Municipals 2007

Com sabeu acabem d'encetar la segona setmana de campanya electoral i a Vic l'activitat és constant i intensa, però també ho és a tot Catalunya.
A través d'aquest banner linkable podreu accedir a la web http://www.municipals2007.cat on trobareu informació diversa sobre l'activitat del PSC a tot el territori.

Nosaltres, Vic

Aquestes són les meves propostes i el meu equip.

Frivolitat poc sostenible

Les declaracions de la regidora d’ICV a l’Ajuntament de Barcelona, Imma Mayol, en les que es declarava antisistema i propera al moviment okupa són d’aquelles que inhabiliten qualsevol persona per a dedicar-se a l’activitat política. Més enllà que resulta força increïble anar d’antisistema amb cotxe oficial, fa un flac favor a la política, una activitat que avui en dia no va pas precisament sobrada de consideració per part dels ciutadans. La frivolitat pot ser bona cosa aplicada a la vida personal, però no es pot mantenir quan acompanya declaracions públiques de responsables polítics. Caldria demanar responsabilitats als partits quan tenen qui tenen en llocs de comandament. Quatre tòpics mediambientals i l’adjectiu sostenible aplicat a qualsevol cosa no poden ser suficients per a capacitar algú, ni una varietat de vestits de coloraines l’únic argument de modernitat política. La gent d’ICV, crescuts arran d’uns darrers resultats electorals en els que varen ser menys castigats que els altres, sembla que es troben cada vegada més còmodes en el paper de biopijos que els humoristes i gent malintencionada els adjudiquen.

El projecte de teatre-auditori de Vic com a metàfora. Vic necessita d’un nou complex cultural i una nova escola de música. Un bon equipament proporcionat, funcional i que sigui una obra de referència. Probablement ningú ha defensat més aquesta obra que el grup municipal del PSC. Les coses, però, no estan ben enfocades. A cada pas el projecte es va encarint notablement i les dificultats constructives que el mateix arquitecte preveu acabaran per desproporcionar les coses. Ben segur que el cost final s’acostarà al 50 milions d’euros, i el pitjor no és que significa un malbaratament de recursos que una ciutat amb altres necessitats no es pot permetre, si no que amb plantejaments funcionals es podria fer una obra més adequada i força més barata. Un enfocament arquitectònic alambinat, obscur i torturat, on el mateix autor addueix dificultats per fer-hi cabre els espais funcionals que justifiquen l’obra són un mal inici. La poètica amb que s’embolcallen determinats projectes no ens haurien de fer perdre el nord i un cert sentit de les proporcions. El contrari, més que a la modernitat tendeix al provincianisme o al papanatisme irresponsable.

La lògica perversa dels mitjans. Algunes coses són notícies per definició mentre altres per més significatives o transcendents per les nostres vides que siguin, mereixen mantenir-se en la obscura nit de l’oblit. He sentit mil vegades als periodistes explicar allò de que la notícia és que un bisbe mossegui un gos i no pas si passa a la inversa. Això comporta que, en política, fer el saltimbanqui, dir barbaritats o referir-se a determinats temes dona quota de pantalla o els cinc minuts d’èxit que Andy Warhol preveia que es mereixia qualsevol persona, per gris que fos, al llarg de la vida. Quan el proper plenari municipal de Vic ha de tractar temes, potser avorrits però transcendentals, com són el pressupost anual, la plantilla de personal o l’aprovació inicial del projecte del nou complex cultural, la preocupació dels mitjans de comunicació catalans radica en el fet que un regidor que acaba en ell tota la representació municipal presenta al plenari, amb derrota assegurada, una moció demanant la prohibició de burques i vels als carrers de la ciutat. El fet donaria per fer-hi conya si no fos que ja cansa i per la lògica irresponsable i socialment fragmentadora que hi ha al darrere. Ens poden agradar més o menys determinades indumentàries o les expressions de fanatisme religiós, però el cert és que almenys de moment això a Vic no es dona de manera significativa ni és un problema pels ciutadans. El que és cert és que hi ha que desitja que ho sigui i els periodistes, benintencionats no en tinc cap dubte, no fan si no ajudar a una estratègia política basada en gests teatrals cap a la galeria on el tema de la immigració no és un argument, pura i simplement un recurs.

