Avui comencem el curs de citymarketing del CCAII i la FUdG i l’inauguro jo amb una introducció al citymarketing.

En el marketing de ciutats, en el citymarketing -segons el meu humil punt de vista- s’han produït sis grans onades.
A dia d’avui ens trobem de plè en la cinquena onada, a punt d’entrar en la sisena. Les descric breument.

1ªonada: Ciutats globals, cara de grans potències
A partir de finals dels anys 70. Cada ciutat representava un país, una potència, un estil de vida, una manera de veure el món:
NYC, París, Londres, Moscou

2ª onada. Ciutats importants, ciutats que brillen i tenen difusió mundial
A partir de finals dels anys 80, principis dels 90. Barcelona, Madrid, Amsterdam, Berlín, Milà, Brusel·les

3ª onada. Ciutats importants de cada país
Anys 90. Les ciutats importants de cada país: Sevilla, València, Bordeux, Tolouse, Bilbao, Torino, Salzburg, Rotterdam

4ª onada. Ciutats turístiques de costa
Anys 90, posteriorment a les marques de destinació turística. El citymarketing centrat en el turisme de masses: Marbella, Benidorm, Niza, Mallorca

5ª onada. Ciutats mitjanes
És la revolució actual. Des de principis del 2000. Totes les ciutats mitjanes. De Ciudad Real a Manresa

6ª onada. Del Citymarketing al Townmarketing
És la propera onada, la que ja està començant.
Les tècniques del marketing per a tots tipus de municipis, fins i tot els pobles petits.

Via Gregorio Luri

El president sortint del Barça, Joan Laporta ha realitzat un gir inesperat en la pre-campanya electoral del Barça. Ha anunciat que es desentén de la candidatura d’Alfons Godall i que ara recolza a Jaume Ferrer com a candidat hereu del “laportisme”.
Alguns han vist en aquest cop de timó, una tàctica per tal que Ferran Soriano i Godall puguin presentar-se junts però sense ser només els representants del “laportisme”. Jo crec que no.
Segons el meu humil punt de vista, la reacció de Laporta és un clar exemple del tarannà del personatge. Lo important, però és analitzar la seqüència:

Joan Laporta, obligat pels estatuts del club, ha d’abandonar aquest any la presidència del Barça. A l’espectativa del seu possible pas a la política, decideix no passar en un segon terme durant l’últim any del mandat per tal de potenciar a un candidat continuïsta. És més, vol aprofitar l’aparador que dona el millor equip del món per consolidar la seva imatge pública fins l’últim dia.
Quan han d’engegar la maquinària electoral, veu que el seu candidat preferit -Xavier Sala i Martin- no és recolzat per la junta directiva i que sorgeix un candidat de dins la junta en contra de la voluntat del president – Jaume Ferrer.

Davant d’aquest fet, Laporta proposa al seu amic de la infància Alfons Godall com a candidat continuïsta en vistes a ser un home de consens que pot tornar a unir el “laportisme”.

Però l’experiment Godall falla. Per dos motius: Per la negativa de Jaume Ferrer a retirar la seva candidatura i per les poques opcions de victòria que les enquestes otorguen a Godall.

Godall, davant l’evidència, proposa l’alternativa més viable per fer intentar frenar al Sandro Rosell, el candidat amb més opcions de guanyar les eleccions: proposa unir el laportisme -Godall, Yuste, Sala i Martín, etc.- amb Ferran Soriano. Aquesta era una opció.
Per què si alguna cosa té el laportisme, és la seva herència, però no hi ha ningú potent que el pugui encapçalar. En aquest sentit era una bona opció.

Fins que apareix Laporta i trenca amb Godall i aposta per Ferrer. Aquest trencament es produïria per què Laporta encara no ha perdonat a Soriano el que va passar després de la moció de censura.
Alguns han vist en aquest cop de timó, una jugada per tal que Soriano i Godall puguin presentar-se junts però sense ser només els representants del “laportisme”. No ho veig clar, ja que de tot aquest incident, la imatge de Laporta ha sortit molt tocada i no crec que l’interessi gaire això, si vol fer carrera política.

