Esquerres ? Dretes ? Catalunya !

Si desprès de 40 anys sense democràcia era necessari que els partits polítics guiessin la políticament immadura i càndida societat pels averanys d’un nou i desconegut sistema polític i que aquests partits fortament jerarquitzats, amb un aparell totpoderós guiessin els també políticament immadurs militants, desprès de 30 anys de democràcia les tornes han canviat. La revolució tecnòlogica, social i laboral de la que hem estat protagonistes, a més de la nostra participació política –cadas cú en diversos graus- ens ha fet, de manera definitiva, madurs politicament. Aquesta maduresa ens ha fet copsar ràpidament la feblesa estructural de l’organització dels partits polítics tradicionals i de l’extemporaneïtat del ferri control que exerceixen els aparells en l’interior de cada organització, com també un sistema electoral pervers de llistes tancades que impedeix als ciutadans votar aquells elements més preparats acadèmicament o amb una trajectòria professional brillant, en detriment de candidats escollits per afinitats personals o lleialtats incondicionals i acrítiques.

En l’actual atzucac econòmic, lingüístic i polític a que hem arribat, la manca d’estructures polítiques modernes, obertes, amb democràcia interna i liderades per persones de vàlua intel.lectual i/o professional, provoca que, col.lectivament, no tinguem una resposta ni adequada, ni digna als desafiaments constants dels governs espanyols de tot signe i que la resposta al carrer hagi de ser liderada per l’anomenada societat civil.

En aquest sentit, els sobiranistes ens trobem entre una CiU sotmesa als designis del gen pactista i submís i una Esquerra (abans ERC) que no troba la teràpia adequada per a una mitosi crònica que l’assetja -i sovint l’escindeix- periòdicament (de la qual la batalla Carod-Puigcercós n’es el penúltim capitol). Que aquests comportaments es donessin els primers anys de l’anomenada Transició és comprensible, però que aquestes dues dinàmiques s’arrosseguin quan una gran part de la societat catalana únicament vol mirar cap a un futur de llibertat és suïcida. I saben què? jo tinc ganes de viure molts anys i en llibertat.

Mai el sobiranisme havia estat tan estés entre diferents estrats de la societat catalana, ni mai havíem tret tanta gent al carrer. Mai trobàvem tanta unanimitat en la reclamació d’un finaçament just, i mai el sobiranisme polític havia estat tant feble i tant dividit, amb unes patacades electorals tan sonades i encimbellant un President nacionalment espanyolista, militant del mateix partit que Ibarra, Guerra i Bono.

A molts militants del Partit Republicà Català ens agradaria no haver d’existir com a organització política, però la contumàcia dels partits actuals en condemnar-nos a Espanya fa que ens presentem a la societat –i en aquestes eleccions- com a proposta inequívocament independentista que vol anar a Espanya simplement a dialogar sobre les bases del procés de separació tranquila i pacífica. Prescindim d’entrar en la subhasta a la baixa per ser el campió del pacte amb Zapatero, doncs de res serveix pactar amb qui no té paraula, ni intenció de cumplir els pactes (els darrers quatre anys el Gobierno no ha executat fins el 30% de pressupost pactat i aprovat pel Congrés de Diputats).

Ens presentem a aquestes eleccions perquè calen nous partits, noves estructures i nova gent que es dediqui a la res pública. Persones que tot i estar dins una organització polítca prescindeixen d’aparells i amiguismes, perqué ja tenen feina i únicament es mouen per un futur d’il.lusió en llibertat.

Una proposta d’independentisme centrat, moderat, allunyat d’etiquetes ideològiques de dretes i esquerres que tant bé han aprofitat els nostres adversaris nacionals per mantenir la divisió dins el camp sobiranista. Una proposta d’independentisme transversal que s’adreça a la ciutadania òrfena de referents independentistes creïbles i que continua desitjant la plena sobirania de Catalunya.
Perquè ara ja som una societat madura, amb experiència, informada i sense pors que mira al futur il.lusionada perquè la independència és possible i no existeix Constitució que barri el pas als anhels de llibertat de tot un poble. Perquè no volem entrar en guerres fratricides amb altres sobiranistes pel fet de tenir valors o idees de “Dretes” o d ‘”Esquerres”. Volem “Sobiranistes” que s’estimen la seva nació i per això la volen lliure. Sense debats, ni discussions estèrils sobre les polítiques d’”Esquerres” o les polítiques de “Dretes”,doncs cap a la llibertat no s’hi arriba per la dreta ni per l’esquerra; hi arribarem tots junts amb fermesa, sense renúncies i sense rancúnies. Per això quan al Partit Republicà Català ens pregunten Esquerres? Dretes? Nosaltres responem: Catalunya ¡

