Igualada

De Viquipèdia

Igualada és la capital de la comarca de l'Anoia.

El municipi està situat a uns 60 km a l'oest de Barcelona, a l'interior de Catalunya i s'estén a l'esquerra del riu Anoia, en el curs mitjà. La seva activitat principal era la indústria tèxtil, paperera i de la pell. No obstant això, durant els últims anys, el sector del tèxtil està patint una forta crisi. També es caracteritza per tenir l'unica fàbrica de globus aerostàtics que existeix a Espanya: Ultramagic.

Taula de continguts 1 Història 2 Agermanaments 3 Arquitectura 4 Llocs d'interès 4.1 Museu Comarcal 4.2 Església de Santa Maria 4.3 Asil del Sant Crist 4.3.1 Situació i història 4.3.2 Façana i torre-campanar 4.3.3 Església 4.3.4 Claustre 5 Igualadins destacats 6 Demografia 7 Vegeu també 8 Enllaços externs

[edita] Història

Inicialment era un petit nucli de població datat de l'any 1003, del qual destacava una església dedicada a Santa Maria, relacionada amb el Monestir de Sant Cugat. Tot i això, Igualada es va delimitar en els límits del domini feudal d'Òdena i dels senyors de Montbui i Claramunt, on es creuaven els antics camins de Barcelona i Lleida.

Les primeres muralles que es coneixen daten, probablement, del segle XII. Igualada va anar engrandint els seus límits durant el segle XIV per incloure-hi les construccions del sector del sol ponent, el Raval de Capdevila. Aquestes muralles van arribar fins al segle XVIII, havent patit la seva tercera ampliació al segle XV.

Cap a finals del segle XVIII s'edifiquen els Barris de Sant Agustí i de la Soledat (a l'exterior de les muralles). També en aquest segle es construeixen les noves adoberies.

L'any 1925 Igualada amplia el seu terme municipal comprant terrenys a Òdena, fet que va permetre la seva posterior expansió. La immigració peninsular durant el franquisme va provocar la creació de barris obrers com el de Fàtima, el del Sant Crist i el de Montserrat.

L'any 1984 es va aprovar el Pla Especial de Millora Urbana 'Les Comes II', que va oferir una zona residencial a la ciutat, de la qual se'n va aprovar l'ampliació l'any 1988.

[edita] Agermanaments

Igualada està agermanada, entre d'altres, amb Guimarães (Portugal), Lecco (Itàlia), Nueva Esperanza (El Salvador) i Alcántara.

[edita] Arquitectura

Entre 1985 i 1994 es construeix el cementiri nou que va guanyar el premi FAD d'Arquitectura l'any 1996. El cementiri va ser obra del despatx de la parella d'arquitectes Enric Miralles i Carme Pinós. Enric Miralles va morir l'any 2003 a causa d'un tumor cerebral i fou enterrat, seguint la seva voluntat, al mateix cementiri que ell mateix dissenyà.

[edita] Llocs d'interès

[edita] Museu Comarcal

El Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, fundat l'any 1947, va impulsar la creació d'una infraestructura museística per a Igualada i la seva comarca. Fruit d'aquesta activitat fou la inauguració del Museu de la Ciutat l'any 1949. Aquest museu es va instal·lar al Grup Escolar Garcia Fosses i les seves seccions o temàtiques eren: ciències naturals, arqueologia, art antic i modern, història i folklore local i cartografia comarcal.

L'any 1954 es va obrir al públic el Museu monogràfic de la Pell, únic a la Península i tercer d'Europa. Les sales tèxtils del Museu de la Ciutat es varen inaugurar l'any 1955, a base de maquinària industrial, matèries i fibres tèxtils, teixits, miniatures i diorames i documentació tècnica.

Finalment, fruit d'aquesta tasca fou la creació, l'any 1982, de la Fundació Pública Municipal "Museu Comarcal de l'Anoia", regida per un patronat autònom presidit per l'Alcalde d'Igualada.

El Ple de la Junta de Museus de Catalunya, en data 12 de gener de 1996 va donar la seva conformitat per tal que el Museu Comarcal de l'Anoia fos declarat secció del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. La Junta del patronat, per tal d'adaptar el Museu Comarcal de l'Anoia a la nova situació museística del país, va acordar en data 25 de novembre de 1997 el canvi de denominació pel de "Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia".

