Convergència i Unió ha viscut molt temps obsessionada en que es convoquessin eleccions autonòmiques, doncs els seus estrategs i la seva “brunete mediàtica” –amb formes menys cantelludes que a Madrid, a Catalunya també n’hi ha- van considerar que la identificació del tripartit amb el caos i el desgovern i a Maragall amb la imprevisibilitat, juntament amb la fotografia estatutària de la Moncloa, les eleccions serien un passeig que els portaria a recuperar allò que, en paraules de Marta Ferrusola, l’esquerra els havia usurpat.
Quan més enllà del soroll el treball del govern d’esquerres ha estat important, quan els catalans han vist com les millores substancials de l’autogovern han vingut amb un president socialista a la Generalitat, quan el candidat convergent no té projecte ni substància el discurs convergent s’ha anat esllanguint progressivament.
Que el candidat del PSC hagi acabat essent José Montilla els ha acabat per desmuntar el discurs, doncs no entrava en els seus plans ni ho tenien previst. Tot i que els ha temptat, el discurs sobre els orígens del candidat socialista saben que els perjudicaria i els distanciaria en relació a la Catalunya real, especialment amb els ribets classistes que hi dona Duran i Lleida quan, ja fa temps, es refereix despectivament a determinats dirigents del PSC.
Com pot CiU bastir un discurs identitari creïble quan és el PSC el que ha donat un sostre d’autogovern a Catalunya que ells no s’havien ni plantejat? Com pot CiU bastir un discurs de responsabilitat de gestió quan el govern d’esquerres ha fet molt més en tres anys del que ells havien fet en vàries legislatures governant? Com es pot bastir un discurs patriòtic consistent enfront d’un candidat socialista que ha gestionat la transformació profunda del desori social i urbanístic heretat en l’entorn barceloní?
Artur Mas continua apel•lant a una Catalunya imaginària mentre José Montilla representa i tracta els temes que preocupen i interessen a la Catalunya real.
Joan Clos, o la deconstrucció d’un bon alcalde. La promoció de Joan Clos com a ministre d’Indústria ha agafat a contrapeu a gairebé tothom, i molt especialment a CiU que havia preparat el seu combat a l’Ajuntament de Barcelona en base a aquest contrincant. Que un “madur” Xavier Trias s’hagi de presentar com la renovació municipal enfront de Jordi Hereu és força patètic.
Encara que, com tothom, Joan Clos no les ha encertat totes com a alcalde, el cert és que quedarà com un dels millors gestors i dirigents de la ciutat. Es poden fer les conyes que es vulguin, però la transformació urbanística i ciutadana que ha experimentat Barcelona amb motiu del Fòrum ha estat extraordinària i la ciutat és, ben segur, la més seguida, admirada i visitada d’Europa.
Joan Clos no ha pogut remuntar, però, el procés de caça i captura que des del Grup Godó se’n ha fet des de fa ja cinc o sis anys. L’atac sistemàtic, diari, des de La Vanguardia i Rac-1 crec que en el futur s’estudiarà a les facultat de periodisme de com destruir la imatge d’un responsable polític. Un autèntic procés de deconstruccio d’una figura pública feta amb tota mena de mitjans i amb obsessió malaltissa endegada a partir del moment que l’ajuntament de Barcelona no va fer la concessió d’un gratuït de difusió municipal a aquesta empresa de comunicació. Tot molt ètic com es pot veure. Curiosament la campanya anti-Clos no va funcionar mentre se l’acusava de totes les insatisfaccions dels ciutadans de Barcelona des de les pàgines sèpia del diari i, en canvi, la figura pública de Clos es va veure tocada quan es va recórrer a la ridiculització personal a través de programes de ràdio. Per molt que se’l consideri, ja fa un temps que és difícil al sentir Clos no confondre’l i pensar en la paròdia de Minoria Absoluta.
Estic del tot segur que serà un molt bon ministre, més que res perquè és i ha estat un molt bon polític.
La nova centralitat de El SucreA Vic, a la zona que hi ha a l’entorn del emblemàtic edifici de l’antiga fàbrica de sucre s’ha anat configurant els darrers anys una potent zona d’equipaments i serveis, molt ben comunicada amb la comarca i el territori. El Consell Comarcal, l’ Impevic, la Cambra de Comerç, la delegació del DARP, la tresoreria de la Seguretat Social, l’oficina de Recaptació, l’Oficina de Turisme, grans superfícies comercials i d’oci, equipaments universitaris, el recinte firal.... Tot això, ben comunicat amb la C-17 i amb les poblacions de la comarca, prop de l’estació de tren i de busos i a tocar tant del centre històric com del barri de El Remei.
Una zona en la que facilitar la construcció d’un equipament hoteler i un centre de convencions acabarà per consolidar la seva funció i centralitat fent d’efecte multiplicador de les activitats firals, congressuals i universitàries, limitades ara per falta de places hoteleres i d’espais adequats. En aquests casos, com en molts altres l’oferta contribueix a crear demanda. L’alienació que acaba d’aprovar l’Ajuntament de Vic de la parcel•la de terreny necessària per fer-ho, i que des del grup municipal del PSC hem impulsat, facilita això i més coses: l’Ajuntament de Vic obté uns ingressos que li permetran finançar una part significativa d’uns altres equipaments imprescindibles i estratègics per a la ciutat: el Taetre-auditori i l’Escola de Música. Creiem, doncs, que hem contribuït a prendre una decisió que és i serà doblement beneficiosa en equipaments al servei dels ciutadans de Vic i de la projecció de la ciutat.
Des del PSC hem donat especial importància al fet que el plec de clàusules que ha de regir el concurs públic estableix obligació respecte de l’ús hoteler de la parcel•la que es ven, així com impossibilitar transmissions que induïssin a accions especulatives per part de les possibles empreses concursants. A banda de les ofertes econòmiques en relació al solar, creiem que és especialment important el projecte arquitectònic que es plantegi, doncs hauria de ser una edificació emblemàtica que “dialogui” de manera coherent amb l’emblemàtica edificació de El Sucre.
Pel PSC, un aspecte crucial de tot aquest procés, plantejat per nosaltres com a condició irrenunciable és el fet que les places d’aparcament soterrat que sortiran de tots aquest procés (un mínim de 450) passin a ser de titularitat i explotació municipal. Aquesta condició es fonamenta tant en la necessitat que té aquesta centralitat d’un nombre de places suficient (més de les que hi ha ara en la superfície del solar), com en la possibilitat de fer una política pública d’aparcaments. Ja plantejàvem en el nostre programa electoral del 2003 la necessitat de que Vic disposés d’una empresa municipal d’aparcaments de cara a dotar a la ciutat de places suficients amb tarifes adequades. Només quan les tarifes dels pàrquings han de sufragar les despeses d’explotació i no amortitzar la seva construcció, és possible un sistema tarifari tou i flexible que no penalitzi i carregui excessivament sobre els usuaris. Aquesta aportació de places d’aparcament a l’Ajuntament de Vic, encara que disminuirà l’ingrés monetari de l’operació, pot facilitar i contribuir a l’inici d’una política nova en relació a la mobilitat i els aparcaments que des del PSC, sense cap mena de dubte, impulsarem.