Sobiranista, si tens dubtes,…

És normal que un ciutadà sobiranista es trobi descol.locat davant el comportament dels seus referents polítics des de la tramitació de l’Estatut fins ara. En política, com en la vida, sovint és més important mantenir la dignitat que uns quants escons o quatre doblers. Aquesta manca de dignitat, aquesta lluita caïnita que només aporta frustració i fracàs, aquest acotar el cap a Madrid, aquest voler gestionar Espanya no és el que els ciutadans sobiranistes volem.

Com a sobiranista deixa’m que et doni algunes dades que desitjo serveixin per esvaïr-te dubtes:

Esquerra (abans ERC) ha votat a Madrid la Investidura de José Luis Rodríguez Zapatero a canvi de res (“Nunca una investidura ha salido tan barata”: Pedro Solbes), ha votat afirmativament 3 pressupostos generals de l’Estat que perpetuaven l’espoli fiscal i la manca d’inversió en infrastructures. És més, Esquerra (abans ERC) ha continuat votant els pressupostos del PSOE essent coneixedora que el Govern només executava (o sia invertia) el 75% del pressupost assignat, cosa la qual vol dir que cada any l’Estat es queda un 25% d’alló que en teoria ha aprovat el Congrés per a Catalunya.
Esquerra (abans ERC) va votar afirmativament la ley de Tropa y Marineria, i el més al.lucinant de tot és llegir la transcripció dels diaris de sessions del Congrés on trobem els seus Diputats, participant amb força interès en el debat. Esquerra (abans ERC) ha votat afirmativament la Ley de la dependencia que invaeix competències de la Generalitat (més concretament d’una Conselleria que gestiona)

En definitiva Esquerra (abans ERC), ha esdevingut la CiU del SXXI. És aquell partit regionalista radical que es troba confortable en els pasadissos de l’Administració central i que vol esdvenir influent en molts despatxos de la capital espanyola.
La subhasta a la baixa que han protagonitzat ambdues formacions davant el PSOE els darrers mesos fa envermellir de vergonya.

Per tant ,essent coneixedors que tant en un com en altre partit hi ha patriotes, sobiranistes que s’estimen el país i han treballat i treballen per la seva llibertat, militants i simpatitzants que no volen submissió, sino dignitat i coratge, us demanem un vot per dir Adéu Espanya, un vot per l’independentisme transversal, centrat que sap que amb Espanya no hi ha res a fer.

