Fa una setmana recuperava de l’hemeroteca la nevada de fa exactament un segle, i dels retalls de premsa de l’època se’n podia desprendre una alarmant coincidència en les causes del col·lapse de les infraestructures. No n’hem après, de l’experiència. L’autoritat controladora o bé no fa la feina, o bé la feina ben feta que fa no és suficient. Potser una mica de les dues coses, i qui sap si una de tercera: aquella actitud tan clàssica d’esperar que just abans de la catàstrofe d’alguna manera les coses s’acaben arreglant soles.
L’amic Antoni Fernández Sandoval m’envia les fotografies que va fer i que ha publicat al seu àlbum del Facebook, i que confirmen que Homer Simpson corre per l’Empordà vestit amb granota d’una companyia elèctrica. Amb cinta d’embalar, cables de coure acabats de caure i un cargol es pot donar per resolta l’avaria, encara que a la primera tramuntanada no crec que ningú del país gosi posar-se a una distància excessivament curta d’un d’aquests pals. Quina font d’inspiració que haurien resultat aquestes estampes per el gran satíric empordanès Carles Fages de Climent. M’imagino un epigrama:
– Que a l’Empordà hi fa molt de vent!
(remuga el poble, que no té cura)
–”Això ja és d’un altre departament
I facin el favor de pagar la factura!”
El conseller Castells, gasiu com sempre amb les inversions a les nostres comarques, deu ser d’aquells que encara tenen al cap el clixé que a Girona lliguem els gossos amb llangonisses. De moment, lliguem els pals elèctrics amb cel·lo, que no és poca cosa, però queda molt lluny del tòpic.
L’hemeroteca sol ser un refugi excel·lent, que sovint recomano, per adquirir noves perspectives de les coses. Sí: novetat i hemeroteca semblen termes contradictoris, però ja sigui perquè el passat sempre acaba tornant d’una manera o altra, o ja sigui perquè els problemes de la humanitat no han deixat mai de ser els mateixos, el cas és que a les hemeroteques sempre s’hi pot pescar en clau d’actualitat. Ara mateix, no em negareu que té un cert morbo conèixer que el dia 1 d’abril de l’any 1910 (és a dir, fa exactament un segle) es va produir una intensa nevada a les comarques gironines, que va afectar naturalment la nostra ciutat. Això de les nevades “excepcionals” sempre ho he posat en dubte, perquè al llarg del segle XX n’hi ha hagut periòdicament. Per això m’agrada més parlar de fenòmens meteorològics infreqüents que no pas d’excepcionals.
He anat a buscar els diaris de l’endemà, dia 2, per veure què en deien. No m’estic de reproduir-vos literalment el fragment de la nota informativa que publicava el diari La Lucha, just a la pàgina 3 (pdf) que encapçalaven interessants reclams publicitaris de remeis per als “panallons (sabañones)”, “tos, asma (aufech), catarros” i “diarreas”:
“(…) Por causa del temporal de nieve, la línea telefónica urbana ha quedado completamente destruída.
No son los alambres tan solo lo que se han roto, sinó que por el peso de la nieve acumulada sobre los mismos han sido derribados todos los postes sostenedores de las líneas, algunos de los cuales al caer han podido ser causa de grave accidente. (…)”
Cent anys després, la neu continua fent caure pals i torres…
Fa un any i mig que Artur Mas va impulsar el projecte conegut com a “Casa Gran del Catalanisme” per eixamplar el debat i l’actualització del projecte polític catalanista, en el qual han pres part un ampli espectre de gent situada més enllà de les fronteres ideològiques de CiU. Una mica abans, Convergència va emprendre la renovació de les seves estructures i va anar incorporant nous perfils i noves sensibilitats al projecte que havia liderat fins aleshores Jordi Pujol. Alguns vam decidir fer el pas a la política activa atrets per aquest missatge i aquest compromís. Ara fa algunes setmanes, CiU presentava la seva nova imatge i un seguit de produccions multimèdia on anunciàvem l’aposta per missatges en positiu i per rearmar moralment el país. Hem fet un llarg camí, i avui podem presentar un balanç sòlid d’aquesta era de renovacions que vam decidir emprendre.