ETA enterra a Barajas les expectatives de pau

Un mal final per l’any 2006 i un mal inici pel 2007 és el que ha reportat el retorn a la violència per part d’ETA. Que fos amb tanta brutalitat i de manera inesperada hi ha donat, si és que això és possible, més profunditat, dramatisme i sensació de frustració. Tants esforços esmerçats, tan risc polític assumit per acabar d’una manera que ni tan sols des de Batasuna esperaven. En els primers moments sorprèn com alguns en lloc de condemnar-ho aprofiten per atacar el Govern de Rodríguez Zapatero, els uns acusant-lo de feble enfront del terrorisme i vivint aquest final del procés de diàleg iniciat com una victòria política, els altres “acusant” el Govern de no haver fet els gests suficients davant de l’organització armada. Quants despropòsits!
Crec que només es pot acusar al govern socialista d’haver arriscat molt en aquest procés, especialment en relació als seus propis interessos de partit. Segurament en pocs països un partit de govern hagués iniciat el procés sense comptar amb el suport del principal partit de l’oposició, disposat de manera irresponsable a utilitzar aquest tema d’estat per atacar el President del Govern; estant ancorat el PP en la idea de que si el terrorisme islàmic els va treure del poder, el terrorisme etarra crearia les condicions perquè hi tornessin. El Partit Popular només dialogarà (i negociarà) amb ETA, com ja va fer-ho, quan estigui governant. Creu que qui acabi amb el terrorisme a Espanya es garanteix molts anys al poder. Així són les coses i farà tot el que estigui a la seva mà perquè les coses vagin així. Les dretes, especialment si només són superficialment democràtiques, no estan per plantejaments sofisticats.
Amb tot, sóc del que crec que malgrat el dany de tot tipus generat per l’atemptat, malgrat que l’esquerra abertzale ha deixat de ser interlocutora, malgrat la irracionalitat dels que decideixen alguna cosa en el fantasmagòric món etarra, el govern del PSOE haurà d’intentar reprendre un procés de pau que la societat espanyola necessita que algun dia arribi a bon port.

Plenaris en Sants Innocents. Casualitats de la vida, tan l’ajuntament de Vic com el Consell Comarcal d’Osona varen celebrar les darreres sessions plenàries de l’any el dia 28 de desembre.
A l’ajuntament de Vic se’ns va rebutjar al PSC una moció en la que demanàvem, després de rebre un informe que havíem sol•licitat al secretari del mateix ajuntament, que es replantegés el projecte d’ampliació d’abastament d’aigua potable a Sentfores, ja que si els beneficiaris n’eren diverses unitats d’actuació urbanística, lògic era que es fessin càrrec del cost i no el conjunt de la ciutadania com ha establert l’Ajuntament de la ciutat amb l’aplaudiment incomprensible d’ERC i de ICV. L’equip de govern de Vic, amb el beneplàcit de gent que es diu d’esquerres, acostuma a ser molt magnànim i a estalviar costos als beneficiaris d’operacions privades que generen grandioses plusvàlues. Els cognoms acostumen a repetir-se.
Al Consell Comarcal el plenari va servir per aprovar el darrer pressupost d’aquesta legislatura. Un muntant global de 36,5 milions d’euros, la contenció del capítol de personal i l’ampliació dels serveis als municipis identifiquen aquest pressupost i el conjunt del treball polític desenvolupat pel Govern d’esquerres al Consell Comarcal d’Osona durant quatre anys. Crec que s’ha fet un treball polític molt seriós, situant el Consell en l’àmbit del suport als municipis, i el balanç no només és molt positiu sinó que indica que caldria renovar l’acord polític de cara a la propera legislatura.