Ivan Condés i Sangenís Candidat al Senat per Lleida del Partit Republicà Català

26/2/08

Canvi de règim

La total llunyania de la ciutadania catalana vers la classe política ve donada per diversos factors per tots coneguts i llargament analitzats. Al lamentable espectacle de lluites partidistes en la negociació de l'Estatut hi hem d'afegir el cansament pel mal tracte ja secular que rebem dels governs de l'Estat, amanit amb la fanfarroneria i el menyspreu per part d'alguns dels seus membres. Però hi ha altres causes que pesen encara més; la indigència intel·lectual i la nul·la trajectòria professional de la majoria dels dirigents polítics catalans és esfereïdora.
Per a vergonya pròpia, els dos màxims representants polítics del país no tenen tan sols estudis universitaris i cap recorregut en l'empresa privada. No se'ls coneix cap habilitat en cap idioma estranger. És més, un d'ells prou feines té amb l'idioma propi del país. Aquests només són dos dels exemples de la llarga llista de diferents membres d'aparells de partits que, per posar un exemple, van passar de conduir furgonetes pel Baix Llobregat al cim d'una conselleria. Així, és lògic que la ciutadania treballadora i emprenedora, que els estudiants cada cop se n'allunyin més, d'una activitat duta a terme per diplomats en la intriga, llicenciats en l'adulació, doctorats del discurs políticament correcte i plenament buit. Així doncs, cal establir uns requisits determinats per a aquelles persones que vulguin accedir a l'activitat política professional. Hem de crear una escola nacional de l'administració similar a l'École Nationale d'Administration francesa (o com les que existeixen al Quebec o als Països Baixos). Autèntiques universitats que preparin aquells alts funcionaris que després de demostrar la seva vàlua intel·lectual i tenir suficient experiència en l'administració siguin els dirigents qualificats que, s'equivoquin o no, com a mínim no ens faran passar vergonya. Si hi afegim un cos funcionarial de 140.000 persones amb horaris, sous i privilegis exclusius i amb un mal servei al ciutadà, és obvi que tot allò que emana del poder polític sigui malvist. Pel que fa al funcionament de l'administració cal refer altra vegada la llei de funció pública, que ?tot i la bona feina de l'exconseller Joan Carretero? ha quedat coixa. Hem de professionalitzar l'administració amb contractes laborals normals, on es pugui acomiadar aquell treballador incomplidor o incompetent, impulsant la meritocràcia i tallant de soca-rel l'entrada massiva de militants del partit cada vegada que canvia el color del govern. Estic segur que els funcionaris aptes i treballadors ho agrairan tant com el ciutadà. Amb aquestes dues mesures de professionalització de la classe política i de l'administració proposem un canvi de règim que substitueixi les corcades estructures actuals i aturi l'accés d'oportunistes poc preparats.L'altre aspecte que definitivament hem d'encarar és el canvi de règim polític. L'statu quo d'autonomia vexada, menystinguda, insultada i boicotejada l'hem de transformar en estat dins la Unió Europea. Acceptem allò que tan sovint se'ns repeteix per intentar anul·lar el discurs basat en el dret a decidir (i el mes de desembre passat confirmat pel mateix Molt Honorable senyor José Montilla): «Cada vegada que votem ens autodeterminem». Jo dic sí, és cert, cada vegada que votem ens autodeterminem. En tant que nosaltres els catalans com a subjecte actiu que col·lectivament decideix en cada elecció assumim aquesta màxima, exigim de tot el corpus polític català l'acceptació que quan una majoria de 69 diputats sobiranistes del Parlament de Catalunya declarin unilateralment la independència, puguem començar un procés constituent el qual finalitzarà amb el referèndum per sotmetre a votació la Constitució del nou estat. Tampoc caiguem en el parany de l'argument fal·laç pel qual hem d'esperar fins a assolir una majoria social independentista. Únicament hem d'assolir una majoria política independentista i ço és 69 diputats al Parlament de Catalunya. Per tant comencem a interioritzar que hi haurà ruptura i tensió política, perquè amb una Espanya que ja ha mostrat on no està disposada a arribar mai podrem pactar una transició cap a la independència i deixem de basar la nostra estratègia en mítiques dates més pròpies d'una campanya de publicitat que d'un dirigent polític seriós, ja que és distreure l'atenció sobre l'autèntic objectiu de l'independentisme català.

IVAN CONDÉS SANGENÍS. Candidat al Senat per lleida del Partit Republicà Català
Article Publicat al diari El Punt el 28/1/08

Catalunya des de l’aire

En un exhaustiu informe/reportatge publicat a Presència el passat mes de febrer se’ns informava de l’evolució en la construcció patida per la Costa Brava els darrers 40 anys. Es feia una anàlisi de l’evolució de sòl urbanitzat i la destrucció de la façana litoral. Aquesta urbanització sovint caòtica havia estat avalada i impulsada –des d’inicis dels 80- per corporacions locals democràtiques i permesa per l’administració de la Generalitat. Podem concloure que les aberracions urbanístiques més greus infringides al territori han sovintejat encara més en democràcia.
Aixì ens vàrem trobar que, en el seu moment, plataformes com Salvem Castell van esdevenir eines imprescindibles de protecció del territori com ara ho son Salvem l’Empordà, l’Ipcena o l’Adenc, cadascuna en la seva àrea d'influència.

Es dona, doncs, la paradoxa que els darrers 30 anys els ciutadans ens hem hagut d’organitzar per protegir el nostre territori de la pinça formada per constructors/promotors, corporacions locals i entitats financeres (el 2003 les caixes augmentaren un 23% els beneficis gràcies al boom immobiliàri), quan hem de suposar que els representants que escollim a les urnes i als quals paguem han de protegir-nos i allunyar aprofitats, especuladors i constructores sense escrúpols. A veure si la classe política local s’adona que estaríem tots més tranquils i feliços si ells fessin la seva feina i nosaltres poguessim descansar en comptes d’haver de muntar mobilitzacions diverses per impedir urbanitzacions, camps de golf, complexes hotelers addossats i desficis varis.

