Canvi de règim

La total llunyania de la ciutadania catalana vers la classe política ve donada per diversos factors per tots coneguts i llargament analitzats. Al lamentable espectacle de lluites partidistes en la negociació de l'Estatut hi hem d'afegir el cansament pel mal tracte ja secular que rebem dels governs de l'Estat, amanit amb la fanfarroneria i el menyspreu per part d'alguns dels seus membres. Però hi ha altres causes que pesen encara més; la indigència intel·lectual i la nul·la trajectòria professional de la majoria dels dirigents polítics catalans és esfereïdora.
Per a vergonya pròpia, els dos màxims representants polítics del país no tenen tan sols estudis universitaris i cap recorregut en l'empresa privada. No se'ls coneix cap habilitat en cap idioma estranger. És més, un d'ells prou feines té amb l'idioma propi del país. Aquests només són dos dels exemples de la llarga llista de diferents membres d'aparells de partits que, per posar un exemple, van passar de conduir furgonetes pel Baix Llobregat al cim d'una conselleria. Així, és lògic que la ciutadania treballadora i emprenedora, que els estudiants cada cop se n'allunyin més, d'una activitat duta a terme per diplomats en la intriga, llicenciats en l'adulació, doctorats del discurs políticament correcte i plenament buit. Així doncs, cal establir uns requisits determinats per a aquelles persones que vulguin accedir a l'activitat política professional. Hem de crear una escola nacional de l'administració similar a l'École Nationale d'Administration francesa (o com les que existeixen al Quebec o als Països Baixos). Autèntiques universitats que preparin aquells alts funcionaris que després de demostrar la seva vàlua intel·lectual i tenir suficient experiència en l'administració siguin els dirigents qualificats que, s'equivoquin o no, com a mínim no ens faran passar vergonya. Si hi afegim un cos funcionarial de 140.000 persones amb horaris, sous i privilegis exclusius i amb un mal servei al ciutadà, és obvi que tot allò que emana del poder polític sigui malvist. Pel que fa al funcionament de l'administració cal refer altra vegada la llei de funció pública, que ?tot i la bona feina de l'exconseller Joan Carretero? ha quedat coixa. Hem de professionalitzar l'administració amb contractes laborals normals, on es pugui acomiadar aquell treballador incomplidor o incompetent, impulsant la meritocràcia i tallant de soca-rel l'entrada massiva de militants del partit cada vegada que canvia el color del govern. Estic segur que els funcionaris aptes i treballadors ho agrairan tant com el ciutadà. Amb aquestes dues mesures de professionalització de la classe política i de l'administració proposem un canvi de règim que substitueixi les corcades estructures actuals i aturi l'accés d'oportunistes poc preparats.L'altre aspecte que definitivament hem d'encarar és el canvi de règim polític. L'statu quo d'autonomia vexada, menystinguda, insultada i boicotejada l'hem de transformar en estat dins la Unió Europea. Acceptem allò que tan sovint se'ns repeteix per intentar anul·lar el discurs basat en el dret a decidir (i el mes de desembre passat confirmat pel mateix Molt Honorable senyor José Montilla): «Cada vegada que votem ens autodeterminem». Jo dic sí, és cert, cada vegada que votem ens autodeterminem. En tant que nosaltres els catalans com a subjecte actiu que col·lectivament decideix en cada elecció assumim aquesta màxima, exigim de tot el corpus polític català l'acceptació que quan una majoria de 69 diputats sobiranistes del Parlament de Catalunya declarin unilateralment la independència, puguem començar un procés constituent el qual finalitzarà amb el referèndum per sotmetre a votació la Constitució del nou estat. Tampoc caiguem en el parany de l'argument fal·laç pel qual hem d'esperar fins a assolir una majoria social independentista. Únicament hem d'assolir una majoria política independentista i ço és 69 diputats al Parlament de Catalunya. Per tant comencem a interioritzar que hi haurà ruptura i tensió política, perquè amb una Espanya que ja ha mostrat on no està disposada a arribar mai podrem pactar una transició cap a la independència i deixem de basar la nostra estratègia en mítiques dates més pròpies d'una campanya de publicitat que d'un dirigent polític seriós, ja que és distreure l'atenció sobre l'autèntic objectiu de l'independentisme català.