Primer debat electoral. El 9TV ens va donar la oportunitat als caps de llista de les candidatures d’esquerres en les properes eleccions, d’iniciar els debats electorals que sospito que sovintejaran d’aquí al dia 27 de maig. Vaig defensar el meu optimisme fonamentat sobre el fet que una majoria d’esquerres fonamentada i articulada entorn del PSC és possible i probable en aquestes eleccions. Fins al maig cal que tothom faci els deures: bon projecte, equip adequat i convèncer l’electorat de que a Vic la necessitat de canvi és clamorosa. Vaig fer notar, i ho crec sincerament, que mantenir la coherència en l’actuació política precedent beneficia la política i dona credibilitat. Nosaltres crec que l’hem mantinguda, pactant els grans temes de ciutat durant aquesta legislatura, però fent oposició perquè aquest era el paper que ens corresponia en funció dels resultats electorals de les anteriors eleccions i malgrat la debilitat de CiU. El bon funcionament i la salut de les institucions polítiques democràtiques es fonamenta en aquesta dialèctica govern-oposició. Altres grups polítics sembla que no ho han entès gaire, tot fent pactes sense contingut que oxigenen a un equip de govern que s’ha esllanguit del tot en aquesta legislatura o bé, deixant de complir els acords establerts amb altres grups polítics. Pel bé de Vic, espero que els nous interlocutors ho tinguin una mica més clar.

Un President que normalitza Catalunya

Crec que el nou President de la Generalitat farà molt per Catalunya. Sóc dels convençuts de la vàlua política i personal del president Montilla. Ser militant del PSC no m’obliga a veure-ho d’aquesta manera, però és així com ho veig. Crec que la imatge que se’n ha volgut donar en campanya i després per part dels rivals polítics i mediàtics crec que a més d’injusta s’ajusta poc a la realitat. Se n’ha fet una desqualificació més classista que no pas fonamentada en la seva catalanitat lingüística o el nivell de formació acadèmica, fets que s’han utilitzat bàsicament com a excusa barroera. A banda, crec que el fet que hagi accedit a la presidència normalitza aquest país en el millor sentit de la paraula. Simbolitza el triomf del país real enfront d’imaginaris identitaris que preocupen molt poc a la majoria de la gent. Catalanisme i patriotisme signifiquen avui ocupar-se de la gent, de les seves necessitats i aspiracions i no pas de la seva ànima.

Un Govern cohesionat. Els gestos en relació a la formulació del Govern d’Entesa així com els nomenaments que tanquen la seva composició m’agraden força més del que es va viure fa tres anys amb el govern Tripartit. Sembla que s’ha après dels errors i no veig (o poc) actituds dissonants en nom d’accedir a quotes de major protagonisme. M’agrada sentir, encara que sigui purament simbòlic, que aquest no és un govern de tres partits si no el govern de Catalunya. Crec que una vegada aprovat l’Estatut es farà molt menys soroll i molta feina. El país necessita assossec, tranquil•litat i moltes escoles, carreteres i hospitals. Semblar, políticament, Navarra durant un temps pot ser força convenient.

La dignitat de Pasqual Maragall. Crec que la dignitat en la sortida de la presidència per part de Pasqual Maragall és més que remarcable. Jo he admirat molt políticament a Maragall. Crec que ha estat un gran President en un moment i unes circumstàncies molt complicades. Ha estat un polític ambiciós, honest i imaginatiu. Un home que ha engrandit la política. Qui arrisca en política pot cometre algunes equivocacions, però fa grans aportacions. Fa uns dies, dinant amb el Pepe Alvarez d’UGT, em feia notar que les idees-força principals d’aquest país des de fa anys les han aportat Pasqual Maragall. Ho crec així i jo hi vaig afegir Narcís Serra, consideració que varem compartir.