Llegeixo que fa poques hores el PSC ha decidit fer un cop de volant a la seva estratègia electoral i ha decidit abandonar el to de crítica exacerbada i de traç gruixut que ha caracteritzat les seves campanyes. Diu que volen oferir una imatge “més amable”. Me n’alegro. Deuen haver fet cas a les sàvies recomanacions d’en Gutiérrez-Rubí al seu recull d’articles aplegats al deliciós llibre Micropolítica. Ideas para cambiar la comunicación política. Crec que una de les raons per les quals la gent s’està afartant de la política ha estat aquesta obsessió malaltissa per destrossar l’adversari a còpia d’estereotips, llocs comuns, tòpics i idees simplistes que no resisteixen un contrast mínimament documentat. El paroxisme va arribar amb la campanya de les eleccions generals, que paradoxalment va ser la més productiva en termes electorals per al PSC. Va ser una campanya indecent, el dany de la qual en l’esperit col·lectiu té conseqüències de llarg abast. Si decideixen corregir la deriva crispant és perquè, finalment, s’han adonat que el país ja no els reia les gràcies com abans, que no està per frivolitats.
Ara bé, caldria que tot això fos més que un anunci i un gest. El PSC acumula la concentració de govern més gran de la història de cap partit a la democràcia catalana. No pot eludir, doncs, cap mena de responsabilitat en la deriva que han pres les coses per a tots els catalans. Convé que el cop de volant l’apliqui sobretot a l’acció de Govern, perquè haurien de saber que no anem bé. Està bé que es preocupin de si el partit va o no en la bona direcció, i que corregeixin el que hagin de corregir, encara que es quedin a mig camí. Però la rectificació l’han d’aplicar al Govern, i és al Govern on han d’explicitar l’abast i l’ambició de la declaració d’intencions efectuada per Montilla, començant per aquestes “idees noves” i aquestes “noves persones” que reclama per al seu partit.
Per cert, algú hauria hagut d’avisar Joan Ferran, que s’hauria estalviat qualificar de “cretins” els destinataris de la seva crítica.
No tenen vergonya. Els gironins haurem de suportar almenys durant cinc anys (que seran més, vistos els precedents) una estació provisional al centre de Girona pel mal cap d’Adif i de tots els polítics governants (casualment, tots socialistes) que li riuen les gràcies i li estenen la catifa (vermella, és clar) quan ha d’entrar fins a les nostres cuines. Mal negoci, senyors i senyores Zapatero, Blanco, Maleni, Montilla, Nadal, Pagans: en què queda la defensa dels interessos dels ciutadans que es promet en les campanyes electorals? De què serveix que Nadal sigui present a la ciutat fins a la sopa –actes, llibres, conferències, presentacions– si a l’hora de la veritat, d’allò que importa en les vides dels milers de gironins, mira cap a un altre costat i ens deixa a l’estacada? És que només és conseller a temps parcial, per les coses agradables, i que deixa de ser-ho quan s’hauria d’enfrontar amb Madrid?
No cal que recordi les vegades que he lamentat que l’alcaldia de Girona no hagi marcat l’agenda política del projecte del TAV. Quantes vegades es va reunir amb l’aleshores ministra Álvarez? Quantes vegades s’ha reunit amb l’actual ministre Blanco? Serveixen d’alguna cosa els 25 diputats del PSC a Madrid? Per no parlar de la burla a la comissió de seguiment del TAV, que vam tenir l’encert i la decència d’abandonar el mes d’octubre passat perquè no som ni volem ser còmplices d’un frau al ciutadà. Ni som comparses d’un simulacre de participació.
L’estació provisional –cinc anys, pel cap baix!– és una presa de pèl definitiva. No podem acceptar un tracte tan injust, i el mínim que esperaríem és que les nostres autoritats alcessin la veu, fessin costat als ciutadans damnificats per aquesta ensarronada… enlloc de beneir resignadament les directrius d’Adif.
No creieu que ho hem de canviar tot això? No creieu que ja fa massa anys que tenim governs entregats a Madrid (i a Nicaragua)?
He manllevat el títol d’un dels capítols del “Breviari de ciutadania” de Carles Rahola. Avui, 15 de març, fa 71 anys del seu afusellament a la paret del cementiri de Girona, un assassinat que ens colpirà i ens concernirà per sempre. He rescatat el document PDF que vaig generar l’any passat, a partir d’un exemplar de la primera edició de l’obra. I he triat el capítol dedicat a la llengua perquè em sembla més escaient que mai. El retrocés de l’ús social del la nostra llengua pròpia i el maltractament de què és víctima per part de mitjans i personatges públics justifiquen que recordem les paraules que Rahola va adreçar als joves.
