Dan Wakeman és la persona que més i millor coneix els óssos de Khutzeymateen, una vall remota de la British Columbia, molt a prop de la frontera amb Alaska, que des del 1994 és un Grizzly Bear Sanctuary.
Dan és un dels dos guies amb llicència per operar en el fiord i en la vall i des de fa molts anys estudia, fotografia i coneix els gairebé 100 óssos que allà viuen.
De la seva experiència ha nascut aquest llibre, un recull d’històries, d’anècdotes, de treballs de camp amb el que ens apropa al meravellós món d’aquests animals que veuen com el seu hàbitat es va reduint sistemàticament i com són foragitats de territoris dels que fins no fa massa anys n’eren els reis.
L’autor, nascut a New Brunswick, ha dedicat la seva vida des del 1967 a fotografiar i estudiar els óssos d’Amèrica del Nord.
Cada dia camina entre cinc i deu quilòmetres a la recerca dels óssos, per estudiar-ne els comportaments i obtenir material gràfic amb què il·lustrar les presentacions que fa a les escoles canadenques sobre el món dels óssos i els comportaments que hem d’adoptar perquè les dues especies poguem conviure sense conflictes.
Les fotografies d’aquest llibre mostren escenes insòlites de la vida quotidiana dels óssos de costa i dels animals amb qui comparteixen territori.
Estudi científic excel·lentment documentat i il·lustrat sobre els Ursidae, la seva evolució en 25 milions d’anys i las espècies que avui dia encara sobreviuen sobre la Terra.
La visió biològica s’acompanya d’una d’històrica i una altra de social.
El darrer capítol planteja el tema de l’extinció de tots els óssos per acció directa de l’home i ofereixuna relació d’algunes de les diferents organitzacions que treballen per aturar la pèrdua irreparable d’una espècie tan emblemàtica i necessària per a l’equilibri de molts ecosistemes.
L’autor, conegut com a “The Bear Man”, és un expert coneixedor dels parcs i espais naturals protegits del Canadà i dels EUA, que ha recorregut al llarg de molts anys.
En aquest llibre parla de les seves experiències en el seguiment i trobades amb óssos blancs, negres o grizzlies en llocs com l’illa de Kodiak, els parcs de Jasper, Banff, Denali, Kluane, Wapusk...
A partir de la localització geogràfica de l’indret explorat, il•lustra amb fotografies sorprenents paisatges i situacions difícilment accessibles per a la gent, i parla també sobre les relacions, moltes vegades difícils, entre fauna salvatge i usuaris del medi natural, propugnant la necessitat d’arribar a un equilibri que protegeixi la vida dels més febles: els animals.
Jane Goodall és l’encarregada de fer el pròleg d’aquest llibre summament didàctic en el que es parla de la història dels óssos, de la llegenda del corb i de l’aparició sobre la terra dels óssos de Kermode, una subespècie d’ós negre que té el pelatge blanc, sense ser albins.
Un de cada 10 cadells nascuts té aquesta característica i és curiós veure mares banques amb cadells negres i a l’inrevés.
Un llibre per a tota mena de lectors, amb moltes fotografies, que fa pedagogia sobre la necessitat de mantenir un hàbitat fràgil en el que viuen aquests óssos tan especials i meravellosos.
CHURCHILL: un paradís en perill
Adobe Flash Player not installed or older than 9.0.115!
Ens agradaria que aquesta nit -i si pogués ser, per sempre-, ens portéssiu molt de respecte, molta estimació, bona companyonia, poder viure en pau, no haver de fugir per conservar la vida, tenir un lloc on viure, superar els moments crítics, molta esperança en el nostre futur, comprensió i compassió.
I als que fan del nostre dolor el seu plaer, de la nostra angoixa el seu negoci, de la nostra mort, la seva vida, a tots aquests, porteu-los carbó. Molt de carbó!
Sabem que sou màgics i que podeu fer-ho! Moltes gràcies!
Villarina, la femella d'ós bru cantàbric que va ser reintroduïda a la zona del Parc de Somiedo després d'haver estat guarida de les ferides que van posar en perill la seva vida el juny del 2008, passa el seu segon hivern en llibertat en les muntanyes que la van veure néixer.
L'èxit de la seva aventura ha estat total. S'ha adapatat perfectament a l'hàbitat natural on es mou i ha estat capaç de trobar menjar, de protegir-se dels seus possibles depredadors -llops i guineus- , de buscar-se un cau on l'hivern passat va aposentar-s'hi per passar les setmanes més dures de l'any, de menjar tot el que la natura posa al seu abast i de créixer saludable.
Mesos després d'haver perdut els emissors telemètrics amb els que els científics podien seguir-la, ara sabem de la seva activitat mitjançant les càmeres fotogràfiques i de video que FAPAS té instal·lades en la zona i que puntualment la capten en diferents moments del dia.
Gràcies a aquestes imatges i al seguiment que els membres de FAPAS fan de la petita esbarda, sabem que fa el mateix que quasevol ós de la seva edat faria: busca menjar, es banya en els rierols, mou pedres, cerca mel i insectes, menja herbes, fruites, llavors, eglans, carronya... Conviu amb altres congèneres amb els que no vol raons, recorre un territori força gran i, l'any passat, quan va començar el fred va encauar-se a l'espera que arribessin temperatures millors.