Responsabilitat i política. Fa temps que, parlant amb alguns amics i rivals polítics, sostinc que en la política la línia de diferenciació més gran entre les persones que s’hi dediquen no és tant la militància concreta com la seriositat i el sentit de responsabilitat. Conec moltes persones que, més enllà de projectes i punts de vista diferents, afronten la seva activitat política de manera rigorosa, com un acte de servei, es preparen els temes i s’assessoren sobre allò que han de tractar o en tenen responsabilitat de gestió, treballen, elaboren propostes, fugen d’excentricitats de l’excés de soroll i de la frivolitat, els rivals són això i no pas enemics contra els que tot val. Hi ha gent en política, entre els que em compto, que som fidels a un principi que he sentit repetir diverses vegades a José Montilla: en política hi hem de ser per resoldre problemes i no pas per crear-ne. Aquesta actitud que crec que n’hi ha en grans dosis al PSC, és transversal en l’arc polític, com és transversal l’actitud contrària. Crec que una de les pitjors lacres, i que fa de la política una activitat miserable, és la politiqueria de barra de bar. Gent que sense criteri, formació ni responsabilitat parlen (o malparlen) de la política i dels que s’hi dediquen com si fos un Casino o bé un fangar. Tenen en comú ni fer ni aportar res i per descomptat no treballen i desconeixen el sentit mínim de paraules com són el rigor, la responsabilitat o la seriositat. Sóc dels que crec que degraden la política i que ostensiblement hi sobren. O bé, és que ens hem equivocat i els que hi sobrem som els altres.

BOMBOLLA IMMOBILIÀRIA I POLÍTICA

La creació d’una gran bombolla immobiliària ha estat i és un dels fenòmens polítics i econòmics més rellevants a l’Espanya de la darrera dècada. Una bombolla que té aspectes diversos que van des d’una sensació exagerada de bonança econòmica que pivota sobre aquesta “inflació de la construcció” i que explica fins i tot el ball d’opes que manté l’Ibex borsari en uns nivells poc realistes, fins a les activitats dels ajuntaments centrades en fer front, de més o menys bon grat, a la pressió dels promotors immobiliaris per tal de convertir en urbanitzable tot el que és possible que ho sigui i més.

El ciment que ho envaeix tot. La brutalitat del creixement urbanístic d’algunes zones, especialment on governa el PP, i els planejaments futurs fan feredat, més que res perquè són insostenibles. Créixer una ciutat amb habitatges, en una època de forta demanda és molt fàcil, només cal posar sòl edificable en el mercat. El que és molt més complicat es créixer en equipaments i serveis de tal manera que l’urbanisme que es practiqui sigui social i econòmicament sostenible.

La maleïda corrupció. La corrupció que darrerament s’ha anat evidenciant en els mitjans de comunicació i que té com a cas més emblemàtic Marbella és un dels aspectes més preocupants de la bombolla. El fotut del cas és que no són uns pocs casos anecdòtics i probablement s’aniran multiplicant en els propers mesos. Que tants càrrecs públics i tècnics municipals i estiguin implicats degrada, encara més, la consideració progressivament negativa que molts ciutadans tenen de la política. Les “pomes podrides” deterioren notablement la imatge del conjunt.

Replantejar-se les competències urbanístiques. Caldrà augmentar els filtres de control en els planejaments urbanístics, amb atribucions en nivells de l’administració on la proximitat dels promotors sigui menor. La possibilitat de comprar voluntats per part de la ingent quantitat de diner que remena el món del totxo és desgraciadament molt gran, especialment en petites poblacions que es creu estan més fora del control fiscalitzador de les institucions i dels mitjans de comunicació.

Política municipal i urbanisme. Que en política municipal tot acaba per concretar-se en l’àmbit urbanístic és una gran veritat que ja fa temps algú va afirmar. El problema principal que afronten les ciutats – i Vic no és pas una excepció- és que afronten el seu desplegament urbanístic de manera excessivament pressionada per aquells que tenen interessos en el creixement immobiliari. Propietaris de terrenys i promotors actuen amb unes presses i unes urgències com si els anés la vida en activar els seus interessos de manera ràpida. Una actitud d’aprofitar la inflació del mercat, conscients que aquesta dinàmica no es pot mantenir indefinidament.

