catalanisme |
dimarts, 15 de gener de 2008 | 11:22h
Avui en dia, i des de la perspectiva que ens dóna la pròpia experiència, hom ha d’admetre que Catalunya no ha tingut una bona “reentré” a la democràcia i és que en aquest període, clau en la història del país, la nostra aquiescència cap a Espanya (i cap als espanyols) ha estat la nostra sentència.
Tot comença amb la redacció del feble Estatut d’Autonomia de 1979 on, no se sap ben bé per què, obtenim unes condicions d’autonomia i de llibertats per la nació catalana molt inferiors al que els bascos, en el mateix any, van obtenir pel seu poble. Realment, el que avui en dia ens paralitza i ens fa sortir al carrer no és més del que el Poble basc va assolir l’any 1979 però, per raons que se m’escapen, no arribo o no vull arribar a comprendre l’origen del gran fracàs català.
Aquesta mala gestió de l’estatut original ens ha fet molt més mal del que nosaltres podem arribar a imaginar doncs, ha comportat que els polítics catalans, durant les dècades dels 80’s i 90’s, hagin hagut d’anar a pidolar a Madrid, guanyant-nos dia a dia l’enemistat d’uns espanyols que veien que cada cop que arribàvem a Barajas, només fèiem que suplicar transferències econòmiques i/o polítiques per la simple però urgent necessitat d’alleugerir el gran llast que suposà l’estatut de la transició per Catalunya i pel seu desenvolupament, no només com a ens autònom, sinó també com a part integrant d’una Espanya, que a la vegada, i a mesura que avança el període postfranquista, va enterrant el seu passat federalista per donar pas a un centralisme cada cop més assedegat de poder.
Durant el transcurs d’aquests temps, el desprestigi que ha comportat el fet d’anar a Madrid avia’m què cau, ha escapçat la nostra reputació de poble compromès amb la construcció d’una Espanya plurinacional, fet que, a la vegada, ha estat aprofitat per certs actors polítics, econòmics i socials per augmentar una immerescuda a l’hora que injustificada fòbia cap a Catalunya, sense tenir en compte que, si Espanya ha arribat fins el que és ara, ha estat, en bona part, gràcies a l’esforç dels propis catalans per contribuir a la construcció d’una Espanya plural, igualitària i respectuosa entre els seus ciutadans, i no només pel que fa a aportacions econòmiques sinó també a aportacions polítiques i socials (Pi i Margall, Estanislau Figueras, el General Prim, etc.) però el clamorós error de l’Estatut de 1979 i les seves gravíssimes conseqüències, juntament amb la desintegració del federalisme a Espanya i l’aparició de certs actors polítics, que han fet del menysteniment cap a Catalunya la seva raó de viure, ens ha portat a un concepte d’Espanya impossible d’assumir i entendre pels catalans.
Prova de tot això és, per exemple, que l’Estat Espanyol ha preferit que una de les seves empreses elèctriques fos controlada per alemanys i/o italians abans que per catalans, argumentant motius purament patriòtics... O l’Estatut de 2006, on tot i que supera el seu precedent, no assoleix ni de bon tros allò que el poble basc va obtenir en el seu corresponent estatut l’any 1979, i tanmateix, la seva constitucionalitat està en entredit.
Catalunya no pot acceptar les condicions que, sigil·losament, Espanya està imposant a les seves regions i/o nacions; Espanya ha caigut (un altre cop) en el bipartidisme, on dos grans partits espanyols es disputen un únic model centralista d’estat i on els catalans estem destinats a deambular permanentment d’un costat a l’altre d’aquesta dualitat condemnatòria venent-nos al millor postor per un trist plat de llenties. Ja n’hi ha prou d’aquest color. Ja n’hi ha prou d’anar a Madrid capcots, amb la mirada perduda, demanant perdó per parlar la nostra llengua i excusant-nos per ser com som. Ja n’hi ha prou de clamar per la igualtat i justícia plurinacional. Ja n’hi ha prou de demanar permís per viure a Espanya.
Hem de ser conscients que el propi Estat Espanyol necessita a Catalunya molt més del que el poble català necessita a Espanya i per tant, hem de tenir clar que no estem davant d’una simbiosi sinó d’un fenomen parasitari puix que a Catalunya, per exemple, representem el 16% de la població espanyola i concentrem el 25% de la seva indústria. És doncs ara, quan Catalunya s’ha despertat d’una llarga letargia, quan el poble català expressa dia a dia llur malestar, el moment en el que toca decidir el nostre futur des de la consciència del que som i del que representem i signifiquem en el conjunt d’Espanya, perquè només així Catalunya podrà decidir lliurement el seu esdevenidor.
