Nina de Xangai

Si ma primera carta d’amor fou resultat d’una mala combinació d’ingenuïtat i romanticisme, la segona va nàixer d’un moment d’espontaneïtat  e irreflexió d’aquests que m’agafen de tant en tant.

En aquest cas el damnificat va estar en Joan Miquel Oliver, músic, lletrista i ànima del grup de pop Antònia Font.

Un home capaç d’escriure coses com “I com dos asteroides que han desviat sa ruta, direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna” em semblava i em continua semblant algú fascinant. Mai vaig arribar a desitjar-lo com a home -a la meva carta vaig ometre aquesta dada, clar- però sempre he desitjat el seu cervell. Submergir-me dins la seva persona, els seus records, entendre cadascuna de les seves reaccions i entendre què el mou i com aconsegueix escriure cadascuna de les coses que escriu. I sobre tot entendre perquè entre tantes opcions per explicar una història, ell l’explica tal i com ho fa.

Així que una tarda, ja fa tres anys,  em vaig trobar a un bonic pis de Granada amb alguns dels meus millors amics/amants. Era una d’aqueixes hores mortes en les que ja és massa tard per començar res i massa aviat per sortir a menjar-se la nit. Què fer en aquestes hores? Doncs parlar una mica de tot i de tots. I una cosa portà a l’altra. Resultava que en Frasco tenia contactes i podia fer-li arribar una carta al Joan Miquel Oliver.  Vaig veure una oportunitat molt clara. Vaig redactar, a un bocí de paper,  una carta que es veia clarament que havia estat pensada ràpidament però també que era terriblement sincera. Vaig lloar-lo musicalment, però no massa, no volia que em prengués per una fan qualsevol. Després li vaig donar el meu número de telèfon, la meva adreça electrònica i la d’aquest bloc per a que pogués localitzar-me on volgués. Li vaig dir que, naturalment, esperava la seva resposta i que esperava a més a més que em demanés matrimoni  o si no, que composés una cançó per a mi.

Mai va arribar la seva resposta. Tanmateix sé que un dia, just abans de sortir a l’escenari, va llegir la meva carta. Quan la resta de membres del grup li van preguntar que hi deia ell digué “és un assumpte privat” i es guardà el meu bocinet de paper,  la meva petita i modesta carta, a la butxaca dels pantalons.

Estigueu atents, doncs, perquè al proper treball del grup hi haurà un senyal ocult, alguna paraula, alguna frase que serà una declaració d’amor cap aquesta que us escriu.

N’estic convençuda.

Això és meravellós

Tres han estat les cartes d’amor que he escrit en ma vida. En les tres ocasions el patró ha estat el mateix: m’enamoro, escric una carta d’amor i se’m passa. El temps i la nul·la resposta per part dels meus destinataris sempre han estat  infal·libles.

La primera de les meves cartes va anar adreçada a la jove poetessa catalana Anna Enrich.

Tot va començar fa anys quan vaig assistir a un recital de poesia -una nit d’estiu, al pati d’una casa centenària- i algú va llegir un poema seu. Ella no hi era present  però se’m va fer visible a través de les seves paraules, i vaig saber que allò era el començament d’alguna cosa important.

Uns dies després d’aquell recital vaig aconseguir una foto seva i alguns dels seus poemes. Durant setmanes els vaig xiuxiuejar, els vaig llegir en veu alta,  tot passejant pels passadissos de casa, ajeguda al llit…els vaig diseccionar, els vaig citar -encara la cito avui dia- i després de capgirar-los i donar-los la volta amunt i avall em vaig adonar que m’havia enamorat.

Aleshores tenia disset anys i era tendrament ingènua.  Vaig escriure-li una carta postal on vaig abocar tot el meu romanticisme naïf i vaig pensar que no només obtindria una resposta per cortesia sino una sincera i reciproca declaració d’amor. Qui gosaria mantenir-se impassible davant un sentiment com el que jo portava mesos covant?

Ella.

Mai va respondre, tot i que no és això el pitjor. El més entranyable d’aquesta història és que en no rebre resposta no se’m va acudir cap altra possibilitat més que la seva mort.  Vaig assumir que  només aquest tràgic fet podía haver-la apartat de mi.

Obviament no va estar així, la cosa. Un parell d’anys després en vaig tenir noticies: havia assistit a un recital de poesia a la meva ciutat i la premsa local se’n feia ressò.

Afortunadament l’indiferencia que aleshores ja sentia vers ella m’ajudà a encaixar el cop.  Tot això em va anar bé perquè el fracàs d’aquesta primera lletra d’amor va esbandir totalment  les engrunes de romanticisme infantiloide que em restaven de la meva adolescencia.

I no cal dir que  mai vaig deixar d’admirar a l’Anna escriptora, heus ací  la grandesa de tot plegat.

Properament: com proposar matrimoni amb una primera -i única- carta.