IVAN CONDÉS SANGENÍS. Candidat al Senat per lleida del Partit Republicà Català
Article Publicat al diari El Punt el 28/1/08

Catalunya des de l’aire

En un exhaustiu informe/reportatge publicat a Presència el passat mes de febrer se’ns informava de l’evolució en la construcció patida per la Costa Brava els darrers 40 anys. Es feia una anàlisi de l’evolució de sòl urbanitzat i la destrucció de la façana litoral. Aquesta urbanització sovint caòtica havia estat avalada i impulsada –des d’inicis dels 80- per corporacions locals democràtiques i permesa per l’administració de la Generalitat. Podem concloure que les aberracions urbanístiques més greus infringides al territori han sovintejat encara més en democràcia.
Aixì ens vàrem trobar que, en el seu moment, plataformes com Salvem Castell van esdevenir eines imprescindibles de protecció del territori com ara ho son Salvem l’Empordà, l’Ipcena o l’Adenc, cadascuna en la seva àrea d'influència.

Es dona, doncs, la paradoxa que els darrers 30 anys els ciutadans ens hem hagut d’organitzar per protegir el nostre territori de la pinça formada per constructors/promotors, corporacions locals i entitats financeres (el 2003 les caixes augmentaren un 23% els beneficis gràcies al boom immobiliàri), quan hem de suposar que els representants que escollim a les urnes i als quals paguem han de protegir-nos i allunyar aprofitats, especuladors i constructores sense escrúpols. A veure si la classe política local s’adona que estaríem tots més tranquils i feliços si ells fessin la seva feina i nosaltres poguessim descansar en comptes d’haver de muntar mobilitzacions diverses per impedir urbanitzacions, camps de golf, complexes hotelers addossats i desficis varis.

El resultat d’aquesta “feina” d’Ajuntaments i promotors/constructors és esfereïdor: 14 dels 70 municipis del litoral català tenen el 100% de la línia de la costa urbanitzada; 312 km de costa urbana suposen que Catalunya, vista des del Mar, ja és un continuum edificat; el Barcelonès i el Baix Penedès ja tenen tota la façana litoral urbanitzada; el 80% de la costa del Maresme està ocupada, així com el 70% de la costa del Tarragonès; al litoral de les comarques de Girona en 40 anys el sòl urbà s’ha multiplicat per 11 i els habitatges per 9.



Però l’objectiu d’aquesta article no és tant el plany pel mal fet , sinó evitar que la dinàmica depredadora i urbanísticament desarrollista s’implanti a l’interior del país. Totalment saturat el litoral, el punt de mira dels mai ben apreciats constructors/promotors està fixat en diferents zones d’interior de casa nostra. El rerelitoral de l’Alt i el Baix Empordà volen ser urbanísticament costabravitzats i hem d’estar amatents als projectes constructors de segona residència (per exemple als municipis de La Pera o Foixà), als atacs que està rebent el Pallars Sobirà (València d’Àneu), el Berguedà (el creixement interanual d’habitatges acabats va ser el 2003 d’un 31,8%, el més alt de les comarques barcelonines) o els projectes emergents a diferents comarques meridionals. Per no parlar de la Vall d’Aran o La Cerdanya.

El nou Govern ja ha fet públic el propósit d’esmena pel que fa al litoral (Pla director del litoral, en període de consultes als ajuntaments) per intentar conservar espais en perill. Però per evitar que d’ací 15, 20 o 30 anys el Govern de torn hagi de redactar un Pla protector per l’interior quan aquest ja hagi estat destrossat és urgent protegir-lo ara. Els nostres petits o mitjans municipis tènen dret a crèixer i a construir, però construir per a les necessitats reals dels seus habitants i en consonància al creixement vegetatiu o censal del municipi. Però si cal, hem d’aturar la construcció capriciosa per a segona/tercera residència o construcció refugi de diners. A tal efecte és peremptori que el Govern apliqui la moratòria explicitada en l’apartat de Política i Ordenació Territorial del Pacte de Govern allà on sigui necessari: “...s'aplicarà una figura equivalent a la de suspensió de llicències o moratòria específica en aquells indrets considerats més susceptibles d'especial protecció”.