La novetat d'aquest any, però, és que Villarina encara no ha iniciat la seva hivernació. Malgrat el fred i la neu que van arribar al nord de la península amb la nova estació, Villarina ha estat localitzada menjant castanyes a les valls i se l'ha vist amb un estat perfecte i amb un pelatge espès i suficient com per protegir-la del fred.
Potser la setmana vinent, que anuncien una davallada molt important de les temperatures a tota la península, Villarina decideixi buscar refugi en el seu cau, on hi té un llit de branques i d'herba seca confortable i calent. I comenci la seva hivernació.
Però l'óssa salvatge més famosa de tota la Serralada Cantàbrica ha volgut festejar el final del 2009 ben desperta. I rebre el 2010 en les seves muntanyes asturianes, lliure i feliç.
A la web de Fapas podeu veure un video entranyable de la Villarina menjant castanyes. No us el perdeu!
Un dia vaig rebre un correu electrònic que acompanyava unes imatges de somni amb frases atribuïdes a filòsofs i pensadors universals.
N'hi va haver una, del Dalai Lama, que em va agradar molt i que diu "Un cop l'any vés a un lloc on mai no hi hagis anat abans."
I penso que això és el que he intentat fer tota la meva vida. Conèixer món. Viatjar. Gaudir de nous horitzons, de noves llums, d'olors desconegudes, de colors encisadors, de sons inoblidables.
Viatjar és viure. I la vida no és res més que un llarg viatge amb diferents estacions i amb una destinació comuna.
Nosaltres, els humans, viatgem per plaer, per negocis, per necessitat, per amor, perquè volem fer-ho.
Però no som els únics que ho fem. Els animals també viatgen. I molt.
N'hi ha que recorren llarguíssimes distàncies, com la papallona Monarca, com les aus africanes que estiuegen al nord d'Europa, com les tortugues que travessen oceans per pondre ous en platges remotes... D'altres són més limitats en els seus desplaçaments, però també van i vénen.
I en aquest darrer escrit del 2009 vull comentar una notícia que m'ha encisat: El dia de Nadal, un turista italià que visitava New York i que passejava per Central Park va adonar-se de la presència d'un flamenc dins un dels llacs del Parc. Coneixedor dels codis d'anellament, va comprovar que es tractava d'un exemplar nascut al Delta de l'Ebre i que havia recorregut els més de 6 000 km de distància entre Tarragona i Nova York.
Els flamencs rosats americans viatgen del sud fins a Mèxic per passar-hi l'hivern. Els africans, arriben fins a Doñana, fins als aiguamolls mediterranis, fins al Delta de l'Ebre, però aquest exemplar ha travessat tot l'oceà Atlàntic, en solitari i cap a una destinació que no és pròpiament migratòria: el parc urbà que hi ha al cor de Manhattan.
Un flamenc viatger, aventurer, un flamenc que mogut no se sap ben bé per quins instints va decidir un dia volar fins a un altre continent, aliè a les rutes migratòries de la seva espècie. I trobar una nova llar en un dels llacs del Central Park.
Mai no sabrem les raons del viatge del flamenc ebrenc.
Potser només va ser que es va enlairar i va posar rumb cap on el cor el portava... cap a l'aventura, cap al desconegut. Lliure... I li va agradar.
Avui, últim dia del 2009 i a les portes del nou any, vull desitjar-vos a tots vosaltres, amics que visiteu aquesta web, el millor per al 2010. Que voleu ben alt, ben lluny, amb molta força. I que arribeu a tots els ports on els vostres cors us duguin.
Fonts Web 
Ens agradaria que aquesta nit -i si pogués ser, per sempre-, ens portéssiu molt de respecte, molta estimació, bona companyonia, poder viure en pau, no haver de fugir per conservar la vida, tenir un lloc on viure, superar els moments crítics, molta esperança en el nostre futur, comprensió i compassió.
Villarina, la femella d'ós bru cantàbric que va ser reintroduïda a la zona del Parc de Somiedo després d'haver estat guarida de les ferides que van posar en perill la seva vida el juny del 2008, passa el seu segon hivern en llibertat en les muntanyes que la van veure néixer.
Un dia vaig rebre un correu electrònic que acompanyava unes imatges de somni amb frases atribuïdes a filòsofs i pensadors universals.
I en aquest darrer escrit del 2009 vull comentar una notícia que m'ha encisat: El dia de Nadal, un turista italià que visitava New York i que passejava per Central Park va adonar-se de la presència d'un flamenc dins un dels llacs del Parc. Coneixedor dels codis d'anellament, va comprovar que es tractava d'un exemplar nascut al Delta de l'Ebre i que havia recorregut els més de 6 000 km de distància entre Tarragona i Nova York.
Potser només va ser que es va enlairar i va posar rumb cap on el cor el portava... cap a l'aventura, cap al desconegut. Lliure... I li va agradar.
