EL TEMPS

Als nostres lectors

Àlex Milian

A la capital catalana es disputa una de les lluites electorals més atractives de la temporada perquè s’hi enfronta un nou candidat socialista –fins fa nou mesos l’actual alcalde Jordi Hereu era gairebé desconegut– amb un conegut convergent –Xavier Trias ha estat conseller de Sanitat i portaveu al Congrés, entre més càrrecs–, enmig d’una conjuntura política molt diferent de les convocatòries municipals anteriors. Ara, a banda i banda de la plaça de Sant Jaume, tant a la Generalitat com a l’Ajuntament, hi ha un tripartit (PSC-ERC-ICV). Mai no havien coincidit els colors de tots dos governs. I a l’anterior convocatòria municipal, Jordi Pujol ocupava el Palau de la Generalitat i José María Aznar el govern espanyol. Això modificarà el vot dels barcelonins? Rebrà cap partit un vot de càstig? En sortirà reforçat el model de govern tripartit?

Editorial

Prohibit abstenir-se

Les últimes eleccions presidencials franceses van registrar uns nivells de participació molt superiors als de les darreres votacions al Principat (eleccions al Parlament de Catalunya o referèndum per l’Estatut) i de convocatòries més allunyades en el temps. És envejable el sentit de responsabilitat col·lectiu demostrat a França en aquestes eleccions. I és preocupant que el 44% dels ciutadans s’abstingueren en les últimes catalanes. La legislatura havia estat convulsa –alguns la van batejar amb el nom de Dragon Khan–, però sembla que això hauria d’haver estat un al·licient perquè els votants potencials exerciren el seu dret i castigaren o premiaren el govern o l’oposició. En canvi, va ser la segona convocatòria al Parlament de Catalunya amb més abstenció de la història.
A les eleccions a les Corts Valencianes i al Parlament Balear, l’índex de participació també serà decisiu. En la franja entre el 72% i el 75% de participació hi ha molts vots decisius, entre els quals els que propiciaren, fa tres anys, la victòria de José Luís Rodríguez Zapatero o els que s’abstingueren el 1996, amb la qual cosa feren més fàcil la victòria de José María Aznar.
Per això el PP mira de vendre la maniquea idea del Levante feliz, estenent el concepte de parc temàtic a les ciutats i traslladant esdeveniments esportius al cap i casal mateix: després de la Copa de l’Amèrica, un circuit urbà de Fórmula 1 –ara que ningú, per seguretat i per tecnologia, no fa circuits urbans– que, segons amenaces de l’amo del calendari automobilístic, no es farà si no guanya Camps. D’aquesta manera s’aconsegueixen turistes i vols barats d’arreu del món, però no s’avança ni un pas en la universalització del benestar. La restauració dels centres històrics de les grans ciutats també atrau turistes i, a més, millora el nivell de vida dels veïns que hi resideixen. Les bones polítiques culturals també serveixen per a atraure turistes i, a més, ajuden a cohesionar, enorgullir i avançar una societat amb llengua i cultura pròpies. Però el Partit Popular ha preferit invertir en obres faraòniques, que després no saben omplir de contingut, i en el sotmetiment acomplexat de la cultura pròpia.
Ara bé, tots els valencians saben que la realitat és molt diferent de l’enlluernadora retransmissió televisiva d’aquestes esporàdiques competicions esportives. El progrés econòmic –un fenomen general que ha afectat tant València com Barcelona o Perpinyà– s’ha trobat relativitzat per una pujada de preus indeturable des de l’euro. Mentrestant, el progrés social i cultural, la millora de l’ensenyament, l’extensió i avanç de l’atenció sanitària, el foment de l’ús social de la llengua pròpia, la protecció del territori o la construcció d’infrastructures importants no es veuen enlloc. Per això cal anar a votar.