Tenim Il.lusió per mantenir els nostres paisatges lliures de ciment i urbanitzacions caòtiques, il.lusió que tenim de deixar als nostres fills un territori on viure i disfrutar d’una herència que ells, orgullosos també, puguin deixar als seus fills. Il.lusió per a que alguna administració aturi d’una vegada constructors i promotors....i alguns alcaldes i regidors aprofitats. Il.lusió per a veure com Tv3 emet d’aquí molt temps una sèrie documental titulada Catalunya des de l’aire i on els protagonistes no siguin, altra vegada, ciment, constructors i promotores.

Ivan Condés i Sangenís
Historiador i publicista
Article Publicat a El Punt, 30 de juny de 2005

Com no Prestigiar la Política

Els darrers esdeveniments a l’escenari polític cátala han fet posar les mans al cap a mitjans de comunicació, classe política i societat civil en general, en posar-se de manifest per boca del President de la Generalitat una cosa que feia anys era sabuda o suposada per tothom: L’Estevillisme polític, aquell “ho sabia el tot Barcelona” s’ha convertit en “ho sabia el tot Catalunya”. Però per a ser justos amb la realitat judicial actual als únics que podem assenyalar amb el dit son al PSC-PSOE per l’anomenat cas Filesa amb l’actual membre de la direcció del PSC –Josep Mª Sala- sentenciat i empresonat en el seu moment, i certs membres d’Unió, qui-sap-lo perquè, defensats a capa i espasa pel mateix Duran i Lleida.

Aquesta manera “escadussera” d’entendre la vida política –la social i l’econòmica, també- és prou característica en els socialistes catalans.
Com “solucionen” la sortida del seus “monstres” –sense ànim d’ofendre-, entronitzant de nou Josep Mª Sala a la seva direcció, entronitzant Josep Borrell a la Presidència del Parlament Europeu i entronitzant Narcís Serra a tot tipus de presidències executives i honorífiques, mostren el poc esforç esmerçat en prestigiar l’activitat política i esdevenir un partit lliure de velles patums i de les seves tutel.les.

Després del poc edificant espectacle del 3%, lluny de trobar gestos i actes per part de la mateixa classe política que l’allunyin de més sospites i indecents relacions amb àmbits econòmics i financers, ens trobem col.locat l’incombustible Narcís a la presidència de la segona Caixa del País. Si senyor ¡, això és guanyar-se el respecte del ciutadà i esvaïr amb contumacia les sospites que tenim de finançaments obscurs, comissions i tractes de favor.

