La setmana passada,  vàrem poder comptar amb Richard Boyatzis al fòrum SantCugatTribuna, que organitzem cada dos mesos.

Durant la seva ponència Boyatzis, un dels pensadors de referència mundial en el camp del lideratge i intel·ligència emocional, va assegurar que els líders són les persones capaces de despertar emocions i inspirar el seu entorn, d’actuar en positiu prenent decisions pensant en el futur, a llarg termini.

Mirant l’entorn penso que ara més que mai, ens vindria molt bé un lideratge així, la crisi exigeix líders, persones amb visió de futur a tots els nivells.

Un lideratge del que malauradament estem mancats a nivell polític tant a Catalunya com a nivell estatal. A Catalunya les propostes sorgides del govern sovint es neutralitzen per l’oposició d’una part del propi govern. Les esforçades individualitats, com podria ser el cas del Conseller Maragall i el seu ingent intent de modernitzar el nostre sistema educatiu, queden ofuscades per les contradiccions internes del govern tripartit. Com deia Sergi Mas en el seu alter ego del president Montilla al Polònia “qui diu que no tenim projecte?, en tenim set o vuit i tots diferents”.

A Catalunya ens cal un lideratge fort i clar, que escolti, que sàpiga despertar emocions i que sigui capaç de dibuixar i transmetre un clar projecte de país. Sense aquest lideratge no ens en sortirem, sense la seva força no serem capaços de reaccionar des de les institucions a la possible sentència adversa contra l’Estatut. L’oposició i societat civil podran liderar la reacció, però sense la clarividència i decisió del govern, aquesta sempre quedarà a mig camí i Espanya continuarà sense prendre’ns seriosament.

Aquesta manca de lideratge també l’estem patint a nivell estatal. És significatiu que un diari com el The Wall Street Journal qualifiqui Zapatero de governant “que ho deixa tot per demà pensant que el demà no arribarà mai”.  Un govern que actua més pensant en les properes eleccions que en el futur del país.  On són les decisions que necessitem, quan Espanya és a tocar el 20% d’aturats?

Però el lideratge no ha de ser només polític, n’hi ha d’altres i un de molt important és el lideratge l’empresarial. En temps de crisi els emprenedors i empresaris han de ser més líders que mai. Perquè en ells està la clau del creixement econòmic.  Des de les administracions hem de crear les condicions, però la riquesa es crea a partir del teixit empresarial.  És una llàstima sentir empresaris que estan tancant portes i em manifesten que  si no canvien molt les coses, quan això torni a anar bé, no pensen contractar ningú. Espero que aquest sigui només un sentiment passatger, sinó és així malament anirem

Ens calen empresaris, ens calen emprenedors.  La taxa d’emprenedors ha disminuït en l’últim any. I sembla ser que la causa principal n’és la por, la por al fracàs.  Aquí estigmatitzem els qui fracassen. També bancs, inversors, mitjans, .. posen la creu sense tenir en compte que qui emprèn s’està jugant la seva professió, reputació i en la majoria de cassos, el seu patrimoni, i que el qui més s’equivoca és qui no fa res.

Jeff Hoffman, un exitós emprenedor, deia l’altre dia en una entrevista que “si no t’equivoques, és que estàs fent malament alguna cosa”.  Perquè amb l’equivocació ve l’aprenentatge.  Alguna cosa estem fent malament quan a països com els EEUU,  el fracassar una vegada es veu com un valor positiu de cara a una nova iniciativa i aquí més de la meitat dels que volen “reemprende” no ho poden fer per manca de finançament.

Està clar que és funció de tots el canviar també la nostra cultura empresarial i entendre que equivocar-se serveix per aprendre i tornar a intentar-ho sent més savis. Thomas A. Edison va fer 10.000 assajos abans de trobar el filament ideal per la seva bombeta incandescent? Més de 10.000. Us ho imagineu?

I per als maniqueus que encara veuen totes les virtuts al sector públic i defectes al privat un recordatori: sense emprenedors que creen riquesa no hi ha ni bona sanitat, educació, carreteres,...per tant més val que creem un entorn favorable a l’emprenedoria i deixem de mirar-la amb desconfiança.

Tornem-hi amb el cas Vic, ara arran de l’afirmació de la comissària europea d’interior, Cecilia Malström que, responent la pregunta de l’eurodiputat Ramon Tremosa, ha dit que a Europa no es pot fer la vista grossa amb la immigració il·legal com durant tant de temps han fet els governs espanyols d’un i altre signe.