El resultat d’aquesta “feina” d’Ajuntaments i promotors/constructors és esfereïdor: 14 dels 70 municipis del litoral català tenen el 100% de la línia de la costa urbanitzada; 312 km de costa urbana suposen que Catalunya, vista des del Mar, ja és un continuum edificat; el Barcelonès i el Baix Penedès ja tenen tota la façana litoral urbanitzada; el 80% de la costa del Maresme està ocupada, així com el 70% de la costa del Tarragonès; al litoral de les comarques de Girona en 40 anys el sòl urbà s’ha multiplicat per 11 i els habitatges per 9.



Però l’objectiu d’aquesta article no és tant el plany pel mal fet , sinó evitar que la dinàmica depredadora i urbanísticament desarrollista s’implanti a l’interior del país. Totalment saturat el litoral, el punt de mira dels mai ben apreciats constructors/promotors està fixat en diferents zones d’interior de casa nostra. El rerelitoral de l’Alt i el Baix Empordà volen ser urbanísticament costabravitzats i hem d’estar amatents als projectes constructors de segona residència (per exemple als municipis de La Pera o Foixà), als atacs que està rebent el Pallars Sobirà (València d’Àneu), el Berguedà (el creixement interanual d’habitatges acabats va ser el 2003 d’un 31,8%, el més alt de les comarques barcelonines) o els projectes emergents a diferents comarques meridionals. Per no parlar de la Vall d’Aran o La Cerdanya.

El nou Govern ja ha fet públic el propósit d’esmena pel que fa al litoral (Pla director del litoral, en període de consultes als ajuntaments) per intentar conservar espais en perill. Però per evitar que d’ací 15, 20 o 30 anys el Govern de torn hagi de redactar un Pla protector per l’interior quan aquest ja hagi estat destrossat és urgent protegir-lo ara. Els nostres petits o mitjans municipis tènen dret a crèixer i a construir, però construir per a les necessitats reals dels seus habitants i en consonància al creixement vegetatiu o censal del municipi. Però si cal, hem d’aturar la construcció capriciosa per a segona/tercera residència o construcció refugi de diners. A tal efecte és peremptori que el Govern apliqui la moratòria explicitada en l’apartat de Política i Ordenació Territorial del Pacte de Govern allà on sigui necessari: “...s'aplicarà una figura equivalent a la de suspensió de llicències o moratòria específica en aquells indrets considerats més susceptibles d'especial protecció”.

Tenim Il.lusió per mantenir els nostres paisatges lliures de ciment i urbanitzacions caòtiques, il.lusió que tenim de deixar als nostres fills un territori on viure i disfrutar d’una herència que ells, orgullosos també, puguin deixar als seus fills. Il.lusió per a que alguna administració aturi d’una vegada constructors i promotors....i alguns alcaldes i regidors aprofitats. Il.lusió per a veure com Tv3 emet d’aquí molt temps una sèrie documental titulada Catalunya des de l’aire i on els protagonistes no siguin, altra vegada, ciment, constructors i promotores.

Ivan Condés i Sangenís
Historiador i publicista
Article Publicat a El Punt, 30 de juny de 2005

Com no Prestigiar la Política

Els darrers esdeveniments a l’escenari polític cátala han fet posar les mans al cap a mitjans de comunicació, classe política i societat civil en general, en posar-se de manifest per boca del President de la Generalitat una cosa que feia anys era sabuda o suposada per tothom: L’Estevillisme polític, aquell “ho sabia el tot Barcelona” s’ha convertit en “ho sabia el tot Catalunya”. Però per a ser justos amb la realitat judicial actual als únics que podem assenyalar amb el dit son al PSC-PSOE per l’anomenat cas Filesa amb l’actual membre de la direcció del PSC –Josep Mª Sala- sentenciat i empresonat en el seu moment, i certs membres d’Unió, qui-sap-lo perquè, defensats a capa i espasa pel mateix Duran i Lleida.