Tot comença amb la redacció del feble Estatut d’Autonomia de 1979 on, no se sap ben bé per què, obtenim unes condicions d’autonomia i de llibertats per la nació catalana molt inferiors al que els bascos, en el mateix any, van obtenir pel seu poble. Realment, el que avui en dia ens paralitza i ens fa sortir al carrer no és més del que el Poble basc va assolir l’any 1979 però, per raons que se m’escapen, no arribo o no vull arribar a comprendre l’origen del gran fracàs català.
Aquesta mala gestió de l’estatut original ens ha fet molt més mal del que nosaltres podem arribar a imaginar doncs, ha comportat que els polítics catalans, durant les dècades dels 80’s i 90’s, hagin hagut d’anar a pidolar a Madrid, guanyant-nos dia a dia l’enemistat d’uns espanyols que veien que cada cop que arribàvem a Barajas, només fèiem que suplicar transferències econòmiques i/o polítiques per la simple però urgent necessitat d’alleugerir el gran llast que suposà l’estatut de la transició per Catalunya i pel seu desenvolupament, no només com a ens autònom, sinó també com a part integrant d’una Espanya, que a la vegada, i a mesura que avança el període postfranquista, va enterrant el seu passat federalista per donar pas a un centralisme cada cop més assedegat de poder.
Durant el transcurs d’aquests temps, el desprestigi que ha comportat el fet d’anar a Madrid avia’m què cau, ha escapçat la nostra reputació de poble compromès amb la construcció d’una Espanya plurinacional, fet que, a la vegada, ha estat aprofitat per certs actors polítics, econòmics i socials per augmentar una immerescuda a l’hora que injustificada fòbia cap a Catalunya, sense tenir en compte que, si Espanya ha arribat fins el que és ara, ha estat, en bona part, gràcies a l’esforç dels propis catalans per contribuir a la construcció d’una Espanya plural, igualitària i respectuosa entre els seus ciutadans, i no només pel que fa a aportacions econòmiques sinó també a aportacions polítiques i socials (Pi i Margall, Estanislau Figueras, el General Prim, etc.) però el clamorós error de l’Estatut de 1979 i les seves gravíssimes conseqüències, juntament amb la desintegració del federalisme a Espanya i l’aparició de certs actors polítics, que han fet del menysteniment cap a Catalunya la seva raó de viure, ens ha portat a un concepte d’Espanya impossible d’assumir i entendre pels catalans.
Prova de tot això és, per exemple, que l’Estat Espanyol ha preferit que una de les seves empreses elèctriques fos controlada per alemanys i/o italians abans que per catalans, argumentant motius purament patriòtics... O l’Estatut de 2006, on tot i que supera el seu precedent, no assoleix ni de bon tros allò que el poble basc va obtenir en el seu corresponent estatut l’any 1979, i tanmateix, la seva constitucionalitat està en entredit.
Catalunya no pot acceptar les condicions que, sigil·losament, Espanya està imposant a les seves regions i/o nacions; Espanya ha caigut (un altre cop) en el bipartidisme, on dos grans partits espanyols es disputen un únic model centralista d’estat i on els catalans estem destinats a deambular permanentment d’un costat a l’altre d’aquesta dualitat condemnatòria venent-nos al millor postor per un trist plat de llenties. Ja n’hi ha prou d’aquest color. Ja n’hi ha prou d’anar a Madrid capcots, amb la mirada perduda, demanant perdó per parlar la nostra llengua i excusant-nos per ser com som. Ja n’hi ha prou de clamar per la igualtat i justícia plurinacional. Ja n’hi ha prou de demanar permís per viure a Espanya.
Hem de ser conscients que el propi Estat Espanyol necessita a Catalunya molt més del que el poble català necessita a Espanya i per tant, hem de tenir clar que no estem davant d’una simbiosi sinó d’un fenomen parasitari puix que a Catalunya, per exemple, representem el 16% de la població espanyola i concentrem el 25% de la seva indústria. És doncs ara, quan Catalunya s’ha despertat d’una llarga letargia, quan el poble català expressa dia a dia llur malestar, el moment en el que toca decidir el nostre futur des de la consciència del que som i del que representem i signifiquem en el conjunt d’Espanya, perquè només així Catalunya podrà decidir lliurement el seu esdevenidor.
Carles Provençal