La cronologia dels fets ha estat un seguit de desgavells, que reafirmen la dificultat d’alguns líders per acabar bé la seva presidència.

Jo sempre que m’ho demanen ho recordo a tot governant:

“Allò important no és guanyar les eleccions sinó garantir la continuïtat del projecte. Els veritables líders són els que s’asseguren que el seu projecte continua sense ells. I això vol dir, preparar molt bé la successió”

Ahir, Mònica Terribas va entrevistar al president del Govern José Luís Rodríguez Zapatero.

Vaig apuntar dues frases de Zapatero:

” Cuando se toma una decisión política, cuando se decide una estrategia, no puedes estar dudando. Por que si dudas es que no crees en tu decisión, en tu estrategia”

“Las encuestas hay que mirarlas de lejos”

De tanta afició a triangular, Nicolás Sarkozy ha acabat confonent triangulació amb agradar a l’electorat rival.

Sense fer un anàlisi profund de les dades això és el que em sembla que ha passat. Que Sarko s’ha perdut.

I si hi ha alguna cosa que no pots perdre de vista en una legislatura és saber d’on et venen els vots.

Amb els desastrosos resultats de les regionals franceses, els electors han recordat a Sarkozy d’on li venen els vots: de la dreta. I més concretament de la dreta, del centre-dreta i de l’extrema dreta.

Va estar bé que volgués desestabilitzar al partit dels socialistes fixant-li destacats dirigents. Fins i tot, se li perdona , que el “glamour” l’acompanyi sempre. Ara, que s’hagi convertit en el “Robin Hood” de l’ecologisme i que hagi aturat les reformes com a qualsevol dirigent francés, això ja no.

El resultat de les eleccions regionals és un important toc d’alerta per el president de la República. Per què s’enrecordi de qui el va fer president: els votants de l’UMP però també els del FN. Els que va atraure amb la promesa de la seguretat, les reformes, la fermesa i la “racaille”.

Sembla que se n’ha oblidat que “el glamour” va venir després de les eleccions. Però els seus electors, no.

Mònica Terribas. Així va titular Miquel Iceta el darrer post que va fer en el seu bloc. I ho va fer en un dia gens habitual, un dimecres. Quan ell sol penjar els seus posts els diumenges.

Els tres factors que es donàven, féien que el post adquirís una inusual curiositat:

- El conflicte que s’havia generat d’ençà l’entrevista de la directora de TV3 al president Montilla i que havia provocat dures crítiques per part d’alguns diputats del PSC i els inexcusables insults d’un regidor a l’Ajuntament de Barcelona. (CONTEXT)

- El fet que Iceta variés la seva habitual manera de publicar i ho fés just enmig de la polèmica, va donar molta més trascendència a les seves paraules. (RELLEVÀNCIA)

- El títol del post: Mònica Terribas. Sabíem de què parlava però no en quin sentit es posicionaria, si a favor o en contra. I això, era important tenint en compte el pés i la trascendència del personatge dins del PSC. Aquest fet, segur que va provocar que molta més gent entrés al bloc per llegir l’escrit d’Iceta i saber si criticava o no a Mònica Terribas. Sobretot quan aquest títol va començar a circular pel Twitter i el Facebook. (EXPECTATIVA)

Finalment, molt inteligentment, Iceta feia una defensa de la professionalitat de Mònica Terribas i llançava un clar missatge:

“La professionalitat de Mònica Terribas no necessita que jo la defensi, però sí val la pena que el portaveu del PSC defensi un dels grans actius dels governs d’esquerres que ha estat, precisament, la desgovernamentalització dels mitjans públics i una major independència dels que els gestionen i dels que hi treballen.”

Iceta va fer de la necessitat virtut. Va intentar donar la volta a una polèmica que no pintava bé per el PSC – si bé, almenys va servir per tapar els efectes de la nevada, veritable motiu de l’entrevista al president Montilla- llàstima que la sortida de tó del regidor de l’Ajuntament de Barcelona ha estat la imatge que finalment ha quedat.