Aquesta manera “escadussera” d’entendre la vida política –la social i l’econòmica, també- és prou característica en els socialistes catalans.
Com “solucionen” la sortida del seus “monstres” –sense ànim d’ofendre-, entronitzant de nou Josep Mª Sala a la seva direcció, entronitzant Josep Borrell a la Presidència del Parlament Europeu i entronitzant Narcís Serra a tot tipus de presidències executives i honorífiques, mostren el poc esforç esmerçat en prestigiar l’activitat política i esdevenir un partit lliure de velles patums i de les seves tutel.les.

Després del poc edificant espectacle del 3%, lluny de trobar gestos i actes per part de la mateixa classe política que l’allunyin de més sospites i indecents relacions amb àmbits econòmics i financers, ens trobem col.locat l’incombustible Narcís a la presidència de la segona Caixa del País. Si senyor ¡, això és guanyar-se el respecte del ciutadà i esvaïr amb contumacia les sospites que tenim de finançaments obscurs, comissions i tractes de favor.

Amb aquest darrer nomenament, directament induït per l’actual Ministre d’Indústria ens trobem un ex de tot tipus de càrrecs i ocupacions amb un Currículum com a mínim singular. L’exvicepresident del Govern espanyol, el qui igualment hauria d’haver estat inhabilitat per al desenvolupament de qualsevol tasca en afers públics o derivada de nomenaments d’estamemts públics, es va treure la peresa de vuit anys a l’ombra,i no només ostenta la màxima representació en el MNAC, sinó que des de l’any passat forma part de l’Assemblea General de Caixa Catalunya, on ha estat cridat a ocupar la presidència de l’entitat substituint el seu cosí, Antoni Serra Ramoneda. Ningú recorda la sonora i vergonyant dimissió com a Vicepresident del Govern de Felipe Gonzàlez per l’escàndol de les escoltes telefòniques del centre espanyol d’espionatge, on a “l’atzar” –escombrada aleatoria de l’espai radioelèctric, en va dir- caçaven converses de personalitats polítiques, periodistes,empresaris i fins i tot de la Casa Reial. Si a aixó hi afegim que Cesar Alierta va tenir l’amabilitat de nomenar-lo Conseller i Vicepresident de la filial de Telefónica a Xile, trobarem que els emoluments rebuts darerrament, son milionaris (i actualment parlem d’Euros, no de pessetes). A més també va ser anomenat Vicepresident del Consell Assessor que la companyia telefónica va instaurar a Catalunya. Per completar la col.lecció de càrrecs i retribucions presideix generosa i altruistament el Cidob. Tot un humil i desinteressat dirigent d’esquerres ¡
Certament amb aquesta trajectòria, tots els que creiem una mica -encara que ens ho posin difícil- en la res pública, no és el que esperem dels nostres partits polítics, ni de les nostres institucions, llegeixis Diputació.
I aquí no estem parlant de supòsits, ni d’acusacions del 3% sense proves. Estem parlant de fets provats. És en aquests casos on els partits amb coresponsabilitat al Govern haurien d’impedir que personatges d’aquesta trajectòria, ostentessin cap càrrec dependent de qualsevol administració catalana i menys d’una Caixa d’Estalvis. Els mateixos partits d’esquerres han de ser els principals interessats a que alguns -o molts- ciutadans no sentin ni pensin el tradicional “tots son iguals”, i pel que pugui passar en el futur immediat, interessats a tenir companys de viatge honrats i sense obscenes connexions amb actes del tot reprovables. És en personatges com Sala, Borrell i Serra on el desprestigi és una greu malaltia i caldria bisturí per extirpar-la. És en aquests casos, sobretot amb Narcís Serra, on el ciutadà, l’elector, ha de percebre la clara oposició, sobretot, d’ERC i ICV-EUIA a nomenaments de personatges que ja han demostrat no ser dignes, convenients i prou íntegres per al desenvolupament de tasques públiques o semi-públiques. I si aquests partits han manifestat l’oposició a la judicialització de la política, igualment haurien oposar-se a la politització del mon financer. Perquè com el mateix Serra Ramoneda manifestà en el seu comiat “Les Caixes no son bancs”.

