre la reivindicació gironina de tenir una facultat de medicina.
Les Universitats de Barcelona, Lleida i Tarragona tenen facultat de Medicina, però la de Girona no. És l'única del país que no en té, tot i que la societat civil i els professionals la reivindiquen i la troben necessària. És més: les nostres comarques tenen ja la massa crítica d'habitants i la xarxa d'hospitals territorials suficients com per justificar, amb escreix, la necessitat d'aquesta facultat.
Necessitem un Ajuntament que acompanyi la Universitat i el Col·legi de Metges en la reivindicació d'aquesta facultat, i no un que es plegui als interessos del Govern de la Generalitat pel sol fet que sigui del mateix partit. Si volem una facultat de Medicina l'hem de reclamar i hem de pressionar fort, amb convicció, sense renúncies.

Els amics de la JNC em van informar ahir del tracte de què van ser víctimes per part dels Mossos d'Esquadra que vigilaven l'entorn del Pavelló de Fontajau a l'estona prèvia al partit de l'Akasvayu contra Estudiantes. Els joves intentaven repartir pancartes que deien "Catalonia is not Spain" entre els seguidors que entraven al pavelló, però la policia catalana s'entesta a fer de policia del Tripartit i els ho va impedir. És greu i és lamentable, i em recorda el comportament de les forces policials espanyoles durant els Jocs Olímpics, curiosament també sota control de l'esquerra aquesta que fascina tant la gent d'ERC, que es va dedicar sistemàticament a retirar les estel·lades que duia la gent que assistia als esdeveniments. ¿Sota quin argument van impedir el dret a la lliure expressió dels militants de la JNC? ¿Quin delicte o quin reglament estaven infringint? ¿Per què el procés que en diuen d'identificació --eufemisme que oculta la legalment dubtosa pràctica de la retenció-- s'allarga tant? La JNC no va cometre cap delicte ni va vulnerar el dret de ningú: els Mossos es van excedir en el zel polític d'intentar que un esdeveniment de gran audiència televisiva resultés políticament correcte als ulls del senyor Montilla i els seus companys del PSOE. L'efecte Tripartit és això, amics sobiranistes. Ja ens podem anar preparant perquè sota l'excusa del "progrés social" s'hi amaga en realitat una altra mena de progrés: el progrés de la deconstrucció nacional de Catalunya. Si ho volem frenar, només podem fer-ho donant suport a CiU; fer costat a qualsevol altra força política és reforçar aquesta estratègia.

L'Eduard Batlle elabora un seguit de retrats de persones i els publica al seu bloc dins una sèrie que es titula "Interactuant amb...". La seva darrera interacció és amb mi, i us voldria recomanar la lectura de la instantània que em dedica. L'Eduard és una persona oberta i sensible, que fa anys que posa el seu gra de sorra per millorar la societat d'una forma constant i pacient: predica l'entesa i practica la transversalitat. Li agraeixo la cortesia i l'amabilitat.

La comissió d'acció exterior i unió europea del Parlament de Catalunya, de la qual sóc membre, ha comptat avui amb la compareixença d'Hubert Vedrine, exministre francès d'Afers Exteriors i consultor polític rellevant. Ha explicat la seva anàlisi del moment que viu la Unió Europea i ha fet prospectiva, a partir d'una realitat força incontestable, que és l'atzucac difícilment resoluble en què ens trobem. Ell apunta una recpeta sintètica: reconèixer que tenims problemes i discrepàncies sobre moltes coses (identitat, model d'integració, rol de la UE en el món), posar-nos d'acord en les discrepàncies, i formular solucions. Hem de respondre preguntes bàsiques però de gran transcendència: volem créixer o no? Si és que sí, cap a on? I què volem ser en el concert global, un mercat o una potència? I si volem ser una potència, sobre quines bases l'hem de bastir? Una sessió interessant. Avui sí.

