adam |
Manresa |
dijous, 28 de maig de 2009 | 09:38h
No us passa que hi ha conflictes, al món, que us han acompanyat tota la vida? Que tens la frustrant sensació que no es resoldran mai? Estic pensant amb Palestina o el País basc, per exemple.
A un altre nivell, molt menys dramàtic i transcendent, per sort, a Manresa també tenim qüestions pendents d’aquelles que ja en senties a parlar quan erets petit i que encara ara resten sense solució definitiva. Algunes són etsratègiques i d’un cert gruix, com la ja mítica recuperació de la riba del Cardoner. La ciutat s’ha d’obrir al riu, repetim cíclicament, sobretot abans de les eleccions i com si ara anés de veritat, però el cert és que els darrers 30 anys l’aspecte i la funció d’aquesta part de la ciutat, tant prop i tant lluny alhora, no ha canviat significativament. També sentim a dir, de tant en tant, sobretot quan s’estrena un nou regidor de via pública, que la peatonalització del nucli antic de la ciutat serà efectivament un fet molt properament. La realitat, però, és que guanyem per als vianants un carrer o plaça cada 5 o 6 anys i, a aquest pas, no tindrem un centre històric homologable al de tantes altres ciutats de dimensions i característiques semblants a la nostra fins ben entrat el segle XXI. O el Puigberenguer, que manté el mateix aspecte d’entranyable abandonament que quan un servidor hi anava a jugar a finals dels anys setantes
adam |
2ªGM |
dilluns, 25 de maig de 2009 | 10:00h
A Barcelona han tancat el Museu militar del castell de Montjuïc i el volen substituïr per un Centre per la Pau. La guerra i els militars formen, malauradament, part indestriable de la història de la humanitat. Les persones, i sobretot els homes, hem dedicat des de fa milers d’anys enormes esforços físics i intel·lectuals a defensar-nos i a atacar-nos mútuament. Han arribat fins als nostres dies tractats sobre el mal-anomenat “art de la guerra” que tenen més anys que les obres literàries més antigues de les que tenim coneixement. Armes, estratègies, sistemes de comandament, fortaleses i enginys destructius varis han modelat el món en el que vivim, i segueixen fent-ho encara ara. És la lamentable història de la nostra especie que algun dia potser serem capaços de deixar enrera però que de cap manera ens podem permetre ignorar.
adam |
Rugby |
dissabte, 23 de maig de 2009 | 21:03h
No se qui va dir que a la vida es pot trair tot i a tot-hom, excepte la pròpia infància. No se si hi estic d’acord, però m’agrada.
Quan un servidor anava a l’escola portava el numero nou a l’esquena, com el Cruyff, i se sabia l’equip sencer –Neskens, Cruyff, Marcial, Rifé, Sotil, Costa, Asensi, Sadurní o Mora…) .I quan vaig anar a veure el meu pare a la presó Model, l’any 1973, amb quatre anys, li vaig portar una bufanda blaugrana que encara conservo. En definitiva, soc del Barça i ho seré sempre. No hi ha marxa enrera possible. I per això espero la final de dimecres amb ilusió i una certa emoció, com tanta altra gent. Ara bé, hi ha una altra cosa que també em fa molta ilusió, un cop donada la copa, s’haurà acabat la maleïda temporada de futbol. Tindrem un parell de mesos en que aquest esport seguirà omplint pàgines de diaris i hores de televisió píublca, i privada, però ho farà a una intensitat menor, força menor. Hi haurà dies, fins i tot, que semblarà que al món i al país hi ha algun altre problema o qüestió a la que també val la pena dedicar una certa atenció i/o emoció.
adam |
Manresa |
dilluns, 18 de maig de 2009 | 23:27h
Hi ha regidors i militants d’organitzacions polítiques diversos que escriuen habitualment al diari per explicar-nos sempre el mateix: que els del seu partit ho fan tot estupendament i que els demés no n’encerten ni una. Personalment, miro de no seguir aquesta línia, primer de tot per no avorrir als lectors, i en segon lloc, per no avorrir-me a mi mateix. No obstant això, hi ha ocasions en que, excepcionalment, em veig amb la necessitat de practicar l’auto-elogi i escombrar cap a casa. Avui és un d’aquests dies.
