|
 |
|
|
|
|
|
|
| |||
|
|
|
|
 |
|
|
La campanya acaba. Diumenge sabrem quina posició guanya i quina perd. Però l’anàlisi fina l’haurem de fer amb molta calma perquè diumenge passaran moltes coses. Primer: el resultat. La forquilla de tensió és el cinquanta per cent de la participació i el vint per cent dels no. Qualsevol cosa que baixe del cinquanta o puge del vint representarà una impugnació seriosa a l’estatut cara al futur. I més encara si es combinen les dues coses. Segon: el resultat de la campanya. Els bulldozers pel sí han tendit a obviar un fet central. Que hi ha dos partits polítics que queden fora de l’acord. Que aquest ja no és ni serà mai l’estatut de tots. El pes del PP en aquest sentit és minúscul però el que és transcendental pel futur és que ERC en queda fora. Amb independència de quin siga el seu paper en la governabilitat del país. I això sobretot per una raó, que és la tercera: aquest estatut no soluciona res. L’estatut del trenta de setembre representava un canvi de model que ha quedat en no res després de passar pel ribot d’Alfonso Guerra. L’estatut que votem ara només és un empaquetat amb llacet del que ja tenim. I si el que ja tenim no ens funciona com podem esperar que funcione demà per més llacet que se li pose? El temps, en aquest sentit, serà implacable. Espere amb delit el moment que CiU dirà que aquest estatut no val. (Ja ho ha dit quan diu, Mas o Pujol, que l’estatut del trenta de setembre és la fita a la qual cal aspirar i ja vinculen el seu resultat a que ells siguen al govern o no). Aleshores, quan passe això, que passarà, caldrà que tots els partits polítics implicats en aquest procés fallit ens expliquen per què el tacticisme ha passat per davant del país i com és que s’ha fet tan malament el que s’ha fet. Vèncer i convèncer no és el mateix. Potser diumenge guanyarà el Sí, que ha fet una campanya tan ben planificada com insidiosa. Però els qui votem No, cadascun dels qui votem No, serem també a partir de diumenge una pedra en la sabata d'un sistema autonòmic que, com mai no havia passat fins ara, no serà ja acceptat per tot el catalanisme polític. Més enllà del posicionament dels partits polítics, per primer vegada, un grapat de ciutadans anem a dir que la via autonòmica no val ja. I que el nostre futur només és segur si aconseguim canviar del tot les regles del joc, això que aquesta generació de polítics no ha sabut fer. Aquesta és la força del No. Aquesta és ja avui la victòria del No. Vicent Partal  
|
>Ací estem(25/04/2007) >Preguntes des del sobiranisme(01/11/2006) >Gestionar el Sí(19/06/2006) >La força del No(16/06/2006) >Al món com el que som(16/09/2005) >Dir no, sense estridències(18/02/2005) >L'hora de tots(26/11/2004) >La victòria de Bush anuncia quatre anys molt difícils(03/11/2004) >El vot nacionalista(14/06/2004) >Més transparència(07/05/2004) >Donar les gràcies(16/03/2004) >Tres tesis sobre les eleccions(15/03/2004) >Aznar ha de dimitir(13/03/2004) >Preguntes per a un dia tràgic(11/03/2004) >Mussolini té sempre la raó(28/01/2004) >Dos escenaris que no han estat possibles i quatre anys per davant(17/12/2003) >El 'Comando Barcelona' de Rajoy(21/11/2003) >Més lluny d'Espanya(17/11/2003) >Laporta i la revolució tranquil·la(16/06/2003) >Votar contra el PP(23/05/2003) >Immoral, indecent i inútil (21/03/2003) >La rebel·lió de la societat-xarxa(14/02/2003) >Polítics o pistolers?(28/10/2002) >Jean-Marie Le Pen contra la complexitat: cal reformar els sistemes electorals(22/04/2002) >El gran fracàs(12/12/2001) >Estem en guerra amb nosaltres mateixos(12/09/2001) >El Pearl Harbor de l'Era Global(11/09/2001) >No a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua(15/06/2001) >Adéu al mestre.(11/03/2001) >Ferrusola, Barrera i els mitjans. Un debat irresponsable.(02/03/2001) |
 | |||
|