Contaminació de la política. La frase de Bill Clinton que va fer fortuna per definir el que realment marca el pas del món “és la economia, estúpid”, es podria transmutar avui a casa nostra per “és la construcció, estúpid”. A Vic, molts dels moviments a vegades incomprensibles que es detecten i es veuran a mesura que s’acostin les eleccions municipals del maig de l’any que ve tenen i tindran força a veure amb això. La revisió del POUM que s’ha de fer i aprovar en la propera legislatura és massa important, té molta transcendència, com perquè determinats interessos renunciïn a no interferir i condicionar alguns candidats, algunes candidatures i possibles futures majories. És obvi que hi ha gent més adaptable i manejable que d’altra. Els més perspicaços saben que d’això gestos hi ha hagut durant aquesta legislatura municipal. Caldrà anar-ne parlant i, quan calgui, denunciar-ho.

Un nou Govern d’esquerres

Crec que estem d’enhorabona perquè s’ha pogut configurar de nou un govern d’esquerres a Catalunya presidit pels socialistes. L’Entesa nacional de Progrés que permetrà que José Montilla sigui President de la Generalitat de Catalunya significa la possibilitat de continuar amb les polítiques socials que s’havien endegat en l’anterior legislatura i desplegar les possibilitats del nou Estatut amb els criteris de progrés des dels que els socialistes l’havíem impulsat.

El PSC no obté el resultat que esperava. És evident que el resultat obtingut pel PSC no és el que volíem i mereixíem per la feina feta i pel projecte presentat. Una part dels nostres votants no és que hagin canviat d’opció, sinó que més aviat s’han quedat a casa. Les convulsions d’aquests tres anys han desgastat el partit amb una part del seu electorat i alguns errors de plantejament en aquesta campanya han portat a que alguns electors ens fessin sentir la seva fredor. Crec que a banda d’impulsar polítiques de progrés i de governar de manera eficient, el PSC ha de reflexionar de manera autocrítica sobre el que ha succeït i aprendre i corregir les equivocacions comeses.

CiU és la gran derrotada en aquestes eleccions. Es digui el que es digui i es miri com es miri CiU ha quedat clarament derrotada en aquestes eleccions. Quan es planteja un plebiscit contra el tripartit i el resultat és que aquest obté el suport de la majoria dels electors i CiU no té cap soci per governar, la derrota és eloqüent. Tanta arrogància i prepotència en campanya electoral, tant recórrer a el “jo o el caos” per obtenir cent mil vots menys denota una escassa credibilitat. Han comès grans errors en l’enfocament agressiu de la campanya, però sobretot arrosseguen un plantejament estratègic equivocat, consistent en cremar totes les possibilitats de pacte amb les altres forces polítiques. En una societat pluripartidista com la catalana, qui no té amics no té cap possibilitat de governar.

No només hi ha “brunete mediàtica” a Madrid. Sorprèn com alguns mitjans que s’havien compromès de manera inequívoca amb Artur Mas i contra el tripartit abonen aquest dies l’argument fal•laç de la il•legitimitat del tripartit i del “pacte de perdedors”. És veu en les tertúlies de l’Antoni Bassas, però especialment al grup Godó. En Xavier Bosch a Rac-1 i en Jordi barbeta a La Vanguardia tenen poc a envejar hores d’ara als periodistes de la Cope o El Mundo. Si la realitat no encaixa amb les seves dèries, és la realitat la que ha de canviar. La veritat els ha espatllat el titular amb el que somniaven i no ho poden suportar. La càrrega contra la “traïdora” ERC per pactar amb els socialistes és brutal. L’intent de crear un imaginari del futur president Montilla com el d’un analfabet incapaç de governar es manté.

