Frivolitat poc sostenible
Les declaracions de la regidora d’ICV a l’Ajuntament de Barcelona, Imma Mayol, en les que es declarava antisistema i propera al moviment okupa són d’aquelles que inhabiliten qualsevol persona per a dedicar-se a l’activitat política. Més enllà que resulta força increïble anar d’antisistema amb cotxe oficial, fa un flac favor a la política, una activitat que avui en dia no va pas precisament sobrada de consideració per part dels ciutadans. La frivolitat pot ser bona cosa aplicada a la vida personal, però no es pot mantenir quan acompanya declaracions públiques de responsables polítics. Caldria demanar responsabilitats als partits quan tenen qui tenen en llocs de comandament. Quatre tòpics mediambientals i l’adjectiu sostenible aplicat a qualsevol cosa no poden ser suficients per a capacitar algú, ni una varietat de vestits de coloraines l’únic argument de modernitat política. La gent d’ICV, crescuts arran d’uns darrers resultats electorals en els que varen ser menys castigats que els altres, sembla que es troben cada vegada més còmodes en el paper de biopijos que els humoristes i gent malintencionada els adjudiquen.
El projecte de teatre-auditori de Vic com a metàfora. Vic necessita d’un nou complex cultural i una nova escola de música. Un bon equipament proporcionat, funcional i que sigui una obra de referència. Probablement ningú ha defensat més aquesta obra que el grup municipal del PSC. Les coses, però, no estan ben enfocades. A cada pas el projecte es va encarint notablement i les dificultats constructives que el mateix arquitecte preveu acabaran per desproporcionar les coses. Ben segur que el cost final s’acostarà al 50 milions d’euros, i el pitjor no és que significa un malbaratament de recursos que una ciutat amb altres necessitats no es pot permetre, si no que amb plantejaments funcionals es podria fer una obra més adequada i força més barata. Un enfocament arquitectònic alambinat, obscur i torturat, on el mateix autor addueix dificultats per fer-hi cabre els espais funcionals que justifiquen l’obra són un mal inici. La poètica amb que s’embolcallen determinats projectes no ens haurien de fer perdre el nord i un cert sentit de les proporcions. El contrari, més que a la modernitat tendeix al provincianisme o al papanatisme irresponsable.
La lògica perversa dels mitjans. Algunes coses són notícies per definició mentre altres per més significatives o transcendents per les nostres vides que siguin, mereixen mantenir-se en la obscura nit de l’oblit. He sentit mil vegades als periodistes explicar allò de que la notícia és que un bisbe mossegui un gos i no pas si passa a la inversa. Això comporta que, en política, fer el saltimbanqui, dir barbaritats o referir-se a determinats temes dona quota de pantalla o els cinc minuts d’èxit que Andy Warhol preveia que es mereixia qualsevol persona, per gris que fos, al llarg de la vida. Quan el proper plenari municipal de Vic ha de tractar temes, potser avorrits però transcendentals, com són el pressupost anual, la plantilla de personal o l’aprovació inicial del projecte del nou complex cultural, la preocupació dels mitjans de comunicació catalans radica en el fet que un regidor que acaba en ell tota la representació municipal presenta al plenari, amb derrota assegurada, una moció demanant la prohibició de burques i vels als carrers de la ciutat. El fet donaria per fer-hi conya si no fos que ja cansa i per la lògica irresponsable i socialment fragmentadora que hi ha al darrere. Ens poden agradar més o menys determinades indumentàries o les expressions de fanatisme religiós, però el cert és que almenys de moment això a Vic no es dona de manera significativa ni és un problema pels ciutadans. El que és cert és que hi ha que desitja que ho sigui i els periodistes, benintencionats no en tinc cap dubte, no fan si no ajudar a una estratègia política basada en gests teatrals cap a la galeria on el tema de la immigració no és un argument, pura i simplement un recurs.