Vull ressaltar un fragment, que també expressa la meva actitud personal: “Jo poso al davant de les conquestes assolides la de la pròpia llengua. Car la parla d’un poble és la seva mateixa ànima feta expressió. Sense idioma propi no hi ha pàtria pròpia.”
El Ple de l’Ajuntament de Girona que hem celebrat aquest vespre ha debatut, a preguntes de l’oposició, la gestió dels efectes de la nevada a la nostra ciutat. La meva intervenció l’he acabada recomanant que per a ocasions futures l’equip de Govern superi la resignació del rabadà (“la neu que pel camí hi ha/la calor ja la fondrà”) que l’ha caracteritzat totes aquestes hores. I abans he fet una descripció de la situació que he pogut comprovar, que no coincideix amb la descrita per l’alcaldessa (vegeu el vídeo que acompanya aquest article: les imatges són preses cap a les onze del matí), i he llegit alguns comentaris que alguns lectors del bloc i del meu perfil de facebook m’heu fet arribar. Creia convenient dur al Ple municipal els testimonis directes de gironins que han patit els efectes de la nevada perquè els responsables polítics que manen a la ciutat no es quedin només amb la versió oficial i del despatx. Que sàpiguen que rere cada cas no hi ha una anècdota sinó una situació preocupant. Mentre llegia els comentaris, una regidora socialista que tinc ben a prop –i que acostuma a menjar xiclet i fer dibuixos en una llibreta mentre parlem els regidors que no som del seu grup polític– ha exclamat “això fa riure!”. Ho hem pogut sentir tots els regidors de CiU. L’alcaldessa, tan primmirada quan es tracta de fer callar o fer rectificar el nostre grup, li ha permès aquest i d’altres comentaris. El cas és que he aprofitat per demanar-li que aclarís si aquells testimonis de gironins indignats o que senzillament expressaven els seus problemes i opinions, eren per riure. A mi no m’ho sembla gens, i no accepto aquesta mena de frivolitats per part d’un responsable polític.
He descrit allò que no ha funcionat. Entre el moment que va deixar de nevar i el moment en què els carrers van començar a estar nets han passat moltes, massa hores. S’hi han posat molt tard, i a menys velocitat de l’esperada. El lector gironí se sorprendrà de saber que a les set del matí tots els carrers de Figueres estaven nets i practicables. A Girona només alguns eixos principals, però ni de lluny hem començat a tenir els carrers nets fins passat el migdia. He demanat que s’extremin les previsions de tractament dels carrers amb sal, perquè aquesta nit i matinada glaçarà de valent. El nivell d’impostos que hi ha a Girona, la pressió fiscal, el cost de la vida… exigeixen de l’Ajuntament respostes molt més ambicioses i ràpides que les que ha donat. No podem pagar impostos de primera i tenir serveis de tercera. No és de rebut que els vianants no hàgim pogut transitar amb normalitat per les voreres fins passat el migdia. Totes aquestes hores perdudes no ens les podem permetre en el futur.
Per això hem fet una sèrie de recomanacions, a les quals ens comprometem si aconseguim governar la ciutat i liderar polítiques de canvi:
• Creació d’un òrgan de protecció civil que tingi dos nivells, un d’operatiu i restringit i un altre d’ampliat on es convoquin tots els portaveus, els regidors de barri i els representants de les associacions veïnals.
• Obertura dels centres cívics amb presència del regidor de barri per anar informant i atenent les necessitats
• Mobilització d’empreses d’obra pública per assegurar i avançar la normalitat a tots els carrers de la ciutat, no només uns quants i escassos.
• Creació d’un cos de voluntaris per situacions d’emergència, com la que hem viscut: per ajudar a netejar voreres, per distribuir sal, per repartir pales a qui en necessiti, per informar, per traslladar persones amb 4×4, per ajudar a posar cadenes, per informar a ,a gent de fora que queda atrapada o penjada a les estacions de tren i autobusos. El que la majoria de ciutats avançades del món tenen.
• Millorar la coordinació amb l’administració de la Generalitat per evitar confusions com la de les escoles, que per a Educació havien de quedar tancades des del matí però per a l’Ajuntament es mantenien oberts els menjadors i alguns centres fins a les tres. En aquestes situacions, les ordres han de ser precises i úniques per evitar confusió i caos.