Estàvem atents a l’any 1984. Quan va arribar l’any però no la profecia, els americans reflexius es van lloar cantant en veu baixa. S’havien mantingut fermes les arrels de la democràcia liberal. Fos on fos el terror, almenys nosaltres no havíem estat visitats pels malsons orwellians.
Però ens havíem oblidat que costat per costat de la negra visió de George Orwell, n’hi havia una altra -una mica més vella, lleugerament menys coneguda, igualment esgarrifosa: Un món feliç, d’Aldous Huxley.

Orwell ens adverteix que serem vençuts per una opressió imposada externament. Però en la visió de Huxley no hi ha cap Germà Gran per privar a les persones de la seva autonomia, maduresa i història. Tal com ell ho veia, les persones arribaran a estimar la seva opressió, a adorar les tecnologies que anul·len les seves capacitats de pensar.

El que Orwell temia eren aquells que prohibirien els llibres.
El que Huxley temia era que no hi hauria cap raó per prohibir un llibre, per què no hi hauria ningú que en volgués llegir cap.
Orwell temia els qui ens privarien de la informació. Huxley temia els qui ens en donarien tanta que ens reduirien a la passivitat i a l’egoisme.
Orwell temia que la veritat se’ns amagaria. Huxley temia que la veritat s’ofegaria en un mar d’irrellevància.
Orwell temia que esdevindríem una cultura captiva. Huxley temia que esdevindríem una cultura captiva. Huxley temia que esdevindríem una cultura trivial, preocupada per un equivalent de sensacionetes: el ralet, ralet i tocar i parar.

Tal com va remarcar Huxley a El Món feliç tornat a visitar “Els defensors de les llibertats civils i els racionalistes que sempre estan a l’aguait per combatre la tirania van oblidar-se de tenir en compte l’apetit gairebé infinit de l’home per les distraccions”

A 1984, afegí Huxley, les persones són controlades mitjançant el dolor. A Un Món feliç, són controlades mitjançant el plaer.

Resumint, Orwell temia que ens destruís el que odiem. Huxley temia que ens destruís el que estimem.

Aquest llibre tracta de la possibilitat que fos Huxley qui tingués raó i no Orwell.

Prefaci del llibre “Divertim-nos fins a morir” de Neil Postman

Ahir, La Vanguardia publicava una enquesta en la que s’assenyalava que CiU continua creixent en intenció de vot i que a dia d’avui, està a prop de la majoria absoluta.
És només una enquesta, que assenyala la tendència, que és reversible, però que deixa clara una cosa: a dia d’avui, CiU porta avantatge.

Però, per què CiU porta aquesta avantatge? Segons el meu punt de vista, per sis motius, si bé segur que n’hi ha més:

- Per la crisi econòmica. La crisi econòmica castiga a la majoria de governs en actiu -i en tenim una prova més en el resultat de les eleccions regionals franceses d’avui- i més si aquest govern no pot participar directament en la resolució de la crisi. L’atur i les conseqüències de la situació econòmica són letals per a un govern.

- La inmigració. Lligat a la crisi econòmica, l’extraordinària arribada d’inmigrants provoca preocupació entre la ciutadania, com també indica l’enquesta de La Vanguardia. Aquest fet té uns efectes importants en el comportament electoral i és conegut el problema que suposa per l’electorat d’esquerres que ha de conviure amb els nouvinguts al mateix barri, sobretot votant socialista.

- La pèrdua de la centralitat per part del govern. Si bé el president Montilla fa esforços per mantenir-se en la centralitat política del país, alguns comportaments dels seus socis del govern i dels socis de Madrid, fa que difícilment el govern l’ocupi amb comoditat. Això, és aprofitat per CiU per disputar aquest espai.

- Els problemes inherents a la fòrmula del tripartit. La formació d’un govern de cohalició és complexe, però aquest especialment. La fòrmula del govern fa que difícilment es pugui actuar com ho faria un govern monocolor i això en un context de crisi com l’actual, no és comprès per la majoria de la ciutadania. Un exemple d’això ho veiem aquests dies amb la impossibilitat de fer cessaments en el departament d’Interior per els casos d’Horta de Sant Joan o la nevada.