Què significa ser sucursalista? Anar a Madrid a voler que se’ls hi atorgui el que no s’han guanyat a Catalunya a convertit en patètics els dirigents de CiU. Tant de temps fent servir l’argument del sucursalisme del PSC i ara resulta que són ells els que apel•len al PSOE en contra de les decisions del PSC. L’exemple de que el PSC és un partit plenament sobirà que pren les seves decisions i que és lluny de ser el mateix que el PSOE ha quedat abastament demostrat. Tot el cap de setmana l’ex-president Pujol instal•lat a Madrid pressionant dirigents socialistes només ha servit per evidenciar que per un cert nacionalisme català l’autèntica política sempre s’ha fet a Madrid.

CiU: un discurs esgotat

Convergència i Unió ha viscut molt temps obsessionada en que es convoquessin eleccions autonòmiques, doncs els seus estrategs i la seva “brunete mediàtica” –amb formes menys cantelludes que a Madrid, a Catalunya també n’hi ha- van considerar que la identificació del tripartit amb el caos i el desgovern i a Maragall amb la imprevisibilitat, juntament amb la fotografia estatutària de la Moncloa, les eleccions serien un passeig que els portaria a recuperar allò que, en paraules de Marta Ferrusola, l’esquerra els havia usurpat.
Quan més enllà del soroll el treball del govern d’esquerres ha estat important, quan els catalans han vist com les millores substancials de l’autogovern han vingut amb un president socialista a la Generalitat, quan el candidat convergent no té projecte ni substància el discurs convergent s’ha anat esllanguint progressivament.
Que el candidat del PSC hagi acabat essent José Montilla els ha acabat per desmuntar el discurs, doncs no entrava en els seus plans ni ho tenien previst. Tot i que els ha temptat, el discurs sobre els orígens del candidat socialista saben que els perjudicaria i els distanciaria en relació a la Catalunya real, especialment amb els ribets classistes que hi dona Duran i Lleida quan, ja fa temps, es refereix despectivament a determinats dirigents del PSC.
Com pot CiU bastir un discurs identitari creïble quan és el PSC el que ha donat un sostre d’autogovern a Catalunya que ells no s’havien ni plantejat? Com pot CiU bastir un discurs de responsabilitat de gestió quan el govern d’esquerres ha fet molt més en tres anys del que ells havien fet en vàries legislatures governant? Com es pot bastir un discurs patriòtic consistent enfront d’un candidat socialista que ha gestionat la transformació profunda del desori social i urbanístic heretat en l’entorn barceloní?
Artur Mas continua apel•lant a una Catalunya imaginària mentre José Montilla representa i tracta els temes que preocupen i interessen a la Catalunya real.

Joan Clos, o la deconstrucció d’un bon alcalde. La promoció de Joan Clos com a ministre d’Indústria ha agafat a contrapeu a gairebé tothom, i molt especialment a CiU que havia preparat el seu combat a l’Ajuntament de Barcelona en base a aquest contrincant. Que un “madur” Xavier Trias s’hagi de presentar com la renovació municipal enfront de Jordi Hereu és força patètic.
Encara que, com tothom, Joan Clos no les ha encertat totes com a alcalde, el cert és que quedarà com un dels millors gestors i dirigents de la ciutat. Es poden fer les conyes que es vulguin, però la transformació urbanística i ciutadana que ha experimentat Barcelona amb motiu del Fòrum ha estat extraordinària i la ciutat és, ben segur, la més seguida, admirada i visitada d’Europa.
Joan Clos no ha pogut remuntar, però, el procés de caça i captura que des del Grup Godó se’n ha fet des de fa ja cinc o sis anys. L’atac sistemàtic, diari, des de La Vanguardia i Rac-1 crec que en el futur s’estudiarà a les facultat de periodisme de com destruir la imatge d’un responsable polític. Un autèntic procés de deconstruccio d’una figura pública feta amb tota mena de mitjans i amb obsessió malaltissa endegada a partir del moment que l’ajuntament de Barcelona no va fer la concessió d’un gratuït de difusió municipal a aquesta empresa de comunicació. Tot molt ètic com es pot veure. Curiosament la campanya anti-Clos no va funcionar mentre se l’acusava de totes les insatisfaccions dels ciutadans de Barcelona des de les pàgines sèpia del diari i, en canvi, la figura pública de Clos es va veure tocada quan es va recórrer a la ridiculització personal a través de programes de ràdio. Per molt que se’l consideri, ja fa un temps que és difícil al sentir Clos no confondre’l i pensar en la paròdia de Minoria Absoluta.
Estic del tot segur que serà un molt bon ministre, més que res perquè és i ha estat un molt bon polític.