Les temàtiques a desenvolupar en el conjunt del museu són bàsicament tres. Les dues primeres resten plantejades des d'un punt de vista del patrimoni industrial i tecnològic i comprenen un àmbit de caràcter nacional per la seva temàtica: són la pell i l'aigua. El tercer punt a tractar, encara no obert al públic, és una síntesi comarcal, un breu recorregut històric pel medi humà i físic de la ciutat d'Igualada i comarca d'abast geogràfic més restringit.

Actualment es poden visitar tres espais: El Museu de la Pell, l'adoberia de "Cal Granotes" i "L'Home i l'Aigua".

El Museu de la Pell Constitueix el pilar fonamental del plantejament museogràfic. Per les seves característiques i estructuració és un conjunt únic i capdavanter, un dels tres d'aquesta especialitat existents a Europa.

Tres àmbits configuren el seu discurs expositiu: la pell en la història, un univers de pell i la industrialització. El primer àmbit presenta aspectes de la producció, la utilitat i la significació cultural de la pell en la nostra civilització mediterrània, des del passat més remot a èpoques recents. Hi podem contemplar temàtiques com: la pell en la prehistòria, l'adoberia entra en la història, de cap a cap de la mediterrània amb els móns grec i llatí, els pergaminers i enquadernadors monàstics i cordovaners i guadamassilers cortesans, i dos oficis tradicionals com el sabater i el guarnicioner.

El segon àmbit, "Un univers de pell" presenta temes monogràfics relacionats amb la pell: l'esport, fent la guerra, de viatge, els nòmades, sons de sempre que tracta la pell i la música, imatges a flor de pell i temptacions tàctils. A més dels corresponents vídeos, presenta cinc mòduls interactius que mostren algunes de les propietats de la pell: el tacte, el so, la resistència, la impermeabilitat i el trepant.

El tercer espai tracta sobre la recent evolució tècnica de la producció de cuir, denominada industrialització de la pell o també "dels clots als bombos". Aquesta zona d'exposició vol ser la continuació natural de l'itinerari històric partint de "Cal Granotes" i alhora la fí del trajecte pel museu. Comprèn tres moments: com s'adobava a Igualada l'any 1890, que és la connexió amb "Cal Granotes" o la fase artesanal; els inicis d'una especialització amb la primera generació de màquines; i finalment la fase industrial de la pell per a sola que representa la definitiva implantació de la mecanització a l'adoberia i preté il·lustrar la seva evolució, fonamentalment des d'un punt de vista tècnic, fent patent els processos de producció, amb la substitució dels procediments antics d'adobat en clots per les modernes bótes d'adobar, i el pas d'un sistema rudimentari de treball, recolzat en l'habilitat individual i l'esforç manual, a un sistema avançat de mecanització, basat en l'ús de l'energia elèctrica.

L'adoberia de "Cal Granotes" És una realitat pionera en el seu gènere. Fou oberta al públic el desembre de 1990. S'ha rehabilitat un edifici industrial que data de principis del segle XVIII, situat en ple barri adober, a frec del rec o sèquia i que conserva la seva distribució primitiva per tal de mostrar a la manera d'un "musée site" els tres sistemes totalment manuals i artesanals d'adob de pells per a sola (pell grossa de bou, vaca,…) corresponents a abans de la mecanització: l'adob pel sistema de cosir els cuirs, el sistema marroquí antic especialment i el marroquí modern. De totes maneres cal entendre la rehabilitació d'aquest conjunt des d'una perspectiva més àmplia, ja que, a part de l'interès purament museístic i de patrimoni cultural, rehabilitem un edifici del "nucli antic industrial d'Igualada" localitzat en el seu context i, al mateix temps, és recuperada per a la ciutat una zona degradada urbanísticament com és el rec. A un centenar de metres hi ha la fàbrica tèxtil de "Cal Boyer" (seu central de museu) tot plegat determina una remarcable intervenció urbanística en l'esmentat nucli industrial de la ciutat.

Mostra al visitant les dues plantes típiques d'una adoberia: la planta baixa o ribera, on tenien lloc les operacions de preparació i adob de les pells; i l'estenedor, on els cuirs perdien la humitat penjats de les característiques barrades. La seva producció anava destinada fonamentalment a l'elaboració de la sola per a sabates. També es podia emprar per a la confecció de: guarniments de cuir per als animals i carruatges tirats per cavalleries; respatllers i seients de les cadires; i per a la fabricació de les corretges dels embarrats de les fàbriques.