- La travessa del desert de Mas. Si bé Artur Mas era percebut com a distant a l’any 2003, amb la travessa del desert d’aquests 6 anys, la percepció de Mas ha millorat. Bàsicament ha millorat pel mateix que millora la de molts candidats de l’oposició al llarg d’uns quants anys: per què els electors l’han vist patir. L’han vist fer la travessa del desert per guanyar-se la presidencialitat.

- La ressaca del Majestic. Sembla que els votants que van abandonar a CiU després del pacte del Majestic amb el PP, tornen a casa. Alguns es van quedar en casa, altres van votar a ERC -i segurament després van passar a l’abstenció- i sembla que al cap d’una dècada d’aquell pacte, tornaran a votar a CiU. Aquest fet, explicaria la baixada d’ ERC que pronostiquen les enquestes.

Segur que hi ha més causes a l’estirada de CiU a les enquestes, però aquestes crec que són les més importants.

No hi ha res que em cansi més que sentir obvietats. Una de les més propagades a qualsevol conferència, seminari o entrevista és que la comunicació és estratègica en la societat del s.XXI.
Això ho diu qualsevol persona amb responsabilitats, ja sigui a la gestió pública o a la privada.
Aquesta és la teoria. Tothom té el discurs ben aprés. Altra cosa és que tinguin la lliçó interioritzada, que se la creguin.

I és que amb la gestió de les nevades, hem vist com tota aquesta retòrica, no és res més que això, retòrica. Quan la crisi està a sobre, la gestió de la comunicació sol ser un desastre. Amb comptades excepcions.

La comunicació del Departament d’Interior de la Generalitat ha estat deficient. Sobretot en la gestió del temps.

La d’ENDESA pitjor. Com pot ser que una de les empreses energètiques més potents tingui una comunicació tant “amateur”?
Una roda de premsa al cap de 4 dies! Uns portaveus de “fireta”!

I la d’alguns ajuntaments -encara que tinguis excusa- també ha estat millorable. La comunicació dels plans d’emergència -pabellons, instal·lacions, etc.- no s’ha fet fins al cap de 2 o 3 dies. En aquest camp, l’Ajuntament de la Jonquera ha destacat per la seva rapidesa. Suposo que l’experiència és un grau.

En fí, fins que no ens prenem seriosament la comunicació de les institucions com a la manera de comunicar-nos amb els nostres ciutadans, clients o representats, aquest país no acabarà d’anar bé.

Vivim en la era de la imatge. La millor manera de comunicar és a través de la imatge. No hi ha res que comuniqui millor que una bona imatge.
En el món audiovisual en el que vivim, tot és més compensible a través d’allò visual. El missatge , qualsevol missatge es transmet molt més fàcilment si tenim una imatge que ho expliqui, que faci entenedor allò que volem comunicar.

Més que mai, el missatge és la imatge. Comuniquen allò que representem, no necessàriament allò que diem.
D’aquí que qualsevol responsable de comunicació tingui clar que el que necessitem és una imatge comprensible, clara, directe i impactant del missatge que volem transmetre.

Hi ha però, una prèvia. La imatge buscada, pot explicar el missatge que ens interessa, però mai pot anar contra la coherència de l’emisor del missatge. Mai podem representar alguna cosa que no sigui coherent amb l’essència de la persona, institució o empresa que vol comunicar.

Hem de vetllar sempre per la coherència del nostre missatge i si cal, dessistir de realitzar aquella imatge tant bona per explicar el missatge que volem comunicar. El que està en qüestió és la nostra coherència i la nostra credibilitat.

Tot això, vé a compte de la visita del president Montilla a la seu de FECSA-ENDESA amb motiu dels problemes elèctrics de 200.000 catalans.
Aquesta imatge, és molt bona. Comunica molt el missatge que es volia donar: “El president presiona a Fecsa-Endesa per tal que arregluin els problemes tècnics amb urgència”.

El problema, és que debilita a la figura del president. No calia fer aquesta foto. Segurament la imatge havia de ser una altra. Menys comprensible, més difícil de comunicar.
Però més lògica: els responsables de Fecsa-Endesa entrant al Palau de la Generalitat per donar explicacions al president.

És la coherència. En comunicació tot és la coherència.