L'anunci de la Reserva Federal d'una abaixada important dels tipus d'interès, aconseguirà evitar la recessió als Estats Units i allunyar el fantasma d'una fallida mundial? Molts experts així ho creuen. I encara consideren que una reducció del creixement no serà el preludi d’un alentiment brutal de l'economia mundial.
Però d'altres analistes, també adeptes del capitalisme, es mostren més inquiets. Així, per exemple, a França, Jacques Attali profetitza que “aviat [...] la borsa de Nova York, base de la piràmide de préstecs, s'esfondrarà” (1). I Michel Rocard afirma que “la crisi mundial la tenim per a demà [...] Tinc la convicció que això explotarà aviat” (2).
Val a dir que els signes de desconfiança es multipliquen. Ho testimonia l'actual «riuada cap a l'or». El metall groc –la cotització del qual, el 2007, va augmentar un 32%!– reprèn el seu paper de valor refugi. Tots els grans organismes econòmics, entre ells el Fons Monetari Internacional (FMI) i l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), preveuen una abaixada del creixement mundial.
Tot va començar el 2001 amb l'explosió de la bombolla Internet. Per tal de preservar els inversors, Alan Greenspan, president de la Reserva Federal dels Estats Units, va decidir llavors orientar les inversions cap al sector immobiliari (3). A través d’una política de tipus d’interès molt baix i de descens de les despeses financeres, animà els intermediaris financers i immobiliaris a incitar una clientela cada vegada més àmplia a invertir en pedra. És així com naixia el sistema de les «subprimes», crèdits hipotecaris de risc i interès variable atorgats a les llars més fràgils (4). Però quan el 2005 la Reserva Federal augmentava el preu del diner (el que ara acaba d'abaixar), s’espatlla la màquina i es posa en marxa un efecte dòmino que, a partir de l'agost del 2007, fa trontollar el sistema bancari internacional.
L'amenaça d'insolvència d'aproximadament tres milions de llars, endeutades aproximadament en 200.000 milions d'euros, comporta la fallida d'importants centrals de crèdit. Per tal de prevenir-se contra aquest risc, aquestes han venut una part dels seus crèdits dubtosos a d’altres bancs, els quals els han cedit a fons d'inversió especulatius que alhora els tenen disseminats en bancs del món sencer. Resultat: la crisi afecta el conjunt del sistema bancari com una epidèmia fulminant.
Importants centrals financeres –Citigroup i Merrill Lynch als Estats Units, Northern Rock al Regne Unit, Swiss Re i UBS a Suïssa, la Societat General a França...– han acabat reconeixent pèrdues colossals i preveuen depreciacions suplementàries. Per limitar la crisi, molts d'ells han hagut d'acceptar capital que prové de fons sobirans controlats per potències del sud i per les petromonarquies.
Ningú sap ben bé quina és l’amplitud exacta dels danys. Des de l'agost del 2007, els bancs centrals americà, europeu, britànic, suís i japonès han injectat en l'economia centenars de mil milions d'euros sense aconseguir restaurar la confiança.
La crisi de l'economia financera s'ha propagat a l'economia real. I la conjunció de factors –abaixada accelerada dels preus del sector immobiliari als Estats Units (però també al Regne Unit, a Irlanda i a l’Estat espanyol), desinflada de la bombolla de la liquiditat, caiguda del dòlar, restricció dels crèdits– fa témer, en efecte, un retrocés del creixement mundial. A tot això s'hi afegeixen d'altres fenòmens com l'alça dels preus del petroli, de les matèries primes i dels productes alimentaris. És a dir, els ingredients necessaris d'una crisi perdurable (5). La més important des que la globalització constitueix el marc estructural de l'economia mundial.
La sortida a la crisi dependrà de la capacitat de les economies asiàtiques per a rellevar el motor nord-americà. Estaríem llavors davant d'una nova manifestació del declivi d'occident que presagia el desplaçament del centre de l'economia-món dels Estats Units cap a la Xina. Si així fos, aquesta crisi marcaria la fi d'un model.
Nota: (1) L'Express, París, 13 de desembre del 2007.
(2) Le Nouvel Observateur, París, 13 de desembre del 2007.
(3) Llegiu «Crises financières à répétition: quelles explications? Quelles réponses?», Fondation Res Publica, París, 2008.
(4) Cf. André-Jean Locussol Mascardi, «Krach 2007. La vague scélérate des "subprimes"», Le Manuscrit, París, 2007.