Sóc
la gana?
sóc l’insomni?
El compolsiu
batre d’ales
que no pot
empendre
el vol!
Tot el que no sóc
per vosaltres
sóc.
I no puc sentir dolor?
Si no estic
horitzontalment
entregada
no sóc, no?
Doncs
no sóc.

Anna Enrich

(foto de Francesc Gelonch)

Em fa l’efecte que sóc una professora dolenta. Perquè a vegades sóc a classe i amb un parell de paraules d’algun nen acabo capficada en les meves coses.

Ja tenen aquesta habilitat, els nens, per fer-me trontollar.

L’altre dia parlàvem de Family and jobs . Per practicar una mica vaig preguntar als nens de què trevallen els pares, els avis, etc. Una nena, aleshores, va dir que el seu avi era mort, que va morir a la pressó. Els altres nens van preguntar si son padrí era lladre o si havia matat algú i ella va dir que no, que l’havien empressonat perquè va perdre la guerra. Aleshores un altre nen la va interrompre per dir que el seu padrí també havia estat engarjolat perquè havia perdut.
I va passar que aquest ús de la tercera persona em va doldre. I vaig pensar que segurament els nets dels vencedors no es distanciaven tant de la victoria dels seus avis. L’havien fet més seua, perquè clar, tothom fa seua una victoria que lluu a l’historial familiar. Una derrota sempre es més vergonyosa.
A Catalunya, que era majoritariament republicana, va haver-hi majoria de vençuts. A Lleida, on a més a més el Poum era molt fort, encara més. De sobte vaig pensar que la majoria dels meus alumnes no eren més que descendents dels derrotats que creixerien escoltant  les velles històries de guerra i allò que n’extraurien de tot això seria la derrota. Res més.

I vaig pensar que caldria que algú els hi expliqués que molts d’aquells perdedors van cometre un acte de noblesa -potser també  d’ingenuïtat- defensant una causa que per molt temps que passi, sempre serà l’adequada. Potser així deixaran de posar tanta distància entre la seva realitat i la d’aquells que van intentar lluitar perquè  aquesta fos una miqueta millor.

La  gent insisteix en titllar-me de freda i independent com si no fossin aquestes dues caracteristiques dignes d’admiració.

El cert és que sóc una predadora solitària. No em cal ningú de la meva especie per aguaitar-te, per olorar el teu rastre i catalogar-te al moment com algú inofensiu. Si fossis prou atent em veuries perseguir-te, amagada sempre entre tu i qualsevol cosa que ens separi. Una làmpada, la prestatgeria de llibres antics…

No m’has  ensenyat res del que sé, tot ho he après sola. Porser per això no et dec res. Potser per això en veure’t mantinc un posat digne i moderat que només el teu somriure ebri pot desarmar.

Aquells a qui se’ls escapen les subtileses no veuen en mi res més que un bloc de gel.  Però jo, reclinada amb elegància al teu costat, confio que sabràs veure’m com sóc. Entendràs com te m’estic donant cada cop que faig una passa per arrupir-me al teu cantó i acaronar-te amb el meu nas rugós.

Good Woman

En Martín m’ha promès que anirem als Estats Units.

I és que sempre he desitjat dir-me Barbara o Patsy o LouAnne i treballar a uns d’aquests bars de carretera on les cambreres porten un uniforme a ratlles molt mono i se les saben totes.  Recolzades eternament rera la barra de la meva ment, porten massa laca al cabell i fumen amb un posat així com de camioner.

Solen tenir uns pits i uns malucs generosos i quan els homes s’enamoren d’elles els responen: “ai , Johnny, ets un encant” i els fan l’ullet, però mai acaben de prende-se’ls seriosament.

Motorway to Roswell

Quan era més petita havia un home corpulent més vell que ella que la portava en cotxe a un descampat proper al cementeri vell del seu barri. Allí, al seient de darrera, ella es veia abocada a una situació que durant els darrers mesos s’havia repetit a diari i de la que ella no sabia ben bé com sortir-se’n.

Així que amb el temps acabà pensant que tot allò era el més normal perquè les al·lotes de l’institut també ho feien. Entre classe i classe ho comentaven detalladament i com a totes semblava que els hi agradava molt, ella va pensar que el problema era seu.

Però no.

Quan era en aquell seient del darrera apretava fort les dents fins que la mandibula li feia mal i així, fent malabarismes amb ella mateixa aconseguia destensar la resta del cos.Era fonamental tenir èxit o ell se n’hagués adonat de tot.

Quan allò començava, tancava els ulls i mentalment començava a recitar “Pensando, enredando sombras en la profunda soledad. Tu también estás lejos, ah más lejos que nadie”.

Neruda la va salvar de tantes coses aquells dies!

Soneto XXV

Les dotze, la una… i el pare encara no hauria trucat. La mare seuria a una butaca del saló, cosint, i aniria mirant tota l’estona el rellotge. De tant en tant diria “haurem de fer el dinar” i jo, estirada al sofà amb un llibre a la mà,  restaria en silenci.