adam |
Polítiques |
dimarts, 12 de maig de 2009 | 00:11h
Es diu, sovint, que la independència és ara més possible que mai perquè Espanya, l’estat espanyol, ja no s’atreviria a enviar els tancs en cas d’una declaració unilateral per part catalana. Malauradament, no n’estic tant segur. Sobretot, perquè l’article 8è de la constitució de 1978 deixa ben clar que són les forces armades, els tancs, i no les urnes, les encarregades de mantenir, o no, la integritat territorial de l’estat, i l’exèrcit espanyol, cal recordar-ho, així com el seu cap suprem, provenen orgànicament de l’anomenat anterior règim, la dictadura franquista. Ara bé, tampoc podem negar que el món ha canviat força els darrers trenta anys i que imatges com les del 23 de febrer de 1981 a València serien del tot contraproduents per la imatge de modernitat i prosperitat econòmica -sic- que pretén mostrar el Regne d’Espanya al món.
adam |
Manresa |
dimecres, 6 de maig de 2009 | 10:45h
El passat dijous Manresa va viure una manifestació amb motiu del dia internacional dels treballadors -i les treballadores- després de més de quinze anys de no fer-ho. L’assistència? minsa: delegats sindicals en compliment de les seves obligacions, poítics més o menys d’esquerres, de centre o de més enllà, algunes cares conegudes de la militància obrera de fa uns quants anys i un nombre tampoc excessiu de joves polítizats propers a l’independentisme o al moviment llibertari. De persones que han perdut la feina, o que estan apunt de perdra-la, que sobreviuen amb rentes escasses i que pateixen els efectes més dolorosos de la crisi de la que tant sentim a parlar, ben poques. És veritat que l’hora de la convocatòria, les 7 de la tarda, era incompatible amb molts horaris laborals; que hem perdut la costum de manifestar-nos l’1 de maig; que potser no se’n va fer prou difusió; i que en aquesta ciutat les vergonyes són encara molt inhibitòries.
adam |
Polítiques |
diumenge, 3 de maig de 2009 | 20:53h
L’Agost de 1930 es signa a Donosti l’anomenat Pacte de Sant Sebastià, un acord ampli que aplega democristians, com en Carrasco Formiguera, la gent d’Estat Català (ERC encara no existia), espanyolistes com en Lerroux, socialistes, com Indalecio Prieto, i repúblicans espanyols i gallecs varis. Més tard hi acabaran donant suport el PSOE, la UGT i fins i tot la mateixa CNT. Es tractava d’ajuntar sectors polítics ben diferents, antagònics en alguns casos, per aconseguir un objectiu comú, enderrocar la monarquia borbònica. Un pacte que, òbviament, no obligava a ningú a renunciar a la pròpia ideologia i objectius, però que tampoc permetia que aquestes diferències acabéssin fent el joc a l’enemic comú. El resultat ja el coneixeu, 9 mesos més tard els partits signants del pacte guanyen les eleccions municipals i proclamen la República amb el suport dels sindicats. Alfons XIII fa les maletes.
adam |
Polítiques |
dimarts, 28 d'abril de 2009 | 23:19h
El 9 de maig, qui ho vulgui, podrà cel.lebrar el dia d’Europa (sí, hi ha un dia d’Europa) i un mes més tard, el 7 de juny, alguns ciutadans d’alguns territoris d’aquest continent, així com d’altres llocs del món com Ceuta i Melilla o les Illes Canàries, serem cridats a votar a les eleccions al Parlament europeu. Ens esperen, doncs, 5 setmanetes de sentides declaracions de fe europeista i d’exaltació de les virtuts -que en té- del procés d’unió continental. Ens diran que hem aconseguit viure 65 anys sense guerres (hem après a exportar-les), que, gràcies a l’afebliment de les fronteres estatals, moure’s entre els diferents països europeus és molt més senzill i barat que abans i, sobretot, que sense la moneda única, l’Euro, la crisi econòmica seria encara molt pitjor.