Amb aquest darrer nomenament, directament induït per l’actual Ministre d’Indústria ens trobem un ex de tot tipus de càrrecs i ocupacions amb un Currículum com a mínim singular. L’exvicepresident del Govern espanyol, el qui igualment hauria d’haver estat inhabilitat per al desenvolupament de qualsevol tasca en afers públics o derivada de nomenaments d’estamemts públics, es va treure la peresa de vuit anys a l’ombra,i no només ostenta la màxima representació en el MNAC, sinó que des de l’any passat forma part de l’Assemblea General de Caixa Catalunya, on ha estat cridat a ocupar la presidència de l’entitat substituint el seu cosí, Antoni Serra Ramoneda. Ningú recorda la sonora i vergonyant dimissió com a Vicepresident del Govern de Felipe Gonzàlez per l’escàndol de les escoltes telefòniques del centre espanyol d’espionatge, on a “l’atzar” –escombrada aleatoria de l’espai radioelèctric, en va dir- caçaven converses de personalitats polítiques, periodistes,empresaris i fins i tot de la Casa Reial. Si a aixó hi afegim que Cesar Alierta va tenir l’amabilitat de nomenar-lo Conseller i Vicepresident de la filial de Telefónica a Xile, trobarem que els emoluments rebuts darerrament, son milionaris (i actualment parlem d’Euros, no de pessetes). A més també va ser anomenat Vicepresident del Consell Assessor que la companyia telefónica va instaurar a Catalunya. Per completar la col.lecció de càrrecs i retribucions presideix generosa i altruistament el Cidob. Tot un humil i desinteressat dirigent d’esquerres ¡
Certament amb aquesta trajectòria, tots els que creiem una mica -encara que ens ho posin difícil- en la res pública, no és el que esperem dels nostres partits polítics, ni de les nostres institucions, llegeixis Diputació.
I aquí no estem parlant de supòsits, ni d’acusacions del 3% sense proves. Estem parlant de fets provats. És en aquests casos on els partits amb coresponsabilitat al Govern haurien d’impedir que personatges d’aquesta trajectòria, ostentessin cap càrrec dependent de qualsevol administració catalana i menys d’una Caixa d’Estalvis. Els mateixos partits d’esquerres han de ser els principals interessats a que alguns -o molts- ciutadans no sentin ni pensin el tradicional “tots son iguals”, i pel que pugui passar en el futur immediat, interessats a tenir companys de viatge honrats i sense obscenes connexions amb actes del tot reprovables. És en personatges com Sala, Borrell i Serra on el desprestigi és una greu malaltia i caldria bisturí per extirpar-la. És en aquests casos, sobretot amb Narcís Serra, on el ciutadà, l’elector, ha de percebre la clara oposició, sobretot, d’ERC i ICV-EUIA a nomenaments de personatges que ja han demostrat no ser dignes, convenients i prou íntegres per al desenvolupament de tasques públiques o semi-públiques. I si aquests partits han manifestat l’oposició a la judicialització de la política, igualment haurien oposar-se a la politització del mon financer. Perquè com el mateix Serra Ramoneda manifestà en el seu comiat “Les Caixes no son bancs”.

Ivan Condés. Historiador i publicista.
Article Publicat a El Punt el dia 21 Març 2005

Restes de provincianisme

“Wanderlei Luxemburgo, nou entrenador del R.Madrid”. Aquesta era la noticia que obria l’apartat d’esports del TN migdia a TV3 el passat 30 de desembre. Certament és un fet noticiable que l’etern rival esportiu canviï d’entrenador; però ha de ser la primera notícia esportiva per davant de l’inici del Ral.li Barcelona-Dakar o les repercussions del Catalunya-Argentina de dos dies abans? Més trista encara és la noticia apareguda l’ 11/01/05 al mateix TN migdia. “Embús a l’entrada de Madrid, per l’accident d’una grúa”????¡¡¡
Jo no em crec que a Puigcerdà, a Valencia, o a Rubí no hagi succeït quelcom més interessant. I que consti que no és mania persecutòria contra Madrid; els embussos circulatoris de Roma o el canvi d’entrenador del Bayer de Munich quedarien igualment en un segon pla en les meves preferències informatives.

Els exemples reals que he donat, denoten que la dependència respecte Espanya no és només política,o fiscal. Part del nostre cos periodistic pateix d’una dependencia mental preocupant, i provinciana, doncs donen rellevància a fets o succesos que si no passessin a la Capital (Madrid, és clar), anirien directament a la paperera del correu electrònic del periodista que les ha rebut. Certa premsa dona categoría de noticia a anècdotes quan passen a certs llocs de l’Estat, fent que quan passen a Madrid semblin més importants o més greus que si es donessin a Terrassa: “Ah, si ha passat a Madrid, és noticia. Apa cap al TN ¡” . En aquest sentit és trist l’autoodi que també pateixen alguns periodistes o editors que deuen creure que no fa important emetre successos del país, que no passa res si no ens assabentem de l’actualitat de Reus, però que és primordial saber que a Madrid hi ha hagut un embús aquest matí ¡¡

En aquest mateix sentit, em te astorat el fet que un parell de programes dels serveis informatius de “La teva” i altres espais radiofònics d’emissores públiques i privades catalanes, en fer el repàs a la premsa del dia, amablement ens mostren les portades de les capçaleres d’aquí, però ai las ¡, també les de El Mundo i l’ABC i fins i tot de La Razón. I tant periodistes com tertulians donen voltes a notícies o articles apareguts en aquestes carcúndies en paper, sobretot si son notícies polítiques .Aquest fet –comentar la portada de l’ABC o El Mundo-, que esporàdicament podria esdevenir normal, ha esdevingut anys fa, la normalitat gens esporàdica. Si tenim un ull posat en diaris editats a d’altres ciutats, mo pocs espectadors preferiríem les portades de l’Independant de Perpinyà o del Diari de Balears .