Estàvem advertits. Vam anar a dormir amb l'ai al cor pensant que potser ens aixecaríem del llit amb neu fins a mitja cama. No es pot dir que els serveis de meteorologia hagin estat ni alarmistes ni conservadors, perquè allò que ha acabat passant s'assembla força al que les previsions permetien pensar que podia passar. I vet aquí que el caos ha estat exactament el mateix que quan la nevada ens agafa de forma totalment desprevinguda (que és un lamentable però no insòlit costum). La gent estava informada... ho estava l'administració? I si ho estava, com és d'imaginar, ha adoptat alguna mesura per evitar el caos en què han acabat atrapats milers de catalans?
No sóc dels que desconec l'abast d'una gran nevada. Com a periodista me n'ha tocat cobrir alguna, i en recordo una d'especialment forta en què per fer el diari només érem quatre gats, els que vivíem a Girona i podíem anar a peu a la feina --fins i tot, el diari de la competència es va haver de confegir als nostres tallers--. En una d'aquestes, a un governador civil socialista, avui alt càrrec del govern Zapatero, se li van colar per uns accessos a l'autopista que teòricament estaven tallats milers de camions que van acabar atrapats dies a la Jonquera sense les condicions mínimes.
Vull dir que sóc conscient que quan neva molt, quan plou molt o quan es crema molt, totes les prevencions corren el risc de quedar curtes. Això ha passat ara, pel que sembla. Trens, llum, telefonia, carreteres, carrers, serveis generals... tot en doina. Milers de gironins afectats per talls de llum, d'altres atrapats als trens, uns altres enmig de les carreteres.
La ciutat de Girona no és una excepció. M'arriben informacions de companys regidors i d'altra gent que contradiuen la relativa normalitat oficial. Hi ha problemes de subministrament elèctric, no es veu gaire diligència a netejar carrers --és una feina titànica si l'ha d'assumir només la dotació municipal-- i no s'han demanat reforços (o si s'ha fet, això ha estat amb molta timidesa) per aclarir els carrers, garantir la mobilitat i la seguretat, i preparar la ciutat perquè a primera hora pugui recuperar la normalitat. És urgent.
Se m'acut que més d'un industrial del sector de la construcció deu tenir maquinària ociosa que tot avui ens hauria pogut prestar un gran servei. És cert que s'han garantit els accessos vitals, però amb això no podem estar satisfets.
N'haurem de parlar, perquè segurament haurem de revisar formes de reaccionar que no són del tot eficaces. No dubto ni un segon de la voluntat de ningú, i menys encara de la dedicació dels professionals. Els he vist actuar des de primera hora i puc donar fe que han estat al peu del canó en tot moment: policies municipals, mossos, bombers. Del que dubto és que s'hagin pres totes les decisions que teníem a l'abast. Però ja ho examinarem amb més calma quan hagi passat el temporal. Ara, la prioritat és recuperar la normalitat. I per això he elaborat un petit muntatge amb les fotografies que he fet en el tros de ciutat on visc i treballo, per presentar la cara més distesa que té una nevada. L'escultura emblanquinada de Miquel Blay "Contra l'invasor" que fa pocs mesos es va situar --una rèplica-- a tocar de la muralla, mirant els Jardins de la Infància, revela la futilitat de la nostra resistència contra l'invasor blanc caigut del cel.
Divendres, el vicepresident del Govern de la Generalitat i l’alcaldessa de Girona van inaugurar solemnement, amb música inclosa, la nova oficina de turisme de què disposarà la ciutat a partir d’ara. Està situada al magnífic edifici del renovat conjunt de Santa Caterina, que serà la seu del Govern català a Girona i, per tant, un espai administrat i gestionat per la Generalitat. La decisió té pocs avantatges i força inconvenients.
Dels discursos oficials no en vaig saber treure la poderosa raó per la qual hem de sacrificar l’oficina de turisme que hi ha al capdamunt de la Rambla en benefici de la nova ubicació. Només se me n’acut una, amb la qual estic en desacord: la subordinació de la política turística de Girona a la de la Generalitat, sota l’excusa de l’economia d’escala. Si es perseguia aquest propòsit, felicitats als seus inspiradors. Divendres mateix ja vaig adonar-me què representa el canvi: poques diferències entre aquesta oficina de turisme i les que la Generalitat té a qualsevol altre punt del país. És aquest un model que convingui als interessos de la nostra ciutat? Jo crec que no.