adam |
Cervesisme |
dimarts, 21 d'abril de 2009 | 00:28h
D’un lloc on venen peix en diem peixateria. Ara i fa 1000 anys. D’un establiment on hi anem a menjar, beure i a trobar-nos amb gent -socialitzar-nos en diríem ara- se’n pot dir, en canvi, de moltes maneres. Primer en dèiem taverna (us restringiu d’una paraula llatina que vol dir botiga). Més endavant, la consolidació d’una aristocràcia urbana necessitada d’espais de relació però en cap moment disposada a barrejar-se amb el poble baix feu aparèixer els salons de te (i xocolata), llocs refinats on es prenien aquests exòtics productes. Així mateix, amb l'ascens de la burgesia sorgí un nou tipus d’establiment, en que no es requeria títol nobiliari, però si una certa butxaca. Eren els cafès, amb el model parisenc com a referència general a imitar. Més endavant, amb la consolidació dels USA com a primera potència econòmica, militar i, també, cultural, arribaren els bars (o snack-bars), caracteritzats pel menor us de les taules en benefici d’un mostrador llarg i alt: la barra (d’aquí en ve el nom), dirigits a un públic ampli que ja té accés a la societat de consum. Però tampoc aquest model va tenir una vida excessivament llarga, i a finals del s XX ja s’obrien pocs establiments amb aquesta denominació. Es tractava de cercar qualificatius que donessin un aire renovat i diferent al concepte de sempre. Recuperant antigues terminologies, com taverna o cafè, buscant noms a l’estranger, com Bistrot (adaptació francesa d’una paraula russa), pub (com els que triomfaren a Manresa als anys vuitantes) o Frankfurt (un establiment genuïnament català) o introduïnt denominacions pedants, per obvies, com local o espai.
adam |
Polítiques |
dimecres, 15 d'abril de 2009 | 23:44h
Segurament aquest nom no us diu res. Tot i ser el president de la tercera administració en pressupost, després de la Comissió Europea, el govern del Regne i la Generalitat, de les que ens afecten directament. Aquest senyor presideix la Diputació de Barcelona, amb un pressupost de 719 milions d’Euros, dels quals 225 són per personal (inclosos els 3 destinats als alts càrrecs); malgrat això, no s’ha presentat a cap convocatòria electoral, ni ens ha explicat mai que pensava fer. Ocupa aquest important càrrec (el seu predecessor va arribar a ser el polític català més ben pagat) per decisió única del partit al que pertany.
adam |
Cervesisme |
dilluns, 13 d'abril de 2009 | 15:37h
Eren nazis els Exploited? Es fotia canya el cantant dels Hertzainak? Es pot portar l’estel roig al logo i cobrar per tocar en un concert pro-presos? Si et posen a la tele, et converteixes en un grup comercial? Eren uns pijos els Desperdicis clínics? És cert que el bateria dels Madness simpatitzava amb el National Front? I , encara més, eren realment fatxes els Decibelios? Aquestes i moltes altres qüestions semblants es discutien a la barra de bars, casals i ateneus a finals dels vuitantes i mitjans dels norantes. Una època en la qual la música militant era molt més que una banda sonora, era, per a molts, un referent ideològic i identitari de primer ordre. Entre la influència dels Clash (i els Redskins, els Specials o en Billy Brag), el record de la cançó protesta de dècades anteriors i, sobretot, l’arribada de l’anomenat Rock Radical Basc, per a molts joves que ens movíem pels cercles polititzats del moment, la música va ocupar un espai central en la nostra activitat militant. Un espai segurament excessiu, que arribava al paroxisme amb iniciatives político-musicals com la SHARP o les brigades Negu Gorriak, enemistats irreconciliables a partir de maneres diferents d’enfocar la coherència militant dels músics i mitificacions ridícules de persones que tocaven cançons i inventaven lletres interessants, però que, com tot-hom, vivien amb les pròpies contradiccions i mancances.
adam |
Manresa |
dilluns, 6 d'abril de 2009 | 17:29h
Si no ens han tornat a enganyar, l’any 2011, demà passat, entrarà en funcionament el servei de ferrocarril per a viatgers entre Manresa i Santpedor i Sallent, per una banda, i Callús i Súria, per l’altre. La línia aprofirà l’actual via de mercaderies que va a la mina, i només caldrà construïr els baixadors, instalar la catanària i fer algunes adaptacions en el traçat. El tipus de vehicle que hi circularà és l’anomenat tren-tram, capaç de funcionar com a tren interurbà o com a tramvia, a l’interior dels pobles i ciutats. La inversió no és excessivament costosa, perquè ja disposem de la infraestructura bàsica, però tampoc és barata. Caldria doncs un nivell d’usuaris important per compensar els costos inicials i d’explotació i, perquè això sigui possible, cal que el servei sigui realment útil per a públics molt amplis, des de la gent dels pobles esmentats que vulguin arribar al centre de Manresa sense preocupar-se per aparcar, fins als treballadors i visitants de dues instalacions que comptaran amb baixador, el Parc central (o tecnològic) i la presó dels Lladoners. El recorregut també permetrerà connectar la ciutat amb el parc de l’Agulla, i el barri de la Parada amb el passeig de Manresa. Però perquè aquest nou mitjà de transport públic tingui encara molt més sentit i sigui molt més competitiu, no n’hi ha prou amb que ens deixi al carrer primer de maig –al baixador- caldria que fes allò que ja feia fins fa uns anys, arribar al riu, a l’estació del Nord.