La nova centralitat de El Sucre
A Vic, a la zona que hi ha a l’entorn del emblemàtic edifici de l’antiga fàbrica de sucre s’ha anat configurant els darrers anys una potent zona d’equipaments i serveis, molt ben comunicada amb la comarca i el territori. El Consell Comarcal, l’ Impevic, la Cambra de Comerç, la delegació del DARP, la tresoreria de la Seguretat Social, l’oficina de Recaptació, l’Oficina de Turisme, grans superfícies comercials i d’oci, equipaments universitaris, el recinte firal.... Tot això, ben comunicat amb la C-17 i amb les poblacions de la comarca, prop de l’estació de tren i de busos i a tocar tant del centre històric com del barri de El Remei.
Una zona en la que facilitar la construcció d’un equipament hoteler i un centre de convencions acabarà per consolidar la seva funció i centralitat fent d’efecte multiplicador de les activitats firals, congressuals i universitàries, limitades ara per falta de places hoteleres i d’espais adequats. En aquests casos, com en molts altres l’oferta contribueix a crear demanda. L’alienació que acaba d’aprovar l’Ajuntament de Vic de la parcel•la de terreny necessària per fer-ho, i que des del grup municipal del PSC hem impulsat, facilita això i més coses: l’Ajuntament de Vic obté uns ingressos que li permetran finançar una part significativa d’uns altres equipaments imprescindibles i estratègics per a la ciutat: el Taetre-auditori i l’Escola de Música. Creiem, doncs, que hem contribuït a prendre una decisió que és i serà doblement beneficiosa en equipaments al servei dels ciutadans de Vic i de la projecció de la ciutat.
Des del PSC hem donat especial importància al fet que el plec de clàusules que ha de regir el concurs públic estableix obligació respecte de l’ús hoteler de la parcel•la que es ven, així com impossibilitar transmissions que induïssin a accions especulatives per part de les possibles empreses concursants. A banda de les ofertes econòmiques en relació al solar, creiem que és especialment important el projecte arquitectònic que es plantegi, doncs hauria de ser una edificació emblemàtica que “dialogui” de manera coherent amb l’emblemàtica edificació de El Sucre.
Pel PSC, un aspecte crucial de tot aquest procés, plantejat per nosaltres com a condició irrenunciable és el fet que les places d’aparcament soterrat que sortiran de tots aquest procés (un mínim de 450) passin a ser de titularitat i explotació municipal. Aquesta condició es fonamenta tant en la necessitat que té aquesta centralitat d’un nombre de places suficient (més de les que hi ha ara en la superfície del solar), com en la possibilitat de fer una política pública d’aparcaments. Ja plantejàvem en el nostre programa electoral del 2003 la necessitat de que Vic disposés d’una empresa municipal d’aparcaments de cara a dotar a la ciutat de places suficients amb tarifes adequades. Només quan les tarifes dels pàrquings han de sufragar les despeses d’explotació i no amortitzar la seva construcció, és possible un sistema tarifari tou i flexible que no penalitzi i carregui excessivament sobre els usuaris. Aquesta aportació de places d’aparcament a l’Ajuntament de Vic, encara que disminuirà l’ingrés monetari de l’operació, pot facilitar i contribuir a l’inici d’una política nova en relació a la mobilitat i els aparcaments que des del PSC, sense cap mena de dubte, impulsarem.