I encara que sigui un tema menor -simbòlicament no ho és: la CCRTV dedica un sol Euro a les empreses editores de l’ABC i El Mundo?
La qúestió és que aquesta dependencia del que diuen a Madrid no només manté el nostre autoodi a nivells estratosfèrics, és que denota una por atávica ja en el nostre poble. Por al que escriguin i pensin a Madrid –per això ens ho llegim-, i por a que no s’enfadin, sobretot ¡ De fet és la mateixa por que traspua en aquells catalans que cada matí escolten la COPE; això si després s’excusen dient que és per refermar-se en les seves conviccions o que és per riure una estona. Si voleu riure, escolteu cada matí el Minoria Absoluta de Rac1 o l’APM a Catalunya Ràdio i us en fareu un fart ¡¡

Ja Antoni Rovira i Virgili considerava una veritable “submisió espiritual” i “restes de provincianisme” l’atenció regular de la premsa catalana a l’actualitat espanyola, i més quan aquest seguiment no és correspost per Madrid que”no sap quasi res de Catalunya”. Veiem, doncs, que aquesta por al que diran a Madrid, aquesta subjugació a les informacions provinents de la Capital no son noves. D’aquesta cua de l’ull, d’aquest timpà pendent del Ponent espanyol, d’aquesta submissió i d’aquesta por ja se’n queixava l’il.lustre tarragoní l’any 1921: “...Pero subsisten aún restos de provincianismo. Y uno de ellos es el de preocuparnos demasiado de las contingencias e incidentes de la política madrileña. Muchas veces, esos incidentes no tienen ni valor, ni transcendencia. Aquella política y aquellos políticos, aisladamente y en montón, valen bien poca cosa. ¿Por qué las crónicas y los fondos de nuestros diarios han de ser esclavos frecuentemente de la actualidad madrileña?
(Restos de Provincianismo, La Publicidad, 23 de novembre de 1921).

Ivan Condes i Sangenís. Historiador i Publicista. Membre de Catalunya 2003
Article publicat a El Punt el dia 24 de Febrer de 2005

El mal estat de la llengua

A l’avançada els demano disculpes per aquest relat d’una vivència personal, però em serveix d’introducció al tema a tractar.
El proppassat 31 d’octubre a la porta de la instal.lació de recollida selectiva de l’Ajuntament de Barcelona (Punt verd) situat per sobre la Ronda de Dalt, sol.licitant informació al vigilant del recinte –tancat en aquelles hores- ens trobàrem -o topàrem- amb una persona -o personatge- d’inequívoca procedència sudamericana, tant per l’aspecte físic com per l’accent del seu espanyol. En tant que viu i treballa a Catalunya, l’hem de considerar un català nascut a Sudamèrica. En sol.licitar-li informació per deixar uns objectes, la resposta als nostres requeriments fou directa “Hablenme en castellano. No entiendo el catalán” .En respondre-li que el que havia de fer era aprendre’l, la resposta fou ràpida i seca. “No tengo ninguna necesidad”. El més trist de tot, és que ´s cert. No en té cap necessitat.
No m’escandalitza la situació. No és nova, no és la primera vegada que em succeeix, ni a la primera persona que li passa.Dissortadament hi estem massa avesats. El preocupant és que una persona que porta escassos anys entre nosaltres ha percebut de manera ràpida que no necesita per res la llengua catalana. La necessita tan poc que pot treballar tranquilament en una instal.lació de l’Ajuntament de Barcelona menyspreant-la totalment. Per no parlar del col.lectiu de magribins de Falset que copçant quin és l’ús de la llengua pròpia, el que demanen son classes de llengua espanyola.