La Generalitat va crear un centre d'estudis d'opinió a imatge i semblança del CIS, i té moltes possibilitats d'esdevenir un instrument de propaganda. Avui ens han fet saber el baròmetre d'opinió del mes de març passat, i entre d'altres novetats ens venen la idea que el PSC supera CiU en intenció de vot. Però hi ha trampa, és clar. Perquè els socialistes són mestres en la manipulació de l'opinió pública (només cal llegir, per exemple, una de les opcions sobre la relació Catalunya-Espanya: pregunten per un Estat dins "una Espanya federal", no pas dins d'una Espanya confederal o dins d ela Unió Europea).
Segons aquest baròmetre, la intenció de vot del PSC és del 20,2, mentre que la de CiU és del 19,5. Si agafem les dades del baròmetre de novembre, la intenció de vot als socialistes era del 17,1 i de CiU del 22,6. Per tant, això avalaria casualment la tesi oficial del PSC segons la qual la gestió de Montilla dóna fruits mentre que CiU s'enfonsa. Però mirem una mica més i adonem-nos d'un "petit" detall. Fixem-nos en el que els enquestats diuen que van votar realment en les eleccions del 1 de novembre. En el baròmetre d'aquell mes, els que van declarar que havien votat CiU eren el 21,7%, mentre que els que van delcarar que van votar PSC eren només el 16,6%. Ara, en el baròmetre de març, els que han declarat que havien votat PSC se situen al 25,5% (és a dir, 9 punts més que el baròmetre de novembre!), però dels quals només el 20,2% estarien disposats a tornar-los a votar. En canvi, persones que asseguren que el seu vot va ser per a CiU representen el 24,4%, més d'un punt menys que les que diuen haver votat PSC. No cal que us recordi que els resultats electorals reals van situar CiU molt per sobre del PSC...
És a dir, que si agafen molts més votants reals del PSC que no pas de CiU, i els demanen què votarien si avui hi haguessin eleccions nacionals... el més normal és que surti que el PSC guanya.
Això és fer trampa. I és fer trampa amb diners públics, que encara és pitjor.

El veritable PP és el de Telemadrid. Allò que pretén vendre'ns Josep Piqué --menys radicalitat-- és un holograma perquè al final el que compta són els fets. I els fets en forma de documental indigne situen Piqué en la complicitat pura i dura de l'estratègia de la crispació que promou el seu partit. El seu partit és el dels anuncis radiofònics emesos a Andalusia, i és el que dirigeix la televisió pública de la Comunitat de Madrid. Els pseudo-desmarcatges de Piqué ja no colen: la tàctica del poli bo dins d'un PP carregat de polis dolents no funciona. Potser que es dediqui a donar menys lliçons a la resta de partits sobre el que han de dir i fer, tenint com té tant de fang a la sabata.

L'aeroport de Girona celebra el seu quarantè aniversari, i ho fa de la millor manera: batent rècord de passatgers. Els càlculs per a aquest any situen la xifra de passatgers en 4,7 milions, que contrasten amb els 600.000 de fa tot just cinc o sis anys. Avui s'ha fet la presentació de les activitats commemoratives, i en l'acte s'hi han pogut veure dues maneres ben diferents d'entendre el model aeroportuari. Jaume Torramadé, alcalde de Salt i vicepresident primer de la Diputació de Girona, ha estat valent, contundent i clar: l'actual model de gestió deixa l'aeroport sota llibertat vigilada, en què les institucions com la Diputació són bones per posar-hi diners però no per participar de la gestió. Les paraules d'en Jaume han posat l'únic punt de reivindicació que s'ha pogut sentir amb claredat i rotunditat: volem que l'aeroport de Girona sigui transferit ja. Per contra, el delegat del Govern espanyol a Catalunya, Joan Rangel, ha realitzat un parlament que pulveritza l'esperit de l'Estatut i les ànsies de la societat civil catalana dient que allò important no és "qui" fa les coses sinó "com" es fan, i després ens ha venut la idea de la gran gestió d'Aena: ha vingut a dir que com que aena ja ho fa bé (?), no cal que traspassem res... No cal que els recordi que Rangel és un destacat dirigent de PSC. I el PSC no vol que la Generalitat tingui majoria en la gestió dels aeroports catalans, tal com va quedar clar durant el ple del Parlament sobre l'Estatut. He fet una foto de l'exposició que es pot veure al primer pis de l'aeroport, amb un lema que aposta pel que nosaltres apostem a la ciutat de Girona: nous aires.

La mona de Pasqua protagonitza la sobretaula d'avui. A Catalunya ha adquirit una importància enorme, gràcies al coneixement xocolater que tenim i als mestres artesans que han sortit. Darrerament emeregeix amb força la figura de l'Enric Rovira, creador de bombons espectaculars. Però no és l'únic. En algunes zones dels Països Catalans es conserva, encara, la versió original d'aquest postre; a les comarques alacantines hi he pogut tastar una mona precursora dels artefactes de xocolata de les nostres pastisseries; allí, és un tortell amb ous sencers al seu interior, coberts per la massa. No hi falten les fruites confitades, ni el massapà. A d'altres països, el més habitual és trobar fórmules semblants al panetone italià. Avui, els meus amics romanesos mengen el cozonac que han preparat a casa la vigília, també habitual a la taula de Nadal.