(5) Llegiu Frédéric Lordon, “L’etern retorn de la crisi financera”, Le Monde diplomatique, octubre del 2007.
Si als països del sud els pobres migren del camp cap a les ciutats, els ciutadans dels països rics recerquen ara, com a residència principal o secundària, un hàbitat pagès. Aquest moviment s'explica pel desig de viure en contacte amb la natura –un fenomen present tant a Europa com al Japó i als Estats Units. Ara bé, aquest tipus d’urbanització comporta un model de més despesa en recursos naturals que a ciutat.
Per AUGUSTIN BERQUE
Geògraf i orientalista, director d'estudis a l'Ecole des hautes études en sciences sociale. Coordina actualment el programa d'investigacions internacionals «L'hàbitat insostenible» (Unsustainability in human settlements).
«Vull que el plec de condicions de la televisió pública sigui revisat profundament, i que es reflexioni sobre la supressió total de la publicitat a les cadenes públiques. Heus aquí una revolució que, canviant el model econòmic de televisió pública, canviarà absolutament l’estat de la política cultural». Inesperat i solemne, aquest anunci de Nicolas Sarkozy en la conferència de premsa del 8 de gener, és verdaderament portadora de promeses?
Per MARIE BENILDE
Periodista. Autora de «On achète bien les cerveaux: La publicité et les médias» (Es compren cervells: La publicitat i els mitjans de comunicació), Raisons d'asir, París, 2007.
Dos anys després de la seva arribada al poder, Evo Morales aguanta els cops de les forces conservadores mentre Bolívia continua profundament dividida. L'aprovació d'una nova Constitució per part de l'Assemblea Constituent, sense la presència de l'oposició que la qualifica d'il·legal, és un dels factors d'aquesta polarització. A més, s'hi afegeix el desafiament de declaració unilateral d'autonomia dels governadors de les regions riques de Santa Cruz,Tarija, Beni i Pando.
Per FRANCK POUPEAU i HERVE DO ALTO
Respectivament, becari de l'Institut Francès d'Estudis Andins (La Paz) i doctorant en ciències polítiques (IEP d'Aix-en-Provence, CSPC/CREALC). Els comentaris fets en aquest article expressen únicament les opinions dels seus autors i no guarden cap relació amb les seves institucions.
Als Estats Units, les eleccions primàries han confirmat la impopularitat del president George W. Bush i la importància de les fissures al si de la coalició republicana. Encarnada per Ronald Reagan, integrava elements aparentment distants: defensors del neolliberalisme econòmic, religiosos ultrareaccionaris, neoconservadors en política exterior. El fiasco de les tropes americanes a l'Iraq, d'una banda, i la situació perillosa de l'economia, de l'altra, han qüestionat l'aliança entre aquestes tres tendències. Recolzat per fonamentalistes, l'ex governador d'Arkansas Mike Huckabee s’enfronta per exemple a un establishment republicà espantat pel seu proteccionisme. Inversament, l'ex alcalde de Nova York Rudolph Giuliani, divorciat dos cops, escandalitza una part dels religiosos. Però és la «guerra contra el terrorisme» on s’hi enfronten les discussions més agudes: molts intel·lectuals influents de la dreta americana s'enfronten obertament, inclús quan viatgen junts en un creuer amb els seus seguidors...
Per JOHANN HARI
Redactor del diari The Independent (Londres).
Durant tres mesos, entre maig i setembre, l’exèrcit libanès va mantenir el setge al camp de refugiats palestins de Nahr Al-Bared, al nord del país. Una organització fins aleshores desconeguda, Al-Fatah Al-Islam s’hi havia fet forta. Aquests fets, com els atemptats contra la Força Interina de les Nacions Unides al Líban (FINUL) desplegada al sud, testimonien un fet nou: la implantació al Líban de xarxes radicals islamistes sunnites, més o menys vinculades a Al Qaeda, i que ara consideren el país del cedre com un important camp d’acció.
La detenció al Txad dels membres de l'associació L'Arca de Zoé el 2007 ha atret sobtadament l'atenció sobre una regió de l'Àfrica on França hi continua sent molt influent. En virtut d'acords militars amb N'Djamena i Bangui (República centrafricana), París manté una presència militar cada vegada més discutida per l’oposició local. Presa pels conflictes armats interns, el Txad i la RCA pateixen a més a més les conseqüències de la crisi del Darfur. Les forces de pau internacionals en curs de ser desplegades recorren essencialment a França. Però la difícil instauració de la missió europea Eufor revela divergències entre París i els seus socis.