Els adobers d'Igualada, a principis del segle XVIII, abandonen el clos de les muralles medievals i establiren les noves indústries a frec d'una canalització d'aigua anomenada rec o sèquia, documentada ja en el segle XII, emprada originàriament per a fer funcionar molins fariners. El rec té una longitud de 3.049 metres i recull l'aigua del riu Anoia per mitjà d'una resclosa.

"L'Home i l'Aigua" Exposició inaugurada el 6 de juliol de 1991. Pretén donar una visió de diversos aspectes del món de l'aigua relacionats amb la nostra societat. La temàtica es presenta en diversos apartats: l'elevació de l'aigua; transport, distribució i utilització domèstica de l'aigua; què és l'aigua?; l'aigua i la salut; i l'aprofitament econòmic de l'aigua.

En aquest espai perimetral de la sala s'exposa el discurs històric. A l'espai central, es pot contemplar el canal d'aigua de característiques lúdico-didàctiques amb uns elements que, col·locats en el mateix canal, els poden fer funcionar els mateixos visitants. El canal també serveix per fer present el compost que dóna el títol de la sala. El muntatge és flexible i permet d'ampliar el nombre d'objectes exposats, que segons el seu format i temàtica s'han exposat en una vitrina perimetral, en una tarima sota la vitrina i els més grans a l'espai central i a l'entorn del canal.

La construcció museogràfica és novedosa tant pel que fa referència a la seva estructura i disseny com per la seva finalitat didàctica i lúdica. L'any 1992 aquesta secció fou guardonada amb el primer premi FAD d'interiorisme, que va represetar competir amb més de dos-cents projectes. Però el que caldria remarcar d'aquesta distinció són els comentaris que alguns mitjans de comunicació han fet pel que fa referència a la relació entre el seu baix cost de realització i el nivell de qualitat i de comunicació assolits en l'esmentada secció, que és una de les condicions més importants per a l'atorgament del premi: "destaca por su sobriedad y por la economia de medios con que ha sido realizada" (La Vanguardia, 12.06.1992), i "se ha terminado por premiar una buena instalación museográfica de la Sección "l'Home i l'Aigua" del Museo Comarcal del Anoia, que aúna los avances tecnológicos con la vocación didáctica. Por tanto, dos grandes premios al sentido común y a la inversión de los caudales públicos en proyectos razonables" (El País, 12.06.1992).

La màquina de vapor i la sínia, amb la instal·lació de la màquina de vapor del "Cilindro" d'Igualada, muntatge museogràfic dotat de moviment, s'aconsegueix ampliar un dels temes desenvolupats a la secció "L'Home i l'Aigua" d'aquest museu, concretament el de la transformació de l'aigua en energia i al mateix temps explicar la funció d'un dels espais de l'antiga fàbrica tèxtil cotonera de "Cal Boyer", la sala de la màquina de vapor que disposava aquesta indústria.

S'ha recuperat una sínia de fang que funcionava a frec de rec, emprada per elevar l'aigua a un nivell superior. Restava en estat d'abandó, i a causa de les obres d'acondicionament urbanístic del sector exterior de museu, fou recuperada i restaurada

[edita] Església de Santa Maria

Vegeu l'article principal a Santa Maria d'Igualada

L'església de Santa Maria, coneguda també com l'Església Gran, és el conjunt historico-artístic més important de la capital anoienca. Els primers pobladors d'Igualada es van establir, al voltant de l'any mil, a l'àrea on hi ha l'actual basílica, on es trobava la cruïlla de camins que unien Barcelona amb Aragó i la Catalunya Nova amb la Catalunya Vella. Tot i que els orígens de l'església de Santa Maria es remunten al segle XI, l'actual edifici data bàsicament del segle XVII. Convertida en mercat durant la guerra civil espanyola, l'església de Santa Maria va ser restaurada després del conflicte, sota la direcció de l'arquitecte Cèsar Martinell. El 1949 Santa Maria va obtenir de Pius XII el títol de basílica menor. Els anys vuitanta se'n va portar a terme la darrera reforma, que va ser inaugurada el 1990. Els elements que configuren l'església són el resultat de diferents etapes constructives i, per tant, responen a diverses influències estètiques.