Que l’actual oficina de la Rambla tanqui les portes per cedir el lloc a vés a saber quin nou Niu perpetrat per l’Ajuntament, és un mal negoci. Sóc partidari que Girona disposi d’un Patronat Municipal de Turisme, amb una agenda pròpia, unes instal·lacions pròpies i una identitat pròpia. Tot això coordinat naturalment amb els serveis d’informació i promoció turística del Patronat Costa Brava-Girona i Turisme de Catalunya, però sense sacrificar les nostres prioritats com passa ara. No podem ser una segona marca de res, i en tot cas hem d’identificar millor quins són els mercats que ens interessen i la manera d’arribar-hi de forma directa quan s’escaigui. L’aixopluc del Patronat de Turisme Costa Brava-Girona i el de Turisme de Catalunya és positiu, és necessari i en segons quines circumstàncies pot ser suficient. Però en d’altres no; ens calen instruments propis.
La Girona turística no és una moda passatgera, ni és un més a més, ni un artifici. Té totes les aptituds per ser un gran, enorme motor econòmic de la ciutat. Hi hem de creure més, i hi hem d’invertir més i millor. Podem crear més llocs de treball, podem augmentar la facturació del negoci turístic, podem reforçar el valor de la marca i fer-ho servir per anar a buscar d’altres negocis o millorar els existents. No ho aconseguirem si venem la casa i anem a lloguer. Hauria preferit ampliar les dependències turístiques de les actuals instal·lacions a la Rambla, potenciar la terrassa superior, acordar amb el sector i els professionals –començant pels que hi treballen i donen la cara al públic, que probablement en tenen el millor coneixement– la manera de potenciar i transformar el servei.
Mirat des de fora sembla poc lògic que disposant d’un espai com el de la Rambla l’haguem de sacrificar. Vet aquí una altra idea diferent de governar la ciutat que us proposo, un canvi de prioritats i d’estils. També ens referim a això quan pregonem la necessitat d’un canvi polític al govern de la ciutat, després de 31 anys de poder socialista.
L’augment de l’atur a la ciutat de Girona ha continuat aquest mes de febrer, però de manera molt més moderada que no pas ho havia fet el mes de gener. El nombre de gironins que han perdut la feina o que s’han incorporat a les oficines d’ocupació és de 99, sumant ara un total de 6.972 persones de la nostra ciutat sense feina. Els dos sectors principals (serveis i construcció) continuen generant atur, que majoritàriament continua essent masculí. En el gràfic s’observa l’evolució dels mesos de febrer dels darrers anys, i com en tan sols un any hi ha hagut 1.361 persones més que s’han incorporat a les llistes de les oficines d’ocupació.
Aquestes dades són oficials, les que el Departament de Treball difon mitjançant l’Observatori del Treball. No disposo de dades oficials, recents i detallades a la ciutat de Girona del nombre d’autònoms que s’han donat de baixa i dels que bo i estan donants d’alta no tenen feina.
Els vots dels diputats del PSC, ERC i ICV-EUiA han servit per rebutjar aquest matí al Parlament la proposta de resolució presentada per CiU que demanava “la creació urgent d’una escola d’educació infantil i primària i d’un nou institut a la zona sud de la ciutat de Girona”. La proposta l’he presentada i l’he defensat jo mateix, recollint la demanda pública del Consell Escolar Municipal que de manera reiterada en defensa la necessitat. Aquesta negativa sorprèn perquè els mateixos partits són els que formen l’equip de Govern de Girona, l’Ajuntament del qual té terrenys a disposició per fer aquest dos centres i comparteix –almenys això és el que sempre ens han fet creure– la reclamació del CEM. Té algun sentit, tot plegat, més enllà del manteniment de les poltrones respectives? Té cap coherència que mentre ens gastem uns tres milions d’euros a construir dues noves escoles bressol a la ciutat, se’ns digui des del Govern de la Generalitat que les perspectives de l’evolució del padró d’habitants per a Girona fan innecessària la construcció de nous centres? O estan llençant ara els diners, o estan planificant el futur molt malament.
Hauran de ser nous governs a la Generalitat i a l’Ajuntament, liderats per CiU, els que s’encarreguin de materialitzar aquesta necessitat. Els dos tripartits han tirat la tovallola.
abril 5, 2010 
Publicat a: General 
1 comentari » 
contingut rss
Darrers comentaris