Vagi a l’avançada que un dels pocs temes que diguem-ne políticament em cansa és el de l’estat de la llengua catalana. L’estat i/o evolució de la llengua ha estat, és i serà objecte d’estudi, debat i opinió en tot tipus de media, i segurament sempre trobarem opinions o estudis més optimistes que altres. Hem pogut llegir les notíces sobre l’informe de l’IEC, un article -setmanes enrera- de Josep-Lluís Carod a l’Avui, convidant el catalanoparlant a ser educat i eludir la xacra, abastament estesa, de la dimissió lingüística i altres articles d’opinió i cartes de lectors sobre el menyspreu que patim els catalanoparlants a RENFE, Correus i tot tipus d’estaments públics i empreses privades. La nul.la presència en l’administració de Justícia ja ha esdevingut malaltia crònica sense solució a curt o mig termini (per cert alguna institució pensa recòrrer una i mil vegades la decisió de les autoritats judicials de rebutjar el coneixement de la llengua catalana com a requisit per ocupar plaça de jutge a Catalunya ?). Per no parlar del lamentable incident dels quatre volums i les tres llengües que mostra quina és l’actitud de les institucions espanyoles tot i ser del mateix color polític que un dels partits del nostre Govern.

A l’estat del català en diversos àmbits hi podem sumar la percepció del greu retrocés de l’ús social dels qui vivim a la Regió Metropolitana de Barcelona, on viure en català és una batalla lingüística cada cop que fas un cafè, agafes el transport públic, vas a fer la compra del dia, o demanes informació en un Punt Verd de l’Ajuntament...
Alhora, tampoc tinc la sensació que les tretze mesures del Pla d'acció de política lingüística 2004-2005, impulsades per la Secretaria de Política Lingüística de Presidència seran el xarop que curin definitivament el malalt. Qui-sap-lo ¡¡
A més qui és l’il.lús que es creu que les Corts espanyoles en bloc, donaran llum verda a un Estatut que contempli l’obligatorietat de conèixer el català als habitants d’aquesta nostra terra? Per no parlar del dret a l’Autodeterminació...

És per l’estat actual de la llengua i la sensació que malgrat les mesures impulsades pel Govern, no millorarà, que després de 25 anys d’autonomia i un infinit posar pals a les rodes, l’única solució per que el català no mori d’inanició és la protecció d’un Estat. Només quan el català sigui l’únic idioma oficial en una Catalunya amb Estat propi dins la UE, i gaudeixi de la protecció i impuls d’un país sobirà, se’n sortirà. Creure que dins l’Esat espanyol ens en sortirem lingüísticament és desconèixer el vertader tarannà del nacionalisme espanyol d’esquerres o de dretes i les vicissituds de la llengua els darrers 300 anys, a més de creure en vanes il.lusions. Si no que li preguntin a Francesc Ferrer-Gironès.
És per això que o obtenim estructures d’Estat o en pocs anys per puixança i creixement demogràfic, fins i tot l’àrab esdevindrà llengua més útil que el català.


Ivàn Condés; Historiador i Publicista
Article publicat a El Punt el dia 23 de novembre de 2004

La Reflexió sense acció no serveix de res.

El gener de 1899 davant els increments tributaris establerts pel Ministre de Finances espanyol, Fernández Villaverde, sorgí un moviment de protesta d’industrials i comerciants barcelonins, convocat per la Lliga de Defensa Industrial i Comercial,-protesta estesa també per Sabadell, Mataró, Manresa, Vilafranca i València- que els convocava a tancar establiments i no pagar la contribució. Fou l’anomenat “Tancament de Caixes” amb conseqüències prou importants: dimissió de l’alcalde Dr. Bartomeu Robert (simplement per romandre al costat del seu poble), i la dimissió dels ministres Duran i Bas, Garcia de Polavieja i del Castillo. Hi hagué industrials i comerciants que situant-se encara més, fora de la llei, es negaren a pagar la contribució, tot i mantenint llurs establiments oberts. Arribats als terminis de pagament i pròrrogues encara restaven unes 7.000 contribucions per pagar.