Ivan Condés. Historiador i publicista.
Article Publicat a El Punt el dia 21 Març 2005

Restes de provincianisme

“Wanderlei Luxemburgo, nou entrenador del R.Madrid”. Aquesta era la noticia que obria l’apartat d’esports del TN migdia a TV3 el passat 30 de desembre. Certament és un fet noticiable que l’etern rival esportiu canviï d’entrenador; però ha de ser la primera notícia esportiva per davant de l’inici del Ral.li Barcelona-Dakar o les repercussions del Catalunya-Argentina de dos dies abans? Més trista encara és la noticia apareguda l’ 11/01/05 al mateix TN migdia. “Embús a l’entrada de Madrid, per l’accident d’una grúa”????¡¡¡
Jo no em crec que a Puigcerdà, a Valencia, o a Rubí no hagi succeït quelcom més interessant. I que consti que no és mania persecutòria contra Madrid; els embussos circulatoris de Roma o el canvi d’entrenador del Bayer de Munich quedarien igualment en un segon pla en les meves preferències informatives.

Els exemples reals que he donat, denoten que la dependència respecte Espanya no és només política,o fiscal. Part del nostre cos periodistic pateix d’una dependencia mental preocupant, i provinciana, doncs donen rellevància a fets o succesos que si no passessin a la Capital (Madrid, és clar), anirien directament a la paperera del correu electrònic del periodista que les ha rebut. Certa premsa dona categoría de noticia a anècdotes quan passen a certs llocs de l’Estat, fent que quan passen a Madrid semblin més importants o més greus que si es donessin a Terrassa: “Ah, si ha passat a Madrid, és noticia. Apa cap al TN ¡” . En aquest sentit és trist l’autoodi que també pateixen alguns periodistes o editors que deuen creure que no fa important emetre successos del país, que no passa res si no ens assabentem de l’actualitat de Reus, però que és primordial saber que a Madrid hi ha hagut un embús aquest matí ¡¡

En aquest mateix sentit, em te astorat el fet que un parell de programes dels serveis informatius de “La teva” i altres espais radiofònics d’emissores públiques i privades catalanes, en fer el repàs a la premsa del dia, amablement ens mostren les portades de les capçaleres d’aquí, però ai las ¡, també les de El Mundo i l’ABC i fins i tot de La Razón. I tant periodistes com tertulians donen voltes a notícies o articles apareguts en aquestes carcúndies en paper, sobretot si son notícies polítiques .Aquest fet –comentar la portada de l’ABC o El Mundo-, que esporàdicament podria esdevenir normal, ha esdevingut anys fa, la normalitat gens esporàdica. Si tenim un ull posat en diaris editats a d’altres ciutats, mo pocs espectadors preferiríem les portades de l’Independant de Perpinyà o del Diari de Balears .

I encara que sigui un tema menor -simbòlicament no ho és: la CCRTV dedica un sol Euro a les empreses editores de l’ABC i El Mundo?
La qúestió és que aquesta dependencia del que diuen a Madrid no només manté el nostre autoodi a nivells estratosfèrics, és que denota una por atávica ja en el nostre poble. Por al que escriguin i pensin a Madrid –per això ens ho llegim-, i por a que no s’enfadin, sobretot ¡ De fet és la mateixa por que traspua en aquells catalans que cada matí escolten la COPE; això si després s’excusen dient que és per refermar-se en les seves conviccions o que és per riure una estona. Si voleu riure, escolteu cada matí el Minoria Absoluta de Rac1 o l’APM a Catalunya Ràdio i us en fareu un fart ¡¡

Ja Antoni Rovira i Virgili considerava una veritable “submisió espiritual” i “restes de provincianisme” l’atenció regular de la premsa catalana a l’actualitat espanyola, i més quan aquest seguiment no és correspost per Madrid que”no sap quasi res de Catalunya”. Veiem, doncs, que aquesta por al que diran a Madrid, aquesta subjugació a les informacions provinents de la Capital no son noves. D’aquesta cua de l’ull, d’aquest timpà pendent del Ponent espanyol, d’aquesta submissió i d’aquesta por ja se’n queixava l’il.lustre tarragoní l’any 1921: “...Pero subsisten aún restos de provincianismo. Y uno de ellos es el de preocuparnos demasiado de las contingencias e incidentes de la política madrileña. Muchas veces, esos incidentes no tienen ni valor, ni transcendencia. Aquella política y aquellos políticos, aisladamente y en montón, valen bien poca cosa. ¿Por qué las crónicas y los fondos de nuestros diarios han de ser esclavos frecuentemente de la actualidad madrileña?
(Restos de Provincianismo, La Publicidad, 23 de novembre de 1921).

Ivan Condes i Sangenís. Historiador i Publicista. Membre de Catalunya 2003
Article publicat a El Punt el dia 24 de Febrer de 2005