I aleshores cap a la una i quart ell trucaria des d’una cabina -car els mòbils no eren tan freqüents en aquella època- i es posaria en marxa el dispositu. La mare desaria els estris de costura i ens posaríem l’una al cantó de l’altra a la cuina: ella amb la ceba, jo amb les patates.

Segurament escoltaríem un cassette de Demis Russo mentre estiguéssim ocupades. Malgrat no agradar-me la cançó, cantaria amb la mare. El pare ja havia trucat, estava de camí, i de sobte sentíem una felicitat incontenible.

En acabar amb les patates la mare em diría que em vestís i anés a buscar l’abuela i jo hi aniria ben contenta. En arribar a ca seva la trobaria ja vestida, enlacada i enjoiada- segurament hauria anat a la primera missa del matí- i jo l’ajudaria a baixar les escales agafant-la del braç . De tornada a casa aniria queixant-se dels peus i les cames, i diria yo na más le pido al Señó que me lleve ya con el abuelo.

En arribar, el pare ens faria un petó amb olor a peix a totes tres i després treuria de la bossa la magnifica peça. Durant uns minuts jo l’agafaria amb les dos mans, l’alçaria, la mouria tot tibant els seus tentacles…  jugaria a posar-me’l pel braç perquè sempre m’han fascinat les  seves ventoses i la seva textura llefiscosa. Després la mare diria prou que l’he de rentar i poca estona després ens el serviria tallat a bocinets i acompanyat de pebreres, patates i ceba ben cuita.

Mañanas de terciopelo

Fa un parell d’anys vaig anar al Macba a veure l’exposició The killing machine and other stories de Janet Cardiff i George Bures Miller. Ho recordo bé perquè de totes les que he vist en ma vida és una de les que més m’han agradat tot i les dificultats que  sempre he tingut a l’hora d’explicar de què anava. Sempre acabo fent servir coses com “molt nordamericà, molt retro, a lo pel·li dels cinquanta”.

Ahir vaig descobrir un fotògraf l’obra del qual em recordava moltíssim a The killing machine i , casualitats de la vida, en una entrevista seua vaig descobrir la clau de tot plegat, la raó de perquè m’havia fascinat tant aquella exposició, i perquè hi ha algunes fotografies que aconsegueixen disparar la meva imaginació i a les que hi torno una i alta vegada:

“Una de les coses que m’agraden de la fotografia, a diferència del cinema o altra forma de narració, és que l’espectador sempre incorpora la seva història, ja que al capdavall la imatge sempre està per resoldre”

M’encanta la gent que expressa tan bé el que penso.

Heus ací unes fotografies d’aquest geni, Gregory Crewdson.  Us animau a resoldre cada imatge?

y ve que su amor no es correspondido“

(Les Luthiers)

Fa relativament poc vaig conèixer l’existència de l’anomenada Síndrome d\’Stendhal . El que em passa a mi és molt menys romàntic, més fatalista. D’un temps ençà que la música i la literatura han deixat de fer-me feliç. Amb el temps hom es torna més exigent, suposo,  i ja no em basta amb escoltar vint cops una cançó, ni amb tornar cada any  a un llibre que m’apassiona. Arriba un temps en que tot és minso conhort i el que vull és posseïr tota aquesta bellesa, viure-hi a dins, fer-la meua. Encara més impossible, m’agradaria ser-ne l’origen únic.

I succeeix que això que vull no pot ser. Les cançons que em fascinen, els llibres que semblen escrits per mi em fan mal, perquè em col·loquen molt clarament a un mapa còsmic on tot queda clar: jo, perible, un dia no hi seré per poder gaudir d’elles ni tan sols sent-ne observadora passiva en la distància.  Elles, immortals, continuaran aquí. La meva vida és tan curta i trista al seu cantó que em pregunto…

Seria  possible viure per sempre a dins d’una cançó?

Ahir ens vam veure altre cop. Anaves de la mà amb un bon amic que a estones jo coneixia i a estones no. Els somnis són així.

Durant tota l’estona fingíem que no ens coneixíem. Em vaig trobar amb tu als carrers antics de Granada i tot feia olor a romaní i a aquell aroma tan revitalitzant dels crepuscles d’estiu. Érem molts, i jugàvem pels carrers de la ciutat a fet i amagar. Tu sempre anaves al davant, de la mà del teu amic. De tant en tant t’aturaves per agafar aire i t’encongies sobre tu mateixa. Amb una gran rialla, inclinaves lleugerament el cap i miraves cap entera tot comprovant que jo encara us seguia. Aleshores jo feia un darrer sprint per agafar-te, en va. Quan la punta dels meus dits estava a punt de tocar-te, imitaves el so d’una gavina i arrencaves a córrer, i els teus cabells s’expandien en un núvol quasi daurat que m’hipnotitzava durant uns segons i m’impedia reaccionar.

Te’m fas esmunyedissa fins i tot als somnis. I tot i així, ai, com hem rigut aquesta nit!

…