[edita] Asil del Sant Crist

[edita] Situació i història

L'asil del Sant Crist és emplaçat al Pla de sant Agustí, una de les àrees d'expansió urbana, situada a l'oest del nucli antic d'Igualada. Ocupa una illa sencera, entre els carrers de Milà i Fontanals, Prat de la Riba i Sor Rita Mercader. Tant per les dimensions monumentals, com per l'exuberància arquitectònica, és un dels elements més singulars de la capital anoienca. La construcció de l'edifici va començar l'any 1931, a partir d'una donació efectuada per les germanes Magdalena, Dolors i Concepció Castells, menbres d'una influent família de mecenes locals, relacionada amb la corona. Entre el 1936 i el 1939 la guerra civil espanyola va interrompre'n les obres, que no van finalitzar fins a l'any 1941. El 1943 els representants de les legatàries van emprendre les gestions destinades a convertir el conjunt arquitectònic en residència per a la tercera edat. Actualment n'es titular l'orde de les Germentes dels Ancians Desemparats. L'edifici de l'asil respon a un projecte de Joan Rubió i Bellver, Deixeble d'Antoni Gaudí. Tot i que les línies bàsiques són pròpies del modernisme, es tracta d'una construcció tardana i eclèctica, que integra diferents formes de l'arquitectura popular i tradicional catalana.

[edita] Façana i torre-campanar

L'Asil està format per dos cossos laterals. A la part del davant, aquests estan units per la façana i el vestíbul; a la part del darrere, per l'església; i a la part del centre, per un claustre interior. Tot aquest conjunt de quatre plantes té adossada una torre-campanar en un dels extrems, que li dóna un cert aire mediaval. El material d'obra que predomina a l'edifici és la pedra, la major part de la qual va ser extreta del Pla del Magre (Jorba). Aquesta hi és utilitzada no tant sols com a element constructiu, sinó també coma a recurs decoratiu. Tant a dins com a fora, la diversitat de tractaments i de formes de què és objecte converteixen la pedra en l'element que dóna personalitat a l'edifici de l'asil. Malgrat els materials amb què és construïda, la façana de la llar del Sant Crist és d'aspecte lleuger. Aquesta sensació s'obté grácies a les obertures que hi descriuen tres galeries exteriors, que estan inspirades en l'arquitectura de les tradicionals masies catalanes. A més a més, un conjunt d'arcs hi donà un ritme ascendent, que és completament per un seguit de pinacles. La façana és completada per una torrassa de secció quadrangular que, situada al costat dret, evoca la tradicional silueta d'un campanar. De tota manera, les seves formes mediavalitzants -els merlets, per exemple- també fan pensar en les torres de l'homenatge pròpies dels castells. L'estructura del pati, obra de J. Puigdollers, representa santa Teresa Jornet, fundadora de la congregació. Damunt la porta d'entrada hi ha també una altra escultura, d'Ernest Marco, que representa la Mare de Déu dels Desamparats.

[edita] Església

És l'element de l'edifici que representa una arquitectura més gaudiniana i, per tant. més espectacular, sobretot pel valor expresiu que hi assoleix la pedra, tant des d'un punt de vista constructiu, com també decoratiu. Situada a la part posterior, la capella de la Llar del Sant Crist té una planta de dreu grega. El creuer -és a dir, ll'espai central- es cobert per un cimbori, que es recolza sobre un tambor poligonal amb un sostre de falsa cúpula, format per l'aproximació progressiva de les filades, una tècnica de cobriment pròpia de l'arquitectura rural. Tota aquesta estructura descansa sobre uns arcs parabòlics, entre els quals es defineixen una mena de triangles esfèrics, anomenats petxines. Al seu torn, aquests arcs parabòlics es sostenen sobre quatre columnes de pedra d'una sola peça, procedents de Girona. Tot plegat dóna com a resultat un conjunt en què predomina el sentit ascendent, que està en consonància amb els paraments exteriors de l'edifici, especialment la façana. En una de les columnes que sostenen els arcs de l'església, situada a la dreta de l'altar, es pot apreciar la signatura de l'arquitecte, efectuada amb caràcters modernistes. Els vitralls de la capella representen els sants corresponents als noms de l'arquitecte, les legatàries -és a dir, les germanes Castells- i els seus hereus.