Pel nostre enviat especial VINCENT MUNIÉ
Periodista.
La reelecció del president kenyà Mwai Kibaki a les acaballes del 2007, presumiblement irregular, ha desembocat en un escenari de violència i de mort. En les revoltes, reprimides per la policia, el factor ètnic ha estat determinant en ambdós bàndols enfrontats. Però la crisi té, sobretot, raons polítiques i econòmiques. Després del fracàs de la mediació del president de la Unió Africana John Kufuor, Kofi Annan aconseguia, el 24 de gener, organitzar una trobada entre el cap de l'Estat i del líder de l'oposició.
A Itàlia, un periodista conservador acaba de proposar la idea d'una “moratòria sobre l'avortament”, mentre que un diputat de Forza Italia, el partit de Silvio Berlusconi, ha presentat una moció parlamentària per discutir la llei que despenalitza la interrupció voluntària de l'embaràs (IVE). A Europa, les tesis dels antiIVG experimenta una recuperació d'influència. Als Estats Units paren l'orella de la Casa Blanca. I la degradació dels sistemes de sanitat pública contribueix a posar en perill el dret de les dones a decidir la seva maternitat.
Per ANNE DAGUERRE
Investigadora a la Universitat de Middlesex, Londres, i investigadora associada al CERI, Ciències Polítiques, París.
Des de l'arribada de Nicolas Sarkozy a l'Elisi, l'encasellament del seu primer ministre al rang de «col·laborador» i el del Parlament al paper de cambra d’audiència, ha fet inevitable la comparació del nou president amb Napoleó III. L'emperador dels francesos s'havia distingit pel seu suport a l'Església i als Estats pontificis. Sarkozy va declarar davant el papa Benet XVI que, «en la transmissió de valors, el professor mai no podrà reemplaçar el rector o el pastor». Potser no l'ha superat?
Per ALAIN GARRIGOU
Professor de ciències polítiques a la Universitat París X-Nanterre. Autor de «Histoire sociale du suffrage universel en France», Seuil, París, 2002.
Els drets humans van ser internacionalment protegits el 1948. Van ser les Nacions Unides que, davant l'amplitud dels crims nazis, van consagrar-ne la seva «universalitat» a través de tractats i d'òrgans de control (comissions, tribunals). El concepte s’ha imposat i dirigit per les «societats civils». De qualsevol país, de qualsevol color, tothom té el dret de ser protegit contra l'assassinat polític, la «desaparició», la tortura, l'empresonament arbitrari, els tractes inhumans. Contra la discriminació si s'és dona, en nom d’una religió –o si no es creu en cap. Amb el pretext que pertany a tal societat abans que a una altra, s'hauria d'acceptar que un ésser humà pugui ser reduït a l’esclavitud? Què un nen sigui condemnat al treball forçat? Tanmateix, aquesta idea d'universalitat és objecte de discussions. Molts recorden que van servir de manera puntual com a paraigües de l'imperialisme de les potències europees al segle XIX («intervencions humanitàries»). D’altres la rebutgen dient que és purament «occidental». Diversos intel·lectuals subratllen que aquests drets, d'origen europeu, no tenen equivalents en d’altres cultures també avançades. El qüestionament inquieta associacions, com Amnistia Internacional, que temen que comportaran regressions. François Jullien considera, per la seva part, que la noció de drets humans és contingent. Però això no implica, per a ell, renunciar al combat per la dignitat humana al món.
Per FRANÇOIS JULLIEN
Filòsof i sinòleg, professor de la Universitat Paris-VII (Denis-Diderot). Aquest text és la síntesi d’una obra que apareixerà properament: «De l’universel, de l’uniforme, du commun et du dialogue entre les cultures» (De la universalitat, la uniformitat, la comunitat i el diàleg entre cultures), Fayard, París, 2008.
Associació Món Diplomàtic Carrer Alpens, 39, pral. 3 08014 Barcelona Telèfon 935 279 863 mon( a )monde-diplomatique.ad
COPYLEFT: Aquesta publicació és copyleft. El text es pot difondre, citar i copiar literalment, amb qualsevol suport (digital o analògic) i amb qualsevol finalitat, sempre que s'enllaci de forma clara la pàgina on va ser publicat originalment.
De totes maneres, agraim que se'ns avisi de qualsevol ús del material, gracies.
Aquesta obra está amb una llicencia de
Creative Commons.