adam |
2ªGM |
dissabte, 4 d'abril de 2009 | 13:14h
L’altre dia al telenotícies de TV3 explicaven, molt breument, com va néixer la OTAN. Es veu, deien, que després de la guerra, la Unió Soviètica es va dedicar a implantar règims comunistes en els territoris que ocupava i que fins i tot volia quedar-se amb tot Berlin mitjançant un bloqueig sobre la zona occidental, fet que va obligar als Nord-americans a realitzar el ja mític Pont aeri. Aquesta situació, comentaven els periodistes de la televisió pública catalana, va portar a les potències occidentals a establir una aliança militar, la Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, que ha sobreviscut fins als nostres dies. Com si no haguéssin passat els anys, seguim escoltant la mateixa versió dels fets, uns russos dolents que pretenen apoderar-se d’Europa i uns americans que l’únic que volen és tornar a casa, però que es veuen obligats a seguir al peu del canó, defensant el món lliure.
adam |
Polítiques |
dilluns, 30 de març de 2009 | 12:08h
Bolònia. Nom amb que és conegut l’EEES (espai europeu d’educació superior) Una altra bona idea, mal executada. Hem tingut deu anys per adaptar-nos a un marc universitari comú per a tota la Unió Europea que haurà de permetre homologar títols automàticament i facilitar la mobilitat geogràfica. Ho fem tard i malament; a corre-cuita i sense explicar-ho ni als estudiants ni a la societat. El resultat són una pila de dubtes raonables. Perquè un grau costarà aquí quatre anys i a d’altres països només tres? Si el Grau dona una formació més generalista que ha de ser complementada amb masters i post-graus, hi haurà suficient oferta pública a preus assequibles, o ajudes, perquè tot-hom pugui accedir a l’especialització? El nou model dona més inportància a les participació a classe i al treball continuat. Seguirà sent possible estudiar i treballar com fan actualment tants estudiants? La por a una deriva elitista i excloent de la universitat està prou justificada.
adam |
Cervesisme |
divendres, 27 de març de 2009 | 11:19h
També anomenada Der Baader Meinhof Komplex. Quan surts del cine, t’han quedat, com a mínim, tres coses molt clares sobre la gent de la Fracció de l’Exèrcit Roig, la RAF, que fumaven molt i a tot areu (a la tele, a la universitat, en el seu propi judici o a casa davant dels nens!), que parlaven molt malament (una de cada tres paraules era Scheisse o Schwein) i que, això sí, eren molt guapos i guapes. Pel demès, la pel.licula fa un retrat psicològic absolutament inversemblant dels personatges i les situacions en les que es troben. Tot l’episodi a Jordània, en un camp d’entrenament palestí, per exemple, encaixaria perfectament en qualsevol comèdia caricaturesca dels molt apreciats Ben Stiller o Adam Sandler. No podien mostrar als integrants de la RAF com a persones més o menys normals? Que arriben a unes conclusions i prenen unes decisions amb les que es pot estar gens, una mica o molt d’acord, però que ni eren súper-herois, ni tampoc, com se’ns mostra aquí, la versió germànica del Barren Beatty i la Faye Dunaway a Bonnie and Clyde. Malgrat un cert intent per contextualitzar políticament la història, finalment, l’explicació psicologista del fenòmen acaba imposant-se a un anàlisis més fred i social d’aquests fets històrics. És una llàstima, perquè ja ha transcorregut prou temps com perquè els alemanys puguin afrontar aquest altre fantasma del seu passat (en tenen tants…) amb una mica més de serenitat i de, diguem-ne, racionalitat germànica. No obstant tot això, la peli us la recomano, si més no per l’esforç de realisme que s’ha fet en la recreació d’escenaris, vestuari i ambientació. Al cap de vall, són 150 minuts de bon cinema d’acció.