Tot i que el moviment claudicà el desembre davant les fortíssimes pressions del govern espanyol, les conseqüències polítiques foren d’un reforçament importantíssim pels corrents catalanistes del moment, i una important lliçó de com plantar cara que hauríem d’interioritzar avui dia.

Les causes, dins la crisi de la Restauració i la pèrdua de les colònies el 98, son vàries: els increments tributaris establerts pel Ministre de Finances espanyol, Fernández Villaverde, la negació de les reformes promeses –això, els sona?- pel ministre Polavieja i la negació de concessió del concert econòmic pactat entre l’aleshores President Silvela i Polavieja i els industrials catalans que els donaren suport. Així doncs, com a mínim ja fa 105 anys que ens deuen el concert econòmic.

Davant els dubtes del Govern de l’Estat pel que fa a la negociació d’un nou sistema de finançament per Catalunya i la pròrroga de la seva entrada en vigor fins al 2008, amen que en el seu discurs per ser investit President, José Luis Rodriguez Zapatero, el tema no va ser ni esmentat, ens hem de plantar, dir prou i si en breu no ens aclareixen “quan”, potser deixar-nos de retòrica i passar a l’acció.

I que volen que els digui; el meu escepticisme en una negociació per un nou sistema de finançament entre socialistes, és total. De totes maneres, no començarem bé si les negociacions pel nou concert econòmic, les accepta el Govern de Catalunya en la multilateralitat del Consejo de Política Fiscal i Financiera barrejat amb les altres autonomies, excepte Euskadi i Nafarroa que gaudeixen del règim de Concert. Definitivament hem d’establir la bilateralitat amb el Govern de l’Estat en les negociacions pel finançament, tant per evitar el Cafè, copa i puro per tothom, com per mostrar –en política les formes també son importants- que el Govern de la Generalitat te un status que no és el mateix que, per exemple i a l’atzar, el Govern de Ceuta. I per cert, per començar els podríem demanar, això si, amb “tarannà” dialogant, interessos de demora pels 105 anys de retard.

Les dades de l’espoli son prou conegudes i estan ja bastant documentades (si en voleu més visiteu la pàgina web desequilibri.org). I ara si, que la prudència no ens faci traïdors.
Si en aquesta negociació ens tornen a negar un finançament just per al nostre país d’una manera definitiva i que tanqui el problema fiscal que patim per un munt d’anys, no tenim excusa per no passar a l’acció.

I la responsabilitat d’emprendre aquesta “acció” ha de recaure, primer en la societat civil i econòmica organitzada (Cambres de Comerç, Gremis, Sindicats, organitzacions empresarials,...) i, desprès en el Govern de Catalunya. Si aprovat el nou Estatut, des de Madrid se’ns nega un finançament just, desprès d’un segle llarg d’ofegament econòmic premeditat, el Govern de Catalunya hauria d’impulsar i donar empara legal i econòmica a l’insubmissió fiscal de qualsevol ciutadà o empresa que així ho vulgui. En tant que sospito que la part socialista del nostre Govern mai emprendria accions de tal calibre, fora l’hora que ERC organitzés quelcom més que actes informatius o manifestacions ciutadanes que a ulls de Madrid no deixarien de ser picades de mosquit a l‘elefant.

El fet d’objectar fiscalment, ni és greu, ni és penalitzat amb la
cadena perpétua. En aquest sentit ja fora hora que, si no obtenim un sistema de finançament just, s’articuli un moviment d’objecció fiscal encapçalat per la societat civil i política ja esmentada i pels caps visibles dels partits polítics contraris a l’actual maltractament fiscal que patim, com ja va succeïr en el “Tancament de Caixes” de finals del s XIX. Em sembla que fora l’únic tarannà que a Espanya entendrien.
“La reflexió sense acció no serveix de res.”
Rigoberta Menchú. Fòrum de les Cultures, maig de 2004.

Ivàn Condés; Historiador i Publicista
Article Publicat a el Punt el dia 2 d'Octubre de 2004