[edita] Claustre

Tot i que uneix les dues ales de l'edifici en els trams centrals, per les reduïdes dimensions, el claustre de la Llar del Sant Crist no està destinat a ordenar les diferents dependències de l'asil, sinó que ha estat concebut com un element de tipus simbòlic, que evoca la tradicional arquitectura monàstica catalana. Aquesta intencionalitat simbòlica més que no pas funcional hi és reforçada per la decoració neoromànica, l'austeritat de la qual dóna identitat al claustre. Aquest es configura, per tant, com una galeria de passadissos coberts i tancats; que es diferencia deliberadament de la resta de l'edifici, on predomina l'exuberància de formes. La llar del Sant Crist és un conjunt arquitectònic gairebé únic a Igualada, tant per la seva monumentalitat -que de vegades està en contradicció amb la seva funcionalitat- com per la riquesa d'elements que integra, que van des del modernisme fins als recursos populars i tradicionals.

[edita] Igualadins destacats

Vegeu Categoria:Igualadins

Esport

• Eduard Fernández, jugador d'hoquei (Campió del món 2005)

Música i teatre

• Jordi Savall, músic i compositor
• Lloll Bertran, actriu
• Teresa Gimpera, actriu
• David Fernández, còmic (Buenafuente, La cubana)
• Diana Gómez, actriu (La Via Augusta, Atlas de Geografia Humana, Salvador Puig-Antich)
• Neus Sánz, actriu (Los hombres de paco, Volver)

Mitjans de comunicació

• Xavier Dávila, (Ràdio Igualada i Conca TV)
• Quique Santano, productor de TV (Televisió Espanyola)
• Ángel Ruiz, showman de TV (Conca TV)
• Jordi Cuadras, locutor de ràdio (Ràdio Flaixbac)
• Kilian Sebrià, periodista (Catalunya Ràdio)
• Montse Gené, periodista (TV3, Catalunya Ràdio)
• Joan Morros, locutor de ràdio (Rac 1)

Política

• Pere Grifell i Gumà (1860-1931): delegat de la Unió Catalanista a l'Assemblea de Manresa (1892).
• Antoni Dalmau, ex-polític i escriptor (president de la Diputació de Barcelona).
• Marina Llansana, polític (portaveu d'Esquerra Republicana de Catalunya).
• Manuel Miserachs i Pelfort (1844-1898): fabricant i delegat a l'Assemblea de Manresa (1892).
• José María Lladó Bausili: batlle (1939-1941 i 1955-1956).

Altres

• comtes Carlos i Bartolomé Godó, fundadors de "La Vanguardia"
• Macià Vilà (1811, 1866), empresari.
• Sita Murt, dissenyadora de roba
• Frederich Homs, dissenyador de roba
• David Valls, dissenyador de roba

[edita] Demografia

Evolució demogràfica

1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 143 161 179 1.630 4.925 14.000 11.879 10.201 10.442

1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 10.575 12.512 13.885 15.603 16.945 19.866 27.941 31.451 31.855

1992 1994 1996 1998 2000 2002 2004 2006 - 31.934 32.262 32.512 32.526 32.516 33.382 35.195 36.817 -

1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

[edita] Vegeu també

• Agrupament Escolta Torxa d'Igualada

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Igualada

• Web oficial de l'Ajuntament
• Guia urbana de la ciutat d'Igualada
• Informació de la Generalitat de Catalunya
• Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya
• El web oficial del Departament de Joventut d' Igualada
• El web oficial de Ràdio Igualada
• Web oficial del Cau d'Igualada
• Web de l'Associació d'Agermanament Igualada - Nueva Esperanza (El Salvador)
• Web oficial de la colla castellera Moixiganguers d'Igualada
• Web oficial de la colla Diables d'Igualada
• Web del comerç igualadí
• Web Hotel Ciutat Igualada ****

editar	Municipis de l'Anoia
Argençola | Bellprat | el Bruc | Cabrera d'Igualada | Calaf | Calonge de Segarra | Capellades | Carme | Castellfollit de Riubregós | Castellolí | Copons | els Hostalets de Pierola | Igualada | Jorba | la Llacuna | Masquefa | Montmaneu | Òdena | Orpí | Piera | la Pobla de Claramunt | els Prats de Rei | Pujalt | Rubió | Sant Martí Sesgueioles | Sant Martí de Tous | Sant Pere Sallavinera | Santa Margarida de Montbui | Santa Maria de Miralles | la Torre de Claramunt | Vallbona d'Anoia | Veciana | Vilanova del Camí