Com ja vaig dir en el seu moment, la ciutat de Vic ha estat exemple d’una activa política d’acollida a la nova immigració i la seva experiència d’integració escolar dels nouvinguts és modélica.  Per tant les acusacions de xenofòbia cap a l’ajuntament de la ciutat, només són explicables des de la immaduresa amb que una certa esquerra ha tractat aquest tema. Jutjar una ciutat amb un 25% d’immigració des d’una ciutat com ho és Sant Cugat, amb una taxa del 8%,  és molt difícil. Nosaltres empadronem i continuarem empadronant els immigrants amb independència de la seva situació legal fins que no se’ns faci fer el contrari, de la mateixa manera que un parell de vegades l’any depurem el padró per donar de baixa aquelles persones immigrades que no han complert el requisit legal de la confirmació de la seva situació.

Des de la nostra experiència ens podem imaginar la realitat de la ciutat de Vic.  Part de la població es troba en situació de feblesa i requereix integració social, alhora que demanda ajut a l’administració. Nosaltres,  com a ajuntament,  ho vivim en el nostre dia a dia. La nostra responsabilitat i sentit de la justícia ens fa actuar, com a Vic, davant de les situacions de necessitat que se’ns plantegen. I això, com a Vic, ho fem sovint sols.

Es per això que resulta irritant rebre lliçons de moral per part del President espanyol qui, des del seu pedestal monclovita,  va assenyalar acusadorament a l’ajuntament de la capital d’Osona quan és per culpa de la seva política irresponsable en la matèria que els ajuntaments hem de resoldre situacions que ens superen. El tema de la immigració l’hem de tractar. N’hem de parlar i ho hem de fer amb maduresa, precisament el que li manca a una part dels nostres opinadors polítics. No parlar-ne, com de vegades se’ns demana, no condueix a res. Només a deixar el terreny lliure als qui volen aprofitar el conflicte per atiar la xenofòbia.

El conflicte hi és i cal tractar-lo prenent nota dels errors que han comès altres països i des del nostre tarannà acollidor i civilitzat. Però defugir-lo, jugar a la demagògia, desqualificar al qui se surt del políticament correcte o simplement discrepa, està fora de lloc i jo, personalment, no hi vull jugar. No fa gaires anys que un candidat a la presidència de la Generalitat o un alcalde de Barcelona, es tancaven en una església en solidaritat amb uns immigrants. Tampoc fa gaire que l’aeroport de Barajas era porta d’entrada principal de la immigració il·legal a Europa. I l’economia submergida s’ha aprofitat de la presència entre nosaltres de persones en situació irregular. Tots aquests fets han tingut i tenen lloc a casa nostra davant la sorpresa de l’Europa culta, civilitzada i democràtica. Mirem d’assemblar-nos-hi en allò bo que tenen.  Amb capacitat per afrontar els problemes amb maduresa, des de la centralitat democràtica, defugint l’extremisme xenòfob o la immaduresa bonista. Si fossin capaços de fer-ho, ben segur que les coses ens sortiríem millor. Ja veiem on ens porta la inacció. A la generació dels conflictes que, precisament, hem volgut evitar,

L’agost del 2001, estava passant uns dies de vacances amb la família. Entretant, a Sant Cugat avançaven les obres de la llavors polèmica remodelació de la Plaça Octavià –la plaça del Monestir-. Una decisió ens neguitejava al Jan Carbó, tinent d’alcalde d’urbanisme del moment, i a mi: quin tipus de pedra havíem de posar en un lloc tan emblemàtic.

Els arquitectes de l’obra havien viatjat a Navarra i el País Basc per tal de veure propostes sobre el terreny i havien tornat amb mostres i fotos, però no en teníem prou. La decisió era compromesa pel que,  d’un dia per l’altre,  en Jan,  jo i les nostres esposes i filles vam agafar una furgoneta i vam anar cap allà en un viatge llampec. Vam passar una nit a Pamplona, vam visitar pedres de places i carrers de pobles i ciutats (per a desesperació de les nostres filles) i vam tornar carregats amb una pedra de 40 quilos que va anar directe al Laboratori general d’Assaig de la UAB i que és el tipus de pedra que avui cobreix les places Octavià i Augusta i el carrer de la Torre.

“Refer el país, millorar els serveis: per la dignitat dels veïns de les comarques gironines”

Les comarques gironines, la nostra gent, els nostres municipis, les nostres empreses, han patit les conseqüències del temporal de neu i vent que es va produir el dilluns dia 8 de març.

Els alcaldes de les comarques gironines que hem viscut a primera línia des del dilluns l'evolució de la crisi, volem expressar a l'opinió pública del país, especialment als nostres conciutadans de les comarques gironines, i en nom d'ells, el nostre clam perquè l’experiència que ens ha tocat patir no es repeteixi mai més en allò que sigui responsabilitat de les administracions i de les empreses de serveis públics . Ha estat una experiència evitable en bona part. Una experiència que ha de servir per prendre mesures que millorin tot allò que sabem que ha fallat, si cal corregint protocols i destinant inversions, millorant coordinació, informació i recursos humans i materials.